dimecres, 25 de febrer de 2009

Paraula

Totes les murades que lleva el pensament tenen gust d'argila en ser remulles quan són verb. Més compacta és la immanència del silenci fet granit porós de temps. Res hi pots. Ennuegadora i brusca, t'empeny la parla com un vòmit.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Un any sense en Palau

Mèdium

Jo veig totes les nits incendiades

per l'excés de claror de tantes pells

que es freguen i es refreguen obstinades

unes amb altres, darrera els cancells


de les cases més riques i agençades

o en el ventre més sòrdid dels bordells...

Jo sóc el mèdium d'aquestes besades

i duc el somni constel·lat d'anells...

Només quan la ferida del matí,
que digereix la nit en el seu si,

foragita les aus pertorbadores


dels cadàvers vivents que vetllo en mi,

començo a reposar, feixuc d'aurores,

i els dimonis em tornen les penyores.


Càncer, 17-1-1945

1- Programa d'actes

2- Palau i Fabre a Sega de mots (aquí, aquí i aquí)

3- Sobre Poemes de l'Alquimista

dimecres, 18 de febrer de 2009

Alerta: el català s'encomana; el castellà, no

Les campanyes que pretenen fomentar l’ús del català tenen la dubtosa virtut d’escenificar una parafernàlia ridícula i grotesca, d’estètica encartonada que vol semblar fresca i moderna quan és arnada i remollida fins al moll de l’os més petit del becari més discret que ha col·laborat en el disseny de l’artefacte. No n’hi havia prou amb la vergonya aliena d’aquella mandíbula dansarina i paleolítica, homenatge pòstum al primer parlant del català que va escriure les celebrades Omílies d’Organyà. Tal vegada, en aquesta penúltima ocasió, hi ha tingut a veure la proximitat del Carnestoltes, una de les festivitats folklòriques nostrades que lamentablement està caient més baix cada any que passa, sigui dit amb el degut respecte a comparses i traginers que hi prenen part. No tinc humor per analitzar l’estètica ravalesca de l’anunci i, per tant, més val comentar-ne ràpidament el lema d’Encomana el català, que no deixa de ser un imperatiu que dóna a entendre, sense massa equívocs, que el català és portador d’uns intangibles que es poden contagiar –pronoms febres, vocals neutres, esses sordes i sonores..., en fi, un malson continu pels qui ens encomanem de dalt a baix a Verdaguer, Fabra o Coromines bo i parant l’orella pel carrer o escoltant la ràdio o tele. Si el català s’ha d’encomanar –quan de facto és el castellà que ho fa–, deixem-ho córrer. Si ens hi hem d’encomanar, parlem-ne. Ja és poca la receptivitat que mostra bona part de la nova “ciutadania” com perquè a sobre se’ls amenaci amb una inoculació de via oral. Si, ja ho sé. La comminació va adreçada al catalanoparlant a qui entra un complex d’estruç restret o bé unes ínfules de cosmopolitisme així que l’altre xerra en castellà o en el que pugui. Una campanya d’aquest tipus, adreçada als parlants de bona fe que, per exemple, boicotegen (o sabotegen) la pedagogia que es fa en classes, voluntariats o tallers per la llengua, hauria de ser agressiva i no simpàtica; contundent i no snob; intimidatòria i no dissuasòria. Com les campanyes de trànsit, exactament igual. No som tan solidaris? Doncs no discriminem a ningú per raó de llengua. No volem les mateixes oportunitats per a tothom? Doncs oferim-los la d’aprendre el català. Si no és d’aquesta manera, que s’estalviïn campanyes inútils, iniciatives absurdes, que no ens diguin els milions que ha costat, sinó l’agència publicitària que s’ha lluït per malgastar-los.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Bombardeig

