dimarts, 27 d’abril de 2010

Helena

No és novetat, ho sabem. És corrent de fons abisal. I sabem també de la capacitat evocadora a què ens empenyen les lectures, evocacions no necessàriament reals, perquè parlem de literatura com un recurs per eixamplar les vides no viscudes o aquelles que en colpejar-les tenen l’estridència d’un ressò lleugerament metàl·lic. Sigui també que no ens salva, però crea àmbits de salvació als quals atenir-se en cas de fuga o desesper.
“De mi pequeño reino afortunado me quedó esta costumbre de calor y una imposible propensión al mito”. El mite de Gil de Biedma és aquí de la mateixa naturalesa que els mites novelats de Pavese –El diable als turons o El bell estiu–. Estiu. Pre-estiu.
La d’Ayesta és, també, una novel·la pavesiana, mitològica. Convé rellegir amb periodicitat quasi estacional certs llibres, retrobar certes lectures, perquè així com les collites tenen bones i males anyades depenent del clima damunt la terra i els cultius, així també les lectures podran donar fruits saborosos (quasi carnerians) en realitzar-se sota condicions atmosfèricament determinades. Això és: la intensitat de recepció d’un text és directament proporcional a les variades analogies que som capaços de projectar-hi.
Ara entenc aquella cançó que fa: “quina pena, quina pena, que no puga creure que ets una sirena”. Bellíssima. D’en Joan Amèric. L’entenc perquè els mites ho són perquè són inabastables, però les deïtats no tenen sentiments i sovint atorguen cos i veu a mites fets veritat. Helena deixà de ser sirena, deixà de ser una impossibilitat remota de mite, criatura llunyana, ara encarnada en la terrible possibilitat de no ser ja inaccessible, amb l’humà trasbals que això comporta. És el pitjor que pot passar? Fuga o desesper?

1 comentari:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els mites, els arquetipus, presenten les seves variants.
Helena podria agermanar-se amb la Sijé d'Eugeni d'Ors. L'escriptor l'anomena 'sirena' i també 'vacança'. Però és molt més.