dijous, 11 de febrer de 2010

Relleus


Un país és un relleu generacional ben fet. Són paraules de Joan Rigol, paraules boniques, ben pensades, que ens suggereixen un pensament profund i una certa idea de responsabilitat poc o molt compartida. Sentir-se’n partícip, d’aquest relleu, en el camp que sigui –en la transmissió d’uns valors, en l’exemplaritat d’una actitud, en el rigor d’una feina–, és una responsabilitat que pot ser entesa com a signe de civisme amb l’entorn més immediat. Tinc la sort de tenir, al meu voltant, unes poques persones que, sense proposar-s’ho, m’ajuden a veure-ho. Perquè no basta allargar la mà. Tampoc n’hi ha prou amb observar si no ens sentim interpel·lats. Un relleu és voluntat de donar i prendre, però també d’aprendre. En un sentit que transcendeix la discreció i la nimietat individuals, podem dir, avui, com a país, que estem fent –donant i prenent– un relleu generacional ben fet? La veritat –sempre parcial i fragmentària– ens podrà donar raons segons el cas, i l’experiència de cadascú l’acostarà a la il·lusió fonamentada o al desengany més absolut. Però que no ens puguin dir, almenys, que no ho hem intentat.
En els darrers segles, la cultura catalana ha estat marcada, amb intermitències i durant decennis, per l’absència de mecanismes formals que possibilitessin un correcte engranatge de transmissió. Les causes no sempre han estat alienes a la responsabilitat del país amb si mateix, i el nivell d’autoexigència, en ocasions, potser ha estat massa fluctuant quan s’haurien d’haver pres decisions valentes, tal com hem vist recentment en el cas d’un fons fotogràfic. Més enllà de contingències puntals, però, durant el segle XX hem viscut la paradoxa de gaudir d’un segle d’or –expressió feliç de Joan Triadú, que compartim no només referida a l’aspecte literari– i, alhora, de patir una dictadura que va malmetre ressorts i engranatges que encara avui estem reparant com podem.
El mateix Triadú, en un recent i molt recomanable article a propòsit de l’edició de “Shakespeare a Catalunya”, de Ramon Esquerra, diu el següent: “Quan tot just ens iniciàvem en els mètodes per passar de llarg del franquisme (sense deixar d’afrontar-lo) ja trobàvem, a poc a poc, qui i què s’havia quedat pel camí sense tornada. Qui es moria mentrestant a l’exili i no l’havíem pogut conèixer; qui llavors mateix moria a casa (Ruyra, Bertrana i alguns dels quals no en sabérem res). Afanyosament enllaçàvem amb l’abans d’aquella guerra, tot un territori malmès l’any 1936 i sepultat el 1939. Havíem de travessar, per albirar-lo i fer-lo nostre, un mur fet d’oblits interessats, de culpabilitats admeses, de rebuig, fins i tot. Una mena de mur més malèfic que els de pedra. Al darrere hi havia, és clar, morts i desapareguts; d’aquests darrers no n’havia tornat ni un borrall.”
Ni Triadú podia preveure, em sembla, que el postfranquisme cultural fos tan llarg. Determinades llacunes i altres buits s’omplen amb estudis parcials i monografies fragmentàries com l’esmentada fins començar a reconstruir una història cultural ininterrompuda però desenvolupada enllà del seu marc natural en una part prou important de les seves manifestacions. I així, avui, ens trobem (re)descobrint topants i dreceres de les que ningú no ens havia parlat perquè l’esfondrament i el silenci van ser tan forts, tan contundents, que encara ressonen els timpans.
Per això és motiu d’alegria –íntima i transferible– veure com petits esforços, ben elementals, d’altra banda, per recomposar entre tots el trencadís –i per fer-lo accessible– van trobant ressò més enllà del menjador de casa, i que iniciatives que aviat tindran sis anys –sis anys... quina extrema crueltat– encara belluguen amb la frescor i la vitalitat d’aleshores. Potser sí que un país és un relleu generacional ben fet i que un relleu és voluntat de donar i prendre. Potser sí que tenim buits i llacunes, però sobretot, el que tenim, són arguments per dissuadir-nos l’agradable estranyesa de no saber ben bé si estem donant o bé si estem rebent, o tot alhora com a forma rudimentària d’un aprenentatge elemental.
.