dilluns, 1 de febrer de 2010

Malament rai, si ja no ens entenem...


Avui hi ha una vaga patronal d’algunes sales de cinema contràries a exhibir pel·lícules doblades i/o subtitulades en català. Com que actualment la xifra de cinema en català no supera el 3%, segons dades de les mateixes patronals que tanquen i han pressionat per tancar sales, el fet no em mereix cap més comentari si no és expressar el desig que la llei del cinema que es debat al Parlament de Catalunya tiri endavant per modernitzar i catalanitzar un sector que s’ha evidenciat arnat i hostil a la llengua pròpia del país.
Dit això, complementem l’esperpent –i el de la darrera entrada d’aquest bloc– amb un article del sociolingüista Jordi Sedó –publicat ara fa una setmana a El 9 Nou–, en el qual retrata, en primera persona, això que a alguns els agrada tant identificar com la Catalunya real i que de cap manera voldríem que arribés a les “dobladíssimes” pantalles dels cinemes. Endavant amb l’article, doncs. O endarrere.

“L’anècdota que us explicaré a continuació és veritable. Real de cap a cap. Sorprenent, però certa. I ben preocupant. Llegiu-la i ja em direu si no...
L’altre dia, em vaig fer mal al turmell i vaig haver d’anar d’urgències, a l’hospital de Granollers. Com que hi havia la sospita que no m’hagués trencat el peroné, sospita que, sortosament, no es va confirmar, m’hi van haver de fer una radiografia. Molt sol·lícitament, em van aconduir, assegut en una cadira de rodes, a la sala corresponent. Com sempre succeeix en aquestes ocasions, vaig haver d’esperar una estoneta, que no va ser excessiva, al passadís. Allà, ja hi havia, també esperant-se, en una altra cadira de rodes, ben al costat de la paret, un altre senyor de trets clarament magribins. L’auxiliar em va col·locar just al seu davant, de tal manera que vam quedar encarats. Vaig adreçar-li una breu salutació i l’home, que no semblava trobar-se gaire bé, me la va tornar amablement amb un somriure i una lleugera inclinació del cap.
Fins aquí, res d’especial, efectivament. Però en un moment determinat, es va obrir la porta corredissa i en va sortir una infermera, que ens va mirar a tots dos i, adreçant-se a mi, va pronunciar un nom. “Shouan Alem...?”, va dir. L’ortografia, me la invento, però suposo que, ben bé per deformació professional, vaig imaginar que, segons el que havia pronunciat la infermera, el nom es devia escriure així en el nostre alfabet. Ho va repetir una o dues vegades més, sempre mirant-me a mi. Atònit, vaig pensar que la noia tenia palla a l’ull perquè era clar que si una de les dues úniques persones que hi havia allà era probable que es digués així no era precisament jo. Per això, no vaig dubtar a assenyalar el meu ocasional company de passadís convidant-la a preguntar-li si era ell.
—¿Tú, cómo te llamas? —li va dir, invariablement en castellà i invariablement tractant-lo de tu.
L’home va pronunciar un nom irrepetible que no s’assemblava gens al de l’enigmàtic Shouan Alem i la noia va tornar a desaparèixer tancant la porta darrere seu. Immediatament, va aparèixer al passadís un altre senyor, ja gran, alt i prim i amb el cabell blanc, que va saludar-nos discretament amb un gairebé imperceptible “bona tarda” i es va asseure en una de les cadires buides que hi havia a l’altra banda de la paret.
No va trigar gaire a obrir-se novament la porta corredissa i un altre cop va aparèixer la mateixa noia, que en veure el senyor que acabava d’arribar, li va preguntar el nom, en aquest cas, en català i tractant-lo de vostè, que, tot i que aquest article no vol posar l’accent en aquest detall, no deixa de ser extraordinàriament significatiu i cridaner.
—Joan Alerm —va respondre l’home prest, aixecant-se de la cadira.
I el va fer passar, tot fent una marca amb el bolígraf a la llista que duia.
Curiosa situació —i ben lamentable—, producte de la diversitat de la nostra societat, però, sobretot de la degradació de la modalitat oral de la nostra llengua, oimés en boca de les persones més joves.”
 .