dijous, 10 de setembre de 2009

Retorn a plaça

Sense pujar a la muntanya cònica de Santa Bàrbara no es podia copsar la dimensió exacta dels estralls causats pel foc. Des de la part alta del poble, al barri del Castell, veies alguns serrells de la crema, restes d’un color més fosc que el verd pinassa imperant pertot. M’assaltaven la memòria records del 94 als Cingles de Bertí. Horta de Sant Joan –fins el 1919 Horta d’Ebre– és un poblet aturonat que es resguarda a si mateix a redós d’un passat templer petrificat al vell convent de Sant Salvador. Visiteu-lo, si en teniu ocasió i curiositat. Si és així, l’home que se’n cuida –n’ha escrit una guia magnífica que en algun moment haurà d’editar– us donarà, quan li pregunteu, tot tipus d’explicacions sobre la història de l’indret, sobre les pedres de la portalada, sobre el claustre, sobre els frares benedictins que ocuparen el convent a principi del segle XVI... La grandària del convent s’explica per la presència del frare que li dóna nom, fill de Santa Coloma de Farners, i que degut als miracles que se li atribuïen –no sempre del grat dels superiors– fou un frare rodamón que recalà a Horta durant dotze anys del segle XVI. La fama que tenia, i el fet que al convent s’hi impartissin classes de filosofia, va fer que el lloc tingués certa prosperitat –es calcula un màxim de quaranta-cinc frares– fins a la desamortització de 1836. Tanmateix, l’arrelada devoció popular va fer que la construcció no quedés del tot abandonada, si bé avui només és visitable l’església, el claustre –amb el segon pis descobert i desballestat– i la dependència annexa on s’acullen les exposicions temporals. Però aquest és un país ignorant i bàrbar amb el seu patrimoni, i és així que en l’escalinata d’accés –miniatura de la de Girona– hi ha gravades a la pedra, amb solcs notables, inscripcions dels quintos de diverses dècades, i en la mateixa portalada i pedres adjacents, inscripcions amb llapis o burí que donen fe de les successives visites del tot desaprofitades dels Yonas i les Yessis. L’home del convent, en preguntar-li si almenys les inscripcions a les escales eren consentides, s’arronsà d’espatlles amb resignació entre submisa i cristiana i canvià de tema tot fugint de verb i estudi.

Si la panoràmica des d’Horta és esplèndida, des de Sant Salvador no ho és pas menys. Si des d’Horta el convent és un triangle amb l’ull diví al bell mig i la piràmide de Santa Bàrbara al darrere, invertint la visió el poble és un munt de runa ajaçada en un turó que sobrepassa en poc els cinc-cents metres. Mirant-lo, domina el color terrós de façanes i teulades, d’un secà ordenat i cadenciós des de fa segles. De l’altra banda, invertint l’angle, el verd es va enfosquint fins a pastar-se en games grises i marrons, engolint-se en remolins de llum polsosa, com de tedi ensonyat que preludia una densa migdiada. Finalment, el paisatge es difumina i s’aigualeix, s’esgota a si mateix amb tant d’espai obert.

Des del pis, a l’esquerre de la terrassa –som a dalt de tot–, es divisen bé les eternes roques d’en Benet –que són d’un benedictisme lleugerament montserratí– i tot el flanc septentrional dels Ports. Enllà, ja a la plana i una mica a la dreta, com una lleu irritació protuberant, el poble d’Arnes és una granissada de llumets vibrants quan el sol ja és post. Uns moments abans, veiem com el pas del temps és d’un color carabassa viu, una llepolia en maceració ensucrada, delicadament encesa a foc molt lent. No saps què és el pas del temps si no has vist el sol rendir-se, ensorrar-se a Vall-de-roures. Fitar el temps a ull nu sense ferir-te, enfilat a una cadira. I que no passi, que no se’ns en vagi...

Però si avui Horta és coneguda és per l’empremta de Picasso. Just ara fa cent anys, hi féu visita junt amb Fernande Olivier, rememorant la primera estada del 1898-1899 en companyia del seu amic Manuel Pallarès, també pintor i fill d’Horta. Una exposició temporal de fotografies –sols una vintena de vuitanta, vingudes de París i fetes per Picasso– testimonien la vida rural i els tipus humans dels Ports a principi de segle XX. Es pot veure al convent de Sant Salvador. El contrast hi és evident i prou reconeixible com per copsar-ne l’evolució. Horta, aleshores, tenia més habitants que no pas ara, sobretot perquè els masos dels Ports estaven habitats i l’ordenació del paisatge no era aleatòria, sinó que responia a una domesticació humana curulla de feixes i terrasses de vinya i olivera.

Avui, la natura indòmita i salvatge de la zona n’és un record despentinat. I vet aquí que mentre el zel barceloní –la “capital” queda molt lluny– tancava l’accés als Ports –no et deixen tranquil ni per vacances– ens refugiàrem al Centre Picasso, indret balsàmic amb còpies facsímils de totes les obres –esbossos i pintures– que el geni malagueny pintà al poble i de les evocacions que va fer-ne a Barcelona i a París. Endinsar-s’hi és comprendre l’origen del cubisme i de com un paisatge pot tensionar l’esperit creatiu d’una ànima sensible fins a modelar-ne la mirada amb un nou llenguatge de textures i volums. A “La bassa d’Horta” (1909) Picasso traça els cubs que són les cases. En primer terme, part d’un semi cercle trenca la trama rectilínia. És l’antiga bassa, desapareguda uns anys després.

A l’entrada del poble, la plaça és el bastió d’un camp base des del qual el visitant pot passar de llarg seguint la carretera o bé ascendir cap al nucli a partir dels dos carrers que l’abracen i l’estrenyen aixecant-lo cap amunt. A mitja tarda, quan l’ombra és pau i treva i els sentits es deixondeixen, la plaça deixa de ser una rotonda i els tres bars del lloc s’apressen a plantar les taules i cadires. L’àgora reuneix, aleshores, druides i pagans, indígenes i passavolants en una familiaritat consentida i fraternal. El formigueig hi és constant fins ben entrada la nit i la remor ens arriba molt dèbil i somorta a través dels finestrals oberts del menjador on hem instal·lat el campament, lluny de tot. És l’expressió de lassitud del temps i dels cossos que es reuneixen a abeurar-s’hi per instint com si la bassa encara hi fos.
Ara diu que el municipi es proposa evocar-la in situ a través de la remodelació de la plaça de Catalunya, la seva ubicació original. Quina bona iniciativa, allunyada de l’asèpsia insulsa i despersonalitzada de la majoria de reformes urbanes dels nostres centres, de cubisme literal sense ànima ni alè, tan de catàleg sostenible. Que bo inspirar l’urbanisme en una fotografia i un quadre picassians. Que trist que una tórtora salvi un fanal i no la gent, que t’encimentin la plaça, que ens asfaltin el cervell. Evoquem Horta citant Wilde: “la vida imita l'art molt més que no l'art imita la vida”. I tant que sí. Bon retorn, bona Diada.

.