divendres, 8 d’octubre de 2010

Perdona'm, Lluís Llach

Amb el degut respecte, versió lliure i desesperada (però sortosament circumstancial) de la lletra de la cançó Somniem. Com a descàrrec, al final podeu llegir i escoltar la versió original.

Moquegeu.
És clar que sí, moquegem constantment.
Esternudeu massa.
És clar que sí, però hem après a sonar-nos i ho moquem tot.
Moquegeu massa.
És clar que sí, moquegem massa, més, tot, àvidament.
Esternudeu massa de pressa.
Sí, és clar que sí. Esternudar, moquejar, desembutxacar el mocador amb pressa.
Expectoreu?
Sí, inevitablement, el gargall d'avui com el respir del demà.
Us moqueu massa.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus d'alguna màniga.
Escopiu massa.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós i el nostre alleujament.
Porcs!
Potser sí, apassionadament però amb tendresa.
I tanmateix,
i tanmateix millor així,
millor un home que moqueja,
encara que, a vegades, precipitadament,
encara que, a vegades, sorollosament,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, a... atxim!
millor així, amb tota la seva mucositat humana, compacte i senzilla;
millor així, que no un estol de pensionistes sotmès al càlcul de receptes inútils.
Per això que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no s'avergonyeixi de cridar:
expectorem, sí, constantment, sense límits en els somnis,
ens moquem fins l'inimaginable.
Ens moquem sempre,
i ho moquegem tot, hem après l'art d'esternudar, aquest art d'esternudar
en nits interminables d'impotència; sabem esternudar i ho moquegem tot, tot,
i ho tossim tot, volem tossir l'impossible per arribar al possible,
volem esternudar el possible per arribar a l'impossible;
millor així, amb tot el nas vermell i els ulls vidriosos;
millor així, que no un ramat de tolits en sales sòrdides de qualque ambulatori;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
Moquegeu?
És clar que sí! constantment, moquegem sempre.
Si ens diuen: esternudeu massa.
És clar que sí, hem après a esternudar projectant capellans.
Si ens diuen: tossiu massa.
És clar que sí, tossim massa, més i tot, àvidament.
Si ens diuen: teniu massa mocs.
És clar que sí, esternudar, moquejar, tornar a tossir, sí, ja en tenim plens els ous.

(Vídeo aquí. Jo tampoc no sé què hi pinta el dibuixet. Aquí el text.)