dilluns, 4 d’octubre de 2010

L'octubre, segons Joan Maragall

Sembla que tot es torni a començar en aquest mes. Els fruits ja s’han donat tots –i l’últim, el més bell, que és la magrana, menjar de pedreria–, el vi ja dorm i somnia en el celler, ha passat el vaivé dels temporals, els camps són nets, el cer és pur, el sol comença a fer-se amic i a brillar més daurat...
¿No heu vist un vol de coloms pampalluguejar per damunt de la ciutat algun migdia d’octubre? A cada girada que donen sota el sol, quina lluminària! L’octubre deu ésser el mes dels coloms i el mes dels àngels. L’Església els dóna els primers dies d’aquest mes, i ja el dia abans hi posa a Sant Miquel amb l’espasa brillant.
Que és dolça la fe en els àngels! Allò que ens diuen de que cadascú porta sempre al costat el seu àngel de la guarda és dolç de creure. Veritablement, hi ha entorn nostre quelcom que no es veu i es sent, que no té paraula sonora i ens parla, que no ens toca i ens guia, que plora i riu sense sanglots ni rialles, que ens dóna un bon pensament, que ens salva d’un perill, que ens vetlla quan dormim... i que de vegades sentim com si se’ns allunyés tapant-se el rostre... però que torna. A això se li han cercat molts noms... Entorn nostre o dintre nostre, hi ha moltes coses invisibles que es riuen dels noms que els hi donem si no són bells noms; i per aquesta cosa bona que ens acompanya, no s’ha inventat cap nom tan bonic com Àngel de la Guarda.
Sí, l’octubre és el mes dels àngels. En la major pau del cel i de la terra, sembla que ells poden fer-se sentir més, quasi sembla que amb una mica més ja els veuríem. En l’hora santa del migdia, gairebé se’ls veu volar entre el cel blau i la terra daurada; a posta de sol, jo diria que veig lliscar el seu vol per la muntanya moradenca darrera de la que es pon el sol; i a la nit, en les bones nits d’octubre, serenes, quietes, pertot arreu s’hi sospita un aleteig, com en la fosquedat dels nius.
És bonic d’imaginar els àngels com cossos de nins amb ales. En aquesta representació material, potser hi ha una endevinació de la naturalesa llur, de lo prop que estan de la nostra humanitat però deslliurats del pes del cos i amb la gran innocència del nin tan sàvia de Déu.
Al camp, els diumenges a la tarda, tots els arbres en són plens. Freqüenten les fonts solitàries, volegen per damunt de les sardanes dels nins i es gronxen suament en les campanes de l’oració.
En l’any s’hi veuen quatre portalades: el portal de Betlem, que s’hi entra trepitjant la neu, plena per sota de germinacions i promeses; el portal de la Pasqua, quan tot el món és verd i amb deler de pujar cap a la glòria; el portal de Sant Joan, on l’estiu, madurador de tot fruit, vermell flameja, i aquest portal dels àngels, on floreix dolçament la pau del descans després del gran treball de la terra, i a darrera la porta hi ha el somni de Nadal...
Joan Maragall, del llibre per a infants “Tria”, 1909.

3 comentaris:

Francesc Cornadó ha dit...

Estantís el discurs sobre els àngels, però preciós. Maragall és un dels pilars de la nostra llengua moderna.

Salut

Francesc Cornadó

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Si molts dels nostres joves entenguéssin en profunditat les paraules de Joan Maragall, potser
serien més constructius. Però el mal és que no llegeixen Maragall ni res!

maite mas ha dit...

És molt bonica la imatge de la magrana, menjar de pedreria... Però el Maragall que més m'agrada és l'assagista, principalment a l'Elogi de la paraula. Gràcies per fer-nos la tria de la Tria d'aquest text.