dimarts, 13 d’abril de 2010

Incitació

Un temps vam ser muts. (Un temps.) Després del gest, el gruny com a expressió del dolor de viure. Ditades de sang sobre les pedres. I foc, i salabror rere els turons. I un altre gruny, plaer i més dolor, encara. Finalment, el llamp, el tro lluminós dins la cova. Designant el so vam esculpir els sentits: vam escopir el mot, passada i rés del sil·labari. Parlar i llegir és desfer un malentès. Escriure és provocar-lo. Si la poesia no té res a veure amb la literatura, l’àlgebra té res a veure amb les matemàtiques? El color amb la pintura? El vent, la pluja, amb els fenòmens meteorològics? La llum, amb què té a veure, la llum? La nit, amb “les flames a la fosca”? Aleshores, digues, tu i jo, què i amb què tenim a veure?

2 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Tot i tots estem fets dels mateixos àtoms, només que en estadis diferents, aquí més subtils, allà més densos.
Tot i tots estem connectats, les paraules amb el vent i les persones, la poesia amb aquells que ara mateix han encarnat o desencarnat, la llum amb la penombra...

novesflors ha dit...

No puc estar més en desacord amb Joan Margarit.
No només la música, també l'àlgebra i la geometria i el vent i la pluja i les paraules i els silencis són (poden ser poesia). I un bon professor de literatura no és qui "ensenya" poesia o narrativa -com s'ensenya això?- sinó qui desperta la sensibilitat de l'alumnat per l'expressió literària, tant pel fet de llegir com pel fet d'escriure, ja siga poesia, narrativa, assaig, textos teatrals... La resta no és ensenyar-los literatura, és fer-los "estudiar" (i això es tradueix moltes vegades -malauradament- en el fet de memoritzar per a l'examen) un seguit d'autors i d'obres literàries, que també està bé que els coneguen, sens dubte, però en una classe de literatura no pot faltar la lectura i l'escriptura de textos literaris i, per descomptat, no pot faltar-hi la poesia.