dilluns, 21 de març de 2011

Dia Mundial de la Poesia

Fotografies de Dani Soler
El 1999 la Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. A la Garriga el celebràrem dissabte passat al vespre, amb un recital convocat per Òmnium Cultural. Vam llegir poemes Misael Alerm, Anna Ballbona, Albert Forns, Conxita Bargalló, Josep-Francesc Delgado, Hermínia Mas i jo mateix. Desfilaren Seferis, Larkin, Palau i Fabre, Núria Albó, Màrius Sampere, Francesc Garriga, Sala-Cornadó, Martí i Pol... a part dels poemes propis que cadascú va llegir. Jo vaig llegir Pla i Carner. De Pla en reprodueixo uns textos breus. De Carner, un altre moment en reproduiré dos poemes molt relacionats amb la Garriga. De fet, un hi està datat. Bona diada, i ara Pla:
“La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia. Poetes bons, que durin, que facin forat (per utilitzar una frase del pintor Dalí), que interessin a tothom, que projectin el que han escrit sobre la sensibilitat de la gent, n'hi ha poquíssims, raríssims. De poetes, n'hi ha molts a tot arreu: els veritables poetes són escassíssims. Ara, es produeix aquest fet: els poetes d'ínfima categoria solen tenir un públic, de vegades, gairebé sempre, molt més nombrós que els de projecció llarga i segura. Aquest fet és el que dóna als poetastres les ínfules que tenen i la carrera que solen fer. Els bons poetes disposen, a penes, de minories petitíssimes i només són apreciats quan són morts. Tots aquests judicis són probablement certs, però de vegades es poden produir sorpreses. (...)
Què és la poesia? No sé pas si hi ha hagut mai ningú que ho hagi pogut formular amb una certa claredat. Pel meu gust la poesia és: tot i no res. Què es pot dir d'una cosa de qualitat? Els escoliastes, els crítics, han agombolat sobre aquest tema una quantitat fabulosa de parauleria, generalment inintel·ligible. Una cosa de qualitat? És tot i no res. Què es pot dir més?” (...)
(Dins Notes del capvesprol. Text complet, aquí)
“En el curs de la vida he estat molt sensible a les poesies dels altres, però no he pogut mai construir una poesia acceptable. No he fet cap esforç per arribar-hi. Si l'hagués fet, no crec que hagués aconseguit res passable. Quan penso en la lleugeresa que tenia Carner, a Gènova, el 1923, escrivint versos –els escrivia a la seva oficina obscura del Consolat, amb un toscano a la boca– em fa el mateix efecte que si recordés un oasi. Quina facilitat més admirable! No era pas un poeta de facilitat llarga, sinó més aviat curta –però perfecta.
Per a constatar si una poesia és bona, només cal traslladar-la a la prosa i veure el que passa. Si es fa això amb la poesia de Carner, de vegades el resultat és excel·lent, altres menys. Tot li sortia, però, lleuger i alat. És un cas sorprenent d'haver convertit la pesada retòrica en lleugeresa ingràvida.
La meva incapacitat per a la poesia ha estat total –a pesar dels immensos espais de solitud pels quals he passat. El fet és curiós atesa l'enorme quantitat de poetes que a cada moment ha donat el país –poetes que en definitiva han tractat de dir alguna cosa, i de vegades se n'han sortit i altres no gaire.” (...)

(Dins Notes disperses. Text complet, aquí)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Quines paraules més boniques i encertades! Preciós!
Ens ho hem mirat amb l'Anna i ens ha agradat molt, igual que el bloc en general.

Que vagi molt bé!

Míriam Brunés