Sega de mots

Estiueig amb Sagarra

2011-08-25T20:04:00.000+02:00

L’estiueig següent per a mi va ser com una mena de jardí de Babilònia. Els meus paren avien anat a fer un viatge pel país basc i pel sud de França, i a Santa Coloma menjàvem a l’hora que volíem, ens saltàvem els rosaris i obríem les aixetes de vi ranci. A primeries de setembre, els nostres progenitors acostumaven a anar a can Blancafort de la Garriga, i aquell any se m’endugueren a mi per passar-hi un parell de setmanes abans de començar el curs. En aquell temps, a can Blancafort, hi bellugava un món selecte. El vell Blancafort, a més del negoci del balneari, tenia una fàbrica de rotllos de gramola; era molt donat a les solfes, i el clima de la família resultava eminentment musical. El seu fill, l’il·lustre compositor Manuel Blancafort, era aleshores un nen de galtes rodones i d’uns ulls com dos grans de raïm. Entre les persones amigues del meu pare recordo que a la Garriga vaig descobrir dos cavallers notables. Un era don Domingo Joan Sanllehy, aleshores alcalde de Barcelona. (...) L’altre era don Juli Parellada. Aleshores s’acabava de vendre el seu palau del carrer de la Canuda, que adquirí l’Ateneu Barcelonès. (...)

Aquell any, pel jardí de can Blancafort vaig veure passar dues nenes amb les llarguíssimes cabelleres al vent, que em semblaren els exemplars més meravellosos que jo havia contemplat fins aleshores. Una d’aquelles criatures d’onze o dotze anys era l’actual duquessa de Solferino. Però si les criatures em semblaven un somni, la seva mare representava l’exponent una mica tardoral de tots els somnis.

A més del personal de can Blancafort, entre els estiuejants de la Garriga es reclutaven signatures notables. En aquells temps, Puigcerdà i la Costa Brava eren pur desert, i en canvi la Garriga participava d’una gran força. Don Juli Barbey, el pare del meu amic, hi tenia una torre molt confortable, i per a mi això representà una felicitat inesperada, perquè Josep Barbey i jo aprofitàrem aquells dies per a fer marxar a tot gas la nostra amistat i el nostre diàleg. Després de sopar, Barbey s’escapava de casa, i jo deixava a la meva mare que s’entretingués comentant els fets del dia amb la nostra parenta, la baronessa d’Albi, i quan endevinava el moment oportú em reunia amb el meu amic i ens n’anàvem sota la fronda a empaitar discretament unes criatures vestides de teles com gelats de maduixa, com granissats de menta o pures llimonades. Fèiem l’home amb tot el candor i tot el rubor, i per donar-nos importància fumàvem d’amagat aquells cigarrets egipcis que en deien “Khédives”, el paquet dels quals costava exactament dues pessetes.

Un dels amics més vells del meu pare era don Joan Montobbio i Villavecchia, i aquell senyor també tenia una torre a la Garriga amb un gran jardí. Allà solíem anar moltes tardes i allà vaig conèixer entre les nebodes del senyor Montobbio una criatura que, com la Dama d’Aragó, “tenia la cabellera rossa” i, si no li arribava fins els talons, poc se n’hi faltava. Doncs bé, a aquella criatura, jo li vaig dedicar uns versos, i el fill de don Joan Montobbio, també company nostre de col·legi (...), representà el paper de manifasser en el meu idil·li, i l’endemà a la Garriga ja se n’havia assabentat tothom. Per part meva només hi hagué els versos, i la mica del corimori, però per part de la noia tan sols la més absoluta discreció. Però ja n’hi havia prou: ja vaig consultar a Barbey si, en la forma quixotesca ja coneguda del lector, podia declarar-me cavaller d’aquella innocentíssima Oriana. Barbey, que era un saltamarges una mica més bregat que jo, tot i tenir quatre mesos menys d’existència, aprovà els meus propòsits i troba que la nimfa era absolutament mereixedora de les meves atencions.

Durant un any i mig la vaig veure només dues vegades –perquè, la criatura, la tenien al pensionat del Sagrat Cor–, sense declarar-li, però, els meus sentiments. Després la cosa se n’anà de seguida a l’aigua, i aquella excel·lent xicota fou anys després la promesa oficial d’un amic meu, amb el qual es casà “in articulo mortis”, perquè la pobra noia va morir víctima de l’epidèmia del tifus de l’any 1914.

Com un gos amb mitja dotzena d’ossos, vaig començar el meu cinquè curs de batxillerat. Aquells quinze dies a la Garriga representaren el trampolí que m’havia fet saltar a la vida social, a les pompes mundanes i al tornassol de la galanteria. Jo tenia només catorze anys.

Josep Maria de Sagarra, Memòries, Ed62, Barcelona, 1999, pgs. 314-325

Tedi

2011-08-18T17:14:00.001+02:00

Doctor és vell amic. Doctor és gat vell. Doctor coneix les flaques.

Doctor ha dit:

-No prescric el camp. No prescric el repòs. Autor, Autor, home de la perpetual bullida, sé prou i massa com tu els entens, el camp i el repòs! Prescric, com a única salvació, el tedi. El tedi, al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís, -el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament!

Autor prometia i partia. Autor es picava al joc. Més encara que instint de conservació, havia posat en el compliment fidelíssim, escrupolós, extremat, de la prescripció, amor propi. Ara es veuria tota la màgica extensió de son albir. Aquella vida que portà a màxima intensitat de florir el jardí de les febres, ara arribaria, per un temps, als límits humans de l'extenuada inèrcia.

"Ni un moviment, ni un pensament!" -Dos quarts de quatre de la tarda. Un parc de bells arbres a l'entorn. Una cadira de repòs, en la placeta més apartada i esquiva. Robes flonges de tennis mig cobrint el cos ajagut. En alt, entre dos cedres, un pla de paret de l'hotel. Paret lateral, tota blanca, sense finestres.

I en la reverberació del sol a la paret blanca, la dura sentència sembla fulminar: "Ni un moviment, ni un pensament."

Eugeni d'Ors, Oceanografia del tedi, Biblioteca Selecta, Barcelona, 1946

Lectures inoblidables

2011-07-07T20:50:00.001+02:00

Si la literatura no els ho ensenyés, molts homes no sabrien res de si mateixos.

Leonardo Sciacia.

"La lectura és una de les formes de la felicitat. Un bon llibre es gaudeix al moment de llegir-lo i crea en la memòria un clos particular i càlid al qual, passat el temps, sempre s’hi pot tornar. No hi ha pas gaires llibres, però, que tinguin aquest poder d’esdevenir un trofeu de la memòria i, a mesura que passen els anys, cada cop en descobriu menys. Perquè, de fet, es tracta d’una descoberta. Per això, a partir d’una certa edat, quan un llibre és capaç de commoure-us, l’agraïment que sentiu és encara més gran. En les temporades de sequera, quan no encerteu a llegir cap títol nou que us estimuli prou el cor o la raó, fan de bon recordar les estones de lectura plaent d’altres èpoques, una evocació que pot ser acompanyada o no de l’acte de prendre el volum de la biblioteca i tornar a aquelles pàgines que anys enrere us van donar goig. No és gens imprescindible, però, i segons com és fins i tot arriscat perquè la relectura és un exercici compromès, de resultat incert, de vegades plaent, d’altres, decebedor. És en el territori difús de la memòria on es conserven aquells records agradables que reuneixen un llibre i el temps en què el vau llegir, el moment emocionant d’un personatge, una situació, un ambient, un diàleg que heu tingut present per sempre més."

Miquel Pairolí, Lectures inoblidables, dins Exploracions. Notes i converses de literatura, CCG Edicions, Girona, 2006

Ara que ve Corpus

2011-06-21T16:45:00.000+02:00

Ara que ve Corpus i pertot es veu ginesta
–llimonera de camins, aureola de rotondes–
he sabut del groc daurat que un dia em dares
regalant-me un tany de vida que et sobrava.

T’he collit, aquesta tarda, ginesta i romanins,
sentors de verd i groc que deies t'agradaven
i que ara et duc com una ofrena a la talaia
des d'on vetlles per nosaltres, pecadors.

Hi ha quietud en aquesta hora que ja baixa,
vespre clos en alfabets de llum daurada
–en el pol·len de les flors suspès en l'aire–
fos en ombres que allargassen els camins.

Perviu el sol en la temperatura de la pedra,
roc empès d'una potada a les margeres del rodal,
però les mans són tot ara olor de ginestera
i a la boca duc l'alè de romanins tendrals.

Caçadors de records

2011-06-17T18:40:00.000+02:00

Són cartells que han aparegut pel poble, d’un color groc cridaner, enganxats amb cinta adhesiva en llocs inhàbils per a la publicitat convencional: una columna, una paret, una portella. I tanmateix no són publicitat comercial. Són records, segons es diu, “capturats” per alumnes d’eso d’un institut local. Indiquen el lloc precís de la cacera (que és el lloc on ha estat enganxat el paper), i descriuen el record (“Aquí, l’Anna i tots els nens del carrer del Centre anaven a mirar la tele a can Boix, era de les primeres que hi havia al poble”, o bé “En aquest lloc el 24 d’agost de 2004 la Sílvia es va trobar amb una antiga companya de l’escola i van estar parlant sobre els bons temps que van passar en la seva infantesa”, o bé...).

Què pretenen, aquests cartells? Què volen sacsejar? Són inventats, els records? Els nois i noies que els han “capturat” encara són joves –ronden els setze anys– però ja s’ensinistren en l’art d’administrar memòria i record més enllà de l’experiència personal, més ençà de l’empatia emocional.

En un poema molt bonic de l’Enric Sòria, el poeta diu que ens “cal una mirada atenta sobre les superfícies, / un escrutini caut, que hi discernesca / l’habitable mesura de les coses”. Els nostres carrers i places, de tan vistos, a voltes de tan anodins i tot, semblen buits de qualsevol interpel·lació que remeti a les vivències quotidianes sobre les quals la història hi passa per sobre o bé de puntetes. I malgrat tot, som trànsit de petites molècules en suspensió que oxigenen els globus vermells d’aquesta mateixa història.

Literatura? Atribuïm-li, en tot cas, la funció de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure o recordar sense la seva perspectiva. Així li ocorregué a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposà la tasca de dibuixar un món. Al llarg de molts anys, va poblar-lo amb imatges de muntanyes, de mars, d’animals, de persones... i, poc abans de morir, l’home va descobrir que el pacient laberint que dibuixava, traçava la imatge del seu rostre.

A vegades projectem records que són ombres xineses damunt d’un tel que encara no és memòria. La captura del meu record dirà, més o menys, lacònicament: “El 2006, l’Albert començà a escriure una columna cada mes en un diari. El dia que feia quaranta anys va ser nomenat regidor del seu poble i la columna –adéu, adéu– va passar a d’altres mans. Resta content per tot i agraït a tothom”.

Amics meus

2011-05-20T11:24:00.001+02:00

Del filòsof atenenc Epicur (341-270 a.C.) ens n’han arribat alguns escrits i obres en les quals, entre d’altres temes, desenvolupa el de l’amistat (vegeu, per exemple, “Ètica”, editat per l’editorial Proteus, de Cànoves, o “Sobre la felicitat. Carta a Meneceu”, d’Edicions 62). Si avui encara ens crida i sedueix el missatge filosòfic de l’epicureisme és perquè aquest fa de la recerca del plaer i de l’amistat el nucli dur de la seva formulació ètica. Segons Epicur, “l’amistat no coneix ni la rapidesa ni la lentitud, sinó que crea el seu propi temps”, allunyada de la ciutat –i de la política, segons diu, ai las...–, i en contacte amb la natura. Al contrari d’altres plaers, el de l’amistat se’ns apareix com una via per perfeccionar-nos com a humans i conrear la vida interior.

Tot plegat ve a tomb –disculpin la digressió– després d’haver llegit, en l’edició de dilluns d’aquest diari, que el Festival de Jazz de Granollers programava un concert d’homenatge a Joan Bretcha i que el certamen incorporava una exposició de litografies del pintor Ramon Bufí sobre temes jazzístics. Tanmateix, Ramon Bufí, nat a Palou, no és només un artista plàstic de dilatada trajectòria, amb nombroses exposicions tant individuals com col·lectives, o una persona implicada en l’associacionisme artístic de Granollers i comarca. Bufí, al llarg dels anys –sobrepassa els setanta–, ha vessat colors damunt la lletra impresa per deixar constància memorialística de records i de vivències: “Paisatges d’infantesa”, “Dissabtes pictòrics” i “Amics meus” són títols significatius. En aquest darrer, editat fa poc, Bufí esbossa porcions d’amistat viscuda al costat de Carles Sindreu, Jaume Torra, Joan Rovira, Amand Domènech, Amador Garrell i Donat Puig –l’únic dels sis que és viu–, personatges lligats tots al món de l’art i la cultura i amb qui l’autor ha compartit excursions artístiques, experiències vitals, expansions sentimentals. Bufí, el més jove de la colla –“sempre he tingut tendència a anar i fer amics amb persones més grans que jo, que en el fons han estat mestres a la meva vida”–, ret un homenatge generós als seus amics, als seus “homenots” particulars. Sí, és l’amistat que crea el seu propi temps. Com diu Epicur, de totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida, en la seva integritat, sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat. Els amics d’en Ramon Bufí, en poden donar fe. I els d’en Bretcha, també.

(Publicat a El9Nou, 20-5-2011)

Raspall articulista

2011-04-16T16:57:00.000+02:00

Repasso encuriosit uns dossiers de premsa amb fotocòpies d’articles de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1937). Vostès ja saben –és sobrer dir-ho i ho hem escrit en aquest mateix espai– que Raspall va ser arquitecte municipal de l’Ametlla, Cardedeu, Granollers, la Garriga i Caldes de Montbui, pobles on a més de la seva empremta diguem-ne tardomodernista hi desenvolupà plans urbanístics que van tenir vigència fins fa gairebé trenta anys.

Ara som a mitjan dels anys vint del segle passat i Raspall escriu al setmanari La Gralla, també a La Comarca (periódico semanal, en castellà) i alhora al Diari de Granollers (“defensor dels interessos de Granollers i sa comarca”, sí senyor). Ronda la cinquantena i és un professional reconegut, amb obra feta arreu dels nostres pobles però també a Barcelona, Tarragona, l’Hospitalet o fins i tot Palma, on féu diverses estades i on acabaria exposant dibuixos “de patis mallorquins, d’aquests patis que donen un encís insospitat als vells carrers de Mallorca i que van inspirar una de les mes belles obres –El pati blau– a Santiago Rusiñol” (La Gralla, 26-2-1926).

