divendres, 27 de novembre de 2009

El meu editorial


Aquest no és un bloc de política, però tampoc no és un bloc apolític.

La unió que no troben, no saben o no volen tenir els partits catalans, l’ha tingut la premsa pensada a Catalunya. Tot un símptoma de la iniciativa que, una vegada més, pren una part de la societat per davant de la classe política catalana, agenollada de cara a la paret, braços oberts, i a cada mà, respectivament, la constitució espanyola i l’estatut.
He llegit l’editorial i m’agrada. No tinc cap interès especial, però, a defensar estatuts d’autonomia insuficients i ineficaços pel que entenc que ens convé com a nació, que és dotar-nos d’instruments i lleis que ens homologuin a la resta d’estats europeus. Però mentre no hi hagi una altra eina legal, mentre s’accepti jugar i explorar els ressorts constitucionals, mentre l’àmbit d’actuació del politiqueig català s’emmarqui en l’imaginari administrativament espanyol, crec que l’actitud més sensata és posicionar-se a favor d’allò que ja ha estat aprovat pel Parlament, per les Corts i ratificat en referèndum pels catalans, en el nombre que sigui. Si això no és prou com per no tocar ni una coma del que va ser ribotejat i matisat és que hi ha, s’hi posin com s’hi posin, una confrontació d’interessos molt més enllà de les raonables estratègies polítiques.
En primer lloc, naturalment, de legitimitat democràtica. Com diu l’editorial, “serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors”. Galícia, el País Basc, Andalusia i Catalunya preveien i preveuen ratificar els seus estatuts a través d’un referèndum com a darrer pas per legitimar el seu autogovern. Cap més instància judicial s’hi hauria de poder pronunciar amb posterioritat. Si més no, correspon a un disseny dubtós, a una tutela excessiva que respon, no en tenim dubte, a una tradició secular fruit del jacobinisme i del militarisme. D’aquí, doncs, l’actual democràcia castrense que obliga a acatar totes les lleis i sentències. Obviaré les circumstàncies internes d’aquest alt tribunal, conegudes i objectives, i per tant inopinables, que l’han dut a la situació d’actual descrèdit. “El cor de la democràcia”, n’han dit.
Però també hi ha la confrontació de legitimitats polítiques. Si el parlament català declara i recull que el sentiment de la cambra és percebre Catalunya com a nació, i si la constitució, alhora, parla de “regiones y nacionalidades”, pot algú, aleshores –i no cal que sigui un tribunal–, negar que tu has dit el que has dit si a més a més figura en un preàmbul sense cap obligació ni conseqüència jurídica? Sembla que sí. La missió d’un tribunal constitucional no hauria de ser la de dissenyar les arquitectures político-sentimentals del seu estat, sinó calibrar i examinar la qualitat ajustada a la llei de les fibres democràtiques amb què actors polítics i socials ordeixen la trama del vestit.
Durant una centena d’anys el catalanisme polític no ha estat res més que això, un comerç de betes i fils, una aventura comercial prospectiva i propositiva –n’han dit pedagògica– dirigida a una clientela d’habitud hostil –quan no al·lèrgica– al gènere presentat. És evident que cal redefinir aquesta estratègia de venda anomenada catalanisme i, fins i tot, renovar la cartera de clients. Redefinir el catalanisme hauria de pressuposar, com a mínim, dues coses. La primera seria fer un balanç històric rigorós del saldo de la llibreta, de resultat desigual segons les èpoques, un balanç, per tant, no exclusivament cenyit a la memòria biològica. La segona, no pas menys important, implicaria una reflexió també seriosa i sense prejudicis –bàsicament individual, però també col·lectiva– del paper que cadascú pot i ha de jugar en la redefinició d’aquest catalanisme. Autocrítica? També, naturalment, però sobretot es fa necessari que el catalanisme –en les seves diferents manifestacions– expliciti de forma clara i diàfana, sense complexos, què és el que espera de si mateix i en instrument de què es vol convertir. Al catalanisme actual li sobra ideologia i li falta estratègia. Un balanç d’urgència constata les mateixes dificultats ara que fa cent anys (Solidaritat Catalana del 1906, Estatut de Núria...) i, també, les mateixes respostes –quant a estil i visceralitat– per part no ja de l’espanyolisme polític sinó d’homòlegs del mateix rang professional, com es va veure i llegir ahir mateix i es veurà en dies successius a la premsa espanyola. Si aquesta ira és la resposta a una reflexió conjunta que les dotze capçaleres –12– de diaris catalans manifesten com un estat d’opinió significatiu i majoritari de la societat catalana, si es tracta d’un editorial que es limita a fer un diagnòstic sense voler dinamitar ponts de diàleg ni trencar l’estatus quo, aleshores fa basarda pensar en la inutilitat d’una proposta de pacte quan es demostra, clarament, per part de l’altre, no només una manifesta incapacitat d’entesa, sinó la voluntat inequívoca de no voler cedir un pam davant d’allò que és percebut com a pressió, desafiament, amenaça, xantatge i distorsió del propi imaginari. No hi ha res més inútil i esgotador per dues parts que no aconseguir ni tan sols identificar el problema sobre el qual creuen discutir. Aquesta és la bifurcació insalvable.