Hem acabat els actes de commemoració dels setanta anys del bombardeig de la Garriga. Unes tres setmanes d’activitats i una dotzena d’actes. Quina efectivitat tindran i de què serviran, ja es veurà. De moment, se n’ha parlat en públic, i això sol ja ha servit perquè alguns n’hagin sentit referències per primera vegada, sobretot els més joves. Ahir mateix, a la plaça, mentre començàvem a preparar l’olla del brou que hauríem de servir al final de l’espectacle, un home de vuitanta-dos anys em deia que això no serviria per a res, que no canviava res del que va passar ni del que ell va patir. I és cert, no es pot negar, no canvia res. M’ho deia sincerament, amb un escepticisme pur, no entenent massa bé el per què de tot plegat i de tant dispendi públic.

I és que els Pristins havíem preparat una mena de teatralització al voltant de l’església per representar certs episodis de la vida quotidiana al poble durant la guerra i el bombardeig; res, una mica de comèdia que havia d’acabar amb el caldo de racionament. “Ah, que feu comèdia...!”, em deia aquell home, fill de Samalús. I fins sap greu –bé, greu no és la paraula; en tot cas temor difús a no frivolitzar– pensava jo després de parlar-hi, que havent vist i escoltat els darrers dies testimonis emotius i escruixidors, ara vinguem a reduir-ho tot a una simple comèdia. Sortosament, tot quedà en una sensació, i em sembla que les prop de tres-centes persones que van aguantar estoicament el fred que feia van captar el missatge, que no era altre que el d’incidir en el dolor, en el patiment de guerra i deixar esbossats alguns temes en clau local: la construcció dels refugis antiaeris, les dificultats d’avituallament, l’allau de refugiats que va triplicar la població o el bombardeig de finals de gener del 39 –que va provocar quinze morts i un pànic generalitzat–. De fet, aprofitar les oportunitats que brinda el teatre per bastir correlats històrics no és més que servir-se del llenguatge com a al·legoria per intentar explicar-nos a nosaltres mateixos i el context que ens envolta. Però trencar els silencis col·lectius sempre té el seu risc perquè l’envit a parlar no discrimina cap corcó. I és clar, s’ha de sentir de tot. Des del bajà que retreu la data del 1943 en els tiquets de racionament que es repartien perquè l’acció se suposa que passa durant la guerra, fins al cretí que arrufa cervell i nas perquè per megafonia es radia un discurs d’en Companys. La idiotesa té un context, però ara no ve a tomb assenyalar el dit, sinó el pleniluni. Per això, per damunt de la retòrica institucional –que és emotivament vegetativa, avorrida i intercanviable arreu– sobresurt el balbuceig col·lectiu de qui realment pot parlar de bombes i de guerra a partir de records i coneixement directe però ha guardat silenci fins fa quatre dies, com aquell qui diu. Malgrat l’argument contrastable que exposava en l’entrada anterior, posar en solfa certes vivències lligades a un passat comú té alguna cosa de catàrquic fins i tot si no comparteixes determinats codis generacionals. Per exemple, el documental que es presentà divendres passat sobre el camp d’aviació de Rosanes (un enclau republicà a la confluència dels termes de la Garriga, l’Ametlla i Llerona) i sobre el bombardeig que patí la Garriga em deixà garratibat. La memòria d’alguns testimonis encara és clara com un vas d’aigua. Aquells noms i aquells rostres tan familiars –alguns i tot amb un cert grau d’amistat o parentiu– parlen, de cop, de fets horribles que perden, si és que en tenien, l’èpica i la teatralitat d’escena quan veus que és impossible que fingeixin, quan veus que allò que diuen, que allò que expliquen, va ocórrer realment perquè ells sí que ho van patir en llur pròpia pell. A més, tots els espais han estat discretament senyalitzats. Que hem estat uns deixats i uns inconscients amb ells és tan palmari i esborronador que abans d’exigir disculpes i anul·lacions –vegi’s el taller de reparacions morals Memorial Democràtic– els hauríem d’haver demanat perdó per no haver-los fet parlar abans, per no haver-los inquirit a advertir-nos de tanta iniquitat. A la fi dels actes –del documental, de la comèdia, del que sigui–, les reflexions personals cadascú se les sap, cadascú hi pensa.