Raspall tant us pot parlar de moda masculina, d’aquest coll postís que a París fa forrolla perquè és incòmode –els dissenyadors “l’han ben errada”–, i que al Vallès mai s’ha portat perquè hom va amb la gorja desbotonada o amb camises tipus Manelic –res de Mao–, que deixen “el coll nu a punt de guillotinar”, com també de la necessitat del conreu artístic per a l’assoliment d’ideals col·lectius i de l’educació del públic; us reivindicarà que a Granollers “es doni a l’art el culte que es mereix” perquè –sense haver-hi, aleshores, museus ni rocumberts– “fa pena de veure com passen les coses d’art o manifestacions artístiques sense ésser tingudes en cap estima pel públic.”

Com a bon articulista està amatent a l’actualitat política i al pols ciutadà, i comenta els temes més variats. Tanmateix, una cosa el preocupa. En ocasions, “el no haver rebut cap carta de protesta ni d’adhesió, el no tenir sovint converses referents a escrits i modestos articles, ens fa creure amb raó justificada o que no són llegits o que careixen d’importància; per posar un dia a prova si és una cosa o altre havíem pensat publicar unes quartel·les amb un títol més o menys suggestiu, però sota d’ell unes quantes ratlles sense lligam de cap mena”, introduint-hi un cert desordre, per si algú se n’adonés. Bona prova fóra... Parla mai ningú no la de soledat de l’articulista, pobre. No el mateix és d’una verticalitat la paret que frase l’horitzontalitat d’una, opinió d’una.

(Publicat a El9Nou, 15-4-2011)

Del 12 al 14 d'abril de 1931

2011-04-14T17:48:00.001+02:00

“El retorn a la normalitat constitucional i parlamentària, propiciada pel govern del general Berenguer, va facilitar la convocatòria d’unes eleccions municipals, que es concebien com el pas previ, tranquil i moderat, per a unes futures eleccions generals legislatives. S’acordà una àmplia amnistia política i la Lliga Regionalista, que no va voler participar en aquell govern, va decidir tornar a vertebrar un centredreta accidentalista, no explícitament republicà, en contrast amb les altres forces del catalanisme. Els joves de la Lliga, amb el mallorquí Joan Esterlich i Ferran Valls i Taberner, propugnaven una renovació moderada del catalanisme, ja que temien l’ascens de les esquerres. Cambó tenia por que una república donés pas a un gran trasbals o a una revolució. A començament de març de 1931, format un nou govern presidit per l’almirall Aznar, en el qual el lligaire Joan Ventosa i Clavell era ministre d’Hisenda, Francesc Cambó, amb l’ajut dels mauristes, va llançar-se a forma un Centro Constitucional per salvar la monarquia.

Les eleccions municipals, previstes per al 12 d’abril, apassionarien vivament l’opinió pública, després de set anys de dictadura, i en aquest clima van convertir-se, de fet, en un referèndum entre el passat i el futur, entre monarquia i república. A Catalunya, els enemics de la monarquia van presentar diverses candidatures: Acció Catalana Republicana; una coalició republicanosocialista, feta a l’estil de l’espanyola, entre el PSOE i els radicals; les petites candidatures obreres radicals, com la del BOC i el Partit Comunista; i finalment una coalició entre la Unió Socialista de Catalunya i el nou partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, el resultat de la qual era imprevisible. Semblava que, com en anys anteriors, els dos grans rivals serien la Lliga i ACR, la dreta i l’esquerra del tradicional catalanisme.

Els resultats del 12 d’abril van ser una gran sorpresa i, contra pronòstic, ERC triomfà clarament. El vot dels barris populars de Barcelona i el de comarques va decantar-se decididament cap a Macià i cap a l’original fórmula d’una esquerra populista. La nit del 12 d’abril fou d’emoció. Els republicans havien vençut a Catalunya i a Espanya, especialment a les ciutats, on l’opinió pública era més lliure que als pobles i petits llogarets. La participació electoral va ser la més alta de la història, amb més del 60% a les províncies de Barcelona i Tarragona, i més del 70% a les de Lleida i Girona.

A Catalunya varen sortir elegits 3.219 regidors republicans, 114 socialistes i 8 comunistes; 279 monàrquics i 1.014 d’altres formacions, bàsicament de la Lliga. (...)

El triomf republicà era absolut a Catalunya, i ni la Lliga, de bon tros la millor col·locada després dels republicans, ni els monàrquics, ni les formacions comunistes no pogueren fer altra cosa que de comparses de la victòria republicana. (...) El vot obrer i menestral portava l’Esquerra Republicana de Catalunya al poder municipal i català.

Després d’un dia 13 carregat de rumors, el migdia del 14 d’abril Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, proclamava la República i hissava la bandera catalana i la nova tricolor; poc després, també a la plaça de Sant Jaume, Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrat d’una confederació de pobles ibèrics. Hores més tard, a Madrid, es formava un Govern provisional de la República, mentre Alfons XIII marxava a l’exili. Macià prenia el poder i atorgava càrrecs (...). Companys es feia càrrec del Govern Civil de Barcelona, foragitant violentament l’advocat lerrouxista Emiliano Iglesias, que n’havia pres possessió. L’incombustible Tarradellas es convertia en secretari de Macià.

S’ha dit que aquest, en proclamar la República Catalana, trencava els acords presos abans de declarar la República Espanyola. És possible, però també ho és que el seu gest forcés la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’Estatut d’autonomia. El fet és que ràpidament el govern provisional de la República va enviar a parlamentar una delegació a Barcelona, formada pel socialista Fernando de los Ríos, el qual acompanyaven els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. De les converses en va sortir, el 17 d’abril, la renúncia a la República Catalana, a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es diria Generalitat de Catalunya (recuperant el nom de la centenària institució suprimida violentament per Felip V de Borbó), a l’espera de l’aprovació de les Corts constituents d’un estatut d’autonomia.”

Josep Termes, Nou resum d’història del catalanisme, Editorial Base, 2009, pg. 159-162

VII Festival Primavera Poètica

2011-04-13T15:27:00.000+02:00

Diuen que el 7 és un número màgic, i certament té quelcom de màgic haver arribat a la setena edició d’un festival de poesia. Nascut el 2005, tenia i té la modesta ambició de projectar la poesia més enllà dels límits “on va ser tallat el paper”, com deia en Brossa. Creiem, també modestament, que ens n’anem sortint.

L’edició d’enguany ha tingut les dificultats lògiques d’un context desfavorable degut a la crisi econòmica, una crisi que sovint tomba més els ànims que no pas les butxaques. Però una crisi mai no pot tombar –ni silenciar– les paraules, al contrari. No hi havia cap motiu per renunciar a festejar la paraula poètica, i és així que ho farem amb 19 actes de distints formats –recital, teatre, rutes, lectures, traduccions...–, i en 12 escenaris diferents de la Garriga.

Ens plau moltíssim acollir l’exposició dedicada a la poeta garriguenca Núria Albó i també el recital d’homenatge que se li farà amb motiu de l’Any Núria Albó, que celebra el seu 80è aniversari. De la Garriga podrem saltar a la Xina i descobrir, amb els traductors Zhou Minkang i Jiajia Wang Liu, una riquíssima i secular tradició lírica que ha deixat empremta en no pas pocs poetes catalans.

Alhora, ens visitaran i escoltarem veus cabdals de la poesia catalana actual: Lluís Solà, Carles Miralles o Jordi Pàmias, acompanyats de Jaume Pont, Pere Pena o Miquel-Lluís Muntané. Gràcies a la col·laboració de La Bordalla descobrirem algunes de les veus joves i emergents de la poesia catalana actual: Pau Vadell, Jaume Pons Alorda, Pau Gener, Blancallum Vidal, Anna Ballbona, Misael Alerm i Jordi Garcia.

L’editor i poeta Jordi Cornudella ens parlarà de la seva experiència lectora i creadora a partir del seu llibre “Les bones companyies”, mentre que Gemma Reguant i Anna Alemany ens oferiran un Tast de Foix i Carme Callol se les haurà amb Joan Brossa dels Ventalls, dos dels espectacles poètics de petit format que us proposem. L’altre, basat en poemes d’Albert Roig, tindrà com a protagonistes l’actriu Mònica Van Campen i el músic Jordi Gaspar. També, i per als més menuts, celebrarem una Hora del Conte ben especial, tot Jugant amb els poetes acompanyats de Rosa Fité.

Les novetats destacades d’enguany són dues, i ens fa il·lusió remarcar-les: l’escenari romànic de l’església de la Doma, lloc perfecte per presentar i escoltar l’antologia de poesia catalana medieval confeccionada per Dolors Miquel, i les rutes matinals poètico-modernistes per diferents espais de la Garriga, una experiència inèdita que unirà poesia i patrimoni. El Festival, com sempre, acabarà amb un sopar festa i amb l’actuació dels Amics del Jazz.

Del 20 d’abril al 4 de juny, us esperem a la Garriga. Des d’ara ja us donem la benvinguda i agraïm el vostre suport.

www.primaverapoetica.com

Tres tombs

2011-03-28T11:34:00.000+02:00

Ahir vam celebrar, a la Garriga, la festa dels Tres Tombs. Els darrers Tres Tombs, els que tanquen el cicle fins l'any vinent després d'haver passejat carruatges i cavalls arreu. Deixo anotat el text que l'Associació em va demanar i que figura en el programa d'actes.

Tres tombs per la Garriga

Primer tomb: aquesta festa no és un miratge il·lusori o una ficció. Els carros de tir traginen records invisibles d’un temps passat, de quan l’animal era imprescindible en les feines del camp i element integrat al paisatge comú del dia a dia dels nostres pobles. Però la mesura d’un temps llaurat pel calendari agrícola s’anà esllanguint des de mitjan segle XX. La lenta urbanització física i mental i la mecanització del camp, amb les primeres màquines segadores i de batre, suposà la pèrdua de tota una litúrgia. Les colles de segadors i jornalers que a entrada primavera baixaven fins les planúries del Vallès van desaparèixer. El paller va ser ventat. Després arribarien carxofes a l’estiu i cireres a l’hivern.

I tanmateix convindria no folkloritzar en excés el llegat d’aquest imaginari. Ni menystenir-lo fent-lo passar per exòtic o pairal. Tampoc idealitzar-lo: la caseta i l’hortet, la Ben Plantada, uns dibuixos de Lola Anglada... Certs elements de cultura popular ho són perquè al llarg de la seva existència han tingut una funció –no només productiva– que ha generat vocabulari, eines, maneres de fer, de ser, de pensar... és a dir, ha generat un patrimoni que avui podem evocar i reviure gràcies al llegat del seu rastre. Posem-hi un exemple.

Segon tomb: fa pocs anys, a instàncies dels estudiosos Albert Manent i Joan Cervera, reunírem una colla de pagesos. Manent i Cervera recollien noms de vents, núvols i boires del Vallès Oriental en un llibret publicat el 2008. El resultat va descobrir 215 noms de núvols i boires i 45 de vents. Això és patrimoni, una part de patrimoni que ens explica una part del que expliquen els Tres Tombs, just aquella que exigia la mirada enlaire i no pas a terra per preveure ensurts i maltempsades que poguessin espatllar collites i camins.

Hi ha una Garriga secreta –si se’m permet l’expressió interessada– que encara tenim a l’abast perquè pot parlar i explicar-se. La Garriga, molt abans que l’estiueig tennístic o termal, modernista o pixapí –per dir-ho en termes populars–, va ser poble agrícola. Abans foren les masies que les torres, el carro que el tren, les llambordes que els panots. Can Illa i can Noguera van ser abans masies i no barris. És important saber explicar-ho. Tenir-ne les eines. Un bon cop de falç.

Tercer tomb: el neoruralisme –turístic, cultural, a vegades fins i tot institucional, ai las– està molt bé per al cap de setmana, però no aixeca res. Té un os a l’esquena. Més important, encara, és que no podem explicar-nos només a tir o a remolc –mai millor dit– dels grans fets que van marcar la Catalunya del segle XX. Ens quedaria una visió parcial, una memòria incompleta. Si ja tenim les masies garriguenques catalogades també hauríem de fer l’esforç conjunt per catalogar-nos l’espai de memòria quotidiana que hi pertany i –qui ho sap– ser capaços d’exposar-la successivament i temàtica en futures edicions dels Tres Tombs.

L’Associació, però, no ho pot fer sola. La tasca tan meritòria que duu a terme –ja són quasi deu anys organitzant la festa dels més de cent que té de vida documentada a la Garriga– es veuria així enriquida amb col·laboracions molt valuoses. Els canvis dels darrers 15 o 20 anys –urbanístics i sociològics, sobretot– ens repten a trobar el fil conductor d’un itinerari fressat durant centúries. Part d’un relat que ens projecti i ens (re)expliqui com a poble. Els Tres Tombs, cada any –i per molts anys– ens en brinden l’oportunitat. Val la pena provar-ho, aprofitar-ho, tibar la brida sense fer més tombs del compte. Quan ets terra vols arrels, no troben? Doncs arri!

