divendres, 6 de novembre de 2009

Pàmies llegeix Sindreu


Al diari La Vanguardia d'avui, en Sergi Pàmies es fa ressò de la reedició del llibre d'en Sindreu. És una bona notícia que d'entre tants altres temes que podia tractar hagi escollit precisament aquest. No conec la narrativa de Pàmies, però sí que he anat topant, aquí i allà, amb intervencions seves, radiofòniques o televisives, i amb algun article escadusser que, com aquest, m'hagi cridat l'atenció. És evident que moltes de les intervencions de Pàmies tenen una voluntat humorística, bàsicament lligada a la immediatesa mediàtica i al circ adjacent, amb voluntat de teoritzar sobre allò evident a partir de la categorització d'anècdotes anodines, que és exactament la mateixa tècnica que fan servir molts pressumtes monologuistes amb pretensions gracioses. Però tots ells, Pàmies inclòs, diria que estan mancats de la virtut i agudesa observadora que només tenen esperits alats i poètics com el d'en Sindreu, i per això afirma amb certa condescendència -que no és res més que una innocent i sana enveja de la qual no n'hi fem retret- que "sus textos destilan el interés de una seducción discreta aunque certera". És una manera elegant de dir-ho. I és que la frivolització no ha permès mai aprofundir no ja en la reflexió poètica sinó també en un tipus d'humorisme que vulgui transcendir la seva circumstància i ser, malgrat ell i per mor d'ell, expressió d'un estil de viure, de ser i de sentir els batecs del món. Aquesta és una condició dels clàssics i aquesta és la clau, al meu parer, que obre un dels panys de la literatura de Sindreu i que es troba  tan ben desenvolupada al llarg de La klaxon i el camí. Res Pàmies, bona síntesi (cliqueu la foto per llegir-ho bé), i en continuarem parlant a la presentació de demà.