Mentre, l’olla amb el caldo –uns setanta litres– va tardar quasi una hora i mitja a bullir. Herbes a dojo, patates, hortalisses, ossos d’espina i de pernil. Vam acabar els dos-cents cinquanta gots de plàstic però encara sobraren vint-i-cinc litres de brou que ens repartírem en garrafes. Al fons de l’olla, tot escorregut, només quedà un pòsit de massa amorfa, vegetal, descolorida. La història també fa els seus compostatges amb nosaltres. La memòria és matèria orgànica, però no sé què coi vam fer que equivocàrem el contenidor i tot anà a parar al que deia brossa. Potser per això ara la volem recuperar.

divendres, 13 de febrer de 2009

La memòria dopada

L’allau mediàtic i les noves tecnologies fan del presentisme l’únic culte d’interès per a bona part de la població. Per això són importants iniciatives que ens recordin la nostra història col·lectiva –altrament dita “memòria històrica”–, que ens expliquin fets que han incidit en tota la societat, sense distincions ni sectarismes de cap tipus. Aquesta “memòria” s’ha basat, majorment, en episodis de la guerra civil, sobretot en els bombardeigs i l’exili republicà. A la comarca n’hem tingut exemples, profusament documentats i divulgats, com els que s’han celebrat a Granollers o els que ara culminen a la Garriga, ambdós, per cert, supervisats pel bon fer de Joan Garriga, investigador que ha pentinat arxius d’arreu amb resultats excel·lents i que han aportat noves fins avui desconegudes.

Tanmateix, enllà de la casuística més propera, resulta fàcil constatar com, en ser comissariada políticament, aquesta “memòria històrica” –institucionalitzada en el Memorial Democràtic–, és alhora incompleta en la seva estratègia mentre no abraci la totalitat de fronts de la tragèdia. Basta ullar la pàgina web del Memorial i veure’n els actes. Malauradament, l’empelt ideològic que la política projecta sobre la història –l’excés d’empatia pot fer obnubilar la vista– fa que s’eclipsin uns episodis i se n’obviïn uns altres que no són pas menors. Entre els primers caldria esmentar la destrucció del patrimoni religiós i els més de 4.000 assassinats de religiosos comesos no només per “incontrolats” –paraula que sembla implicar exculpacions–, sinó per la planificació de l’anarquisme i del comunisme llibertari –també contra demés laics, desarmats, en definitiva– en contrast amb la passivitat o inoperància del govern Companys. Fullegin, per exemple, el llibre de Jordi Albertí, El silenci de les campanes, de títol prou eloqüent. L’altre exemple desatès, de més llarg abast cronològic, és la “memòria històrica” de la cultura catalana, víctima d’un intent de genocidi que encara avui hi ha qui nega sense rubor i amb impunitat des de diferents tribunes, algunes casolanes. Ves per on que coneixem Sentís, però desconeixem Fontdeviles, Cabots i un llarg etcètera, perquè dins les fosses, a part d’ossos, també hi han sepultat paraules. Els silencis del franquisme i la transició ens han dopat la història. Per això, l’anomenada “memòria històrica” només podrà ser útil si passa l’antidòping que suposa assumir, sense biaixos, que els crims de la persecució religiosa i l’intent de genocidi cultural també són part de la nostra memòria col·lectiva, com ho són els exilis –interiors i exteriors–, els bombardeigs o els metrallaments franquistes. Sobre un cos, una fe o una gramàtica.