L'Aliança com a exemple

2011-03-24T15:27:00.000+01:00

Dissabte 29 de gener, al Patronat, la Societat Coral l’Aliança, fundada el 1911, celebrava l’inici del seu centenari. L’alcaldessa va anunciar l’atorgament a l’entitat de la medalla d’or de la Garriga. És clar que sí. Per molts anys! Alhora, en un parlament esplèndid, el professor Santiago Cucurella va posar en context l’origen i la història del moviment dels cors de Clavé. I fa uns pocs dies, el doctor Jaume Carbonell, en el marc de l’exposició sobre Clavé, ens parlava de com s’anà articulant i expandint el moviment. Cucurella incidí en el lema de “virtut, progrés i amor”, un lema que bé pot transcendir l’estricta aplicació a les societats corals claverianes i fer-se extensiu a qualsevol col·lectivitat. Virtut: capacitat, competència i determinació a l’hora d’executar una idea, d’assolir un objectiu. Progrés: avenç i millora en les condicions de vida, en la qualitat de les nostres capacitats. Amor: sentiment d’estima, de pertinença, d’identificació amb un llegat que relliga voluntats història endins. (segueix aquí)

Dia Mundial de la Poesia

2011-03-21T19:45:00.001+01:00

Fotografies de Dani Soler

El 1999 la Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. A la Garriga el celebràrem dissabte passat al vespre, amb un recital convocat per Òmnium Cultural. Vam llegir poemes Misael Alerm, Anna Ballbona, Albert Forns, Conxita Bargalló, Josep-Francesc Delgado, Hermínia Mas i jo mateix. Desfilaren Seferis, Larkin, Palau i Fabre, Núria Albó, Màrius Sampere, Francesc Garriga, Sala-Cornadó, Martí i Pol... a part dels poemes propis que cadascú va llegir. Jo vaig llegir Pla i Carner. De Pla en reprodueixo uns textos breus. De Carner, un altre moment en reproduiré dos poemes molt relacionats amb la Garriga. De fet, un hi està datat. Bona diada, i ara Pla:

“La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia. Poetes bons, que durin, que facin forat (per utilitzar una frase del pintor Dalí), que interessin a tothom, que projectin el que han escrit sobre la sensibilitat de la gent, n'hi ha poquíssims, raríssims. De poetes, n'hi ha molts a tot arreu: els veritables poetes són escassíssims. Ara, es produeix aquest fet: els poetes d'ínfima categoria solen tenir un públic, de vegades, gairebé sempre, molt més nombrós que els de projecció llarga i segura. Aquest fet és el que dóna als poetastres les ínfules que tenen i la carrera que solen fer. Els bons poetes disposen, a penes, de minories petitíssimes i només són apreciats quan són morts. Tots aquests judicis són probablement certs, però de vegades es poden produir sorpreses. (...)

Què és la poesia? No sé pas si hi ha hagut mai ningú que ho hagi pogut formular amb una certa claredat. Pel meu gust la poesia és: tot i no res. Què es pot dir d'una cosa de qualitat? Els escoliastes, els crítics, han agombolat sobre aquest tema una quantitat fabulosa de parauleria, generalment inintel·ligible. Una cosa de qualitat? És tot i no res. Què es pot dir més?” (...)

(Dins Notes del capvesprol. Text complet, aquí)

“En el curs de la vida he estat molt sensible a les poesies dels altres, però no he pogut mai construir una poesia acceptable. No he fet cap esforç per arribar-hi. Si l'hagués fet, no crec que hagués aconseguit res passable. Quan penso en la lleugeresa que tenia Carner, a Gènova, el 1923, escrivint versos –els escrivia a la seva oficina obscura del Consolat, amb un toscano a la boca– em fa el mateix efecte que si recordés un oasi. Quina facilitat més admirable! No era pas un poeta de facilitat llarga, sinó més aviat curta –però perfecta.

Per a constatar si una poesia és bona, només cal traslladar-la a la prosa i veure el que passa. Si es fa això amb la poesia de Carner, de vegades el resultat és excel·lent, altres menys. Tot li sortia, però, lleuger i alat. És un cas sorprenent d'haver convertit la pesada retòrica en lleugeresa ingràvida.

La meva incapacitat per a la poesia ha estat total –a pesar dels immensos espais de solitud pels quals he passat. El fet és curiós atesa l'enorme quantitat de poetes que a cada moment ha donat el país –poetes que en definitiva han tractat de dir alguna cosa, i de vegades se n'han sortit i altres no gaire.” (...)

(Dins Notes disperses. Text complet, aquí)

Els retaules de Granollers

2011-03-18T16:31:00.000+01:00

“El retaule de Granollers adquirit pel nostre Museu de Belles Arts (de Barcelona), és, sense disputa, d’entre totes les pintures que avui podrien adquirir-se per al seu embelliment, l’obra de major importància artística.” Són paraules de Salvador Sanpere i Miquel a la revista mensual d’art Vell i Nou, del 15 d’agost de 1915. Fan referència a l’adquisició, per part de la Junta de Museus –precursora, d’alguna manera, del Museu Nacional d’Art de Catalunya actual– dels retaules de Sant Esteve de Granollers, obra dels germans Vergós, de final del segle XV. (Qui volgués saber del retaule pot llegir el finíssim estudi del professor Joaquim Garriga al número 15 de la revista Lauro, del Museu de Granollers). L’adquisició de l’obra va ser tortuosa. Sanpere apuntava que el retaule era “una propietat comunal i no parroquial” i que el bisbe “no era ningú per autoritzar-la”.

Què va passar, del cert? M. J. Boronat, al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999) ens ho conta. Els retaules van ser oferts per tal de sufragar les despeses de la construcció de l’Asil Hospital (del 1914 al 1923) i també d’algunes reformes de l’església. Els contactes començaren el mateix any 14. L’any següent, la junta de construcció de l’Hospital va sol·licitar al bisbe l’autorització per a la venda dels retaules, que la Junta de Museus estimaria en 125.000 pessetes en contra de les 150.000 que demanava un rector de nom tan docte com el d’Onofre Viada. Salvat l’escull del preu –finalment pactat a la baixa–, la Junta, desitjosa d’inaugurar amb els retaules la remodelació del Museu de Belles Arts, topà amb la falta de dotació pressupostària del consistori barceloní i la negativa d’entregar els retaules sense haver cobrat. La solució arribaria entrat el 1916 però coincidí amb el nomenament de Viada per a fer-se càrrec de Santa Maria del Mar. Els pròcers barcelonins volgueren enllustrar el bon mossèn amb un bon àpat per tal que se li pogués dedicar “una muestra de cariñoso obsequio que, al mismo tiempo que cancele una deuda contraída, permita a la junta encontar motivo y ocasión oportunos para inclinar definitivamente el ánimo de tan ilustrado i virtuoso sacerdote”. Va ser en va. La probitat del rector no admetia dubtes. Els diners no arribarien fins l’octubre de 1917, quan es signà l’escriptura de venda. L’ajuntament granollerí, encara, objectà algunes clàusules referides al destí dels diners per al sosteniment futur de l’Hospital que feren necessària una cimera d’urgència entre el bisbe, sengles alcaldes i pròcers locals. Tot un retaule, certament. El 3 de març de 1918, a la fi, les 14 peces gòtiques dels Vergós inauguraren instal·lació al Museu de Belles Arts.

Per cert, al Vell i Nou també hi veiem anunciada una exposició del col·leccionista Plandiura, amb casa-museu a la Garriga, el fons del qual (Rusiñol, Casas, Galwey, Mir, Nonell, Picasso, Nogués...) enriquiria decisivament la col·lecció de la Junta de Museus el 1933. Però Plandiura és una altra història, gairebé una novel·la.

(Publicat a El9Nou, 18-3-2011)

Tsunami de tankes nuclears

2011-03-15T13:10:00.001+01:00

“Del joc i del foc (de Carles Riba) representa, ja ho hem dit, l’adaptació al català de noves formes mètriques. El volum compila dues seccions de poemes breus d’origen oriental amb les cançons “Per una sola veu” publicat per l’editorial Selecta el 1946.

La sèrie de “Tannkas de les quatre estacions” està constituïda per una sèrie de 40 composicions. Fou redactada en els anys de plena guerra civil i suposa un allunyament de la poesia pura que trobem al Segon llibre d’estances o Tres suites. En efecte: totes dues obres havien representat la consecució del domini formal de la llengua i uns exponents magnífics de poesia pura, entesa com a realitat independent i vàlida en ella mateixa. Les tankes, però, sorprenen pel que suposen de canvi d’orientació de la trajectòria lírica ribiana, car el mestre aconsegueix en el present volum, i contràriament a allò que havia estat habitual en ell, d’accentuar un lirisme molt més directe, que li permet acostar-se a la poesia de la circumstància sense arribar a conrear-la obertament. La desgràcia personal i col·lectiva que el poeta hagué de viure es fa sentir en uns versos on, tanmateix, Riba segueix fidel al seu principi de mantenir la independència del poema sota qualsevol circumstància. (...) És precisament aquesta actitud, formalista si voleu, una de les raons fonamentals que impulsaren l’autor a fer servir la nova forma mètrica, ja que la tanka, per la seva brevetat, imposa al poeta una tensió extrema, que l’aproxima a l’art del gravador en cisellar les paraules a colps contundents però precisos. Al remat, el poema esdevé, pràcticament, un artifici líric que cerca la màxima efectivitat a través de la concentració expressiva.”
.

Mariola Aparicio, “Poesia i brevetat. Notes sobre la tanka en la poesia catalana del segle XX”, dins Actes del I simposi Internacional de Narrativa Breu, PAM, 1998, pg. 201-202.

Tannkas de les quatre estacions
VIII

Que furioses

sento córrer les aigües

del nostre amor, oh!

quan vinc a tu pel frèvol

pontet d'una carícia!

XVII

Dóna ta força

i tos somnis per somnis

i força, crema-hi,

lluita-hi: no, no escolleixis

entre el vent i la flama.

XXV

Tota la vida

et veuré com sorgires

de tu mateixa,

nua i nova com l'alba

i vera com un somni.

XXVII

Una sorpresa

de vent omple els baladres

ardents, que frisen

un instant, com les sedes

d'una dansa enganyosa.

Iguals em semblen

a dreçar-se en el córrer:

la poltra nua,

la noia amb sa rialla,

l'ona amb la seva vela.

"El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps."

(Carles Riba. Notes a "Tannkas de les quatre estacions")

En la mort d'Anton Sala-Cornadó

2011-03-04T17:01:00.000+01:00

El petit Sala-Cornadó amb el seu pare, Josep Sala Fabregat, poc abans de la guerra civil.

Amb les paraules de Màrius Torres
No voldria oblidar-me de ningú ni de res
i se m’escapa el nom de cada cosa
i el perquè i el vestit i el perfum del seu pes.
Vaig morir al primer pis quan naixia una rosa
als jardins emboscats del sanatori
i era d’or el silenci on la lluna reposa.
La nit desvergonyida entrava al dormitori
protegit sota el déu de la unitat
i em va cantar devotament un gori-gori.
Visc feliç i content a la nova ciutat,
al carrer de la pau vuitanta-u,
entresol, herba fina, oreneta, amistat.
No voldria ser el gest de l’hoste inoportú
si us pregunto què fèieu el dijous
a la tarda aquell any de destrets fosc i dur.
O potser era divendres i eren tendres els rous
del matí? O potser, eren estrelles
i cartes que no lliguen, tot plegat vuits i nous?
L’arna es menja els records, unes fràgils roselles
entre el blat necessari cada dia,
penyora fugissera de tantes meravelles.
Fer i desfer cada instant amb profunda alegria
i escoltar el pas del vent a la teulada
i a la xarxa dels verds que ha teixit l’harmonia.
Lliscar, com un gran riu que travessa una prada,
constantment diferent i sempre atenta,
tan ràpid en la cursa que sembla una aigua lenta.
Tot nou i antic i bell com una eterna albada.

Anton Sala-Cornadó, dins Màrius Torres en el record. Recull d’homenatge. DDAA, Barcelona, PAM, 1993.

Més aquí, aquí i aquí.

De quin Vallès em parles?

2011-02-19T12:54:00.000+01:00

No sé si a vostès els passa, però a mi, sovint, quan escolto o llegeixo alguna referència al Vallès i aleshores m’hi atanso, la majoria de vegades m’enduc la decepció de comprovar que la referència és a ponent de Caldes o Granera, Mola enllà. Vull dir que no és del Vallès que m’és proper, del que parlen, sinó de l’altre, ai las.

L’actual divisió comarcal data del 1936, però el concepte de “comarca” recula fins a l’època romana i als epítets que aleshores es donaven a les tribus de la zona (pensem, així, en els ausetans d’Osona). Durant l’edat mitjana, però, el concepte es va anar assimilant a territoris de frontera i des de principi del segle XVII va esdevenir denominació escrita en diverses fonts –tractats o cròniques– que descrivien el paisatge. L’ús polític i administratiu, en canvi, tal com l’entenem avui, no es consolidaria fins el segle XIX, quan emparat en l’incipient catalanisme polític oposava l’espai natural de la comarca a l’artifici provincial imposat des del 1833.

La identitat natural d’aquests espais, doncs, tingué en compte no sols el relleu geogràfic (Vallès, Ribera d’Ebre, Pla d’Urgell, Maresme...) sinó també i principalment l’eix agro-econòmic consolidat en fires i mercats. Avui, tot plegat, és molt més difús i els límits comarcals s’han constret encara més: Vall del Tenes, Alt Congost, Baix Montseny... Identificar-se com a vallesà requeriria, potser, una pedagogia equivocada, qui sap si un esforç inútil. Què hi ha, rere la referència comarcal? Un àmbit estrictament geogràfic o també una incerta identitat?

L’Oliver, a les Corrandes d’exili (1947), escriví allò d’”En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra”, etc. Es referia a l’Occidental. Ben abans, en Carner, a Bella terra, bella gent (1918), escrivia el poema “Com el Vallès no hi ha res”, i es referia a l’Oriental, no en tenim dubte. Com per conciliar-ho, el terrassenc Ferran Canyameres escriví El Vallès. Vigor i bellesa (1959), un seguit de proses diluïdes entre els dos vallesos i sobre cadascun dels seus pobles.

És, em sembla, recollint part d’aquest esperit “canyameresc” que ens anuncien –per entrada primavera– l’aparició d’una revista dita precisament Vallesos, nom que no enganya pas, ben al contrari, sinó que voldrà desfer equívocs i relligar complicitats –patrimonials, geohistòriques, gastronòmiques, culturals, etnològiques, etc.– entre ambdues comarques. La cosa té ganxo i, ben segur, ajudarà a comprendre i tal volta a refer aquest imaginari comarcal malmès, com més va més metropolità, a traçar aquesta pertinença difusa a una identitat vallesana que redueixi a l’absurd, en el millor dels casos, el títol retòric d’aquesta columna.

(Publicat a El9Nou, 18-2-11)

Ametllers de Rusiñol

2011-02-18T13:16:00.002+01:00

“Corria l’any 1901 quan Santiago Rusiñol tornà a Mallorca. Hi anà, convalescent, a refer-se de la cura de desmorfinització que féu al sanatori de Bolougne-sur-Seine, prop de París, i de l’extirpació de ronyó a què fou sotmès després a Barcelona. Hi anà amb la família, amb la qual s’acabava de reconciliar, llogà una casa al Terreno i pintà i escrigué sobre Mallorca i sobre els mallorquins. En reinventà, si hem de fer cas de Gabriel Alomar, el paisatge. O, si més no, les seves teles van servir com a reclam turístic. L’illa daurada, prèviament pintada pel belga Degouve de Nuncques, es convertí, passada per la mirada i el pinzell de Rusiñol, en la imatge per excel·lència de l’harmonia còsmica, en una mena de paradís retrobat que era personal i intransferible, però que les pintures penjades a la Sala Parés, a Sóller, a Palma, als salons de París, donaven a conèixer en forma d’Arcàdia de tarongers i d’ametllers, de cel i de mar, de coves i de badies, de ports i de gorgs, i convidaven a fer el viatge –també en sentit literal– cap a l’illa.”

