dimarts, 17 de novembre de 2009

L'Escala


Hem tingut uns dies de tardor ampul·losos, d’una certa i immodesta exageració. L’altre dia a l’Escala, per exemple. Massa vent –és l’Empordà, sí– i massa sol, però potser no calia estar tan bé.  Hi havia l'èczema del Montgrí. Hi havia el blau grisós del mar camí de Sant Martí d’Empúries, que és aquest bell empostissat de cartró pedra, quasi ridícul sense bàrbars ni canícula per saciar la set. Blau gris perfecte, doncs, lleument perlejat, amb les arcades de les badies tan ben definides, el gos que hi corre i les veles dibuixades que semblen participar d’una regata immòbil. No hi ha mai cap dissonància quan mires el mar, la mar, la mer, il mare. Ni t’estranyaria veure un vaixell pirata de debò. O una pastera amb grecs que arriben per civilitzar-nos. Resseguim, però, entre pins de gep ventat, el camí que voreja les runes de l’antiga Emporion, munts de pedra com restes de bava seminal, encara iridiscent, pedrots que callen, vexats i avergonyits per la història, deslligats del codi i llengua que ens permetria dialogar-hi de no haver-nos aperduat tant i afeblit el pensament buscant angles dins un cercle. De tornada pel mateix camí, l’olor de salins i de pinassa és més intensa, encara. És la mateixa olor i la mateixa mar que deurien sentir i veure els habitants que solien picar pedra. Una mica més enllà, però a molts segles de distància, hi ha parelles fent vermuts a la terrassa d’un hotel que sembla inacabat o bé mal acabat, és difícil precisar-ho. Aviat –és un dir– també nosaltres dinarem a un poblet d’aquells d’interior que mai abans has sentit anomenar i que només de donar-se l’estranya avinentesa –Déu no ho vulgui– de passar-hi una desgràcia o –millor– d’haver d’acudir-hi a un convit inesperat, tornaries a escoltar. Noms tipus Sant Feliu de Boada, per exemple, que tenen més d’ermita pirinenca i romànica que de llogarret agregat a Palau-sator, per dir-ne un de més conegut.
Doncs bé, el camí, tot encimentat, té algunes bifurcacions que s’endinsen a la platja a través de passeres de fusta. L’amplada és justa per al trànsit rodat i el traçat és lleument sinuós, impossible, però, de fer-te oblidar que ets a nivell del mar en tots els sentits –físicament i intel·lectual. En un moment determinat ens sembla sentir una remor que prové de la pineda que tenim a la dreta, entre el camí i el darrere d’unes cases, en una llenca d’uns deu metres. És un sacseig de branques provocat, potser, pel pas d’un esquirol furtiu? En realitat, són esquirols magribins –n’hi algun de negre que ara arriba pedalant– armats amb llances, agitant branquillons, collint pinyes a preu fet. Com s’hi hauran enfilat? Hi ha certa habitud en la destresa que demostren, però no hi ha cap rastre de cordes o escala i els troncs són prims, força alts, esclarissades les capçades. Els han llogat? Són realment furtius? No ho crec.
A la fi, el camí s’acaba o recomença poc més enllà, on hi ha un monument que recorda els jocs, tan llunyans, all my loving, del noranta-dos. Un tors decapitat i una torxa. Ja fa molt temps que no practico esport. L’hedonisme modern ha suplantat, i ben esportivament, d’altra banda, el classicisme hel·lènic, morigerat de formes, curull de contingut. Ara tot ressona en la buidor de l’àmfora i ens angoixa haver après tan poques coses en tant temps. La vida és un esprint o una marató? Diria que deia Zubiri que els grecs som nosaltres. Hi afegim que les runes també. Per cert, ni cal dir que les anxoves estaven boníssimes.