dissabte, 21 de novembre de 2009

He vist l'Estellés comprant el pa


El cor m’ha fet un bot endavant quan he llegit al diari que t’havien trobat , Estellés, uns inèdits perduts, uns poemes que havien quedat sepultats en un arxiu polsós de l’Ajuntament de Gandia i que havies presentat l’any 1966 al premi Ausiàs March. Quina alegria i quina emoció em fa saber que podré llegir-te encara més coses de les que t’he llegit, que encara em seràs més dilecte del que ho ets, i quina estranyesa, alhora, poder llegir-te tan a destemps; no, tan a destemps no, tan fora temps, com si els teus versos fossin nous, de cal·ligrafia estrenada al damunt de la taula parada amb estovalles de quadres vermells i taques d’oli, l’Isabel al costat, cosint, l’estufa encesa, la manta cobrint-te les cames, castigades per la circulació. I un got de vi, aspre.

Vicent, digues, quantes obres creus que hi deu haver colgades, encara, per ves a saber quina deixadesa dels seus dipositaris, dels seus marmessors, i que al moment menys pensat, més inesperat, ens arriben atzarosament com un efluvi, com una onada amb blondes que es remelsa i es gita i ens acaricia els peus, com una ampolla borratxa de versos que són la resta d’un petit naufragi, talment senyals d’avís, no de socors sinó d’esperança i de conhort?  

Sí, Vicent, aquest filldeputisme desacomplexat, visceralment cabroníssim, que des de fa dècades assota el País Valencià, encara, aquest que li ha volgut treure els ulls, segar la llengua, rebentar els timpans; tots aquests detritus enquistats com líquens a les pròpies deposicions que expectoren amb virulència fètida cada cop que desencaixen les mandíbules de serpent; tots, tots han errat els càlculs, Vicent. Ramada de furóncols. Desgraciats, no ho sabien? És impossible silenciar la veu d’un poble fins quan els seus morts, els seus poetes, es resisteixen a callar i a empassar temps resignadament o amb compunció. És tan fonda i gutural aquesta veu que ara mateix ens arriba que no sabríem dir-nos d’on prové. Aquesta és la teva gran lliçó, Vicent, clamorosa, victoriosa, alada i contundent, amic Llàtzer Estellés. Però tu fes com si res, torna quan vulgues. Parla’ns quan vulgues. Per a nosaltres, un bàlsam tònic i energètic, vigorós i reconstituent, enravenat com una tija d’abril, fresca, a petar de saba; per a ells, Vicent, enmig del front, regalimant cara avall, lamentable, molt lentament i tèbia, un senyor gargall, verdíssim com les fulles que has cantat de l’Albereda, verd tendre com l’heura, verd llis com una síndria, ensalivat a punt de neu com un mugró tens i expectant. “Me la mamaves fins al cep”. A la teva salut, avui, per sopar, pimentons torrats amb un vi d’Utiel.

5 comentaris:

novesflors ha dit...

M'afig al sopar. Jo també promet sopar-ne, de pimentons torrats.

Mi sa el ha dit...

és com si ho hagués fet una mica expressament

Té la mà Maria - Reus ha dit...

molt interessant el teu blog, felicitats

Empar ha dit...

Quina gran notícia! Precisament ara estic rellegint Estellés.
M’ha agradat especialment llegir Misser Mascó 17, mecanografiat pel poeta. Fabulós.
Faig un enllaç al teu blog en el fòrum de Relats en Català, per si a algú més l'interessa.

Albert ha dit...

Moltes gràcies, us agraeixo els comentaris.