dissabte, 13 de febrer de 2010

Bellavista


Mal acostumats al que en diem viure, la mort d’altri sempre ens sorprèn. Assumit d’antuvi el gest, però, ja no ens haurà d’estranyar la pròpia quan s'escaigui. Desapareixen cossos i noms que hem vist al llarg d’una vida i sentit en sobretaules familiars de Reis o Pasqua, desapareixen com paisatges nevats d’infantesa que el present encimentés amb malvolença progressiva i calculada. Essent infants, imaginem vides perpètues a pares i germans, familiars, alguns amics. I és així, ja ho hem dit, com la mort va i ocorre sempre als altres. Veig el crivell del temps en mans i rostres quotidians que han crescut i envellit al meu voltant, amb la meva fesomia. Sorprès per una llarga absència, però, a vegades em dic, ben baix, en sentir aquell nom o reveure el rostre: “...encara viu...”. Sí, i quanta més vida visc més n’atorgo als altres, com un déu infant cabut que fos, un déu mortalment impotent, i aleshores ploro, en silenci ploro una estona sense que em vegis. I ara no veuré més aquest cos, no hi encaixaré, ja no parlarem de res. Serà un solatge més per acolorir-me el quadre, fins potser fer-se difús i esborradís el to de veu, el dibuix del rostre, el gest amb la mà enretirant-se el serrellet. No el veuré més camí de l’Ametlla a Puiggraciós. Qui és que ara sap més coses del poble? Dels homes bons i savis sempre en queda l’exemple de l’obra, i ho agraïm de cor. Mossèn Joan Bellavista s’ha salvat en la Paraula i ara comprova en les seves la versemblança d’allò que predicà. Avui l'hem enterrat. Aquest matí glacial i gris i trist. No la memòria o els records, l’oblit és la memòria del cos i la paraula.

1 comentari:

El senyor dels Bertins ha dit...

Ahir em vaig assabentar d'aquesta notícia. Més que la seva qualitat intelectual, de la que ningú en dubta, el més greu és que se n'ha anat un amic.