dissabte, 31 de gener de 2009

Pavesiana 2

He anat a mercat a comprar calçots i de camí m'ha sorprès aquesta pluja passada per colador, lenta, que t'impregna però no esquitxa ni sap fer bombolletes als bassiols quan impacta a terra. És estranya i ociosa, la pluja sense gotes.
De nou a casa, rellegeixo fragments de Pavese a l'atzar: "L'oci fa lentes les hores i ràpids els anys. L'activitat fa ràpides les hores i lents els anys. La infantesa és l'activitat màxima perquè té feina a descobrir el món i destriar-se'l.
En el record, els anys es tornen llargs si, en repensar-los, hi trobem coses per a eixamplar la fantasia. Per això la infantesa sembla llunyaníssima. Probablement cada època de la vida es multiplica en el successiu reflexionar dels altres: la més curta és la vellesa perquè ja no es pot repensar.
Cada cosa esdevinguda és una inexhaurible riquesa: tots els retorns l'augmenten i l'allarguen, li donen relacions noves i l'aprofundeixen. La infantesa no és només la infantesa viscuda, sinó la idea que ens en fem en la jovenesa, en la maduresa, etcètera. Per això sembla l'època més important: perquè és la més enriquida pel successiu repensar-la.
Els anys són la unitat en el record; les hores i els dies ho són en l'experiència".
L'experiència, en el record, són minuts de pols de pluja ociosa que t'impregna però no esquitxa ni sap fer bombolletes als bassiols quan impacta a terra.
.

divendres, 30 de gener de 2009

En la mort de Josep Maria Valls. (Fragments de memòria personal)

Vas perdent contacte amb molta gent. En alguns casos és llei de vida, en d’altres és la vida que imposa la seva llei. En els primers et distancies tu o ells, que poc hi fa. Pot ser per mil motius o, simplement, perquè el tram de vida que us féu coincidir un dia, en un espai, ja fa temps que esgotà el traç. En els segons, no cal més explicació.

.

En Josep Maria Valls podria haver estat, per edat, el meu pare. Era el sentinella perpetu de la secretaria de l’institut on vaig estudiar bup i cou –deu fer anys que no escrivia aquest parell de paraules–, i crec que ho era des del primer any que es va inaugurar. Alt, escardalenc i esprimatxat, amb barba i cabell blanc, ja el vèiem avi quan jo tenia catorze o quinze anys. Estar entre canalla –no érem més que això– li va infondre i mantenir la joventut. Intuïes, per comentaris que feia, que tenia opinió, que sabia coses –potser i tot hagués estat més bon professor que alguns que vam tenir i que, al contrari d’ell, estaven una mica infosos d’amargor–, però la conversa sempre hi era breu, qui sap ara si era timidesa, encara poca coneixença o un sentit mesurat de la prudència d’aquell home de figura venerable i perfil suau. Quan t’interpel·lava et mirava fix –tenia els ulls blaus–, amb un somrís mig esbossat, i assentia amb lleus cops de cap reiterats rítmicament. Reia baix, en Josep Maria, arronsant les espatlles, però sense estridències. Vés a saber, aleshores, què en pensava, de nosaltres.

.

En Josep Maria tenia una herboristeria de nom senzill, anomenada “Romaní”, i que ara ja és tancada perquè es diu que quasi tota l’illa s’enderroca i el carrer s’eixamplarà. A l’institut no gosava, però si entraves en aquella estança d’aromes benestants i atmosfera remeiera –jo hi comprava tronquets de regalèssia– sempre et preguntava que què tal, que com t’anava. O et donava una primícia intranscendent, potser relacionada amb el poble o l’institut, o amollava un comentari amb ribets d’actualitat perquè et veia fullejar els diaris i et calava.

.

