divendres, 24 de juliol de 2009

Pep Salsetes o l'art és comestible

Els qui tenen la bondat de seguir, de tard en tard, aquesta humil columna, ja sabran la dèria de qui la sosté per les qüestions gastronòmiques relacionades amb la història i la cultura en general. I és així que avui no podem passar per alt la darrera iniciativa d’en Pep Salsetes, consistent a exposar una bleda vermella i un ceballot de la Cerdanya a l’Espai Garum de Lliçà d’Amunt, insòlita i brevíssima sala d’art a peu de carretera, fent xamfrà per allà a l’Aliança. Potser la idea d’exposar comestibles vegetals no sigui nova, o ni tan sols transgressora en l’envitricollat i sovint pantanós terreny de l’art contemporani, però sí que posa en relleu i dóna valor –de fet, n’és l’objectiu– a uns elements prou singulars –el vermell de la bleda i la ceba aèria que en caure arrela– que ens resulten ben propers. El canvi d’hàbits alimentaris, junt amb la moderna redistribució global dels productes i el retrocés vertiginós de les superfícies cultivables, són factors que duen, com a torna, la pèrdua d’uns valors culturals intangibles que la mostra reivindica amb efectivitat i senzillesa franciscanes.

La trajectòria d’en Salsetes, en aquest aspecte, és avalada per més de trenta anys dedicats a la restauració i divulgació constant d’un patrimoni culinari d’arrel menestral i popular, molt lligat a les formes de vida agrícola preburgesa. La idealització contemporània d’aquest passat i les seves derivades neorurals, sovint tintades d’ecologisme pàrvul, en contradicció sociològica permanent entre el que representen i el que som, exerceixen una força de seducció important que expliquen l’èxit de les performances dalt de la cadira i demés posades en escena d’en Salsetes. No en va, en una recent i excel·lent entrevista que Carme Badia li feia a la no menys brillant revista Ronçana, reconeixia que “la cuina també és teatre”.

Doncs parapetat al Serrat de l’Ametlla, a tocar de Puiggraciós, en un veral que la fantasia us dirà que és raconada d’un pessebre que en Sindreu bé hagués pogut versificar, en Salsetes assaja el seu teatre, investiga dramatúrgies, cuida el banc de les llavors. I de tota aquesta feinada ens n’anuncia un parell de llibres, sobre la cuina al pla de Barcelona i un receptari del Vallès. Sempre el llegat dels altres. Un dia, però –el temps li accentua la faisó anarco-vikinga esbullant-li la barba d’antropòleg Rasputin–, un dia mancarà, per omplir bé l’olla, el llibre que reculli el seu anecdotari i peripècies de tanta ruta arreu dels Països Catalans. No serà comestible, ben cert, però ja l’endevinem sucós, saborós, tot Salsetes. Guarda’m bledes i xicòries, que pujo un dia d’aquests.


(Publicat a El 9 Nou el 25-7-09)

Cap comentari: