divendres, 2 d’octubre de 2009

Sóc d'aquí, sóc estranger


Ve el de la Telefónica a donar l’alta de línia. Cinturó i armilla de la casa. De seguida s’estableix un corrent mutu de simpatia, potser perquè d’entrada, quan arribo i ell ja hi és, li tusto l’espatlla per sorpresa:
–Em sembla que m’espera a mi, oi jefe?
S’assembla una mica al ros de la Trinca, encara que ell és d’un moreno colrat i parla castellà. Pugem tot seguit i comença a fer provatures amb la primera presa de corrent. Va per feina. És desimbolt i rialler, se’l veu de bona pasta. Em pregunta on és el quadre. Quin quadre? No tinc ni idea de què em parla. Anem a l’habitació i el localitza al costat de la persiana. Amb un cop sec de tornavís lleva la tapa per verificar-ho mentre va remugant tot sol. Després, apugem la persiana, obrim la finestra i l’home s’hi aboca per veure el cablejat, tria el que li sembla dels que pengen i talla els altres, que llença finestra avall, sense miraments, esto no sirve. Després de culminar qualsevol petita acció amolla un bueeeno, fluixet i bonhomiós, com una exhalació que corrobora les seves petites expectatives rutinàries. A la fi, baixa a comprovar no sé què i quan torna fa passar el cable per un forat que hi ha al lateral de l’ampit de la finestra i que jo encara no havia vist. Aleshores, amb un aparell que hi connecta, marca uns números i li sona un mòbil. Amb tot, ja deuen haver passat uns vint-i-cinc minuts.
–Bueeeno..., esto ya está.
–Així, ja hi podem connectar el telèfon, no?
Esacto. Y el deseele.
–I ara em donarà el número que tenim, oi?
Esacto. Ahora te lo digo y lo apuntas en este papel.
Es treu, de la butxaca de l’armilla, uns papers mal plegats. La còpia per a mi, l’original per a ell. I comença a transcriure les meves dades del full de la comanda. Es fa un embolic amb el cognom, naturalment, i s’oblida lletres. L’última variant que m’han trobat fa només uns dies és, atenció, Bendersri –en un essaemaessa quasi incomprensible de MRW que m’avisava d’un paquet per recollir.
–Y este nombre de dónde es? –Pregunta després de fer el gargot i correccions.
–Del Marroc –li responc.
–Pues hablas muy bien el catalán, eh? Yo también lo comprendo, aunque a veces se me escapa alguna palabrilla. Te has criado aquí?
–Sí... –contesto sorprès per la pregunta, i somric. I aleshores, com un interrogatori impossible, els versos d’en Palau són un llamp que em travessa el cervell:
¿De quin país és aquest estranger?
No ho sé.
Com se diu?
No ho sé.
¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
No ho sé.
¿Com us dieu, bon home?
...
¿De quin país veniu? ¿On aneu?
Sóc d’aquí. Sóc estranger.
.
.


(El pam de paret on hi ha la placa ha quedat brut de ditades. Al terra, guix i fils elèctrics. Ja tenim línia amb el present. El passat, però, sempre comunica).

1 comentari:

Empar ha dit...

M’ha agradat moltíssim aquest relat-poesia. Jo també em sento així, que sóc d’aquí, però sóc estrangera, això no canvia, per molts anys que passin, m’hi he acostumat, però, i fins i tot m’agrada; em distancia del localisme atroç, estèril i m’apropa a d’altres realitats.

Gràcies per les teves recomanacions. Cercaré els llibres traduïts pel Forcano. D’en Manuel Forcano vaig llegir Llei d’estrangeria que em va agradar força. En la introducció a un poema que he publicat a Relats en Català, faig referència al teu blog, i a tu, doncs he transcrit un fragment de l’entrevista que vas traduir d’en Darwish, i que vaig pensar que eren molt escaients al poema.