A tercer de bup –segon terç dels anys vuitanta– ens va acompanyar de viatge a Madrid, perquè fins i tot en un viatge d’aquest tipus –fi de curs o de cicle o no recordo com se’n devia dir– es veu que els catalans encara hem de passar per allà. Hostal Persal, a la Plaza del Ángel, recordes, Josep Maria? A sota hi havia el Café Central, on deien que hi solia en Sabina. I la Plaza de Santa Ana, el Teatro Español, la calle Huertas, Recoletos, el Congrés dels Diputats, el Museu del Prado... Al Corte Inglés m’hi vaig comprar cassets de Sabina i de Battiato. Una nit –matinada, més aviat–, rematàrem la jornada i en lloc de retirar-nos a l’hostal vam calçar-nos perquè ens reptares a anar a córrer pels carrers humitejats del centre, d’asfalt brillant per la rosada que reflectia les llums de nit d’una ciutat que es despertava. Més jove que nosaltres, comandares la comparsa fugitiva de tres bojos que et seguien entre esbufegant i enriolats. Ens hauries d’haver vist amb els meus ulls, Josep Maria. Aquella calça curta i el nervi i múscul de les canyes que tu deies que eren cames. No recordo per on vam passar ni quanta estona, però allò fou de bo i de veres memorable...

.

L’endemà, l’autocar –era en Samblas?– ens dugué al Valle de los Caídos. No et vas voler quedar a dormir com altres, i si ara crec que vas venir és perquè només volies que veiéssim com et vas negar a baixar de l’autocar i visitar aquell conjunt indigne, bastit amb la vergonya d’un feixisme que ens va voler arrasar i on molts hi van deixar la pell. No sé si va ser aleshores que devia recordar aquell vers d’en Salvat que fa: “Escopiu a la closca pelada dels cretins!”, de “L’irradiador del port i les gavines”, llibre que segurament devíem llegir a Literatura catalana. Fos com fos, va ser aleshores, en aquell dia i lloc, que vaig expectorar el primer dels dos gargalls que compto fets sobre la tomba d’aquell criminal cretí de closca pelada i maleïda. Set o vuit anys més tard, en fer el servei a la “sierra” madrilenya, el “capitán” Peláez –un altre de closca pelada i amb un llepís discret de vernissatge cultural, tènue com l’oreig que pogués remoure un xic el cortinam tot blanc d’una cambra imaginària–, s’endugué al Valle tota la tropa uniformada de civil perquè admirés les escultures monumentals que el general infaust encarregà al pobre Juan de Ávalos –ell, que era un republicà extremeny amb carnet socialista!–. Et vaig recordar, Josep Maria, t’ho ben prometo. Vaig baixar de l’autocar i, diligent, aclarint narius i gargamella, de bell nou crec que vaig tornar a apuntar prou bé.

.

El record d’aquell viatge de fi de curs a Madrid ens quedà gravat ben viu a tots durant una bona temporada, potser durant uns anys. Fins l’evocàrem, després, amb tu, en un sopar, amb aquella patrulla nocturna de sonats. Més tard, el record s’anà esllanguint, com tot, com tots. Ens anàrem espaiant, pols entremig. Sempre deies que la nostra promoció havia estat bona, que els que ara pugen són una altra cosa, que si el tracte és diferent, que no es pot fer el mateix, que si ja són massa, etcètera, coses que només veieu els sentinelles d’institut que us dieu Valls i que sou de la Garriga. Sempre que escoltava Sabina –“Pongamos que hablo de Madrid”– recordava i recordo encara aquell viatge, aquella nit. De tard en tard ens vèiem pel poble, i aleshores, què fa aquest, què fa aquell, encara vas a córrer? Ballaves bé, per Festa Major, tothom ho veia. Déu n’hi dó com remenaves; jo no he sigut mai destre en aquestes coses. A mi dóna’m una pilota. I un dia, després de molts acumulats en mesos de no sentir el teu nom, em diuen que voltes per l’Índia –ves què hi fas, a l’Índia!–, que la salut potser et mandreja, que véns de tant en tant...

.

Sí, és ben veritat que perds contacte amb molta gent al llarg del temps; és llei de vida, i els records en són articles que no admeten cap esmena si no és llur evocació. Fem camins paral·lels durant una temporada, compartim espai, recorregut, anècdotes. Després, l’oblit o indiferència. O un fardell més.

