dissabte, 16 d’octubre de 2010

Puiggraciós, 300 anys

“La festa de l’entronització de la verge de Puiggraciós celebrada el dia 8 de setembre de 1957, havia de possibilitar la plasmació d’una idea, viva en la meva imaginació des de feia temps, consistent a coronar d’una manera simbòlica la Verge del Serrat des del cel per mitjà d’un helicòpter, el qual, en un descens vertical estricte, havia de deixar damunt el Santuari una corona d’argent i cristalls fixada a l’extrem d’un llibant.” La gesta, ideada pel poeta Carles Sindreu –per qui, si no?– no es va dur a terme, però ja forma part de l’anecdotari històric del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós que aquest octubre comença –impulsada pels tres àngels de la guarda que en tenen cura– la celebració del seu 300 aniversari. Cal remuntar-se, doncs, a inici del segle XVIII, quan els parroquians de Montmany, recollint la llegenda àuria de les marededéus trobades per bous o pastors, invocant els beneficis atribuïts a la imatge –una talla del segle XV que es guardava a Sant Pau de Montmany– van demanar permís al bisbe per construir un santuari que s’obriria al culte el setembre del 1711.
Anys abans de l’ocurrència d’en Sindreu, en plena follia guerracivilista, el santuari –com d’altres temples i patrimoni cultural– va ser cremat de manera absurda. L’indret fou lloc de pas pels refugiats republicans i poc després pels nacionals que venint de Bigues i l’Ametlla saltaven cap al Figaró. La imatge, aleshores, va ser amagada a la cova dita de la Casa Falsa, al dessota els horts de l’Ullar, abans de passar, successivament, per la masia homònima, per l’Ametlla i tornar, el 1952, a un santuari ja restaurat a partir del projecte de l’arquitecte Bonet Garí.
Mirador privilegiat del Vallès –i del país: el triangle entre el mar, el Montseny i el Pirineu és ben recomanable de veure des del capdamunt del turó on hi ha la torre de guaita–, l’indret ha estat llargament evocat des de molts punts de vista. Els germans Maspons i Labrós -Francesc i Maria- en recolliren, entre d’altres, la llegenda del Salt de la Núvia i, en vers i prosa, el poema “Aplec de Puiggraciós”; Raimon Casellas hi ambientà el clàssic “Els sots feréstecs” (1901) i el músic Manuel Blancafort va estrenar, al Liceu, el 1929, l’obra “Matí de festa a Puiggraciós”, per no citar part de l’obra sindreuenca. El paisatge de Puiggraciós relliga fe, història, lleure, natura i cultura de part d’aquest Vallès. Els actes que festegen l’aniversari ho posen en valor. Només acostant-s’hi ventat de prejudicis es pot copsar la riquesa d’aquest paisatge en tota la seva dimensió.

Publicat a El9Nou, 15-10-2010