divendres, 17 de setembre de 2010

Sancho Marraco, patrimoni musical oblidat

El matí del 16 de setembre de 1960 –ahir va fer cinquanta anys– moria a la Garriga el músic i compositor Josep Sancho Marraco a l’edat de 81 anys. Sancho Marraco és considerat un dels grans compositors catalans de la primera meitat del segle XX, sobretot de música religiosa, si bé la seva obra també comprèn música profana, especialment sardanes, harmonitzacions i composicions diverses de temàtica popular. El seu fons, repartit entre la Fundació Maurí de la Garriga i la Biblioteca de Catalunya –una part més petita es troba a l’Arxiu de la Catedral– conserva, pràcticament, la totalitat de l’obra del compositor: prop de 700 peces profanes, quasi 400 de religioses i uns 300 arranjaments.
La prolífica activitat del músic no només s’explica per la seva capacitat de treball i un entorn propici –l’oncle era Mestre de Capella de la Catedral de Barcelona–, sinó també per la seva precocitat a l’hora de composar, que s’inicià als catorze anys. El 1887 es traslladà a Barcelona amb la família, on va tenir com a mestres Josep Mas i Serracant, Josep Viñas i el seu oncle, i amb setze anys ja va ser nomenat organista de l’església de Sant Agustí, càrrec que va compaginar, fins el 1908, amb la direcció musical del Teatre Romea de Barcelona. Sancho Marraco, doncs, vivia de ple l’efervescència cultural de la Barcelona modernista i noucentista i les seves composicions aviat van començar a ser conegudes i premiades, sobretot en jocs florals –a Reus o a Girona, per exemple. El seu reconeixement es fa palès no sols per la quantitat de premis assolits en vida –més d’un centenar–, sinó per les nombroses col•laboracions que li són demanades per ser membre o presidir jurats en certàmens de cors de Clavé, amb els quals tingué una llarga i estreta relació i també en reconeixements institucionals –des del Centre Català de Granollers a la Sociedad Artística Musical de Madrid.
Tot plegat li va valer el nomenament, el 1922, de Mestre de Capella de la Catedral de Barcelona, d’on ja era organista, i un reconeixement públic que el portà tant a presidir tribunals d’oposicions com direccions honoràries de corals i orfeons diversos.
Malgrat l’allunyament relatiu de la comarca, però, sempre hi va mantenir el contacte gràcies a les amistats amb els músics Josep Aymerich i Manuel Blancafort, de la Garriga, amb Josep Maria Ruera, de Granollers, amb Tomàs Balbey, apotecari i estudiós de Cardedeu, amb Francesc Baldelló, musicòleg i organista vinculat a Sant Feliu de Codines, o amb l’escriptor Carles Sindreu, de qui musicà, el 1957, el poema Cançó de l’Ametlla del Vallès. La correspondència de Sancho Marraco –copiava en llibretes les cartes emeses i guardava els retalls de premsa on se’l mencionava– dóna bona mostra, doncs, de les seves fecundes relacions personals, artístiques i professionals.
Durant la guerra civil va ingressar a l’Associació de Funcionaris de la Generalitat amb categoria de docent i director musical i les seves obres sovint van ser interpretades per la Banda Municipal de Barcelona atès el seu caire popular i catalanista. La seva casa de la Garriga va servir d’oficina del Socors Roig Internacional. La impressió de la guerra civil –expressada en la correspondència amb el seu amic garriguenc Lluís Fortuny– motivà, el 1938, la composició de la Missa Defunctorum –recentment enregistrada en cd per la Camerata Impromptu–, potser la seva obra més profunda i impactant.
Acabada la guerra, amb el prestigi personal i musical intacte, als 63 anys, Sancho Marraco va tornar a la Garriga. Era el 1942 i un any després va ser nomenat Fill Predilecte. Tanmateix, ni deixà de composar o dirigir ni de participar en jurats o rebre distincions. El 1957 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla al Mèrit Artístic i el 1959 es festejà el seu 80è aniversari al Palau de la Música, amb l’Orfeó Català, el qual va dirigir quan s’interpretà la seva composició La filadora.
El 1964, quatre anys després de la seva mort, s’inaugurà un monòlit per honorar el seu record, darrere de l’església, a pocs metres de la casa on va morir, avui desapareguda. Hi van actuar els cors locals de l’Aliança, l’Orfeó Garriguenc i el cor infantil de la Salle, i van fer acte de presència representants de l’Orfeó Català i de la Federació de Cors de Clavé, a més d’amics personals com el músic granollerí Ruera.
Enguany, a cinquanta anys de la mort del Mestre, amb el seu llegat i partitures a l’abast, la Garriga –de tanta tradició coral i musical– no li haurà dedicat cap tipus de record, institucional o no. Potser encara s’hi és a temps. No es tracta de repartir culpes, sinó d’assumir responsabilitats, no massa greus però sí força elementals, em sembla. Al capdavall, qui sap si l’oblit té a veure amb la deixadesa indigne del monòlit, tan brut i escrostonat que no permet veure ni la data de la seva mort. Ha de ser això, segur, no se m’acut cap altra explicació.

(Publicat a El9Nou, 17-9-2010)

1 comentari:

Francesc Cornadó ha dit...

Hi ha molts musics de la generació de Sancho Marraco la música dels quals resta oblidada, sobretot la seva música religiosa. Primer fou un canvi en la liturgia, després el pas del temps i el poc interés musical de la nostra societat han anat cobrint de pols partitures magnífiques.
Vull fer esment de l'interés per aquesta música del mestre Lluís Carné, director de l'Orquestra de la Universitat Politècnica de Catalunya que darrerament han interpretat alguna peça d'aquests autors.


Francesc Cornadó