dimecres, 26 de maig de 2010

Una làpida per a Eugeni Xammar

Aquest dissabte, a les 12h del migdia, al cementiri de l’Ametlla del Vallès, amics i admiradors de Xammar li retem un altre homenatge de reconeixement. Bé, es posarà una làpida a la seva tomba. Xammar morí el 5 de desembre de 1973 a l’Ametlla, a l’edat de 85 anys –havia nascut el 1888. L’acte acabarà –no podia ser altrament– amb un dinar a la Fonda Europa de Granollers, segona casa de Xammar durant els seus darrers anys al Vallès, on parlarem i aprendrem (més) sobre el vell llop de l’Ametlla.
En aquest bloc ens hem referit llargament –i llarg com era– a Xammar. Aquí un article, allà un altre, més enllà la sèrie Xammar sobre la república (un, dos, tres, quatre, cinc) i altre cop aquí una propina.
Amb l’amic Albert Vilar llegirem uns fragments de “Seixanta anys d’anar pel món”, extrets de la lectura dramatitzada que vam dedicar-li fa un parell d’anys. Transcric l’emotiu fragment final:

"Els quatre darrers anys de la meva vida tenen un to una mica diferent, un to de melanconia, de desencís, de desengany, un to de color de gos com fuig. El divendres Sant de 1969 va morir, quan jo tenia 81 anys i ella 79, la meva primera muller després de 47 anys de viure junts. Que ningú no em pregunti res sobre aquest matrimoni. Dient que va durar 47 anys em penso haver-ho dit tot. El dia 2 de maig de 1970, és a dir, quan jo tenia 82 anys, em vaig tornar a casar. Que ningú no em faci el retret d’haver anat massa de pressa, el temps no em sobrava i la meva segona dona no era per a mi una coneixença de quatre dies.
25 anys abans, segons les paraules de Lloyd George referint-se a un incident semblant de la seva vida, aquella dona havia estat “la meva secretària i quelcom més”. Durant un quart de segle ella es va casar, va tenir fills i cada un de nosaltres dos va fer la seva vida. Però mai no ens vam perdre totalment de vista.
La meva primera muller descansa al cementiri de l’Ametlla i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ser suficient perquè un capellà de criteri estricte li refusés la sepultura en un cementiri catòlic. Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d’una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d’homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla.
Tots ells m’esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l’Ametlla a la Garriga, a l’escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d’una llaminadura.
És un camí que per sota de l’ermita de sant Nicolau va a parar a can Busquets. Allà podia triar dos camins, el de baix, que per can Illa duia a la carretera i al pont sobre el Congost, i el de dalt, que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà ni arribar fins a can Busquets. Al peu del turó de sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més."

divendres, 21 de maig de 2010

Massa dies

Massa dies. L'herba és alta i aviat caldrà tornar a segar. La pluja d'aquest maig inclement i estrany ha sadollat la terra a lloure i a pleret. Han sortit llombrius i tot que havíem oblidat que ignoràvem. Tornares d’Istanbul i jo sortí rabent deixant la maquinària en marxa i tota bruta l'era. T'ho hauria d'haver dit, perdona. Això és una festa i un desfici i el batre, per uns dies, és aquí al costat. L'airet, al vespre, és fresc, encara. Del dia. Ragen versos a granel i la llum a quarts de nou que tant deies t'agradava. Olors comencen a vessar-se com un desmai de mans avall avall d'un cos. He vist roselles al marge del rodal i ginesteres un bon xic amunt del pont que creua el riu. Aviat te’n portaré, perquè ja serà Corpus. I aviat tornaré a sumar anys, també. Mudo la pell però no muda el temps. L'herbam torna a ser alt i caldrà segar de nou. Massa dies, massa dies per tant poc temps.

dijous, 6 de maig de 2010

Repunt

Altre cop l’estranyesa de viure i aquesta cosa de creure poder saber expressar-ho. No la fi, sinó el trajecte és la pregunta fressada de pors i planisferis. Quan la distància entre dos punts és conjugar l’espai d’un fus horari, l’arcada és el dibuix que fem en l’aire milers de peus amunt, sempre fits a l’horitzó. Trencar la barrera del so, creuar la del silenci. Avui diuen que divuit graus. Diuen que treva de pluja i ullades de sol com esquinços de llum apedaçada entre el cortinam velat d’acer nigulós. Dic pomells de verd insultant pertot quan tornis d’Istambul i tot –encès– sigui de nou en punt, apunt i a punt.

dilluns, 3 de maig de 2010

EnVers

Vora la mar, sobre l’arena clara,
l’aigua mor als meus peus.
Màgica riu, i tremola; i encara
plena d’estranyes veus,
desvetlla al fons de la meva peresa
una llarga remor
d’onades mortes. Cançons de tristesa
paraules de dolor,
crits de passió, recances antigues,
-solada del meu cor!-
Onada del record, quan et deslligues,
safir i porpra i or,
com la veu de l’aigua, única i vària,
venint de molt endins,
el meu passat ressona en la fondària
dels meus cargols marins.

Màrius Torres, juliol 1937

Com la veu de l'aigua. EnVers canta Màrius Torres. Quadrant Records. 9 poemes musicats amb excel·lent delicadesa i resultat.