dimecres, 15 de desembre de 2010

Acord, Maragall, independència

Ahir vam presentar l’associació civicopolítica Acord. Bona entrada al teatre. Hi havia força expectació sobre el projecte i ja corrien algunes informacions amb titulars no del tot exactes que s'han anat matisant. En el preàmbul, abans dels parlaments d'en Joan Garriga i d’en Jordi Eduard Perales –tots dos magnífics–, se’m va demanar de llegir un article de Maragall i de posar-lo en context. Vet aquí.
L’Any Maragall, de fet, són dos. Enguany, el 150 aniversari del seu naixement, i el 2011 el centenari de la seva mort. Va viure, doncs, 51 anys dedicats en cos i ànima a la poesia, al periodisme, a la traducció, a l’assaig, deixant una obra ingent i prolífica. Entre el 1860 i el 1911, dates del naixement i mort, s’esdevenen al país fets cabdals per al desenvolupament del catalanisme polític i de la Renaixença literària.

Joan Maragall no és aliè a res del que passa al seu voltant i que tingui a veure amb la cultura i amb la política del país. L’incipient catalanisme polític, encara no ben articulat del tot, farà un pas endavant amb les Bases de Manresa del 1892. Mentrestant, el sistema de la Restauració espanyola, basat en l’alternança entre liberals i conservadors, arriba al col·lapse a la fi del segle XIX. La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, el 1898, sumeix Espanya –i el concepte d’Espanya– en una profunda crisi política i econòmica i el corrent regeneracionista en voldrà ser la resposta. Mentrestant, a Catalunya, que no disposa d’acer ni de carbó, s’està produint una miraculosa revolució industrial que faria emergir una nova classe dirigent: la burgesia, que prendria les regnes polítiques del catalanisme fins les dues primeres dècades del segle XX.
És en aquest context finisecular del XIX que cal emmarcar l’article de Maragall “La independència de Catalunya”. És datat el 1895 i trobat entre apunts que mai va donar a publicar. Un Maragall independentista? Cal matisar-ho. Maragall es refereix a una independència intel·lectual, allunyada d’aquesta “cosa morta” –diu– en què s’ha convertit Espanya. “La nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens aparten d’aquell centre”, sentencia. Segons Maragall, l’afalac madrileny a escriptors i artistes catalans i la promiscuïtat intel·lectual amb la cultura castellana són factors que aniran sempre en detriment de la catalana. Per Maragall, la premsa “madrilenya o amadrilenyada” i el teatre de l’anomenat “género chico” són obstacles que cal deixar enrere per tal que la independència intel·lectual “siga completa” i Catalunya s’integri a Europa.

Aquest escrit de Maragall és coetani de “Els tres cants de la guerra” –“Els adéus” (1896), “Oda a Espanya” (1898) i “Cant del Retorn” (1899)–. És important assenyalar-ho. El final de l’“Oda a Espanya” és un crit a aquesta independència intel·lectual i al concepte de “cosa morta”. És, diguem-ho així, la destil·lació poètica d’un pensament en prosa. El pensament polític de Maragall evolucionarà cap a tesis clarament federalistes, ben expressades en l’article “Visca Espanya!”, del 5 de maig de 1908. Entre l’un i l’altre article s’escolen 13 anys durant els quals les famílies del catalanisme consoliden la seva preeminència política a Catalunya alhora que busquen la interlocució del seu particularisme dins de la política espanyola.

A més de cent anys vista, els articles polítics de Joan Maragall tenen una vigència esfereïdora. Els grans temes que Maragall planteja, bé en l’àmbit estrictament polític –l’articulació de Catalunya dins l’estat espanyol– o en l’ideològic –federalisme, confederació, regionalisme, catalanisme...– no s’han resolt satisfactòriament per cap de les dues parts. L’article “La independència de Catalunya”, començant per l’equívoc de l’enunciat, n’és una bona mostra.