dijous, 28 de gener de 2010

Connexió astral


 












 Noti’s, per part del públic llec i adotzenat –molt més els obrers que no pas els aristòcrates–, el fenomen extraordinari que es produí a la Garriga el proppassat 23 de gener de 2009, al Teatre de la Garriga-El Patronat, durant la remarcable actuació de l’Astre Intercomarcal, altrament dit –en la rara avinentesa d’haver-s’hi de referir talment– Quimi Portet. En un moment determinat de la peroració musical del susdit artista, qui sap si pres per convulsions producte de l’exagerada ingesta prèvia de botifarres i, posteriorment, de l’exacerbació verbal –“sexi”, “guapo”– de la plebs malaltissa i bòrnia que vessava la platea, emportat per l’èxtasi i amb l’ull dret en blanc (ampliar la fotografia), l’Astre es descomprimí de sobte, iniciant, alhora, un lleu moviment de cos en sentit ascendent, de primer inapreciable i al cap d’uns minuts constatable per la massa incrèdula, assolint una distància entre ossada i escenari molt més elevada no ja que l’intel·lecte mig de la sala, sinó del que físics i acadèmics considerarien un bot maldestre i desestilitzat.
La instantània, captada no sense dificultats pel certament probe i molt calb cronista Benzekry, mostra l’instant precís en què l’Astre, amb un moviment sobtat de malucs en l’aire, és a punt d’iniciar un gir sobre si mateix i, en espiral ascendent –veure la rotació insinuant del dit índex de la mà dreta–, elevar-se fins a les tramoies, on quedaria entortolligat durant uns vint minuts entre cortines i cordills, tot deixalles sobrants dels darrers Pastorets. L’estrany fenomen, del qual només tenim aquesta constància gràfica –essent sospitosament silenciat per la resta de mitjans d’adotzenament que omplien la sala–, no tingué més conseqüències que la d’haver d’intervenir d’urgència el reputat cos d’elit de la policia municipal. Interrompuda, doncs, la peroració lírico-musical, el públic assistí, ara definitivament estupefacte, a un joc de corrioles a la fi del qual, comprovada la imperícia i malaptesa dels agents, fet tot un informe manyoc indefinible de cordes i arnesos, la barra de llums frontal cedí al pes de l’evidència esfondrant, amb ella, tot el joc de llums i tramoies damunt de l’escenari. Incomprensiblement, ningú va prendre mal –“és la primera vegada que em passa, ha estat al·lucinant, vull tornar al prosceni del Patronat...”, mussità l’Astre, encara lleument commocionat, davant del doctor Martí, a les dependències del CAP. Mentre, acordonada per la urbana, la plebs, radicalment enfollida a l’exterior de les dependències sanitàries –ja deuria haver passat una hora des de l’insòlit succés–, aplaudia i vociferava amb deliri i devoció cada cop que des de l’interior de l’immoble semblaven arribar uns crits inconnexos dels quals el certament probe i ara molt desconcertat cronista Benzekry –que malauradament havia acabat el carret fotogràfic– només n’arribà a discenir, segons digué, uns mots semblants a “llibertat” i “sabadell”.
.

dimarts, 26 de gener de 2010

El Vallès d'en Canyameres


No fa gaire que s’acaba de publicar una geografia literària de les mal anomenades comarques barcelonines (Ed. Pòrtic). És un llibre ambiciós –el primer d’una sèrie que ha de pentinar tot l’àmbit de parla catalana– confegit pel professor de la universitat de Vic Llorenç Soldevila. El llibre ressegueix la geografia provincial i en ressenya els llocs literaris, llocs definits per Soldevila a partir d’una tirallonga de criteris que, per abreujar, direm que tenen el denominador comú d’haver estat escenari –real o fictici– del procés creatiu de qualsevol obra literària, o de tenir alguna connexió biobibliogràfica amb algun autor o personatge rellevant.

(Article complet aquí.)

divendres, 22 de gener de 2010

Bucohòlica


Hem vist caure torres d’ombres
com minarets romànics pirinencs.
Altres emergiren com en fus de llum.
Mort el llop, batérem fort a l’era
ventant la història i parla al ras de tot.
Masos de neons i alcohol, arreu,
urbanitzacions de pubills desheretats.
On són, les forques, pregunta algú.
On, les cavallerisses i els ramats.
La fe és la forca, diu que es deia,
però avui la fe és el jou grogós
i sec d’un palmó a la balconada
com un domàs polsós i destenyit
que hi fos en un descuit abandonat.
Un gat dormita i bleixa pel trespol.
Sobre la llinda, un branquilló de pi.
No hi ha ningú per vendre el vi novell. 

dissabte, 16 de gener de 2010

Alfabesterol


Grumolls de vent i sang m’escumen les venes.
Sons i veus coagulades en un cos deu, arial.
Sóc, a punt d’infart, sil·labari arterioscleròtic. 
.