Des de les illes, Santiago Rusiñol, pròleg de Margarida Casacuberta (PAM, 1999, pg. 17).

“A Mallorca també hi vaig anar repetides vegades; em sembla que vaig ser dels primers turistes. Mallorca fou per a mi un paradís, i un indret on vaig treballar al mateix temps amb el pinzell i amb la ploma. Alternava la pintura dels jardins amb la dels paisatges –Sóller, Valldemossa...– amb la descripció literària que anava fent de l’illa i alguna obra de teatre, com La nit de l’amor. Amb el pintor Joaquim Mir sortírem a trobar els camps d’ametllers florits i les cales solitàries. També hi vaig fer amics, a Mallorca, com ara en Gabriel Alomar i en Joan Alcover, que em dedicaren escrits ben elogiosos, articles i poemes.”

S. Rusiñol, dins Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol, Vinyet Panyella (PAM, 2000, pg. 29).

Artaud

2011-02-11T15:40:00.000+01:00

“La meva primera visita a Artaud, a l’hospital psiquiàtric d’Ivry, la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat de viure. M’havien advertit que Artaud tenia un martell amb el qual s’esbravava, escometent tot allò que se li presentava al davant. Artaud vivia tot sol en un petit pavelló, situat enmig del parc i no lluny de la porteria de l’hospital, i gaudia d’un règim de llibertat condicionada.

En trucar a la porta vidriada que donava directament al parc, després vaig comprendre que Artaud acabava d’ingerir una dosi de làudanum, i que la meva visita l’importunava. Jo venia a trencar-li el seu moment d’èxtasi, potser l’únic moment feliç –o suportable– de tota la seva jornada o d’unes quantes jornades. Ell no volia que entrés, la seva negativa va ser contundent i agra:

-Qui est là?

-Quelq’un qui voudrait vous voir.

-Je ne suis pas là!

La meva insistència obstinada topà amb la seva. Vaig guanyar, però pagant-ho a un preu que no esperava. (...) I, al cap d’una bona estona, durant la qual em semblà prudent de separar-me del marc de la porta per on, a contrallum, ell podia veure perfectament la meva silueta a través dels vidres esmerilats, no fos cas que pogués sortir-ne algun objecte contundent, una veu seca i tallant em digué:

-Entrez!

Era més una ordre, ara, que no pas una invitació a passar. L’espectacle que se m’oferia al davant era el més desolador que pogués mostrar un ésser humà. Artaud anava en calçotets i samarreta enmig de la seva estança única, més magre que un faquir, amb els cabells caient-li com un teló espès davant del rostre. Li havia d’endevinar la mirada, a través de la qual ell em dardava. Era un dia especialment fred.

La droga que acabava d’ingerir, de la qual restaven diversos flascons buits sobre la seva tauleta de nit, li conferia una lucidesa excepcional. Només així m’explico les seves preguntes, amb les quals tractà de desemmascarar-me mentre s’anava vestint. Artaud estava segur de la seva pervivència i temia de ser manipulat a última hora per algú o per algun sector d’opinió. En dir-li que era català i que venia de Barcelona, la idea d’un possible “missatger” de l’Església catòlica és la que devia conjecturar.

M’és difícil parlar d’aquella primera visita a Artaud i de parlar-ne amb serenitat encara avui. Artaud em sotmeté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física. En un cert moment, prengué el martell –un martell considerable d’acer, gros per una banda, afuat per l’altra– i començà a saltar i a vociferar per la cambra, donant cops a tort i a dret. Més d’una vegada el martell em va passar vora el rostre i jo em quedava com el capità d’un vaixell anglès en el moment d’esfondrar-se. Em calia tota la força de la meva voluntat per romandre impassible d’aquella manera. El moment més pelut va ser quan, assegut enfront meu i amb el martell a l’abast, m’invita a esguardar amb deteniment els dibuixos seus que, amb xinxetes, tenia clavats a les parets de l’estança. N’hi havia un de situat exactament darrere el lloc on jo seia. Em digué d’alçar-me i de girar-me per mirar-lo degudament, detingudament. Ho vaig fer. No em quedava altre remei. Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho se ara. En aquells moments jo esperava el pitjor, que no es produí. Però mai en la meva vida no m’ha calgut un esforç tan gran com durant aquells instants interminables per a continuar en el meu lloc, per a no deixar-ho córrer tot i fugir.

(...) El vaig veure unes quantes vegades més i, en alguna ocasió, me’l vaig endur a passejar per París sota la meva responsabilitat.

Una de les vegades que m’hi vaig presentar era al llit, gairebé sense poder-se moure. Havia constatat que la droga era l’única cosa que aconseguia animar-lo. Com que jo, a causa dels atacs de ronyons i dels càlculs renals que havia tingut, duia sempre a la maleta una injecció de Pantopon, aquell dia me la vaig posar a la butxaca de la gavardina i li vaig preguntar:

-Est-ce que le Panthopon vous dirait quelque chose?

Va incorporar-se lleument i, gairebé més amb els ulls que amb les paraules, va dir-me:

-Vous avez du Panthopon sur vous?

No vaig poder allargar la comèdia ni fer-li veure que l’aniria a buscar o li duria un altre dia. Li vaig dir que sí tot mostrant-li l’ampolleta.

(...) Va ser mentre pujàvem en un autobús i sense que se n’adonés que li vaig fer l’única foto que li vaig poder prendre. En tornar-lo a l’hospital, a la nit, sol en el seu pavelló, la seva mà se m’arrapà com si no volgués deixar mai més la meva.

A la següent visita, des del llit em digué d’agafar un munt de fotografies d’ell molt bones, de Pastier, i, en demanar-li si me’n podia quedar una, cridà, gairebé gemegant:

–Je vous les donne toutes ! Vous ne comprenez rien, les hommes!”

(J. Palau i Fabre, El monstre, OC II, pg. 1350-1353)

El Llull

2011-02-04T16:59:00.000+01:00

“Por razones históricas de todos conocidas, este país de acogida ha sabido enriquecer su cultura esencial, su lengua propia, con la lengua castellana que siempre se ha hablado en Cataluña, especialmente, en Barcelona; ciudad que mantiene su bilingüismo como una de las grandes riquezas que la caracteriza.”

“Se está dando un comportamiento nuevo en la sociedad gubernamental catalana, muy distinto de la riqueza genuina de las generaciones catalanistas anteriores que favorecían el intercambio de literaturas y celebraban el bilingüismo como forma de convivencia.”

“Así, la expresión famosa es catalán quien vive y trabaja en Cataluña, altera su sentido válido y, en principio, positivo por otro negativo: dando a entender que no es catalán quien no escriba o hable el idioma que debe hablarse en Cataluña. Y, por tanto, merece quedar excluido de los medios radiofónicos como el caso de persecución lingüística recientemente ocurrido a la escritora uruguaya-catalana Cristina Peri Rossi.”

Núria Amat, El País, 16-10-2007

"(...) no ha de ser fàcil usar paraules d'una parla maltractada per les pestes identitàries, una parla que, com vas denunciar en ocasió de la Fira de Frankfurt, és sotmesa a manipulacions comparables a les dels nazis o els estalinistes en la seva millor època."

Alfred Bosch, Avui, 4-2-2011

Aniversaris Foix

2011-01-29T11:47:00.000+01:00

Foix morí tal dia com avui, el 29 de gener de 1987, un dia després de complir 94 anys. Les darreres fotografies que se li van fer són del dia abans, a casa seva, i publicades al diari Avui el 4-2-1987. Dies després, a la Vanguardia, es reprodueix una entrevista sense datar signada amb el pseudònim de Mercè Watkins. N'oferim un extracte. La versió completa, aquí.

-Ens podeu dir alguna cosa de Gabriel Ferrater?

-Tenia una intel·ligència excessiva, desbordant, que va aplicar als camps que va poder. Però el va perdre la beguda. Segurament el seu suïcidi va ser conseqüència de la por de morir cirròtic. Era un home impressionant, que, havent begut moltíssim, no aguantant-se dret, parlava millor que el més sobri i cabal, més encara que normalment, com mai no havia sentit a ningú. Entrava en un estat de claredat mental... molts escriptors es donen a la beguda com a ajuda per a la inspiració, com per exemple en Vinyoli.

-A més de Ferrater, un dels molts que han estudiat la vostra poesia ha estat Pere Gimferrer, que us ha dedicat un bon assaig...

-Sí, hi ha algunes petites coses en les quals no hi estic d'acord.

-Us agrada que musiquin els vostres poemes?

-En Serrat canta aquell que fa "És quan plou que ballo sol...", i no m'agrada gens, però la gent li ha agafat molt d'afecte. Jo, aquest poema, el vaig fer en un sopar a casa, amb uns amics... no val res.

-A la vostra edat, quin paper juga quotidianament la mort?

-Hi penso, en sento la presència. Mireu, és la sensació d'estar dalt del Puigmal i anar relliscant cap avall, sobre les pedres, i anar caient inevitablement a l'abisme. Una sensació esgarrifosa i angoixant d'impotència, de destí irreversible...

Exercici

2011-01-26T10:08:00.000+01:00

El silenci com l’ombra d’un ressò perfet en la paraula.
Paraula endins, tot són ombres dins la tanca.
Restar en silenci. Callar havent paraulat.
Deixatar la parla en silenci ombriu.
Clos el so, ser en el ressò.
Repensar la parla.
El seu gest.
El mur:
el teu nom.
I pronunciar-lo
i perdurar-hi emès el so.
Concentrar la pensa en llum roent
de carn minero-verbal i tendrum gramàtic.
Paraules enfora, de nou clarors vessant la tanca.
Dins ressò ardent de dring ombriu, realliberar la parla.

És quan escric que hi veig clar

2011-01-22T22:22:00.001+01:00

Diumenge passat vaig ser espectador de la cursa de Sant Vicenç de Mollet. El matí era fred però assolellat i el recorregut, meitat urbà i meitat per Gallecs, va plaure d’allò més els corredors. La dotzena edició celebrava, alhora, el I Memorial Jordi Solé Tura, que ningú va saber explicar-nos –durant l’entrega de premis, en presència de fill i vídua– si és que fou un destacat atleta local, un lampista enrampat o bé quina cosa. La cursa –tant se val– la guanyà un xicot molt simpàtic de Lloret, notablement àgil, un bon xic fibrat. “No m’esperava guanyar, creia que tindria més nivell”, va dir, com llevant importància a la seva aurea mediocritas.

Saben, jo també vaig córrer, un temps. Un temps llarg, sense arribar gaire lluny, però. Alt i prim parent d’en Bufa, els de l’Atlètic Granollers m’entrenaren uns mesos per llebrer però vet aquí que els caps de setmana m’enfangaven en cross-roads a Manresa, Girona o Mataró. En vaig marxar sense avisar. Ho sento. Vaig tornar a la tranquil·litat del Passeig de la Garriga, a córrer per la boscúria de Malhivern amunt, cap a Samalús, camps a través, entre fruiterars, vinyes i oliveres. Beneïda tranquil·litat.

Malgrat algunes recaigudes puntuals, ara practico el sedentarisme domèstic, moderadament aviciat, i el llegir i l’escriure –entre d’altres i amb el temps– m’han fet perdre el córrer. Això pensava l’altre dia veient tant de colorit en moviment. I en la vida atlètica que hi ha ençà i enllà de la Mitja que s’acosta. I en el logo, de ponderades vaguetats priàpiques. I en el lema d’“és quan corro que hi veig clar”. Vostès ja deuen saber que és al·lusió al poema de Josep Vicenç Foix “És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina”, etc., publicat el 1953 però escrit a finals de la guerra civil. El que potser no saben –ni en tenen motiu– és que el poema –icona del surrealisme literari català– fou escrit de bursada una nit, a casa seva, entre amigots, i que Foix considerava que no valia res, versió d’en Serrat inclosa. No sabia què hi veia, la gent. Els hermeneutes tampoc s’acabaren de posar d’acord sobre què hi veia Foix. El català de Foix és atàvic, com el córrer, que ens permet fugir del perill. La parla és un miracle perillós i la lectura combregar-hi mitjançant el traç nerviüt i acolorit de l’escriptura. Així els cossos pel paisatge de Gallecs, em vaig dir veient-hi clar entre metzines i perills, i que potser hauria d’haver unes bambes de rebaixes per si em calgués tornar a fugir de no sé què, de no sé qui.

(Publicat a El9Nou, 21-1-11)

Ja no en els nostres ulls

2011-01-19T17:33:00.001+01:00

Fa uns anys, en el transcurs de l’entrega d’uns premis menors però benintencionats, l’organització tingué la pensada d’invitar-me en qualitat de mantenidor per tal de fer el parlament o glossa que em plagués. Mal que bé, vaig intentar parlar de la creació del poema com a paisatge literari i de la poesia com a resultat de l’equilibri entre l’absorció que el poeta fa de la realitat viscuda –la mirada exterior– i la interiorització que fa de l’instant que vol recrear –la mirada interior–. Entre d’altres, m’hi ajudà Enric Sòria –poeta d’Oliva i de la llum– a través d’un poema bellíssim que hauria de figurar en totes les antologies.

Constatar, a partir de la contemplació, la transitorietat de l’existència, marca en ella un signe de dolor i de dramatisme ben palpables tot al llarg de la història de la literatura i pensament occidentals. No és poca cosa. L’antídot són sempre succedanis en forma de sistemes filosòfics aplicats a curt termini, cataplasmes heretats del carpe diem horacià.

Probablement la literatura no pugui canviar l’estat de les coses, ni potser aquesta hagi de ser la seva funció, si és que alguna n’ha de tenir, però atribuïm-li, en tot cas, la de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure sense la seva perspectiva, sense les seves recreacions, com li va passar a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposava la tasca de dibuixar un món i al llarg de molts anys va poblar-lo amb imatges de províncies, de muntanyes, de vaixells, d’animals i de persones. I, poc abans de morir, l’home va descobrir que aquest pacient laberint que dibuixava traçava la imatge del seu rostre.

Al capdavall, nosaltres, com a lectors, també dissenyem el nostre paisatge personal, imaginem que som paisatge per algú a través dels nostres versos, de les nostres paraules, del nostre gest, o així, almenys, ens agrada pensar-ho i viure-ho. Com un antídot.