El 9 Nou, 13-2-08

dimecres, 11 de febrer de 2009

Eleccions a Israel (2) i poema de Ronny Someck

Els resultats provisionals de les eleccions israelianes no han suposat cap sorpresa en relació al que apuntaven els sondejos. En lloc del Likud (27) ha guanyat el centrisme de Kadima (28), s’ha confirmat l’ascens d’Israel Beteinu (15) i el databaix del laborisme d’Avodà (13). Els partits ortodoxos s’han mantingut, així com els partits àrabs –que finalment es van poder presentar gràcies a una sentència del Suprem que va revocar la decisió del govern. Aquesta sentència, ben al contrari dels escarafalls que van fer els mitjans catalans davant la prohibició, ha estat totalment silenciada i no ha obtingut ressò. En fi.

De tot plegat, la primera lectura que se’n pot fer és que Israel ha apostat per un bloc de dreta que garanteixi una major seguretat de les seves fronteres. I això ha estat així perquè el recent conflicte pràcticament ha eclipsat qualsevol debat que no es centrés en aquesta qüestió. Malgrat la victòria de Tzipi Livni no és segur que el president Shimon Peres li encarregui formar govern, ja que els seus aliats naturals –Avodà i Meretz– han patit un descens sever i no conformen cap majoria. Ahir comentava que el més necessari –i el més sensat, m’atreviria a dir– fóra un govern de concentració nacional entre Likud, Kadima i Avodà, però no és clar que el Likud de Netanyahu vulgui cedir el lideratge a Livni, qui s’escindí del partit el 2005. Com que no en sóc entès ni politòleg, no puc aventurar quina serà la coalició governant, només formular un desig.

Sí que val la pena, però, comentar un parell de coses més. Primera: s’ha constat com, al contrari d’altres, el parlament israelià és el fidel reflex de la pluralitat social del país a partir d’una representació electoral de només el 2%. L’atomització d’aproximadament un terç de la cambra, tot i aquest reflex, no deixa de ser un seriós inconvenient per a la seva estabilitat política. Segona: quan ahir comentava que la lògica política israeliana no responia al simplisme del “pásalo” hispànic volia dir que l’eix dreta-esquerra no és tan determinant com pugui semblar. L’eix ideològic queda amortit, sobretot, per la distinció entre “falcons” –sionistes reformistes, partidaris d’un estat fort, democràtic i sense concessions fins que els àrabs reconeguin l’estat d’Israel– i “coloms” –sionistes socialistes, més proclius al pacte i l’entesa amb els àrabs–; però també, encara, per l’ortodòxia i observança religiosa (àrab i jueva) d’uns i altres.

Com sigui que s’aconsegueixi formar govern, Israel haurà d’afrontar reptes decisius amb un desenllaç incert segons els pactes de coalició: Hamàs a Gaza, I’amenaça nuclear iraniana, Hezbol·lah al Líban, Síria, les relacions amb els Estats Units, la recessió econòmica... Cap d’aquests temes ens pot resultar aliè. Ens en sortirem. Se’n sortiran. Que surti el sol.
.
Gessamí. Un poema de paper de vidre
Fairuz alça els llavis
cap al cel
perquè una pluja de gessamins caigui
sobre tots aquells que va conèixer
i no va saber que l’estimaven.
L’escolto al Fiat d’en Muhàmmad,
de nit al carrer d’Ibn Gabirol.
Una cantant libanesa en un cotxe italià
d’un poeta àrab de Baqa al-Garbia
en un carrer que porta el nom d’un poeta jueu
que va viure a Sefarad.
I el gessamí?
caurà del cel a la fi dels dies,
però podria ser per uns moments
el semàfor
en verd
a la següent cruïlla.
Ronny Someck, Amor pirata, Proa, 2006

dimarts, 10 de febrer de 2009

Eleccions a Israel - Que surti el sol (4)

