divendres, 11 de desembre de 2009

Hores d'Argelers, per Joan Ferrer


Ahir vam poder veure un documental al 33 sobre el camp d’Argelers. Aquest mateix bloc s’hi ha referit, molt altrament. Testimonis colpidors, de primera mà, que van ser el millor d’una realització poc fluïda –o potser és que ja tenia son– quant a la narració històrica. Ara transcrivim un article de Joan Ferrer, pres i refugiat del camp, publicat a la revista d’exili La veu del poble català, de París, el 19 de gener de 1940. No cal afegir res més, si no és que val la pena llegir-lo sencer i que el podreu escoltar el proper 27 de desembre.

“Jo penso encara en els moments de solitud, en aquella dolorosa allau humana que fa prop d’un any forcejava la cadena del Pertús per superar-la. Ai, dolor dels dolors! Havíem perdut la guerra per l’acció conjunta del totalitarisme internacional, i tots, joves i vells, militars i paisans, dones i mainada, corríem vers la frontera endevinant-hi la meta d’una momentània salvació. Calia no mirar endarrere. Per què? Per sofrir? Qui més qui menys, allí deixava afectes caríssims, objectes estimats i, per més dissort, les bombes de l’aviació cremaven sense repòs la nostra terra. Calia no esguardar el nostre darrere. Els sorolls mortífers s’apropaven, prova palesa que anàvem perdent el poc que ens restava. Ai dels qui escurçaven el pas! Ai dels pobres ferits i d’aquells que no s’han pogut desagafar la terra de sota els peus! El monstre els haurà engolit a tots.
No hi havia remei: calia passar la cadena, i per davant d’uns negres enravenats i uniformats anava desfilant l’atapeïda, la punyent, la inacabable caravana d’homes i dones, fills i avis, importunat per autos de tota mena, carros i matxos de treball, gossos, bicicletes, carrets de mà...
Tot, en massa, entrava a França. Tot menys la roba, els matalassos, els aliments abandonats, els vehicles trossejats per la febrosa mà de la desesperança. Així, al llarg i a les vores de la carretera jeien les darreres, les més preuades, despulles d’una munió de llars catalanes. Quantes il·lusions caigudes, quantes esperances marcides!
Ara, vinga, carretera enllà, vers el desconegut. Un bocí de pa al Voló i apa, no t’entretinguis, que et renyaran. La ruta és llarga i feixuga, per a mi i tot, caminaire impenitent. Tots hi som, tots formem la tràgica comitiva. Però és trist caminar per les vies que condueixen, irremissiblement, al calvari.
Era allò, el caminar de nit entremig de cavalls, de guàrdies d’assalt, de gents de diversa condició política. I és amb ells, germans anònims, que he sentit el fàstic d’una marxa que no podia finalitzar sinó a la sorra crua, diguem al dors de la societat.
Qui érem nosaltres? Uns idealistes, uns simples lluitadors caiguts en la dissort, uns mísers forasters subjectes a unes regles d’isolament fins que la boira de la nostra sort s’esvaís... I apa, apa, fins que els cossos es rendiren i es desplomaren... per aixecar-se de nou, al cap de cinc minuts, apressats per una força a cavall, els cavallers de la qual prou sabien que ens vagaria descansar.
I vinga, vés-te’n enllà, més enllà encara fins que el salobre t’indiqui la proximitat de la mar. En efecte, un esforç més, i érem arribats al policrom vilatge d’Argelers, buit, en aquella hora negra, de circumstants, però ensenyant-nos un parell o tres de restaurants llampants i cridaners, anunciadors, al blanc d’Espanya, de plats ja desacostumats entre una gent embafada de llenties i carn en conserva.
Seguidament ve la sorra, els infinits i silenciosos sorrals d’Argelers. Sembla mentida que al costat de la Costa Brava, la reina de les caletes, es trobin aquestes enormes i grises extensions sorrenques que més s’adiuen a les desolades planures saharianes que no pas a les blanques ribes acostumades al bes etern de les aigües mediterrànies.
Quinze o vint barraquetes, només, s’albiraven quan hom posava els peus a la monstruosa riba. Quinze o vint barraquetes, que aviat foren cent i foren mil. La riuada humana es bolcava impetuosa damunt les sorres adés adormides, petjant-les, removent-les, maltractant-les immisericordiosament. Cossos d’exèrcit desfets, oficinistes compromesos, batallaires curtits en la dissort, pagesos desarrelats, literats caiguts, alcaldes en desbandada, dones amb afanys d’aventura i mares adolorides; de tot venia! Ai las!