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,

un escrutini caut, que hi discernesca

l’habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barrejes efímeres
on tot flueix, com l’aigua per l’arena,
en cada esguit de l’ona que al riu torna
per túnels invisibles, com la roca
–esguit d’un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres–,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l’home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I ens pertoca a nosaltres
regraciar aquesta identitat,
entre l’alba i l’ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se’ns dissolga en l’aire i les pupil·les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s’emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.

Compàs d’espera, Edicions de la Guerra, València, 1993.

Aniversari

2011-01-13T09:31:00.000+01:00

Vagarejo entre canyes i arrossars.
Algú ha obert la sèquia i l’aigua
corre entre els camps a borbollons.
Fills, pareu la taula com sempre,
que no hi falti de res, les tovalles
noves i la vaixella de cada any,
però no m’esperéssiu per dinar.
M’he perdut entre canyes i arrossars.
Una mà ha obert la sèquia i l’aigua
em xopa a lloure el moll del nom.

Al cel

2011-01-11T13:38:00.000+01:00

Nit estelada, Van Gogh.

–Has vist, aquestes nits d’hivern, com n’és de clar, el cel?
–Més que clar, translúcid.
– ...
– “Aquest món és un gran llibre / on qui l’haja estudiat / sap llegir en cada plana / el nom de mon Estimat”.
–Com dius? T'has tornat gay?
– “Són llenguatges del desterro / los llenguatges d’aquest món”.
– ...
–Verdaguer, nena...
–Bah, acaba el cigarro i tornem al bar. Falta poc per la segona part...

Fanalet

2011-01-06T21:04:00.003+01:00

Els fanals del meu carrer són com alguns gresols d’arbres de Nadal. Avui s’encenen els d’un rengle; demà i ahir els d’un altre. El contenidor blau és ple de caixes i papers de colors i els nens, despreocupats i cofois, sense atendre a raons que no siguin dictades per llur imaginació sobreexcitada, llueixen les joguines que es poden passejar. A mitja tarda, des del balcó, veig com uns avis acomiaden el fill, la jove i néts després d’una llarga sobretaula. Que bé ho digué Xammar: “Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat”. I va ser gratament cansat. Estampes de candor implacable i algun plor, no només de criatura, en veure’s asseguts a la trona i falda de qui els ha de dur un desig embolicat. Enfilant els darrers trams, vaig veure una mare jove plorar. D’una llambregada ens vam creuar i reconèixer als ulls la mateixa emoció, un vague record, quasi tel·lúric. Anàrem junts a escola, fa molts anys. I aleshores més corrua i ball de fanalets agitant-se a collibè entre mans que saludaven amb desfici.

Tan a prop que m’eres ahir com ho fórem en dies ja impossibles d'infantesa quan m'hi duies de la mà –eres mare també jove–, digues, com vols que no em brillin els ulls, encara, si hi duc tres quarts d’il·lusió perdurable i un quart amb la resta estantissa i fugaç de pols purpurescent entre pestanya i parpella? Saps que el millor regal va ser ahir en fer-te llum que m’il·luminava el fanalet de color verd cap al blau d’un país de somni i fantasia d’on un dia –com ahir– em vas dir adéu.

Impossible

2011-01-05T10:01:00.000+01:00

Maleïts impotents, no és al seu abast allò que els demanaria. He esgotat tots els arguments de ciència infusa, la fe inclosa. “Si tot temps és eternament present, tot temps és irredimible”. L’única manera que tinc d’atansar-m’hi, d’atansar-te’m, de tornar a fer que siguis a prop meu i ser jo intensament els nens que badocs d’il·lusió em miren trèmuls mentre em duus de nou a coll arreu és infiltrar-m’hi, és fer de patge aquesta nit. Escolto com el trepig d’una bellesa immortal. Voler l’impossible em cal, i no que mori el desig.

L'any que ve mai no vindrà

2010-12-30T21:24:00.000+01:00

Tot passant
un a un
els fulls secs del calendari
veus que l’any vinent no existeix

que l’hermètic almanac
mes a mes
negra buidor anuncia
un ahir que no reneix

proves de vèncer el temps
el pas de les quatre estacions
i el desig de sobreviure
dolor te’l torna amb escreix

com en un malson
el gener
de dies curts i glaçats
aparents

mentre es fon en ell mateix

inassolible et fereix

Jordi Gabarró, Les arrels de la ment, Viena, 2008

Carta oberta a la meva mare

2010-12-25T18:07:00.000+01:00

No he vacil·lat gaire abans d’escriure’t aquesta carta. L’únic motiu que ha relaxat el meu primer impuls ha estat —i no és poc per una carta, és clar— que les meves paraules prendrien un aire fantàstic i absurd, car tu no podràs llegir-les; llegir-les, anava a afegir, «ara», però m’esborrono en pensar que la distància que em separa de tu podria reservar-me al capdavall una buidor tan irreparable i desoladora.

«Ens veurem més?», vas preguntar-me al llindar de la porta, en acomiadar-me de tu en aquella tràgica vigília de la Barcelona vençuda i profanada. Jo sí que et veig sovint, però, Déu meu, no retrobo aquella plàcida mirada teva que era el meu repòs, sinó els teus ulls esgarrifats de veure’m convertit en fugitiu. Encara sento les teves mans que m’estrenyien i em retenien gelosament, convulsivament, i aquella nit tan alta sobre la ciutat ombrívola, sofrent...

Una nit amb totes les estrelles silenciosa, expectant, que ara i adés commovien les bombes, encara. La meva darrera nit en aquella ciutat on tenia totes les meves arrels i els meus afectes.

Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em diu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: «Oi, mare, que aviat serà Nadal?» Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa i tan acollidora!

Però enguany, per a tu i per a mi, no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria —i és inútil, ja ho sé—demanar-te que enguany paris la taula com si jo ja fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat i una copa, i amb aquella dolça i tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: «Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir...». I amb aquesta segura il·lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa.

Pensar en tu per amor del Nadal és ben bé evocar sense esforç el clima enyoradís dels meus Nadals d’infant. Els d’infant, només? Qui sap si d’altres han estat més bells: quan ja et portava els meus fills i tu, en asseure’ls a taula, em miraves com significant-me que era a mi mateix que em tornaves a asseure. Però és que fins ara quan penso en tu segueixo creient que sóc encara un infant i que tu m’exigeixes, si no que ho sigui, que m’hi senti cada vegada que penso en tu.

(...) L’any passat, mare, tampoc no vaig passar el Nadal al teu costat. Els dos anys anteriors estàvem junts, sí, però hi havia la guerra. Tu vares dir a un dels meus fills: «Aquest any l’Infant Jesús no podrà passar per a venir fins a nosaltres, perquè hi ha moltes trinxeres i canons i massa mares que sangloten!» I el pessebre que els havies promès es va anar desdibuixant enllà dels dies com si una bomba l’hagués esfondrat abans de començar-lo. Però no he oblidat que tu aquella nit de Nadal vares fer adormir el més menut dels meus fills cantant-li en veu molt baixa i commoguda una de les teves cançons nadalenques. Potser veies les estrelles en el cel més alt que altres Nadals i pensaves en el fred amarg de Jesús que naixia tacat de sang, sense ningú a la vora.

Quina emoció vaig sentir l’any passat quan des del vaixell que m’allunyava de tu vaig escriure’t la meva carta nadalenca! Em vas respondre dient que t’havia costat qui sap les llàgrimes i que durant molts dies l’havies portada a la butxaca. Aquesta carta d’avui no la rebràs. En rebràs una altra escrita en una llengua que no acabarem de saber estimar mentre ens l’imposin. Hi sabràs llegir tot allò que no sabria dir-te? Sí, jo sé que hi llegiràs fins i tot allò que no sabria dir-te i que tu tampoc no em sabries dir que hi saps llegir.

(...) Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església de raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge? No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya...

Surt, mare, al teu balcó: mira els carrers i contempla la gent que hi passa. Mira aquell tros de mar que es veu entre terrats i xemeneies, i aquella muntanya negra i sinistra que té un castell al cim. Mira també aquella petita muntanya verda i graciosa que sembla que se’n vagi Catalunya endins.

Escolta la gent, i el mar i el castell i les muntanyes. De què parlen? Què diuen amb la veu entelada? O per què callen? No. No podria passar-lo amb tu, aquest Nadal, mare. Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança. No perdis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d’aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn.

Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s’està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre. Surt aleshores al balcó i canta, que et faran companyia els nostres cants i l’aire, generós de tantes banderes —de les nostres banderes— que pujaran al cel amunt a voliors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nostra i no temis. Tots els fills tornarem a cridar en veu alta: «Mare!» i tots junts, joiosament, triomfalment, podrem celebrar en una mateixa taula el Nadal de la nostra llibertat, el Nadal dels homes de bona voluntat, el Nadal de la nostra terra!
Aquesta carta que ara acabo d’escriure no la rebràs ni sabràs mai potser que hagi estat escrita, però jo l’escric ací per a tu, per a mi, per a tots aquells que com jo sentiran la tristesa d’aquest Nadal i l’esperança de l’altre Nadal que ja s’acosta.

Xavier Benguerel, Santiago de Xile, Nadal de 1940 (Revista Germanor, Xile, 1940). Dins El Nadal que no vam tornar a casa, Ed. Acontravent, 2009.

Suport a l'escola en català

2010-12-23T10:40:00.000+01:00

Òmnium Cultural de la Garriga vol fer explícit, amb tota la contundència possible, el seu total rebuig a la sentència del Tribunal Suprem que pretén modificar el model d’immersió lingüística en perjudici del català. Recordem que aquest model ha estat reconegut i avalat pel Consell d'Europa com a model pedagògic i de cohesió social –veure els recents resultats de l’informe Pisa o les proves del Ministeri d’Educació.

Des d’Òmnium s’estan estudiant i valorant les mesures a emprendre des d’aquest mateix moment entenent que es posa en perill no només el model educatiu sinó el propi model de país.

L’empara jurídica que, en forma de sentència, ha emès el Tribunal Suprem en contra de l’ensenyament vehicular en llengua catalana es troba en la mateixa existència de la llengua catalana, empara i alhora expressió de la identitat d’una cultura i d’un país. En contra d’aquesta expressió no hi ha lleis que hi puguin recórrer. No és admissible que després de més de 30 anys de democràcia la societat catalana hagi de retrocedir en un dels baluards del seu autogovern i que conforma la Catalunya d’avui.

La tessitura actual no pot fer trontollar el més mínim la feina que governs, sindicats, docents i ampes han anat realitzant d’ençà l’aprovació de la llei de Normalització Lingüística el 1983 i de la implementació del sistema d’immersió en l’àmbit educatiu. Basti assenyalar que la immersió lingüística no ha estat mai qüestionada pel Tribunal Constitucional espanyol i que fins i tot el director de la Real Academia Española de la Lengua, el lingüista José Manuel Blecua, en declaracions recents, considera que la immersió és una garantia per a la supervivència del català.

En qüestions que a Catalunya han generat amplis consensos, amb una societat civil implicada i unes institucions compromeses, on la immersió ha donat resultats apreciables –i que en rigor és el mateix sistema de llengua vehicular que en altres països– i on, de fet, no hi ha un conflicte lingüístic expressat obertament, tal imposició no té cap mena de sentit ni hauria de tenir possibilitats de prosperar. El filó que després de la sentència del TC sobre l’Estatut ha trobat l’Estat espanyol en matèria lingüística ha deixat les portes obertes a successives actuacions jurídico-polítiques, la primera de les quals ha estat el model d’ensenyament.

Òmnium Cultural fa una crida als agents educatius, i a la societat catalana en general, per tal que manifestin clarament el seu rebuig a aquesta sentència. Escoles, instituts, sindicats de professors i ampes, junt amb les regidories d’ensenyaments dels nostres pobles i ciutats, no estaran sols en la manifestació d’aquest rebuig. Alhora, just en l’inici d’una nova legislatura, demanem una resposta política el màxim d’unitària i contundent dels nostres representants al Parlament de Catalunya i, sobretot, del govern entrant. Tothom ha d’estar a l’alçada que el moment requereix.

Junta d'Òmnium Cultural de la Garriga (Albert Benzekry, president; Oriol Ramon, secretari; Frederic de Buen, tresorer; Gabriel Pena, vocal; Eusebi Alerm, vocal)

Conte de Nadal

2010-12-18T22:41:00.003+01:00

A J.S.M., in memoriam

La casa ja no hi és, no existeix. Una veïna, dona xamosa i simpatiquíssima, explicava que la van enderrocar un Nadal de fa molts anys. Assenyalava les pedres que hi havia a la llinda de la porta i la finestra principals, ara al portal d’una altra casa. I dibuixà en l’aire el traç del vell carrer i de la façana. Arribava fins aquí, deia, assenyalant-ne el límit.

La casa ja no hi és, i de l’home amb prou feines se’n guarda memòria. El recorda ja gran, encorbat d’esquena, delicat del cor. Era vidu i havia comprat la casa en retornar al seu poble acabada la guerra. Ella, alguna vegada, l’havia convidat a dinar, de tan desvalgut que el veia. Però no estava pas sol. Amb ell hi vivia una dona, i també el marit d’aquesta dona. Els terrats de les cases, poc o molt anivellats, permetien un diàleg visual. Els terrats de les cases. La veïna assegurava haver vist “escenes” que no hauria dit mai que una dona pogués fer amb un home gran. I que la parella marxava sovint de viatge, i que el deixaven sol. Malgrat tot, l’home els considerava els seus hereus, però si no tornen aviat, els desheretaré, advertia en un monòleg consirós.
La seva habitació era un estudi reblert de papers i de guardons. Tenia un vell piano de paret. Vés a saber on ha anat a parar, tot això, s’exclamava la veïna. Potser ho té la segona dona de l’home que vivia amb ell i també enviudà... La dona s’arronsà un xic d’espatlles i, aixecant una mica els braços, va fer el gest d’espolsar-se les mans.
Sí, la casa ja no hi és. L’home tampoc. Va ser un Nadal. Tot, fet polsim d’anys, s’ha dissolt en si mateix, tot menys el record d’aquella música antiga en les notes d’un piano que jo sentia de petit, camí d’escola, prop del Passeig. De primer, una fressa desordenada –lleu intuïció quasi feta audible–; després, la plenitud exacte i breu de la tonada sense veure mai, ran de carrer, quines mans polsaven rere els porticons tancats de fusta beix; finalment, passes enllà, l’aroma sonor percudint l’aire, tallat en sec pel pas d’un cotxe, per la cridòria infantil dirigint-se cap a classe d’oblidar.
Habitem cases que ja no hi són, que desconeixem. Habitem cases sense saber-ho. El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa. Fins que algú prem el timbre del passat, algú que pregunta per nosaltres, els absents.