Segons les enquestes a peu d'urna de darrera hora, i tal com indicaven la majoria de sondejos, sembla que s'acompliran els pronòstics i la dreta del Likud s'imposarà per ben poc al centrisme de la Kadima de Tzipi Livni, actual ministra d'exteriors. Mal averany, doncs, per a les fràgils expectatives de pau que s'havien generat darrerament amb les simulacions d'alto el foc per part de Hamàs i d'Israel. Malauradament, la interlocució de la dreta israeliana amb el món àrab no s'ha distingit, precisament, per la seva eficàcia. I molt mal pronòstic, també, el d'aquells que veien en la defensa d'Israel només un estratagema polític condicionat a les eleccions d'avui. Tan mal pronòstic que fins i tot el laborisme de Shimon Peres i Ehud Barak es pot veure superat per l'extrema dreta laica de Lieberman i quedar fora del proper govern. I és que les previsions (i les perversions informatives) sobre els vaivéns polítics d'Israel no responen a les lògiques hispanes del "pásalo", sinó que la seva complexitat està subjecte a les minories polítiques que amb només un 2% dels sufragis ja poden entrar al Parlament i garantir governabilitats més semblants a un trencaclosques multicolor que a la grisor d'un tripartit. I a partir d'aquí, si es vol, ja podem començar a parlar de democràcia en les latituds de la Unió Europea, Gran Bretanya a part.

D'altra banda, el baix índex de participació, tot i que sembla que superarà els dels comicis del 2006, no fa més que ratificar la pesantor i el desgast que la població israeliana duu a sobre després de decennis de conflicte i de multitud de sudokus polítics, cap dels quals ha estat capaç de generar períodes estables de seguretat. Tanmateix, finalment, guanyi qui guanyi, el més desitjable per a Israel és un govern fort, de concentració, que pugui acollir el màxim d'espectres políticament possibles i enfortir, encara més, si és possible, l'únic sistema democràtic de caire liberal que hi ha la zona. Se'n sortiran. Que surti el sol.

Shimon Peres (Que surti el sol, La campana, 1999).

"Israel és un país que acaba de complir cinquanta anys [actualment 60]. Les dimensions de la URSS multiplicaven per mil les seves. Rússia per si sola posseeix aigua en abundància, tres milions de llacs i cent mil rius, alguns dels quals figuren entre els més grans del món, com el Don, el Dnièper, el Volga. Israel només té un riu –hi corre més història que no pas aigua–, i dos llacs, un d'ells la Mar Morta. Malgrat això, li sobren aliments, mentre que a Rússia li'n falten. La vaca israeliana dóna tres vegades més de llet que la seva homòloga russa. És la mateixa vaca, amb les mateixes banyes i les mateixes metes. La diferència rau en la gestió dels estables i no en la naturalesa de l'animal. El seu rendiment és el resultat de recerques científiques avançades i de tècniques elaborades. Conclusió: el mètode és més productiu que la vaca.

Les ciències i les tècniques han fet d'Israel un èxit agrícola sense precedents. El país és àrid i ingrat. Tanmateix, en vint-i-cinc anys la producció agrícola s'ha multiplicat per 17 sense que hagin augmentat la superfície de les terres cultivades ni la quantitat d'aigua disponible. Israel és la prova vivent de les possibilitats que ofereix la ciència i que no es troben en la natura, la superfície, l'aigua o el treball per si sols.

Per al regatge de les terres, Israel utilitza normalment el gota a gota, la informatització i el reciclatge. Amb aquests sistemes l'eficàcia de cada gota d'aigua ha augmentat de 300% o 400%. El que abans produïa amb una hectàrea, ara s'obté amb 0,1 hectàrees. En termes de productivitat el valor de la terra s'ha multiplicat per deu.

Israel també s'ha convertit en un país d'alta tecnologia. Fa trenta anys, el gruix de les exportacions eren els cítrics. Ara, al capdavant hi ha els productes electrònics i els serveis tecnològics, que són dels més avançats del món.

