divendres, 25 de desembre de 2009

A dinar amb l'Eugeni Xammar


(...) Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l’hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. Què menjarem? De primer l’escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d’olla... Sí, senyor, després la carn d’olla. I quina carn d’olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més completa que aixequi el dit. I després de la carn d’olla, per esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamars farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrere i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales (com la Victòria de Samotràcia), majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem. Brindem. A partir d’aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i tot de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d’avellana d’Agramunt, torrons forans d’Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l’àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l’acudit de bufar amb una neula dintre d’una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s’ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per prendre cafè i fumar un cigar de l’Havana amb el desitjable recolliment.
Mare de Déu! Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a fer un volt per esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis els trobarem agenollats davant de l’estable. El Noi de la Mare rep l’homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat.
Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel.

Eugeni Xammar, fragment de Nadal a Barcelona, dins El Nadal que no vam tornar a casa. 

Avui fa 61 anys de la mort de Pompeu Fabra. Un record, aquí.