Acord, Maragall, independència

2010-12-15T10:12:00.002+01:00

Ahir vam presentar l’associació civicopolítica Acord. Bona entrada al teatre. Hi havia força expectació sobre el projecte i ja corrien algunes informacions amb titulars no del tot exactes que s'han anat matisant. En el preàmbul, abans dels parlaments d'en Joan Garriga i d’en Jordi Eduard Perales –tots dos magnífics–, se’m va demanar de llegir un article de Maragall i de posar-lo en context. Vet aquí.

L’Any Maragall, de fet, són dos. Enguany, el 150 aniversari del seu naixement, i el 2011 el centenari de la seva mort. Va viure, doncs, 51 anys dedicats en cos i ànima a la poesia, al periodisme, a la traducció, a l’assaig, deixant una obra ingent i prolífica. Entre el 1860 i el 1911, dates del naixement i mort, s’esdevenen al país fets cabdals per al desenvolupament del catalanisme polític i de la Renaixença literària.

Joan Maragall no és aliè a res del que passa al seu voltant i que tingui a veure amb la cultura i amb la política del país. L’incipient catalanisme polític, encara no ben articulat del tot, farà un pas endavant amb les Bases de Manresa del 1892. Mentrestant, el sistema de la Restauració espanyola, basat en l’alternança entre liberals i conservadors, arriba al col·lapse a la fi del segle XIX. La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, el 1898, sumeix Espanya –i el concepte d’Espanya– en una profunda crisi política i econòmica i el corrent regeneracionista en voldrà ser la resposta. Mentrestant, a Catalunya, que no disposa d’acer ni de carbó, s’està produint una miraculosa revolució industrial que faria emergir una nova classe dirigent: la burgesia, que prendria les regnes polítiques del catalanisme fins les dues primeres dècades del segle XX.

És en aquest context finisecular del XIX que cal emmarcar l’article de Maragall “La independència de Catalunya”. És datat el 1895 i trobat entre apunts que mai va donar a publicar. Un Maragall independentista? Cal matisar-ho. Maragall es refereix a una independència intel·lectual, allunyada d’aquesta “cosa morta” –diu– en què s’ha convertit Espanya. “La nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens aparten d’aquell centre”, sentencia. Segons Maragall, l’afalac madrileny a escriptors i artistes catalans i la promiscuïtat intel·lectual amb la cultura castellana són factors que aniran sempre en detriment de la catalana. Per Maragall, la premsa “madrilenya o amadrilenyada” i el teatre de l’anomenat “género chico” són obstacles que cal deixar enrere per tal que la independència intel·lectual “siga completa” i Catalunya s’integri a Europa.

Aquest escrit de Maragall és coetani de “Els tres cants de la guerra” –“Els adéus” (1896), “Oda a Espanya” (1898) i “Cant del Retorn” (1899)–. És important assenyalar-ho. El final de l’“Oda a Espanya” és un crit a aquesta independència intel·lectual i al concepte de “cosa morta”. És, diguem-ho així, la destil·lació poètica d’un pensament en prosa. El pensament polític de Maragall evolucionarà cap a tesis clarament federalistes, ben expressades en l’article “Visca Espanya!”, del 5 de maig de 1908. Entre l’un i l’altre article s’escolen 13 anys durant els quals les famílies del catalanisme consoliden la seva preeminència política a Catalunya alhora que busquen la interlocució del seu particularisme dins de la política espanyola.

A més de cent anys vista, els articles polítics de Joan Maragall tenen una vigència esfereïdora. Els grans temes que Maragall planteja, bé en l’àmbit estrictament polític –l’articulació de Catalunya dins l’estat espanyol– o en l’ideològic –federalisme, confederació, regionalisme, catalanisme...– no s’han resolt satisfactòriament per cap de les dues parts. L’article “La independència de Catalunya”, començant per l’equívoc de l’enunciat, n’és una bona mostra.

Homenatge

2010-12-13T12:33:00.006+01:00

Homenatge a Sancho Marraco. Fotografies de Dani Soler.

L'homenatge va reunir unes 60 persones a la Fundació Maurí.

Conferència de Joan Figueres sobre la vida i obra de Sancho Marraco.

Víctor Rodríguez presentant el concert dels germans Buch Torrents.

Concert dels germans Eudald i Arnau Buch, garriguencs i escolans de Montserrat.

Dirigint unes paraules als assistents.

Ofrenes florals al monòlit del músic.

L'Escolania canta l'havanera "Caña de azúcar", de Sancho Marraco.

Text llegit al peu del monòlit dedicat a Sancho Marraco.
"La Veu de Catalunya", 4 de setembre de 1921. Festa major de l'Orfeó Garriguenc

Celebrà la seva festa major l’Orfeó Garriguenc, amb motiu de la solemne benedicció de la senyera.
Al matí, a dos quarts d’onze, reunits a l’estatge social tots els orfeonistes, acompanyats del seu Mestre, En Josep Aymerich, el mestre Argelaga, la junta de l’Orfeó, i l’il·lustre fill d’aquesta població, el mestre En J. Sancho Marraco, el qual apadrinà la senyera, es dirigiren cap a l’església parroquial, on tingué lloc la solemne benedicció de la senyera, seguida d’una molt eloqüent plàtica del reverend senyor rector doctor don Josep Vich. Seguidament, començà l’ofici, cantant les tres seccions de l’Orfeó la missa gregoriana “Cum jubilo”.

A la sortida, reunits tots a la plaça, cantaren el “Cant de la Senyera”, del mestre Millet, i la cobla La Principal Barcelonina tocà dues sardanes, que foren ballades per extraordinària concurrència, acabant aquest solemne acte del matí amb el major entusiasme i aplaudiments del nombrós públic allí congregat.

Seguidament l’Orfeó, acompanyat dels esmentats mestres, junta i autoritats del poble, es dirigiren a la sala “Sport”, on tingué lloc el dinar de germanor, acabat el qual s’improvisaren diversos parlaments; entre ells mereix especial esment el del mestre Marraco, el qual va agrair extraordinàriament l’honor d’haver-lo designat padrí de la senyera, recomanant ensems la constància als orfeonistes per assolir el triomf de llurs ideals; el mestre de l’Orfeó, En Josep Aymerich, també parlà, fent ressaltar la importància i la significació de la festa, estimulant als orfeonistes a continuar en la formosa i profitosa tasca que s’han emprès, donant les més expressives gràcies als senyors don Francesc Rusca i don Víctor Pi pels sacrificis amb què contínuament han ajudat l’Orfeó moralment i material, com també als senyros don Francesc Sala i don Josep Barangé, i acabà proposant a les autoritats que es donés el nom de Sancho Marraco a un dels carrers de la població, proposició que fou acceptada i aclamada, donant-se visques a l’Orfeó, al mestre Marraco i a Catalunya.

La festa dedicada a la dansa catalana, que tingué lloc a la tarda, va ser extraordinàriament animada, mereixent molts aplaudiments l’Esbart de Dansaires del Casal Nacionalista de la Barceloneta, per l’execució dels ballets populars, i la cobla La Principal Barcelonina, per la bona execució de les sardanes.

A la nit tingué lloc, al teatre Círcol del Recreu, l’anunciat concert, a càrrec de l’Orfeó. Figuraven en el programa obres de Millet, Lambert, Pérez, Sancho Marraco, Cumellas Ribó, Argelaga, Martini i Morera; fou un veritable èxit per part de l’Orfeó per la justesa i bon gust amb què cantà, veient-se el Mestre Marraco obligat a dirigir una de les seves obres, acabant el concert am bel cant d’Els Segadors, que tothom escoltà a peu dret.

No cal dir que tothom sortí completament satisfet d’una tan formosa festa, que mai més s’esborrarà de la memòria dels orfeonistes i del poble.

(15 minuts amb Sancho Marraco al programa Nydia, del canal 33, emès el diumenge 12 de desembre, l'endemà de l'homenatge de la Garriga al músic)

Metabolisme verbal

2010-12-11T00:38:00.000+01:00

Crema el temps com àcid d’estómac
hores digestes entre òxids de vida:
goll de roc sil·làbic damunt la nou.
Rotem, impàvids, paraules d'acer.

En l'homenatge a Josep Sancho Marraco

2010-12-10T11:27:00.003+01:00

Cliqueu per engrandir

Fins on jo tinc memòria, el nom de Sancho Marraco ha estat sempre el nom d’un carrer paral·lel al Passeig de la Garriga i el monument petit, discret, fins fa poc escrostonat, que hi ha rere l’església. Aquest carrer, abans dels anys 20 del segle passat, era conegut com el carrer del Forn. El mestre Josep Aymerich, director tants anys de l’Orfeó Garriguenc, va proposar públicament de dedicar-li un carrer dins dels actes de l’apadrinament de la Senyera que l’entitat va celebrar el 28 d’agost de 1921 i que Sancho Marraco va presidir. El programa de l’acte i la Senyera es poden veure a l’auditori de l’Escola de Música. Val la pena aturar-s’hi. L’any 1921 Sancho Marraco tenia 42 anys i ja era un músic reconegut. Quins eren els seus mèrits musicals? Va començar a destacar, de ben jove, amb composicions religioses, amb clares influències del seu oncle –i també del pare d’aquest–, que van ser organistes de la Catedral de Barcelona. La nissaga dels Marracos –Sancho inclòs– ocupà aquest càrrec durant quasi un segle. Però també va excel·lir en la música popular i tradicional, amb la composició de sardanes, de cançons per a infants i obres corals per a orfeons i fins i tot havaneres o sarsueles. Un tot terreny.

A les llibretes del seu arxiu personal, que es guarden a la Fundació Maurí, s’hi observen els retalls de premsa que recollia referits a la seva persona i obra. Des del 1898 al 1960. Fullejant-les, hom pot fer-se una idea ràpida i aproximada de la dimensió del personatge i de la consideració que gaudia. Premis continuats en nombrosos Jocs Florals d’arreu o nombroses peticions per formar part de jurats claverians, a més d’homenatges i reconeixements públics a una vida dedicada intensament a la música i a la seva docència.

El darrer acte que la Garriga va dedicar a Sancho Marraco va ser el 1979, amb motiu del seu centenari, i cap més fins avui. Certament, no diu massa a favor nostre. Per les causes que sigui, hem descuidat el seu patrimoni musical. El mateix podríem dir de l’Aymerich o en Blancafort. L’homenatge que demà una colla d’entitats garriguenques dediquen a Sancho Marraco hauria de servir per començar a pal·liar aquest dèficit cultural que la Garriga té amb una part del seu patrimoni. Per això s’entregarà, a totes les entitats corals que s’han adherit a l’acte, un breu recull de peces per a veu i piano. Si els escriptors aspiren a ser rellegits, els músics aspiren a ser escoltats a través de la interpretació. Per això, igualment, l’Agrupació Sardanista –coorganitzadora de l’acte junt amb la Fundació Maurí i Òmnium Cultural– ha confeccionat un CD amb un meritori recull d’urgència d’algunes sardanes del mestre.

Remenant papers per tal de confeccionar una petita exposició sobre Sancho Marraco, que es podrà veure a la Fundació Maurí, vaig topar amb un exemplar de El Congost, de l’any 1935. Un article titulat “Pel bé de la Garriga”, diu: “Una cosa li manca: que els seus fills li tinguin més estima, que per tot arreu facin conèixer les coses bones que té i els homes cèlebres que d’ella han sortit. El poble que no sap reconèixer i recompensar el mèrit i la valor dels seus homes, és un poble miserable. (...) Tots els garriguencs ens hem de sentir contents i orgullosos del nostre poble, despertant un xic d’aquesta indiferència que ens té lligats al carro de la letargia.” Amb els matisos que vulguem, aquesta música –mai millor dit–, malgrat ser distant en el temps, ens resulta familiar. És la que hauríem de deixar d’escoltar des d’ara mateix.

(Més sobre l'autor a Sega de mots)

Llegint Maragall (i 2)

2010-12-08T20:54:00.001+01:00

Joaquim Ruyra, tan amic del poeta, al pròleg de “Poesies”, dins “Obres completes de Joan Maragall” –escrit per petició expressa de Clara Noble– diu que “les característiques del talent d’en Maragall eren un gran poder d’intuïció i una repugnància decidida per l’anàlisi. Veia les coses clarament d’un sol cop d’ull o no les veia pas (...). Quasi mai no argumentava: exposava simplement la seva idea; mes sabia fer-ho dins una gama tal de bon sentit, d’honradesa i de caritat, i amb paraules tan frondoses de pensament, que s’apoderava tot seguit dels cors i les intel·ligències (...) Ni cap apassionament l’ofuscava mai, ni cap interès partidista el desviava del camí recte, ni les estridències dels qui el voltaven pogueren mai portar-lo a la més mínima destemprança. El seu criteri, sempre orientat vers un ideal de noblesa i de justícia, era impertorbable.” Vet aquí, potser, allò verament revolucionari. I continua: “La religió i la poesia eren per ell d’una sola peça. Al seu entendre la bellesa era un aspecte de la Divinitat, i el poeta un tornaveu del ritme de l’energia creadora; i n’estava tan convençut, que exercia l’art amb un esperit de religiositat, rebent la inspiració com una gràcia inestimable, i adorant en les coses la font eterna d’on procedeixen.”

I atenció com segueix: “Tals entenem que eren les idees d’en Maragall; mes el seu esperit, poc amic de la dialèctica, no es preocupava de demostrar-les. En tenia la intuïció i la manifestava a voltes amb cert deix de misteri, indicant-nos prodigis obscurs a la nostra intel·ligència, els quals les seves paraules no evidenciaven suficientment. I, és clar, aquestes manifestacions divorciades del mètode científic, si bé eren respectades per procedir d’un artista i profund pensador, a qui tothom reconeixia un mèrit extraordinari, no eren pas acceptades; i el nostre segle positivista, de baix en baix les motejava de falòrnies.”

