dissabte, 5 de desembre de 2009

Cinc estampetes barcelonines


1
Poc abans de les 9 del matí, a les Rambles de Barcelona encara no hi ha guiris, les estàtues són de carn i no hi ha rastre de la xusma que li ha donat trista fama. Fa fresca, aquest matí de dissabte. Alguns valents cara-rosats pugen des de mar amb calça curta, les cames tortes i el pas lleuger, esbufegant d’una manera ridícula. El sol il·lumina les façanes de la dreta de les Rambles i el brancam esclarissat dels plataners permet apreciar detalls que d’altra manera –i en altra hora i circumstància– ens passarien desapercebuts. Barcelona se’m fa agradosa i tot, en aquesta hora. Em fixo especialment en l’església de Betlem, en la teulada i finestrals. És l’església on Verdaguer va passar els seus darrers anys de beneficiat, abans d’emmalaltir de tuberculosi i ser traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on moriria el 1902. I és l’església que hi ha davant per davant del que fou el palauet del marquès de Comillas –avui llibreria de la Generalitat–, i on també va viure-hi Verdaguer en qualitat de capellà familiar del marquès des del 1877. La tràgica història de Verdaguer, doncs, queda resumida i separada, en el seu principi i el seu final, per uns escassos vint metres.
2
Un poc més amunt de Betlem, havent creuat el carrer de l’Hospital, en l’immoble de mà dreta hi sobresurten tot de balconades. En una d’elles veig que hi ha un cartell –ocupa dos balcons– que diu “Lo que nos une”, amb el document d’identitat i la cara d’una senyora que sembla restreta o enfadada. Just al  balconet de sobre hi ha un noi amb un mocador al cap, em sembla, que mou ostensiblement els braços i les mans i que diries que dialoga en soliloqui amb el monument a Colom. De cop s’ajup i pren una ambosta d’aigua –deu tenir una palangana als peus–, es reincorpora i, aixecant els braços, la deixa caure al gibrellet. Seguidament, ajunta els palmells, fa una reverència a Colom, es treu el mocador i desapareix cap a l’interior. Del cristianisme verdaguerià a l’islam ravalesc constato que també hi ha uns vint metres –uns cent anys, en mesura catalana. Entremig, “lo que nos une”.
3
M’endinso pel lateral de la Boqueria, mercat esplèndid de colors i d’olors que sembla impossible aquest oasi comestible al mig de tanta deixadesa. No m’hi puc entretenir i segueixo cap al carrer del Carme. Fa poca estona que la Biblioteca de Catalunya és oberta i encara no hi ha massa gent (de fet, durant tot el matí hi haurà molt poques persones). L’amabilitat –quasi en diria cortesia– i la paciència del personal, majorment femení, són dignes de menció. Qualsevol consulta –les peticions són digitals i això sovint genera petits problemes– és atesa amb una diligència desacostumada en qualsevol servei públic conegut. Fins arribes a tenir la sensació inquietant que fos quin fos el teu requeriment seria atès amb servitud i prestacions inusitades. Són divertiments de la pensa, qui sap si sobrevinguts per la quietud monacal i la llum catedralícia de l’estança. Hi ha pols de llum suspesa en l’aire que el sol il·lumina amb força, com el focus en la nit atrau insectes. He trobat el que buscava sobre Lola Anglada. Ressenyes i entrevistes. D’Ací d’allà, per exemple, és una publicació preciosa i preciosista, culte i moderna, editada entre el 18 i el 36, imprescindible per conèixer el pols barceloní del moment. Hi trobo un reportatge magnífic sobre la reforma de la plaça de Catalunya (al meu poble n’haurien de prendre nota). Europeista quan no calia. Catalanista perquè calia. Burgesa, un xic esnob. Luxosa, però no gaire. Basta dir que fou dirigida, successivament, per Josep Carner, Ignasi Folch i Torres i Carles Soldevila. Jo n’hagués estat lector.
4
Entrat el migdia la Boqueria ja és un bullici de parles i sorolls. Al mateix lateral per on he passat abans ara hi ha tot de parades amb productes i serveis del Berguedà. Hi haurà bolets? Tafanejo una mica. Efectivament, hi ha en Fermí de Món Bolet. Recordem breument la jornada de l’any passat a Setcases. Diu que aquest any no serà bona temporada, però avui farà calaix. Tinc una bona colla barcelonins fent cua. Li compro pols de trompeta, arròs amb ceps i fideus amb barreja. Demà dinarem bé, llargament i a pleret.
5
Davant del bar Zurich, tocant a la plaça de Catalunya, assalto amb traïdoria en Jordi Condal, capficat en les seves mil i una conspiracions, codolaire i cerdanyolí impenitent amb qui he compartit recitals i lectures. Duu una gorra calada, de quadrets, molt elegant, que li dóna un aire certament palaufabrià reforçat per la barba blanquinosa i retallada. En Jordi és incansable. Acaben d’estrenar un espectacle sobre l’Estellés i ja hem quedat que el portarem a la Garriga, és clar que sí. Un momentet abans, arribant al capdamunt de les Rambles, al davant d’un simulacre de taverna indefinible amb uns quants homes derrotats que seuen a les poques cadires que hi ha a fora, em fixo en un paperet plegat a terra. S’activa la intuïció. M’hi acosto amb curiositat dissimulada. Ai caram, cinquanta eurons, ves a saber de qui. (Em ve al cap l’escena d’en Lluquet quan queda clavat a terra). Potser d’algun guiri cerveser. Vet aquí “lo que nos une” –a tu, a mi, al guiri i a en Lluquet. Ja ho diu la dita: Barcelona és bona si la bossa sona.