.

Que estiguis bé on siguis, Josep Maria Valls, sentinella perpetu de l’institut, escardalenc, de perfil suau, de figura i barba blanca venerable. Que ballis molt, que corris molt. Allí on campis segur que faràs amics. Si avui jo et guardo aquest record agraït i emocionant –que em retorna als meus quinze, disset anys–, quin altre no han de celebrar les persones a qui has fet feliç la vida i honorat amb la teva amistat sincera i bonhomiosa al llarg dels anys? A reveure i gràcies, Josep Maria. El teu record, avui, com una herba remeiera, com un tany fresc i olorós de romaní entre uns llavis closos que mig esbossen un somrís.

.

dimecres, 28 de gener de 2009

Jornades sobre Incerta glòria


Avui i ahir s’han celebrat a la Pedrera unes interessants jornades sobre Incerta glòria. La memòria històrica i les veritats de la novel·la, a partir de l'obra de Joan Sales, amb intervencions que ben segur hauran aportat elements originals per seguir analitzant-la i que hauran fet xalar d'allò més els exegetes. Em queda la recança, però, de no haver-hi pogut assistir. 
.
Des de la distància, doncs, em conformo amb assenyalar una dada que no sé si s’haurà posat de relleu –disculpeuo si ni tan sols és coneguda –excuseu-me'n. Al pròleg de la darrera edició, on Núria Folch repassa les vicissituds envitricollades de les successives edicions de la novel·la, diu que “la traducció francesa d’Incerta glòria va sortir a Gallimard el 1962, però s’havia posat en marxa quasi al mateix temps que la primera edició catalana, per recomanació de Juan Goytisolo. Ja correspon a un original molt més extens, que Bernard Lesfargues aniria traduint a mesura que Joan Sales l’anava, en part, reescrivint, afegint-hi coses encara impublicables a Espanya.” També diu que l’èxit francès –sense censura li suposà a Sales la retirada del passaport espanyol i que aquest no volgués reeditar la versió catalana per considerar-la incompleta.
.
I és que com bé anota Xavier Pla en l’article La reaparició francesa d’Incerta glòria, “la novel·la va ser reescrita diverses vegades, traduïda al castellà el 1968 i amb una primera versió definitiva catalana el 1969. Fins a la seva mort, Sales va reeditar el seu llibre, modificant-lo, ampliant-lo, millorant-lo, com si fos incapaç de posar-hi un punt final.” Tot això és ben així. Xavier Pla també indica que “però (crec que ha de dir per) una circumstància fortuïta, l’editorial francesa Gallimard, aconsellada pel llavors jove escriptor Juan Goytisolo, es va interessar per la traducció de la novel·la. Que va aparèixer l’any 1962 després de llargues negociacions. De manera que, entre una cosa i l’altra, la traducció, amb el títol final de Gloire incertaine, no va aparèixer fins al mes de febrer de 1962, amb una dedicatòria inicial dedicada a Goytisolo: «À Juan Goytisolo, qui était un enfant».”
.
Ni Folch ni Pla, però, esmenten la circumstància que vull ressenyar, i que no és altra que l’entrega, per part de Sales a Goytisolo, d’un exemplar d’Incerta glòria dedicat a Josep Palau i Fabre, amb la voluntat expressa que sigui ell qui la tradueixi al francès. Sales, aleshores, encara no coneix personalment Palau, però en té referències gràcies a les converses amb Joan Triadú i a la lectura dels poemes de Càncer, “que deu ser un dels llibres més espantosament negres que s’han escrit al món”. La voluntat de Sales és que després un nadiu francès acabi de polir girs i accents, però es troba que l’editorial Gallimard ja li ha enviat el contracte i pagat un avançament, fet que li fa pensar que tenen pressa per editar el llibre.
.
Sales, efectivament, vol aprofitar aquesta edició per refer algunes parts de la novel·la, sobretot la segona, i per introduir-hi coses que “aquí no s’haurien pogut posar i per això ja ni vaig intentar posar-les-hi”. D'altra banda, sap, per en Goytisolo, que Gallimard ha escollit Palau com a lector per decidir si fan la traducció al francès, fet que el complau moltíssim. Segons l’autor, l’edició francesa s’hauria de fer a partir de la castellana, perquè “un llibre pel sol fet de ser català escama als parisencs, que es pensen que la literatura catalana ha de ser una espècie de literatura provençal” i remarca que si s’aconsegueix fer la traducció serà “exclusivament gràcies a en Goytisolo i a vós”, referint-se a en Palau.
.
La iniciativa, per tant, que Palau fos el traductor va partir de Goytisolo, el qual admirava profundament el talent i l'obra de Palau. A la fi, però, Sales va lamentar que Gallimard hagués optat per un altre traductor, Bernard Lesfargues (“Déu vulgui que entengui el català”), per la senzilla raó de no haver de pagar-ne dos. “A mi em contraria moltíssim, perquè estic cert que el llibre traduït per vós hauria guanyat –la mica d’accent estranger que pogués tenir el vostre francès escrit m’importava ben poc, i d’altra banda qualsevol corrector natiu hi hauria pogut posar fàcil remei.” Tanmateix, la relació epistolar amb Palau no es trenca, ben al contrari, i li demana a Palau el seu parer sobre què caldria modificar o suprimir. “Jo hi estic treballant seguit, amb la il·lusió d’una edició en un país sense censura –i amb un gran canguelo, siguem francs. Voldria fer un esforç suprem perquè la meva novel·la no desmeresqués al costat de tantes i tantes de bones com en surten a França, traduïdes de tot el món. Per res no voldria que el meu llibre donés gens ni mica la raó als que creuen que la literatura catalana no pot ser més que regional i floralista! Sento aclaparadorament la meva responsabilitat en aquest sentit.”
.