Abans m’he referit als ismes. El XIX és el segle del positivisme, de forta incidència en el pensament i les ciències socials i que propugnava el mètode experimental enfront de l’especulació tot relegant la filosofia a un mer compendi relligador dels avenços assolits per la ciència. El progrés de les ciències naturals i de la tècnica permetria el sorgiment d’una societat industrial i burgesa que a Catalunya assentaria el Modernisme i donaria figures com Maragall. La sistematització del coneixement també va arribar a la poesia. Ruyra assenyala: “(...) els caràcters de la bellesa artística s’anaven designant i destriant objectivament, i la orientació adoptada es garantia pas a pas amb una atenta observació. Aquesta orientació és la que ha portat a la següent síntesi: la bellesa artística és una combinació governada, bé segons finalitat, bé per virtut de previsió”, síntesi amb la qual ell està bàsicament d’acord, però es pregunta: si la bellesa artística és govern, què ha de ser la que ens envolta de crepuscles o temporals? Que no és bella la naturalesa? És que hi ha dues belleses essencialment distintes? No pas, conclou, ja que “la bellesa sempre és govern, aquell qui del món en descarti la Providència, li negarà la bellesa. (...) I és clar, admès l’artista Providència, heus ací el nostre mestre; i heus ací, per reversió, el considerar que no és bella l’obra artística perquè sia governada, sinó que és governada perquè imita l’actuació de la providència tota bella.” Vet aquí, doncs, ser artista: “Imitar el gran mestre, plagiar-lo, saquejar-lo, endevinar-li l’ànima a través de l’escorça sensible de les coses, llucar-hi la intenció ulterior, aquella que no és arribada encara a real perfecció...”. Més enllà de “modes passatgeres” i “avorribles pedanteries”, l’artista que “atengui la naturalesa” és el que despertarà les emocions veritables. Aquest era Maragall.

En una carta al seu amic Josep Pijoan, Maragall li escriu: “Al revés de Plató, mai no he anat cercant la Bellesa, l’Amor a través de les coses belles o dels sers a qui he estimat, sinó que la cosa bella ha sigut per a mi la bellesa, la dona estimada ha sigut per a mi l’amor; de manera que quan aquella o altra cosa individual, viva, no la he tinguda al davant, o quan una dona estimada ha deixat de ser-ho, Bellesa i Amor han sigut per a mi vagues idees sense eficàcia.” Traduït en el poema: “L’oblit de la dona hermosa / és mort, resurrecció i deslliurament. / En l’oblit de la dona hermosa / hi ha l’etern recomençament.”

Però sobre la bellesa i la Providència, sobre aquest “imitar el gran mestre”, encara hi ha uns versos més clarividents, que faran xalar els partidaris del Maragall burgès, del menjar i beure i no fer res. Pertany a la sèrie Pirinenques i està datat el 1892, a Sanillés, a la Cerdanya, indret, com tothom sap, rabiosament burgès. És un poema bellíssim, amb ressons de tòpics clàssics de locus amoenus. La identificació amb el paisatge no és només total, sinó que és el sentit i el tema del poema, perquè identificant-se amb el paisatge –“i vaig sent un tros més de prat suau”– Maragall també ho fa amb el seu creador. Què voleu, de més revolucionari?

Ben ajagut a terra, com me plau

el veure davant meu en costa suau

un prat ben verd sota d’un cel ben blau!

I en les albes la gran bellugadissa

de les fulles d’acer que el vent eriça

amb tants reflects de llum enlluernadissa.

I el sol estès pertot. I el rec com cau

escumejant avall la costa suau

del prat ben verd sota del cel ben blau.

Tots els membres caiguts, tot jo per terra,

buidat de tota força i sens desig,

la pensa a poc a poc se’m desaferra...

I em vaig trobant tan bé an allà entremig,

i em va invadint com una immensa pau,

i vaig sent un tros més del prat suau,

ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.

Llegint Maragall (1)

2010-12-06T17:50:00.000+01:00

Fa un fred que pela, a l’Anna li ha tocat treballar i jo passo la tarda tancat a casa, calentó, llegint Joan Maragall i preparant la lectura que farem diumenge 11 a Puiggraciós. El poemes que llegeixo són partitures musicals i qui ho escriu molt més que un burgès benestant conservador. No es pot creuar tot un segle només amb aquestes credencials i pretendre sortir-ne indemne. Revisitar els clàssics contemporanis amb l’escaiença de qualsevol aniversari és tornar-los a interpel·lar per saber què hi ha encara de cert en la interpretació de l’imaginari que oferiren. Maragall no va viure l’eclosió dels ismes ni l’espeternec del jo poètic. La seva obra és el relat moral d’un país –Barcelona, el Montseny, Montserrat, l’Empordà, el Ripollès...– i del seu paisatge de mar i muntanya, com es veu molt bé en el llibre de la Glòria Casals “Joan Maragall. Carnets de viatge”. I també el relat de la gent que hi viu. Aviat es publicarà un altre llibre sobre el poeta, “Llegir Maragall, ara”, de Sam Abrams, darrer premi Carles Rahola d’assaig. Segons Ignasi Aragay, membre del jurat, “si Maragall ha resistit el pas del temps, si ha seguit agradant a gent tan diversa al llarg de les dècades, potser no devia ser d’una sola i granítica peça”. I continua: “com que tots estem influïts per aquesta idea d’un Maragall diguem-ne cursi i carca, la lectura del llibre segur que us produirà sorpresa i alegria, tot al mateix temps. Abrams (...) ens descobreix un escriptor que crea amb visió cinematogràfica, que és un heterodox des del punt de vista religiós, formalment innovador, tan sincer com intel·ligent, tan espiritual com terrenal (fins i tot eròtic), i molt conscient de la unitat de la seva obra. Ens el situa en el context de l’evolució de la poesia occidental per plantar-lo al bell mig de la modernitat.” Un Maragall revolucionari, doncs, és el que s’ha de veure. Estaríem llestos si parléssim d’un Maragall burgès, benestant, conservador. Ha de quedar clar que des d’aquestes premisses –almenys amb ulls d’avui– no en pot sortir res de bo i que cal superar, també, la visió que en donà certa crítica d’esquerres. Revolucionari? Doncs revolucionari. Avall el copalta i ja llegirem el llibre.

Política zen

2010-11-30T16:05:00.000+01:00

Aprofitant l’avinentesa de l’actualitat política del país, oferim als lectors dilectes d’aquest bloc un poema del mestre budista zen Ben Xio Li, escrit un vespre ventós i crepuscular de finals d’autumne, després de meditar a redós de la paret nord del monestir, contemplant el poble. Un temps, Ben Xio Li va conèixer l’emperador, i treballà a la cort. Desentelà miralls i el passat esplendorós d’aquell reialme pintat de blau verd en valls i planes d’horta fresca i fruiterars acolorits. Apartat de tribulacions diàries, visqué la glòria i l’ocàs d’un temps feliç. Un dia, l’emperador fou mort. Traït i mort. Aleshores, Ben Xio Li es retirà a les muntanyes. Ningú el reclamà, perquè res devia. Res devia, perquè mai va demanar. Es dedicà a l’estudi i a l’escriptura. Ens n’han arribat uns pocs poemes. El que reproduïm (sense títol ni data concreta), sembla al·ludir al context de la traïció i mort de l’emperador Xim Li Riol, que sabem durant el període dit Heian, això és, entre el 794 i el 1185 de la nostra era.

Crèiem sols que eren llombrius nascudes

al sorral d’algun meandre del riu Tenes (¹)

o en la terra fèrtil d’algun hort vingut a menys.

Ara hem vist la muda en escurçons que

perboquen verí fètid de tan fons com coven l’odi.

Hi ha un senat protèsic que s’estén a si mateix

–i aplica arreu on veu i toca– ungüents

fets d’arnes i halitosi. S’ha badat la pústula

i ara vessa talment lava. Es perfà el silenci.

Tothom calla. Com un baix continu,

lentament i calmosa, s’arremolina i

flueix l’aigua entre rocs i canyissars.

(¹) El nom exacte és Ishikari, riu de l’illa d’Hokkaido (literalment, “ruta de la mar del Nord”). El traductor s’ha permès la llicència per motius merament fonètics. Els rius japonesos, generalment, i per raons òbvies, són de curt recorregut i cabal estacional. L’Ishikari, tanmateix, té un curs moderadament important.

Dies de poble

2010-11-26T10:08:00.002+01:00

Hi havia uns mil·límetres de glaç, al parabrisa del cotxe. Encarat cap al nord, amb el Tagamanent al davant, el carrer era una canal gèlida de vent. He estat una estona amb el motor i l’aire engegat en direcció al vidre. L’interior del cotxe era com una nevera. De tant en tant, feia escopir l’aigua, immediatament apartada per l’eixugaparabrises. I així durant quasi cinc minuts, només el vidre del davant, i una mica d’humitat al del darrere. Res als laterals. En fi, incomprensible.

Passant per la plaça del Silenci he vist els camions de Tv3, instal·lats aquests dies al poble. Un programa de sobretaula –i també el Cuines– ens ha dedicat la setmana. Dimecres, a quarts de sis, vaig poder veure en Pep Torra de can Perris, la tocineria més antiga del poble, del 1903. El poeta Sindreu, vell amic de la casa, els va dedicar un rodolí que és tota una tautologia: “Apunta dret i no t’erris: botifarres de can Perris”. Durant un temps es va fer servir en bosses i papers, junt amb el logotip de la casa, dissenyat per Amador Garrell, de Granollers, però a la fi el lirisme va caure en desús i avui, en bosses i papers, només roman la icona inflada i vermella d’un esplèndid i simpàtic porquet.

Parlaven, a la plaça, dels productes del porc. A la Garriga, és veritat, hi ha bones tocineries. No em fessin pas triar en públic, que les he provat i m’agraden totes. Can Perris, can Oliveres, can Torrents, can Gironès i la Perla. I can Valldeoriola. D’altres establiments també tracten el gènere, però diria que no són tocineria estricte. Jo dic “tocineria”, que és un castellanisme tan nostrat i tan integrat que ja parla català sense que se li noti l’accent. "Cansaladeria" m’ha semblat sempre un nom massa llarg i complicat atesa l’elementalitat del producte, i fins poc equitatiu o proporcionat perquè, en rigor, a la cansaladeria només s’hi hauria de vendre cansalada.

Quan ha acabat la connexió la plaça estava plena de gent i de canalla sortida d’escola. En Pep Torra tornava cap a casa amb el gènere a dins d’una caixa. Ens hem creuat. “Ho has vist?”, pregunta. “I tant”, contesto, “ja tens la botiga plena”, i era ben veritat. Al centre de la plaça, unes torres petites de trípode i llum blanca limitaven el perímetre d’un escenari improvisat on hi hauria d’ocórrer alguna cosa. Unes noies semblaven preparar-se per entrevistar el personal que hi badoquejava encuriosit. De cop, dues de les torres han anat per terra desplomades per l’ímpetu i la cridòria de la canalla. El cap de producció anava de bòlit, però es diria que no tenia temps ni d’emprenyar-se. No deu ser pas el pitjor que li ha passat. A la fi, no m’he pogut quedar més estona i he hagut de marxar.

Ahir a tarda li va tocar el torn al meu pare. Ja fa quasi tres setmanes que ho sabia i que li havien demanat informació, perquè a casa, a vegades sovint i a vegades de tant en tant, és punt d’informació turística no homologat. A les cinc, a maquillar-se i a parlar de coses del poble. Se n’ha sortit molt bé, com sempre. Aspectes del Passeig, del termalisme, del modernisme. Ja l’han advertit: “sigui breu”, i santament que han fet, perquè ell el que hagués volgut de debò era un papa-mòbil per passejar presentador i càmeres d’aquí cap allà.

Avui divendres no sé si faran res. El matí ha estat igualment gèlid –el termòmetre del cotxe marcava, per poc, sota zero– i a la plaça del Silenci només hi havia tanques, però res de cables o generadors, i en una clapa de gespa el logotip floral del programa –que probablement desapareixerà la propera nit– fet per l’associació que promou el Corpus. La setmana televisiva tindrà un discret epígon dimecres vinent. El canal 33 enregistrarà un breu reportatge sobre el músic garriguenc Sancho Marraco, Fill Predilecte mort fa cinquanta anys –guaita, just en una casa veïna de can Perris– i al qual diferents entitats culturals del poble homenatjaran el dia 11. No ens podem pas queixar, doncs.

Crec que aquest cap de setmana electoral votaré galtes al forn; sí. Una doctora va dir al programa que era la menja menys calòrica de la bèstia. A casa, del porc, com del poble, ho aprofitem tot i ens n’agrada (quasi) tot. Potser és allò que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Deixem-ho així.

Jordi Mas, home bo

2010-11-19T00:16:00.000+01:00

Els homes bons no haurien de morir-se mai. La mort, per dir-ho ras i brut, democratitza el fet de viure, i els que ajuden a viure als altres també acaben morint. ¿És llei de vida o la vida que dicta aquesta llei? Paraules, tant se val.

Jordi Mas i Castells –mossèn Jordi Mas– feia 50 anys que s’estava al Camerun, a la regió de Makary-Blangoua, al nord del país, proper al llac Txad i zona d’extrema pobresa. Ordenat sacerdot el 1954, va marxar-hi el 1960. “Vaig arribar al sud del Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, només em vaig endur alguns llibres. I quan vaig anar al nord ja només em vaig emportar llavors de pastanaga i carxofa.” Si se’m permet, no l’evangelització sinó l’“evegetalització”. Preocupar-se més per les persones i no tant pel Papa, que diu en Ballarín. Potser per això, en tot aquest temps, mossèn Jordi Mas no hi ha batejat cap musulmà. “No és aquest el nostre camí”. El seu camí ha estat el de fer que la gent progressés materialment. Així, ha col·laborat en la construcció d'escoles, de pous d'aigua, de camps d'experimentació agrícola i avícola, ha fet centres de promoció de la dona –com la llar Femak, per a les dones de Makary–, escoles de formació professional, dispensaris, centres d’acollida o centres cívics, a més d’altres projectes. No és poca cosa, per ser una filosofia de vida dedicada als altres.

El setembre passat, amb els amics de l’Associació La Garriga Secreta li vam fer entrega dels 4.000 eurus recaptats amb la venda del llibre “Retrats de Garriguencs Il·lustres”. Mas ens va tornar a explicar la seva tasca al Camerun –ja ho havia fet el 2008 quan va recollir el premi Josep Parera–. Ara ens deia que els diners els invertirien en la construcció de dos pous d’aigua. Ens va il·lustrar –per això era i és Il·lustre– en les tècniques del saurí per tal de localitzar venes d’aigua subterrànies. “Tu també ho pots fer”, deia rialler, ajuntant les mans. Perquè malgrat el dolor físic que de ben segur ja sentia, Jordi Mas somreia, somreia quan parlava del Camerun. Només dues vegades he vist a Jordi Mas. “T’assembles al teu pare”. Totes dues m’ha causat una profunda impressió, una empatia sincera envers la seva tasca. Sols podia callar i escoltar-lo, sense gosar fer-li cap pregunta. La transcendència del que deia no contenia cap misticisme trinitari. El seu dogma era la quotidianitat d’uns camins de pols durant l’estació seca i d’un fangar en època de pluges. La fe de sortir-se’n. Les seves coordenades, les d’un altre paradigma sòcio-mental.