Qui no ha presenciat aquella èpica tragèdia, qui no ha respirat aquella pols simbòlica, qui no ha vist aquell devessall de carros desfets, de camions desmuntats; qui no ha sentit les disputes, els crits, les rialles, els plors de la gentada tot barrejat, com barrejades eren les passions, els caràcters, els sexes, els animals, els objectes. Tot restava amuntegat, revoltat i confós...mentre naixia la ciutat absurda i gegantina, l’empori del dolor i de l’arbitrarietat, que fornien, ara un, ara deu, ara quaranta, els recercadors de fustes, draps i canyes, que no eren un ni deu, ni quaranta, sinó que eren cent mil.
També el Canigó es divertia desencadenant amb tota la malícia el vent més furiós damunt del camp dels dissortats. A la pressió de l’huracà, les canyes de les barraques es doblegaven xiuladores, mentre la fam xiulava, també, en els interiors de les modestes llars.
I qui s’hi aguanta a dintre, essent la gana tan mestressa del cos humà? Heus ací, doncs, els homes sortint dels cataus, cara al temporal, per emprendre la conquesta del pa amb què reduir les protestes de l’estómac. Jo també ho estat d’aquests i podeu ben creure que m’havia dedicat a recollir, amb tot l’entusiasme, grans d’arròs i cigrons caiguts a terra.
Allò que fereix la sensibilitat és el record d’aquella multitud de folls, de salvatges, que es barallaven, que malparlaven per caçar el pa que hom els anava tirant pel cap. Va haver d’ésser un gendarme qui, fent-se càrrec de la meva serena posició, em posà un pa a les mans. Un pa, després de cinc dies de no heure’n molla! Figureu-vos que jo tenia amics a la barraca i un fill. I un pou de dignitat. Una dignitat que fou compresa, malauradament, no pas per la gent nostra. Merci, monsieur.
Ara són el tipisme, l’exotisme i l’humor els que formen la nota dominant. En quinze dies, l’estranya ciutat era muntada i ben amarada del caliu humà. De pedres, totxos i ciment, ni gota no n’hi havia. Tot eren canyes, fustes, lones, velluts, cordes ...i enginy. De carrers, no n’hi havia, però trepitjant el dibuix o el traçat d’unes serps monstruoses desembocàvem invariablement a la mar. A què?
Ah! no pas a poetitzar la nostra estada al Rosselló marítim, sinó a dipositar-hi, a corre-cuita, el repetit i molestós mal humor dels intestins. El personal hi reia de valent, amb la facècia dels que anaven sovint amb els pantalons a les mans, oblidant-se que en algunes ocasions el camí de la platja era el camí de la mort. L’antic Hospital Militar, de Perpinyà, prou en sap, d’aquestes coses.
Els qui hem viscut aquells episodis mai no oblidarem els cavalls i els matxos caçats a cops de coltell per tal d’ésser devorats per la criatura humana. Ni aquells nobles quadrúpedes, bohemis com ells sols, que al raig de la lluna pasturaven l’herba de les barraques...
Ai, Argelers! Jo prou recordo els teus negres, els teus algerians, estampes africanes, desmarcades del seu ambient. Se n’han dit pestes, d’aquells infeliços, s’han proferit calamitats, quan es tracta d’uns xicots plenament ignorants del que és fer el bé o del que és fer el mal. L’algerià esdevingué comprensiu, i el negre, pobre minyó, somreia mentre comprava tic-tacs invariablement a vint-i-cinc francs.
Si hom sofria era pels infants, pels malalts, pels esguerrats tirats a la sorra. La resta, el llast que arrossegàvem, el barri xinès, era fàstic el que inspirava. El goig estava a saltar d’una barraca a l’altra recercant les ànimes germanes, els temperants afins, els cors solidaris. Val a dir que el qui ha volgut ha trobat a Argelers companyies inapreciables, germans a discreció que convertien en dolços i interessants uns moments que corresponien a la tragèdia.
Oh, camp civil! com podré pagar-te les hores de plaer, d’expansió amical, de vibració cordial i humana que al teu redós he gaudit? Veles de Torelló, de Terrassa, de Montblanc; llaunes de Badalona, de Valls, d’Igualada; canyes del Vendrell, de Rubí, de Sant Sadurní d’Anoia; barraques totes que formàveu una concreció de la geografia social de Catalunya, jo us recordo i, emocionat, us saludo.
***
Enguany, retornat al meu camp d’origen, miro amb angoixa la trentena de creus que suren pel damunt dels ceps de la plana d’Argelers. És el cementiri dels refugiats del qual no s’ha barrat la porta, encara. És el cicle tràgic que, indiferent i gèlid, segueix el seu curs.”

(El Poble Català, París, 19 de gener de 1940. Dins El Nadal que no vam tornar a casa, Ed. Acontravent, 2009, a cura de Quim Torra.)