dijous, 5 de novembre de 2009

Impressió


Si em parles d’una certa consciència de finitud –de tempus fugit– i somric no és pas per cap burla condescendent o foteta, sinó per una elemental tornada o dejà vu gentilesa d’això que convenim a dir-ne el grau de l’experiència. Havent tocat la finitud inerta de la mort en la carn que et donà pell, ara ja pots dir que més que consciència emocional en tens certesa geomètrica. Els moments feliços són evanescents. Els infeliços també. Vivim atents al baticor dels dies i no ens caben a les mans.

1 comentari:

novesflors ha dit...

Però la sensació és diferent. Els moments feliços els sentim evanescents, exigus; els infeliços, feixucs, inacabables.