.

dilluns, 26 de gener de 2009

Setanta anys

De mica en mica, i durant les properes setmanes, anirà fent 70 anys –en alguns llocs ja els ha complert– que les tropes franquistes van ocupar Catalunya. Avui, dia 26, en fa just 70 que entraren a Barcelona. Alguns diaris i mitjans se’n fan ressò amb reportatges i extractes d’entrevistes o memòries. En d’altres no hi he sabut veure res. Hi ha silencis tan eloqüents com incomprensibles. Encara que vist el paper que hi jugà algun mitjà –pels imperatius que fos–, més val que el seu silenci el vulgui vestir de redempció. Qui sap si demà.

Com que sóc dels que penso que encara no ens hem recuperat d’aquella desfeta i els peatges que en paguem són continus i amb barreres com més va més altes, totes les reflexions que es facin seran poques i a deshora. No m’he deixat endur mai, però, per actituds derrotistes monzonianes –per molt entenimentades que semblin–, les quals poden esterilitzar i desmobilitzar, a curt termini, determinades actituds cíviques compromeses amb la catalanitat, tant en un sentit polític –i afegiu-hi l’isme que vulgueu– com filològic. No m’hi he deixat endur mai perquè d’aquest compromís n’he vist i en veig resultats que m'esperancen.