divendres, 15 de gener de 2010

Ninet Nadal, identificat


Hi ha biografies que transcendeixen la personal per esdevenir emblemes de tota una generació. Hi ha una generació marcada, històricament i sentimental, per una guerra, a la qual pertanyia, posem per cas, un fill de can Mariano de Lliçà de Vall, en Jaume Nadal, motejat, afectuosament, com a Ninet. Amb 17 anys, i enrolat a les files de l’exèrcit republicà –divisió 127, brigada 124, batalló 466– Ninet Nadal va sobreviure 73 dies a Corbera d’Ebre, en un dels episodis més dramàtics i decisius de la guerra civil. Era l’any 1938. Diuen que en Ninet no en parlava gaire, de tot allò, i que quan ho feia s’estranyava i es dolia del silenci al voltant d’aquella lleva de joves –quasi criatures– molts dels quals hi van deixar la vida, just quan la vida –i no una bomba– els havia d’esclatar a les mans. Retornat a casa, en Ninet s’instal·là a cal Quim, de Lliçà d’Amunt, on hi féu de barber durant molts anys, mig perquè li venia de família, mig perquè les estisores, segons deia, li havien salvat la vida al front. Ara que fa un temps que deu retallar, suposo, les barbes de sant Pere i sant Pau, i que els silencis s’esvaeixen poc a poc per donar pas al memorialisme, la seva filla Roser –ceramista i artesana inquieta– n’evoca la memòria a partir d’allò que millor sap fer: qüestionar el present a través de l’art, perquè si l’art no ha de servir per interpel·lar-nos serà un vacu disseny més –fanal o marquesina– al nostre atrotinat espai públic, cada volta més banal i asèptic. Potser per això aquest “Angle identificat: Corbera d’Ebre” el trobem protegit al singular Espai Garum (de fet, un antic aparador de la caixa de tots), a peu de carretera, tocant a l’Aliança. L’exposició és, segons Màrius Gómez, la més vista de la comarca, ja que diàriament hi passen per davant centenars de vehicles i persones... L’obra consisteix en marcs rectangulars de pols de vidre cuit, d’aparença sòlida i lleugeresa efímera, talment la vida. De què està fet, el temps, sinó de pols de vidre transparent? Però a través d’aquestes figures rectangulars com espiells, des d’on se’ns projecta la història –una història–, és el mateix Ninet qui ens parla des de Corbera, l’any 95, quan hi retornà per darrer cop: “Sóc testimoni del que aquí va passar, és bo recordar-ho. La tragèdia d’aquesta guerra no cal oblidar-la perquè no torni a passar mai més encara que en altes esferes s’hagi volgut oblidar. Mai més!!”. Els fils de la història són tant invisibles com els de pescar que sostenen les figures.

(Publicat a El9Nou, 15-1-10) 

dimarts, 12 de gener de 2010

Tres cròniques del concert

Després de l'emotiu concert de Nadal o concert d'Any Nou,  el passat dia 8, vet aquí tres cròniques agraïdes, a La Vanguardia, a El9Nou i a Vallès Oriental Televisió (min. 9).





dimarts, 5 de gener de 2010

Reialmes


El de la il·lusió és el que costa més de mantenir perquè cal buscar motius per a la perseverança. Així, els records d’infantesa són l’alçaprem de la capsa màgica del temps. I l’obrim. Hi veiem el menjador d’una casa, d’un pis, encara en penombra perquè és matinada. Hi ha tot de capses i bosses, de formes diferents, embolicades amb papers de colors vius, alegres. Algunes, les més petites, a les butaques o al sofà, entre els coixins. Els paquets més grans són a terra o a sobre d’una cadira. Algun, fins i tot, sembla amagat al dessota d’un moble. Cada any, el pare és el primer que es lleva. Encén l’estufa, descorre les cortines, potser aprofita per recol·locar algun embalum. Esmorza i espera que hi hagi moviment. Mentre, és la mare qui s’aixeca i comprova si els fills ja s’han llevat. Els fills, però, fa estona que senten sorolls i es regiren al llit una mica inquiets. Amb prou feines deuen haver dormit, aquesta nit. Esperen el senyal del pare per llevar-se, aquest ooooh repetit i sostingut que certifica el pas de ses majestats d’Orient per casa seva. Van en pijama, encara, ni s’han vestit. Miren el menjador amb nerviosisme, tants paquets els atabalen. Els faltarien ulls i mans. El petit s’acosta al balcó i diu que els camells s’han begut l’aigua i menjat les galetes, no entén com han pogut pujar fins aquí, els camells, no ho entén, però no s’entreté a pensar-hi i de seguida els germans comencen a desembolicar els paquets on hi ha escrit el seu nom. El pare, rialler, acompanya amb un altre ooooh! –“que ho sentin els veïns”– cada estrip de paper. La mare riu. Li diu al pare que no cridi tant. Els nens estan perplexos per l’encert dels regals però també per la sorpresa inesperada d’alguna joguina que no es corresponia amb llur desig. Cinexin, clics, airgamboys, madelmans, un futbolí, roba, llaminadures (també carbó), tente, quienesquién, quimicefa, tauler de dames, dards, pilotes, còmics, walkmans, auriculars, una pissarra, botes de futbol, parxís, cotxes teledirigits (amb cable i sense), magia borras, plastilina... Modelar el passat és impossible si no és amb l’escriptura, i encara. Per això ens hi encarem, a vegades. Podria haver estat així o de qualsevol altra manera. És impossible que els regals d’enguany i els de tots els anys que estan per venir puguin rescabalar el que els Reis es van endur per error d’aquella casa ja en fa dos. També per això insistim, sempre, en la reiteració del gest i les paraules, i ni davant del gest o de les paraules som ben bé els mateixos de l’any passat o l’altre per molt idèntic que sigui el sentiment. La suma d’aquestes diferències forma un arc tensat. El subjectem amb una mà, tibem el fil amb l’altra. No apuntem enlloc perquè l’arc som nosaltres. De tots els reialmes, el de la il·lusió de la infantesa és el que costa més de mantenir tensat. Aquesta nit, com sempre i com cada any, els records d’infantesa són l’alçaprem de la capsa màgica del temps. I l’obrim, hi entrem.