divendres, 23 d’octubre de 2009

Purins Millet


Tot plegat és veure un camió escampant purins enmig d'un camp de clavellines i poncelles des d'una domus romana en plena decadència i cruiximent. No esquitxar-se, però sentir-ne una pudor que engendra basques. Permetin-me, tanmateix, posar a consideració un esbós de reflexions –diguem-ne perifèriques– sobre l'afer.
De primer, projectar una esmena a la totalitat a partir d’un cas concret és tenir molta miopia històrica i mala bava ideològica si el que es pretén és qüestionar l’aportació que, des del catalanisme, millets i companyia van fer a la Catalunya contemporània nascuda a principi del segle XX. Des que ho és, el catalanisme ha sabut transcendir circumstàncies i sospites interessades a fiscalitzar-ne l’ànima i tot. Enllà d’aquell catalanisme motriu de tall clàssic –el veritablement federalista, el genuïnament noucentista–, quin altre moviment ha llegat i construït res de substancial?     
En segon lloc, quan avui se’ns parla de "burgesia" ens donen gat per llebre. Si volen tenir idea del que és la burgesia tal com raja, llegeixin la biografia que Albert Manent va fer de Fèlix Millet Maristany, progenitor del susdit delinqüent i xoriç confés, alhora que darrera baula de l’ortodòxia burgesa i mecenes. Entendran bé la magnitud de l’estafa moral (i familiar, per Déu!) i el retrat del país de betes i fils que tan bé va traçar Rusiñol en l’auca dels senyors estevets. Perquè avui som burgesos tots els qui ens aprofitem de les seves aportacions, inclòs l’antisistema que n’estripa. No em parlin de quatre-centes famílies. La societat del benestar ha rebentat el prototip de burgesia amb copalta lligada a un estatus econòmic. Ara és obesa i transversal. Asexuada. Semblantment li ha passat al “catalanisme”: tothom diu que n’és.
En tercer lloc, cal dir que el segrest de la cultura per part de la política ha convertit l’administració en la nova mecenes, invertint iniciativa privada per caritat pública, amb presència obligada fins en el patronat de la fundació més petita, inútil i prescindible del país. A l’ens públic no li interessa promoure mecanismes que li facin perdre el control de prebendes i amiguismes. Qui paga mana. Per estalviar-nos ois i bufetades, calen lleis efectives de finançament dels partits alhora que incentivar el mecenatge cultural.
Saben? Des de la domus hi ha bona vista, avui. Cel ras, ventat. Observant el camió de Purins Millet recordo un vell acudit. En un regiment, el caporal anuncia que té una bona i una mala notícia. La bona és que “avui us canviareu els calçotets. La dolenta: tu amb tu, tu amb tu, tu amb tu...”. Per sortir del fangar, vet aquí una primera i urgent regeneració.
 .
(Publicat a El9Nou, edició Vallès Oriental, 23-10-09)