divendres, 11 de febrer de 2011

Artaud


“La meva primera visita a Artaud, a l’hospital psiquiàtric d’Ivry, la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat de viure. M’havien advertit que Artaud tenia un martell amb el qual s’esbravava, escometent tot allò que se li presentava al davant. Artaud vivia tot sol en un petit pavelló, situat enmig del parc i no lluny de la porteria de l’hospital, i gaudia d’un règim de llibertat condicionada.
En trucar a la porta vidriada que donava directament al parc, després vaig comprendre que Artaud acabava d’ingerir una dosi de làudanum, i que la meva visita l’importunava. Jo venia a trencar-li el seu moment d’èxtasi, potser l’únic moment feliç –o suportable– de tota la seva jornada o d’unes quantes jornades. Ell no volia que entrés, la seva negativa va ser contundent i agra:
-Qui est là?
-Quelq’un qui voudrait vous voir.
-Je ne suis pas là!
La meva insistència obstinada topà amb la seva. Vaig guanyar, però pagant-ho a un preu que no esperava. (...) I, al cap d’una bona estona, durant la qual em semblà prudent de separar-me del marc de la porta per on, a contrallum, ell podia veure perfectament la meva silueta a través dels vidres esmerilats, no fos cas que pogués sortir-ne algun objecte contundent, una veu seca i tallant em digué:
-Entrez!
Era més una ordre, ara, que no pas una invitació a passar. L’espectacle que se m’oferia al davant era el més desolador que pogués mostrar un ésser humà. Artaud anava en calçotets i samarreta enmig de la seva estança única, més magre que un faquir, amb els cabells caient-li com un teló espès davant del rostre. Li havia d’endevinar la mirada, a través de la qual ell em dardava. Era un dia especialment fred.
La droga que acabava d’ingerir, de la qual restaven diversos flascons buits sobre la seva tauleta de nit, li conferia una lucidesa excepcional. Només així m’explico les seves preguntes, amb les quals tractà de desemmascarar-me mentre s’anava vestint. Artaud estava segur de la seva pervivència i temia de ser manipulat a última hora per algú o per algun sector d’opinió. En dir-li que era català i que venia de Barcelona, la idea d’un possible “missatger” de l’Església catòlica és la que devia conjecturar.
M’és difícil parlar d’aquella primera visita a Artaud i de parlar-ne amb serenitat encara avui. Artaud em sotmeté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física. En un cert moment, prengué el martell –un martell considerable d’acer, gros per una banda, afuat per l’altra– i començà a saltar i a vociferar per la cambra, donant cops a tort i a dret. Més d’una vegada el martell em va passar vora el rostre i jo em quedava com el capità d’un vaixell anglès en el moment d’esfondrar-se. Em calia tota la força de la meva voluntat per romandre impassible d’aquella manera. El moment més pelut va ser quan, assegut enfront meu i amb el martell a l’abast, m’invita a esguardar amb deteniment els dibuixos seus que, amb xinxetes, tenia clavats a les parets de l’estança. N’hi havia un de situat exactament darrere el lloc on jo seia. Em digué d’alçar-me i de girar-me per mirar-lo degudament, detingudament. Ho vaig fer. No em quedava altre remei. Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho se ara. En aquells moments jo esperava el pitjor, que no es produí. Però mai en la meva vida no m’ha calgut un esforç tan gran com durant aquells instants interminables per a continuar en el meu lloc, per a no deixar-ho córrer tot i fugir.
(...) El vaig veure unes quantes vegades més i, en alguna ocasió, me’l vaig endur a passejar per París sota la meva responsabilitat.
Una de les vegades que m’hi vaig presentar era al llit, gairebé sense poder-se moure. Havia constatat que la droga era l’única cosa que aconseguia animar-lo. Com que jo, a causa dels atacs de ronyons i dels càlculs renals que havia tingut, duia sempre a la maleta una injecció de Pantopon, aquell dia me la vaig posar a la butxaca de la gavardina i li vaig preguntar:
-Est-ce que le Panthopon vous dirait quelque chose?
Va incorporar-se lleument i, gairebé més amb els ulls que amb les paraules, va dir-me:
-Vous avez du Panthopon sur vous?
No vaig poder allargar la comèdia ni fer-li veure que l’aniria a buscar o li duria un altre dia. Li vaig dir que sí tot mostrant-li l’ampolleta.
(...) Va ser mentre pujàvem en un autobús i sense que se n’adonés que li vaig fer l’única foto que li vaig poder prendre. En tornar-lo a l’hospital, a la nit, sol en el seu pavelló, la seva mà se m’arrapà com si no volgués deixar mai més la meva.
A la següent visita, des del llit em digué d’agafar un munt de fotografies d’ell molt bones, de Pastier, i, en demanar-li si me’n podia quedar una, cridà, gairebé gemegant:
–Je vous les donne toutes ! Vous ne comprenez rien, les hommes!”
(J. Palau i Fabre, El monstre, OC II, pg. 1350-1353)