Tanmateix, no estic segur que la societat catalana d’avui –i especialment la menor de trenta-cinc anys– sàpiga copsar l’abast i ressò de la bufetada que en l’àmbit cultural suposà el franquisme. Per poc que paris l’orella encara ressonen els timpans. 30 anys de democràcia silenciosa han aixecat tabús i ocultat massa informació que, a poc a poc, es va desempolsant. La iniciativa del Memorial Democràtic, comissariada políticament i, per tant, estratègicament incompleta, va donant els seus rèdits sobretot allí on les cadenes generacionals amenacen de trencar-se i generar simples llacunes color d’oblit. Hi ha unes generacions, doncs, que hem descobert traumatitzades, que hem sacsejat emocionalment fins a fer vessar llàgrimes i que prenen un protagonisme entre resignat i inesperat, unes vegades, i en d’altres un bon xic foteta amb tant cerimonial. La llunyania en el temps, malgrat tot, sempre tenyeix els relats d’una aura novel·lesca que perd allò que té de literari quan s’encarna en unes mans i en unes veus reconeixibles i palpables. És el primer pas cap a l’empatia, no hi ha dubte, una paraula tan necessària com ben poc amable. Tinc la impressió, però, que bona part del que s’ha guanyat fins aquí queda enllotat quan arribem fins aquest punt. Que l’efectivitat de les bondats per fer-nos veure quant dolenta que és la guerra –i que ho és no en tenim cap dubte– queden resoltes i desactivades tan bon punt l’ecumenisme humanitarista entra en joc i fa el seu fet. La performance del bonisme, per exemple, que hem vist les darreres setmanes, és el cas més simple d’enllotament empàtic.

L’altre, i que al meu parer és més important, ve determinat per l’ocultació i el silenci a què s’han vist sotmesos noms i obres que es gestaren no només abans de la guerra civil, sinó també en la diàspora intel·lectual catalana provocada per l'exili. I aquí hi ha unes responsabilitats molt clares que s’han eludit durant els anys de democràcia i que s’haurien de començar a rastrejar, no pas per ajustar comptes –i allà cadascú amb la seva consciència– sinó per restituir determinades baules que perderen el fil de la paraula perquè el seu vocabulari contenia massa faltes i la gramàtica ja era una altra. Perquè resulta evident que aquestes “responsabilitats” discursives van “salvar-se en la paraula” –que deia en Riba– a costa d’esborrar-ne d’altres. Per això em sembla significatiu i revelador que en un dia com avui es reconeguin els mèrits d’un com Carles Sentís, que es va salvar en les paraules, que va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes uniformat i abillat per l’ocasió –al costat de Martí de Riquer–, un que es va permetre, el 17 de febrer del 39, citar i evocar Verdaguer com a correlat de la retirada dels soldats republicans, convençut que “Cataluña es algo más y algo más eterno que eso. Eso no ha sido más que The End, el cartelito de Fin de esta gigantesca ampliación de Scarface o de El imperio del crimen. Aquella Cataluña acabó, pero la Cataluña real, que diria vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente, empieza a amanecer”. I ell hi va ajudar de bo i de veres, amb interès i aplicació, perquè si bé és cert –com es justifica– que molts de la Lliga optaren per Franco, no és menys cert que també molts se n’apartaren força abans del 17 de febrer del 39 en veure l’abast de l’intent de genocidi cultural que es proposava el règim.

No crec, però, en judicis retroactius fets en clau presentista. Tampoc em sembla que es pugui negar a les persones el dret a evolucionar ideològicament, a canviar el seu pensament. La coherència granítica, aleshores, pot ser llavor de fanatisme tant com voler justificar l’injustificable. Sentís donà molts anys d’aval a la dictadura. Basta assenyalar que coneixem Sentís però que fins fa ben poc només un quants “sectaris” coneixien Xammar i ni tan sols havíem pogut llegir alguna cosa d’en Cabot, tots dos enemics íntims de Sentís. I els que es vulguin afegir a la llista. Vet aquí. Els que van marxar, els que feien faltes, els que els van robar la gramàtica. A dins s’hi van quedar les miopies i les autèntiques faltes d’ortografia que encara estem entre corregint i condecorant.
.

divendres, 23 de gener de 2009

Poemes de l'Alquimista

El Pen Català va tenir l'amabilitat de demanar-me un article sobre aquest llibre, fonamental i ambiciós per les circumstàncies en què va ser concebut i redactat. Es tracta del recull que aplega l'obra poètica de Josep Palau i Fabre entre els anys 1936 i 1950, aproximadament, abans que l'Alquimista diversifiqués el registre literari de la seva recerca a través del teatre.
La pàgina web del Pen recull altres col·laboracions i va construint, poc a poc, un corpus de textos de literatura -i sobre literatura- catalana que, alhora, són traduïts a d'altres idiomes per a fer-ne una major difusió. Amb independència de la meva humil col·laboració, una passejada pel seu web és del tot recomanable. Felicitats!

