dimecres, 8 de desembre de 2010

Llegint Maragall (i 2)

Joaquim Ruyra, tan amic del poeta, al pròleg de “Poesies”, dins “Obres completes de Joan Maragall” –escrit per petició expressa de Clara Noble– diu que “les característiques del talent d’en Maragall eren un gran poder d’intuïció i una repugnància decidida per l’anàlisi. Veia les coses clarament d’un sol cop d’ull o no les veia pas (...). Quasi mai no argumentava: exposava simplement la seva idea; mes sabia fer-ho dins una gama tal de bon sentit, d’honradesa i de caritat, i amb paraules tan frondoses de pensament, que s’apoderava tot seguit dels cors i les intel·ligències (...) Ni cap apassionament l’ofuscava mai, ni cap interès partidista el desviava del camí recte, ni les estridències dels qui el voltaven pogueren mai portar-lo a la més mínima destemprança. El seu criteri, sempre orientat vers un ideal de noblesa i de justícia, era impertorbable.” Vet aquí, potser, allò verament revolucionari. I continua: “La religió i la poesia eren per ell d’una sola peça. Al seu entendre la bellesa era un aspecte de la Divinitat, i el poeta un tornaveu del ritme de l’energia creadora; i n’estava tan convençut, que exercia l’art amb un esperit de religiositat, rebent la inspiració com una gràcia inestimable, i adorant en les coses la font eterna d’on procedeixen.”
I atenció com segueix: “Tals entenem que eren les idees d’en Maragall; mes el seu esperit, poc amic de la dialèctica, no es preocupava de demostrar-les. En tenia la intuïció i la manifestava a voltes amb cert deix de misteri, indicant-nos prodigis obscurs a la nostra intel·ligència, els quals les seves paraules no evidenciaven suficientment. I, és clar, aquestes manifestacions divorciades del mètode científic, si bé eren respectades per procedir d’un artista i profund pensador, a qui tothom reconeixia un mèrit extraordinari, no eren pas acceptades; i el nostre segle positivista, de baix en baix les motejava de falòrnies.”
Abans m’he referit als ismes. El XIX és el segle del positivisme, de forta incidència en el pensament i les ciències socials i que propugnava el mètode experimental enfront de l’especulació tot relegant la filosofia a un mer compendi relligador dels avenços assolits per la ciència. El progrés de les ciències naturals i de la tècnica permetria el sorgiment d’una societat industrial i burgesa que a Catalunya assentaria el Modernisme i donaria figures com Maragall. La sistematització del coneixement també va arribar a la poesia. Ruyra assenyala: “(...) els caràcters de la bellesa artística s’anaven designant i destriant objectivament, i la orientació adoptada es garantia pas a pas amb una atenta observació. Aquesta orientació és la que ha portat a la següent síntesi: la bellesa artística és una combinació governada, bé segons finalitat, bé per virtut de previsió”, síntesi amb la qual ell està bàsicament d’acord, però es pregunta: si la bellesa artística és govern, què ha de ser la que ens envolta de crepuscles o temporals? Que no és bella la naturalesa? És que hi ha dues belleses essencialment distintes? No pas, conclou, ja que “la bellesa sempre és govern, aquell qui del món en descarti la Providència, li negarà la bellesa. (...) I és clar, admès l’artista Providència, heus ací el nostre mestre; i heus ací, per reversió, el considerar que no és bella l’obra artística perquè sia governada, sinó que és governada perquè imita l’actuació de la providència tota bella.” Vet aquí, doncs, ser artista: “Imitar el gran mestre, plagiar-lo, saquejar-lo, endevinar-li l’ànima a través de l’escorça sensible de les coses, llucar-hi la intenció ulterior, aquella que no és arribada encara a real perfecció...”. Més enllà de “modes passatgeres” i “avorribles pedanteries”, l’artista que “atengui la naturalesa” és el que despertarà les emocions veritables. Aquest era Maragall.
En una carta al seu amic Josep Pijoan, Maragall li escriu: “Al revés de Plató, mai no he anat cercant la Bellesa, l’Amor a través de les coses belles o dels sers a qui he estimat, sinó que la cosa bella ha sigut per a mi la bellesa, la dona estimada ha sigut per a mi l’amor; de manera que quan aquella o altra cosa individual, viva, no la he tinguda al davant, o quan una dona estimada ha deixat de ser-ho, Bellesa i Amor han sigut per a mi vagues idees sense eficàcia.” Traduït en el poema: “L’oblit de la dona hermosa / és mort, resurrecció i deslliurament. / En l’oblit de la dona hermosa / hi ha l’etern recomençament.”
Però sobre la bellesa i la Providència, sobre aquest “imitar el gran mestre”, encara hi ha uns versos més clarividents, que faran xalar els partidaris del Maragall burgès, del menjar i beure i no fer res. Pertany a la sèrie Pirinenques i està datat el 1892, a Sanillés, a la Cerdanya, indret, com tothom sap, rabiosament burgès. És un poema bellíssim, amb ressons de tòpics clàssics de locus amoenus. La identificació amb el paisatge no és només total, sinó que és el sentit i el tema del poema, perquè identificant-se amb el paisatge –“i vaig sent un tros més de prat suau”– Maragall també ho fa amb el seu creador. Què voleu, de més revolucionari?
Ben ajagut a terra, com me plau 
el veure davant meu en costa suau 
un prat ben verd sota d’un cel ben blau! 
I en les albes la gran bellugadissa 
de les fulles d’acer que el vent eriça 
amb tants reflects de llum enlluernadissa.
I el sol estès pertot. I el rec com cau 
escumejant avall la costa suau 
del prat ben verd sota del cel ben blau. 
Tots els membres caiguts, tot jo per terra, 
buidat de tota força i sens desig, 
la pensa a poc a poc se’m desaferra...
I em vaig trobant tan bé an allà entremig, 
i em va invadint com una immensa pau, 
i vaig sent un tros més del prat suau, 
ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.