Els horts estaven concentrats en una regió en què la terra és sorrenca i tova i el clima benigne. Dues mil hectàrees plantades d'arbres permetien cada any enviar a l'estranger taronges pa un import de dos cents milions de dòlars. Actualment, una part d'aquests horts ha estat arrencada i substituïda per construccions i una agricultura més intensiva i mecanitzada. Damunt aquells centenars d'hectàrees d'antics horts s'acaben de construir fàbriques d'alta tecnologia electrònica i biotecnològica que permeten exportar prop de quatre mil milions de dòlars. El dos per mil d'aquesta superfície es pot utilitzar per a fàbriques que donin uns ingressos vint vegades més importants que els de tota l'antiga superfície dels horts".

[Afegim-hi que bona part de les terres que Israel deixà en sortir de Gaza el 2005, terra fèrtil amb reg i horts, és emprada actualment pels gihadistes de Hamàs com a camp d'entrenament i com a bases llançadores de míssils.]

dimecres, 4 de febrer de 2009

Una mica menys de seny

Tinc la cara com una mica engomada i els efectes m'han dit que em duraran encara unes hores. Em fa que tinc els llavis com la Sánchez Camacho. Feia un parell de dies que la cosa apretava, però avui ja s'ha fet inaguantable. Es veu que volia sortir i no podia. "Vols que te'l tregui ara?", m'ha dit un àngel. "Així no hi hauràs de pensar més..." Ara!? Jo només venia per veure què havia de fer, si hi havia alguna manera d'evitar-ho. La darrera vegada que deuria anar al dentista potser va ser per l'ortodòncia adolescent, imagina't. I ha estat un "ara" anguniós, perquè sóc aprensiu i gens valent en aquests casos, i perquè tot i l'anestèsia notava la burxada metàl·lica, el contacte, la pressió dels artilugis. "Tanca una mica la boca fins que notis el meu dit". Tot jo tens, amb els punys tancats. Que ridícul. He començat a suar. Quan estic tens o nerviós començo a suar, com si mengés cargols a la llauna o cap i pota salpebrats generosament i amb alegria. "Vigila, que em mossegues el dit". I el cap cap aquí i cap allà. Redéu. De primer he pensat en Frank Spencer, aquell tòtil de la sèrie "N'hi ha que neixen estrellats", i amb el número que va muntar en una consulta. O era en Mr. Bean? Fins i tot les cames, tinc garratibades, entresuades. "Relaxa't, que ja quasi estem". I una bona estona, hi hem estat, i tant. Es veu que el maleït covard estava encaixonat al maxil·lar superior de la pitjor manera possible. Quasi feia uns dos centímetres i em deu haver deixat una zona zero important. És anguniós tot això que et posen a la boca després de. I ara una gassa, per xopar, amb aquest gust com d'alcohol aromatitzat. Res de calent, res de fum. Si s'inflama, una mica de gel. Si fa mal, un Nolotil o un Ibuprofeno, i "vens d'aquí una setmana i ja veurem quan traiem l'altre". He marxat suat de la consulta, plomat de la butxaca i acollonit pensant que hauré de repetir visita. Per què no pot ser tot tan fàcil com li ocorria a la meva amiga Mar, eh? Per què?

diumenge, 1 de febrer de 2009

Joan Sales i la novel·la catalana

Aprofitant l'avinantesa de les jornades sobre Incerta glòria, esmentades fa un parell o tres d'entrades, i que avui David Castillo fa una crònica dels actes al diari Avui, anotaré algunes opinions més de Sales sobre la novel·la catalana. Són opinions escrites el febrer de 1958 i adreçades a Palau i Fabre. Sales hi reivindica la necessitat d'aixecar el llistó novel·lístic català i la feina que s'executa des del Club dels Novel·listes que comanda. Sales tenia la secreta esperança que, un dia, Palau i Fabre sentiria la crida de la novel·la i abandonaria la poesia i el teatre, que deixaria enrere la joventut -que és "essencialment lírica"- i que això ocorreria quan "un bon dia, us sentireu un home madur, veureu la vostra joventut com si ja no us pertanyés, com si la miréssiu des de fora, us descobrireu amb sorpresa una experiència de la vida (això que fa riure tant als joves!) -i vet aquí els ingredients humans del novel·lista".
.“Si tots plegats no hi posem el coll, la novel·la catalana no sortirà d’un estat d’agonia lenta, allargassada de tant en tant per una injecció. Potser la meva insistència us semblarà pesada, però em penso complir amb el meu deure estricte dient-vos-ho. Si els que tenen talent no escriuen, i deixem escriure als que no en tenen, després no ens planyem dels desprestigi en què la literatura catalana ha caigut als ulls dels lectors. Aquests tindran tota la raó del món.