dimarts, 20 de gener de 2009

Que surti el sol (3)

“No és hora, ja, d’alliberar-nos de l’esclavatge de la guerra? Avui existeix una nova gran oportunitat, la de començar una història sense vessament de sang, de sortir no sols de la casa de l’esclavatge, sinó també dels camps de la mort, d’acabar amb el culte de Moloc, aquell ídol cananeu al qual s’oferien sacrificis humans.

Aquesta oportunitat ens ve del desenvolupament contemporani de les ciències. Estan emergint noves fonts de riquesa i d’energia. Són sobretot de caràcter intel·lectual, i suposen societats obertes compostes de ciutadans actius i amb una bona formació, societats en què regna la lliure circulació de la informació i del coneixement.

La llibertat democràtica és una de les condicions de la llibertat científica. El dret de discutir el que ja existeix, de presentar noves idees i buscar solucions audaces n’és un dels components essencials. Només pot desenvolupar-se en democràcia. En un món en què només comptaven els béns materials, ens havíem de preocupar sobretot de reproduir-los. En un món en què preval la recerca intel·lectual, ens hem de preocupar de desenvolupar la creativitat, que és essencial en una societat moderna evolucionada. Aquesta dinàmica suscitarà al seu torn un procés de canvi i de renovació generalitzats. De segur que canviaran les condicions de vida, i que ja no seran les mateixes que hem conegut fins ara.

Entrem en una era en què tindrà un paper central la creativitat. No es tractarà de compartir el que ja existeix, sinó de crear nova riquesa. Els coneixements envelleixen a mesura que es fan nous descobriments. En canvi, el desconegut comprèn un potencial infinit. La ciència intenta desxifrar el secret de la nostra existència i descobreix constantment recursos inesperats. La tecnologia evoluciona. La intel·ligència excel·leix en tots els terrenys de l’activitat humana. L’educació crea noves generacions de científics i d’enginyers cada vegada més productius. L’accés immediat i lliure a tot el saber evita que es caigui dues vegades seguides en els mateixos errors.

Els pares que vulguin estalviar pensant en el futur dels seus fills, més que no pas acumular diners, farien millor invertint els seus estalvis en la seva formació. El saber es desenvolupa, mentre que el valor del diner cada dia disminueix. Els agricultors preocupats per augmentar la seva producció prefereixen recórrer a la ciència i a la tecnologia en lloc d’adquirir noves terres. I també els industrials, els guanys dels quals deriven més que mai de la recerca i el desenvolupament.”

.

Shimon Peres, Que surti el sol, La Campana, 1999

.

dilluns, 19 de gener de 2009

Rubor

I he vist el teu àngel ebri de la guarda agotzonat i quiet a prop del llit. Hem escampat, un sol instant, pols de mirada. I han enrogit, les seves ales.