L’encaix de Catalunya a Espanya només es discuteix –sovint tavernàriament– a Catalunya. Només a Catalunya es parla, quan se’n parla, de federalisme. A Catalunya només parlen de federalisme sectors d’esquerres que s’inquieten quan es parla d’independentisme. Diuen “sóc federalista” amb la mateixa alegria i convicció que quan érem petits tocàvem paret per dir “salvat”. Com que l’opció independentista no demana aclariments quant a l’objectiu, si no s’és independentista dir que ets federalista tanca, a priori, qualsevol debat. Verbalitzar i raonar aquest federalisme ha de contribuir,  també, a repensar el catalanisme. I, per sobre de tot, hauria de contribuir a esbrinar quina estratègia vol seguir, amb qui es vol federar –on són els federalistes espanyols?–, quines competències hauria de tenir Catalunya i quines l’estat federalitzat. I, el més important, haurà d’explicar com salvarà l’escull de la constitució espanyola, que en l’article 154.1 manifesta, amb corneta i pel broc gros, que “en ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas”, la qual cosa situa el federalisme, com a mínim, en la mateixa tessitura i terra ignota que l’utopia independentista.
Tanmateix, a Catalunya, la gestió d’aquesta utopia –aquesta o qualsevol– té molt més crèdit i recorregut que la gestió de la realitat quan del que es tracta és d’utilitzar aquesta utopia per a justificar qualsevol tipus d’immobilisme. Són els horitzons difusos per la boira mental de velles ideologies. Els fulls de ruta amb mapes caducats perquè ja no hi ha horts sinó polígons. La fal·làcia argumentativa d’entendre l’estat autonòmic com el més semblant a una federació d’autonomies la immensa majoria de les quals ni existien durant la segona república ni tingueren una voluntat explícita de fer-ho després del franquisme. Repensar el catalanisme, doncs, vol dir abordar tots aquests temes sense embuts. És notòria la percepció entre sectors afins a diferents sectors catalanistes que l’autonomisme ja no pot donar més de si, és a dir, que pot continuar donant a Catalunya, indefinidament, el mateix que fins ara. Els moviments de les consultes per la independència o de Reagrupament, per exemple, tots dos amb clares derivades polítiques –i símptoma no pas d’esgotament o fi de trajecte, sinó d’inici d’una nova etapa, d’un preludi estimulant per al catalanisme en general i per a l’independentisme en particular–, són una mostra més, com l’editorial esmentada, d’aquesta mobilització social al marge de la partitocràcia. És un error de càlcul polític i de comprensió lectora elemental voler menysprear-ne l’abast o intentar desprestigiar-ne el contingut quan hi han donat suport immediat entitats esportives, culturals, econòmiques, sindicals i col·legials. Que no ens parlin, doncs, d’oligarquies estranyes ni de pactes obscurs. Hi ha generacions de catalans que no han viscut la Transició –aquest sí, pacte model de silenci obscur–, que no els l’han explicat, que se senten interpel·lats per l'avenir del país, pels moviments i canvis que s’insinuen, que s’intueixen que han de passar no sabem quan ni com, que s’il·lusionen, malgrat tot, pel futur d’una nació que és ben viva. És l’hora de l’acció i la reflexió, individual –quants catalans no s’han preguntat seriosament, encara, en quin país volen viure?– i col·lectiva, des dels partits –necessaris, és clar que sí–, però sobretot des del ric teixit associatiu compromès amb una determinada visió del país, amb un fort lligam amb els batecs diaris. Des de la premsa, que amb un gest inèdit s’ha posicionat i ha parlat en bloc, generant opinió. És l’hora, en definitiva, de la Catalunya que es proposa a si mateixa, l’hora de la pedagogia interna. Els canvis no ocorren perquè sí. Tenim la sensació de final d’etapa i és moment de fer inventari. No cal explicar-se més. "Deixau-nos ser qui som".*

(Editorials d’avui: El Mundo, ABC, La Razón, El País, Avui, El Punt)
*(Paràbola i clam de la cosa humana, Miquel Àngel Riera, 1974. Dins Tots els poemes, 1957-1981, Ed.62, Barcelona, 1985).
A l'hora de tancar aquest escrit m'assabenten i em colpeix a fons sentir la mort d'en Ramon Casanovas, patriota de 92 anys, impulsor d'Òmnium Cultural al Vallès Oriental, president d'honor, exemple de rectitud, solvència i tenacitat. Tant de bo, des d'on siguis, ens encomanis la dignitat del teu exemple, la força de la teva bondat. Gràcies de tot cor per la feina feta i pels consells. Descansa en pau, amic Ramon.