Allà al Club dels Novel·listes tinc una pila de novel·les. Una quarantena. I no paren de venir-ne. Doncs bé, no sé pas què publicarem després d’El Mar, de Blai Bonet. Aquesta és molt bona; o m’erro molt o us agradarà.

Les altres... no us vull afligir parlant-vos de l’abisme de pura imbecil·litat que algunes d’elles revelen. D’altres ni això (un abisme, encara que sigui d’imbecil·litat, té una grandesa). Un no arriba a entendre, simplement, perquè les escriuen els seus autors, ja que no diuen res. Els personatges encenen cigarrets (o més ben dit “cigarretes”), entren al bar, prenen cafè, entren al billar, juguen al billar, van al cine (o més ben dit al “cinema”), es posen les sabates, es treuen els mitjons, tracten de posar banyes a algú, les hi posen, fumen un altre cigarret, i tornem-hi. Sense caràcters, sense situacions, sense ambients, sense acció, sense idees, sense sentiments, sense res!

La novel·la catalana d’avui en bona part és castellana de llengua: en Goytisolo, en Romero, la Laforet, la Forrellad, en Bartomeu Soler, en Gironella, l’Ignasi Agustí, són catalans. Prescindeixo ara del valor literari respectiu; són autors de novel·les que es venen (o que almenys fan soroll). Un dels propòsits del Club és obtenir que els aprofitables d’entre ells publiquin en català la primera edició de les novel·les; entenent per aprofitables no sols esl que ho són literàriament, sinó políticament, vull dir que no s’hagin compromès amb la situació fins al punt de ser impresentables, com és el cas de l’Agustí i en Bartomeu Soler. Fins ara hem obtingut una d’aquestes “conversions”, la d’en Noel Clarasó, autor de novel·les delicioses.

Un altre dels camins del Club és estimular a escriure novel·les els escriptors catalans de talent que no n’escriuen, sovint per la senzilla raó que no havent-hi prou públic català no creuen que la feina d’escriure una novel·la sigui degudament compensada. Com que la idea del Club és la doble edició (primer la catalana, i un any després, si la novel·la s’ho val, la castellana), aquest problema queda automàticament resolt.

(...) Em sembla que el secret, l’únic secret, d’una bona novel·la és que l’autor reuneixi aquestes dues condicions: que sàpiga escriure i que tingui coses a dir. Que hagi viscut. Els joves, amb rares excepcions, no escriuen bones novel·les perquè els falta una experiència del món i de la gent. La d’en Blai Bonet (30 anys) és molt bona perquè de fet parla d’ell mateix sota l’espècie d’altres personatges. O sigui més que novel·la lírica, confessió personal.

Un dels mals de la novel·la catalana és que no acaba mai de sortir d’un estat experimental, imitatiu d’altres novel·les. És aflictiu constatar fins a quin punt moltes de les novel·les que es reben són això, imitacions provincianes d’autors estrangers. Com si els nostres no tinguessin res de propi a dir. I el mal, en alguns, és tan fondo que ni en tenen consciència; vull dir que els direu: “Això sona a Kafka, o a Proust, o a Faulkner”, i es pensen que és un mèrit! És la mentalitat del rector de Vallfogona, tot cofoi perquè li havien dit que els seus versos semblaven de Góngora."

Una altra estona, comentaris sobre la poesia.

.