dissabte, 17 de gener de 2009

La ciutat dels àngels

“Ha passat un temps, i l’àngel ha volat fins al cementiri musulmà, ha esbatenat les ales a tocar d’una noia –gairebé una nena– que es repenja damunt una llosa blanca; li ha bufat un alè fosc als ulls i a les galtes per esbandir les llàgrimes que l’han fet venir del cementiri cristià. Un fotògraf de premsa internacional s’agenolla a mig metre de la noia, que ara s’aparta els cabells del front; l’àngel tapa la noia amb una ala, ordena al fotògraf que se’n vagi, no se’n va, dispara dues, tres fotos, la noia se’l mira, la fotografia és un quadre desolat que demà anirà a totes les agències, l’àngel prova de plorar al costat de la noia, n’imita els gestos, es repenja sobre la tomba, llegeix el nom que hi ha escrit amb una mà maldestra, es fixa en els anys de naixement i de mort, ha viscut encara no vint anys, potser és el seu germà, un cosí, un amic, un nòvio, un company de col·legi, algú desconegut, o potser la noia ha vist la tomba nova, tenia ganes de plorar. L’àngel se la mira de dret als ulls, es desespera perquè no el veu ningú, no el sent, no el vol ningú. Al cementiri cristià li ha passat el mateix, però a dalt li han dit que va haver-hi un temps que la presència dels àngels era molt apreciada, perquè guardaven els nens i els canviaven per or les dents de llet caigudes. La noia té els ulls verds i les pestanyes llargues –les ha fregades amb les puntes de les ales, només per jugar–, la boca ben formada, els cabells llargs i ondulats; li sembla molt bonica. Un nòvio, doncs. Algú que es perdia en aquests ulls verds abans de morir. Que li beuria les llàgrimes si pogués alçar-se de sota la llosa blanca. L’àngel vol ajupir-se, esgarrapar la terra amb les ales i les mans, treure-li la mortalla, llevar-lo de la mort, troba que la ciutat demana una resurrecció, una singularitat, però la terra tampoc no l’obeeix, no és la mena d’intervencions que pugui fer un àngel. Aquests ulls el desarmen, l’omplen de nostàlgia, de desig, li agradaria quedar-se una mica més amb la noia, però sent la presència d’unes altres llàgrimes no gaire lluny, i ara ha de batre les ales per alçar-se damunt les tombes blanques acabades en punxa. Mira la noia de nou, se li apropa a cau d’orella i xiuxiueja síl·labes estranyes. La noia no respon.”

.

La ciutat dels àngels, Albert Mas-Griera, (Proa, 1999)

.

dijous, 15 de gener de 2009

És el passat, que ve a dinar

Potser feia més de vint-i-cinc anys que no entrava en aquell menjador. No en recordo la darrera vegada, però de segur que havia de ser amb la família, un estiu que jo en devia tenir posem-hi uns quinze. Diria que hi ha el mateix nombre de taules i les cadires tan semblants. Les parets són repintades, i de cop identifico dos quadres a cada extrem del salonet, davant per davant. Són del mateix autor, no hi ha dubte. El marc és idèntic. L’un, representa una casa vista des de dalt un marge, amb perspectiva cap a la vall, amb la teulada en primer terme. L’altre, una vista frontal de l’església i portalada de Sant Jaume, tan singular, on havíem passat llargues estones aixoplugant-nos dels aiguats de mitja tarda, sempre amb l’imperatiu del Taga al fons com fent de sentinella. Sí, ara sé segur que quan jo era petit aquests dos quadres també hi eren.

.

Hem estat sols, al petit menjador, ningú més a dinar. En entrar, la filla m’ha reconegut al cap d’uns segons i de seguida també ha sortit el seu germà, que era a la cuina. Em pregunten pel pare, perquè ja ha passat un any però ells ho han sabut fa poc. Ara comanden el negoci familiar. Els seus –pare i mare– són morts des de fa uns anys –com els recordo!–, però com que els dos germans s’assemblen més als seus pares que al seu temps potser per això continuen allí dalt. Entrant a la fonda, creuant aquella porta de fusta i vidre parcialment fumat, torno a un altre temps per on sé que he transitat però que em costa reconèixer en les pedres de les cases i parets del menjador. La infantesa és un teatret amb sessió contínua que s’acaba de cop, sobtadament, quan els trucs a què ens sotmet la vida són descoberts per la llum inoportuna i impertinent d’algun acomodador estúpid. “Oros són trumfos, xaval”, i et venta un calbot. Tanmateix, sabem que va ser allí, en aquell teatret, en aquelles funcions. Que hi ha i que tinc un problema de memòria és evident. Més que records concrets, sensacions que conformen un relat. Sovint, si torno a llocs, més que recordar, em sobrevenen evocacions i vagareigs semblants als d’aleshores. És percebre sentir el mateix, l’aproximació més semblant a un record que puc i sé conformar en aquest moment. Per exemple: la sensació de seguretat i eternitat dessota els capitells romànics;la mica d’aire que provoca el pas lleuger de la cambrera entre les taules quan serveix la sopa; la mà de la mare entre la meva tot baixant l’empedrat del carrer després d’haver plogut.

