dissabte, 22 de gener de 2011

És quan escric que hi veig clar

Diumenge passat vaig ser espectador de la cursa de Sant Vicenç de Mollet. El matí era fred però assolellat i el recorregut, meitat urbà i meitat per Gallecs, va plaure d’allò més els corredors. La dotzena edició celebrava, alhora, el I Memorial Jordi Solé Tura, que ningú va saber explicar-nos –durant l’entrega de premis, en presència de fill i vídua– si és que fou un destacat atleta local, un lampista enrampat o bé quina cosa. La cursa –tant se val– la guanyà un xicot molt simpàtic de Lloret, notablement àgil, un bon xic fibrat. “No m’esperava guanyar, creia que tindria més nivell”, va dir, com llevant importància a la seva aurea mediocritas.
Saben, jo també vaig córrer, un temps. Un temps llarg, sense arribar gaire lluny, però. Alt i prim parent d’en Bufa, els de l’Atlètic Granollers m’entrenaren uns mesos per llebrer però vet aquí que els caps de setmana m’enfangaven en cross-roads a Manresa, Girona o Mataró. En vaig marxar sense avisar. Ho sento. Vaig tornar a la tranquil·litat del Passeig de la Garriga, a córrer per la boscúria de Malhivern amunt, cap a Samalús, camps a través, entre fruiterars, vinyes i oliveres. Beneïda tranquil·litat.

Malgrat algunes recaigudes puntuals, ara practico el sedentarisme domèstic, moderadament aviciat, i el llegir i l’escriure –entre d’altres i amb el temps– m’han fet perdre el córrer. Això pensava l’altre dia veient tant de colorit en moviment. I en la vida atlètica que hi ha ençà i enllà de la Mitja que s’acosta. I en el logo, de ponderades vaguetats priàpiques. I en el lema d’“és quan corro que hi veig clar”. Vostès ja deuen saber que és al·lusió al poema de Josep Vicenç Foix “És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina”, etc., publicat el 1953 però escrit a finals de la guerra civil. El que potser no saben –ni en tenen motiu– és que el poema –icona del surrealisme literari català– fou escrit de bursada una nit, a casa seva, entre amigots, i que Foix considerava que no valia res, versió d’en Serrat inclosa. No sabia què hi veia, la gent. Els hermeneutes tampoc s’acabaren de posar d’acord sobre què hi veia Foix. El català de Foix és atàvic, com el córrer, que ens permet fugir del perill. La parla és un miracle perillós i la lectura combregar-hi mitjançant el traç nerviüt i acolorit de l’escriptura. Així els cossos pel paisatge de Gallecs, em vaig dir veient-hi clar entre metzines i perills, i que potser hauria d’haver unes bambes de rebaixes per si em calgués tornar a fugir de no sé què, de no sé qui.
(Publicat a El9Nou, 21-1-11) 

1 comentari:

novesflors ha dit...

Crec que jo també "és quan escric que hi veig clar". El poema de Foix és una meravella. Em va capturar tan bon punt el vaig llegir, no sé si, en part, va tenir la culpa el ritme...