.

Torno a constatar que el cafè de davant la fonda, amb la vella balconada oberta a la vall, ja no hi és. Em sorprenc que em torni a sorprendre. Determinats escenaris sembla que hagin de romandre impassibles en el fris lluent i oliós de la memòria, immanents com la pintura dels dos quadres del menjadoret, com el fresc de l’absis de l’església. Mentalment, on ara hi ha uns apartaments, hi torno a dibuixar el cafè. Només hi entrava a buscar el pare i a comprar gelats, a veure d’amagat subhastar el temps que en porcions rectangulars els homes estampaven sorollosament sobre el marbre blanc de les tauletes. Ni el fum pesat i espesseït, enganxat al sostre mig escrostonat, m’esvaeix la sensació de lleugeresa del moment. També el passat és líquid i flueix com si es gestés a la placenta, a punt de trencar aigües en el moment més inesperat.

.

Veig tancades moltes altres cases perquè al poble ja només en són un centenar els que hi viuen durant l’any; la majoria de fills n’han marxat i les segones residències, malgrat tot, només són falses fuites d’un temps impossible de canalitzar. Al menjador, se m’apareixen alguns noms que en foren hostes, assidus de cada estiu, carta de menú diari, i petites botigues de records i de queviures amb qui el temps impietós ha passat comptes. M’han ben reblert el taulell de la memòria. No hi cap res més a les balances. Haguera estat temerari, per part meva –ara ho veig–, aventurar-me a fer-ne una requesta entre els nostres amfitrions.

.

La majoria dels carrers són costeruts i avui s’ha de vigilar amb la neu i el gel. El terra és falcat amb petites pedres travesseres –i tant que m’hi havia deixat els genolls–, col·locades com distretament, perquè sí, llegat i obsequi d’una vella saviesa secular feta a mida i adhesió d’esclops i de peülles. Només al carrer diguem-ne principal hom hi plantà llambordes. El sol tebi del migdia, que lluu més que no escalfa aquest diumenge blau i net de núvols, se’n va a quarts de cinc llepant cimals desbordats per tous de neu. Però a l’hora del comiat no podem pagar. Hem acabat l’efectiu i la maquineta de les targes ha esgotat paper. “Ja ho trobarem un altre dia, però pugeu amb el pare, eh?”. Són quaranta-quatre eurus amb vint cèntims. És un deute modest, moralment fàcil de saldar. Pel preu d’una escudella i un filet, qui no voldria retornar a una part del seu passat més dolç? Carretera avall, a mitja tarda, mentre baixem a peu cap a l’estació, l’angle de la llum solar ens ofereix les postres convertint el Torreneules en una immensa bola de maduixa. Aquesta nit s’anuncia un pleniluni exagerat. Comença a fer fred. Penso que, probablement, Déu existeix i, a més a més, hiverna a la vora d’allà on som, ben isard entre aquestes muntanyes tan altes.

.

dimarts, 13 de gener de 2009

Qui em va llençar a la vida ja no hi és


De sobte em dic a mi mateix:
la dona que m’infantà ja no hi és.
Ja fa vora un any que ella rau de nit a la pols.
Jo, pel que sembla, em trobo sol de debò al món.
Pinkhas Sadé

.
Qui em va llençar a la vida ja no hi és.
Ara sec sol. Miro els camps que tinc davant.
Costa robar el temps per saber-me
en l'escalf d'uns ulls interrogants.
Només sé que la dona que ha estat fèrtil
sempre és prenys després d'haver parit.
Primer nota pols i cops dedins el cos;
després, tot és un ressò perdurant enfora.
Qui em va llençar a la vida ja no hi és.
Se'm remou com un fetus dins el ventre
la llavor amb què ens vam prenyar.
.