Perdoneu l’autocita. Quan el 2008 Mas va ser nomenat Persona Il·lustre de la Garriga vaig gosar escriure el següent: “A més a més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir –haurien de servir– per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció –si és que entre d’altres s’hi vol aquest– pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.”

No serà el cas de mossèn Jordi Mas. La seva tasca, vehiculada a través de l’oenagé Makary-Blangoua, tindrà la continuïtat en el temps que mossèn Mas desitjava.

Una foto a l’hospital de Vic amb motiu de la visita d’un bisbe camerunès ha estat la penúltima notícia de Jordi Mas. A partir d’ara, en l’estranya avinentesa de tornar a escoltar la simpàtica paraula “espirulina” pensaré en ell i en aquest cultiu d’algues que va impulsar per diversificar una dieta pobra en nutrients i pal·liar la fam de la zona. Jordi Mas tenia 80 anys i la pell colrada, del color del sol al Camerun. I el cabell blanc, recollit enrere, quasi insinuant una cueta. Seduïa amb la bondat. Abans de sortir de casa seva ens abraçà cordial, un a un. Et premia els braços i et fitava. “Com t’assembles al teu pare”, em tornà a dir. I et regalava dos petons.

(Article publicat a El9Nou. En premsa, aquí i aquí. Vídeo Baba Georges de TV3.)

Górecki

2010-11-16T16:54:00.001+01:00

No ho he sabut llegir en cap dels mitjans habituals, i fins avui no he sabut que divendres passat, 12 de novembre, es va morir el compositor polonès Henryk Górecki. Tenia 76 anys. Górecki va néixer el 1933 a Czernica, al sud de Polònia, i es va graduar amb honors a l’Acadèmia de Música de Katowice, ciutat on va viure i morir.
Considerat un dels pioners del minimalisme, les seves obres es van anar impregnant d’una espiritualitat catòlica d’arrel popular que reflectia la contemporaneïtat més dolorosa del segle XX. Les seves primeres composicions –“Simfonia núm. 1” (1959), “Scontri” (1960)– encara tenen un deix experimental que anirà transformant-se a favor de l’especulació dels continguts i en detriment de l’expressivitat formal. Ocorre així amb “Tres peces d’estil antic” (1963), amb la segona simfonia “Copernicana” (1972), amb “Beatus Vir” (1979) i, sobretot, amb la tercera simfonia, coneguda com la "Simfonia dolorosa o de les lamentacions" (1976), que durant els noranta es va convertir en la peça contemporània més venuda arran de la popularitat que l’any 1992 li va donar la interpretació de la soprano Dawn Upshaw. Arran d'aquesta rellevància discogràfica, a Górecki se li van obrir les portes i va arribar a col·laborar amb formacions del prestigi de la Simfònica de Londres o el Kronos Quartet. L’èxit, però, també li va comportar una allau de crítiques i detractors que sortosament no van fer més que reafirmar-lo en el camí emprès a partir del moment que per discrepàncies amb les autoritats comunistes –com no podia ser d’altra manera– va abandonar la docència a l’Acadèmia de Música de Katowice i es va concentrar en la creació i composició de petites peces, de cançons i obretes religioses, sempre en la línia de la música popular polonesa i a redós dels admirats Chopin i Beethoven. “Un gran èxit, sí; agraeixo a Déu que me l’hagi donat, ja que és com si un altre hagués compost l’obra.”

A continuació teniu un tast dels quatre moviments de la Simfonia Dolorosa. Escolteu-la, si us vaga, si pot ser prescindint del destorb de les imatges.

1.- Primer

2.- Segon

3.- Tercer

4.- Quart

Parlem de modernisme

2010-11-12T09:38:00.000+01:00

Potser saben l’anècdota. Resulta que el 1906 la mare d’Eugeni Xammar va vendre la masia de can Xammar de Dalt, a l’Ametlla del Vallès, a Joan Millet –germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català. Temps després, Xammar quedaria estupefacte en veure la remodelació exterior soferta per la casa pairal familiar a mans (i plànols) de l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall: “Un cop de raspall –per dir-ho així– fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua incomestible que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.”

Raspall (1877-1937) és l’arquitecte que dóna major sentit al modernisme del Vallès Oriental. No és l’únic, però sí el més prolífic i el que aixeca o restaura alguns dels espais públics i privats més singulars, com l’ajuntament de l’Ametlla, la sala Tarafa de Granollers, l’Alqueria Cloèlia de Cardedeu, l’antic Hotel Congost al Figaró o, naturalment, l’Illa Raspall, a la Garriga. També seria l’arquitecte municipal de l’Ametlla, la Garriga, Granollers i Caldes de Montbui, pobles on dissenyà els plans urbanístics respectius.

Ara la Garriga celebra el centenari de l’Illa Raspall, a l’entrada del Passeig, un bell conjunt de quatre cases bastides entre 1910 i 1914. La Garriga té la sort de ser una de les poblacions catalanes que concentra més edificacions d’aquest estil –i més que en tenia– i també té un dels majors estudiosos sobre el tema i sobre Raspall, que és en Lluís Cuspinera. De manera incomprensible, però, diguem-ho així, Cuspinera, lamentablement, no ha participat en el disseny d’uns fastos que ben dosificats i amb l’ambició adequada haurien de durar uns anys i no pas uns dies. No els voldria avorrir amb menudalles locals, dispensin. Al capdavall, el segrest de la cultura per part de la política –a saber: subvencions, amiguisme i clientelisme– és un fet que desgraciadament es dóna en massa casos amb intensitats diverses. Però no ens esquincem les vestidures. La part positiva de tot plegat és l’ampli marge que sovint actuacions revestides d’incapacitat –intel·lectual? política?– deixen a la iniciativa privada, i és així com sorgirà, amb les complicitats que calgui, una exposició itinerant sobre l’arquitecte Raspall.

El modernisme assenta la “modernitat” que cristal·litzaria durant els 20 i 30. La seva arquitectura és una baula més de la història contemporània d’aquest país. Les cases modernistes no són bolets aïllats nascuts per floració espontània, sinó part d’un relat que té un context. Per entendre’ns, no es pot pretendre celebrar el centenari d’un Bé Cultural d’Interès Nacional– per cert, una declaració promoguda per Cuspinera– amb un cop de raspall i “adiós”.

(Publicat a El9Nou, 12-11-2010)

Puiggraciós, 300 anys

2010-10-16T17:30:00.000+02:00

“La festa de l’entronització de la verge de Puiggraciós celebrada el dia 8 de setembre de 1957, havia de possibilitar la plasmació d’una idea, viva en la meva imaginació des de feia temps, consistent a coronar d’una manera simbòlica la Verge del Serrat des del cel per mitjà d’un helicòpter, el qual, en un descens vertical estricte, havia de deixar damunt el Santuari una corona d’argent i cristalls fixada a l’extrem d’un llibant.” La gesta, ideada pel poeta Carles Sindreu –per qui, si no?– no es va dur a terme, però ja forma part de l’anecdotari històric del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós que aquest octubre comença –impulsada pels tres àngels de la guarda que en tenen cura– la celebració del seu 300 aniversari. Cal remuntar-se, doncs, a inici del segle XVIII, quan els parroquians de Montmany, recollint la llegenda àuria de les marededéus trobades per bous o pastors, invocant els beneficis atribuïts a la imatge –una talla del segle XV que es guardava a Sant Pau de Montmany– van demanar permís al bisbe per construir un santuari que s’obriria al culte el setembre del 1711.

Anys abans de l’ocurrència d’en Sindreu, en plena follia guerracivilista, el santuari –com d’altres temples i patrimoni cultural– va ser cremat de manera absurda. L’indret fou lloc de pas pels refugiats republicans i poc després pels nacionals que venint de Bigues i l’Ametlla saltaven cap al Figaró. La imatge, aleshores, va ser amagada a la cova dita de la Casa Falsa, al dessota els horts de l’Ullar, abans de passar, successivament, per la masia homònima, per l’Ametlla i tornar, el 1952, a un santuari ja restaurat a partir del projecte de l’arquitecte Bonet Garí.

Mirador privilegiat del Vallès –i del país: el triangle entre el mar, el Montseny i el Pirineu és ben recomanable de veure des del capdamunt del turó on hi ha la torre de guaita–, l’indret ha estat llargament evocat des de molts punts de vista. Els germans Maspons i Labrós -Francesc i Maria- en recolliren, entre d’altres, la llegenda del Salt de la Núvia i, en vers i prosa, el poema “Aplec de Puiggraciós”; Raimon Casellas hi ambientà el clàssic “Els sots feréstecs” (1901) i el músic Manuel Blancafort va estrenar, al Liceu, el 1929, l’obra “Matí de festa a Puiggraciós”, per no citar part de l’obra sindreuenca. El paisatge de Puiggraciós relliga fe, història, lleure, natura i cultura de part d’aquest Vallès. Els actes que festegen l’aniversari ho posen en valor. Només acostant-s’hi ventat de prejudicis es pot copsar la riquesa d’aquest paisatge en tota la seva dimensió.

Publicat a El9Nou, 15-10-2010

Detenció i mort del president Lluís Companys

2010-10-15T09:26:00.000+02:00

Carme Ballester narra la detenció del president ara fa 70 anys:

“El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.

Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.

(...) Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus, però ho vaig fer i dir per si l’oficial en qüestió ho prenia en sèrio. I aixís fou, car per fi va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “a Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora.

No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”.

Transcripció íntegra de la carta, aquí.

Darrera carta del president Companys a la seva esposa, aquí.

Josep Miquel Servià recita un poema de Ventura Gassol sobre Lluís Companys:

Perdona'm, Lluís Llach

2010-10-08T19:21:00.002+02:00

Amb el degut respecte, versió lliure i desesperada (però sortosament circumstancial) de la lletra de la cançó Somniem. Com a descàrrec, al final podeu llegir i escoltar la versió original.

Moquegeu.

És clar que sí, moquegem constantment.

Esternudeu massa.

És clar que sí, però hem après a sonar-nos i ho moquem tot.

Moquegeu massa.

És clar que sí, moquegem massa, més, tot, àvidament.

Esternudeu massa de pressa.

Sí, és clar que sí. Esternudar, moquejar, desembutxacar el mocador amb pressa.

Expectoreu?

Sí, inevitablement, el gargall d'avui com el respir del demà.

Us moqueu massa.

És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus d'alguna màniga.

Escopiu massa.

És clar que sí, és el nostre dret rabiós i el nostre alleujament.

Porcs!

Potser sí, apassionadament però amb tendresa.

I tanmateix,

i tanmateix millor així,

millor un home que moqueja,

encara que, a vegades, precipitadament,

encara que, a vegades, sorollosament,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, a... atxim!

millor així, amb tota la seva mucositat humana, compacte i senzilla;

millor així, que no un estol de pensionistes sotmès al càlcul de receptes inútils.

Per això que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no s'avergonyeixi de cridar:

expectorem, sí, constantment, sense límits en els somnis,

ens moquem fins l'inimaginable.

Ens moquem sempre,

i ho moquegem tot, hem après l'art d'esternudar, aquest art d'esternudar

en nits interminables d'impotència; sabem esternudar i ho moquegem tot, tot,

i ho tossim tot, volem tossir l'impossible per arribar al possible,

volem esternudar el possible per arribar a l'impossible;

millor així, amb tot el nas vermell i els ulls vidriosos;

millor així, que no un ramat de tolits en sales sòrdides de qualque ambulatori;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

Moquegeu?

És clar que sí! constantment, moquegem sempre.

Si ens diuen: esternudeu massa.

És clar que sí, hem après a esternudar projectant capellans.

Si ens diuen: tossiu massa.

És clar que sí, tossim massa, més i tot, àvidament.

Si ens diuen: teniu massa mocs.

És clar que sí, esternudar, moquejar, tornar a tossir, sí, ja en tenim plens els ous.

(Vídeo aquí. Jo tampoc no sé què hi pinta el dibuixet. Aquí el text.)

L'octubre, segons Joan Maragall

2010-10-04T20:09:00.000+02:00

Sembla que tot es torni a començar en aquest mes. Els fruits ja s’han donat tots –i l’últim, el més bell, que és la magrana, menjar de pedreria–, el vi ja dorm i somnia en el celler, ha passat el vaivé dels temporals, els camps són nets, el cer és pur, el sol comença a fer-se amic i a brillar més daurat...

¿No heu vist un vol de coloms pampalluguejar per damunt de la ciutat algun migdia d’octubre? A cada girada que donen sota el sol, quina lluminària! L’octubre deu ésser el mes dels coloms i el mes dels àngels. L’Església els dóna els primers dies d’aquest mes, i ja el dia abans hi posa a Sant Miquel amb l’espasa brillant.

Que és dolça la fe en els àngels! Allò que ens diuen de que cadascú porta sempre al costat el seu àngel de la guarda és dolç de creure. Veritablement, hi ha entorn nostre quelcom que no es veu i es sent, que no té paraula sonora i ens parla, que no ens toca i ens guia, que plora i riu sense sanglots ni rialles, que ens dóna un bon pensament, que ens salva d’un perill, que ens vetlla quan dormim... i que de vegades sentim com si se’ns allunyés tapant-se el rostre... però que torna. A això se li han cercat molts noms... Entorn nostre o dintre nostre, hi ha moltes coses invisibles que es riuen dels noms que els hi donem si no són bells noms; i per aquesta cosa bona que ens acompanya, no s’ha inventat cap nom tan bonic com Àngel de la Guarda.

Sí, l’octubre és el mes dels àngels. En la major pau del cel i de la terra, sembla que ells poden fer-se sentir més, quasi sembla que amb una mica més ja els veuríem. En l’hora santa del migdia, gairebé se’ls veu volar entre el cel blau i la terra daurada; a posta de sol, jo diria que veig lliscar el seu vol per la muntanya moradenca darrera de la que es pon el sol; i a la nit, en les bones nits d’octubre, serenes, quietes, pertot arreu s’hi sospita un aleteig, com en la fosquedat dels nius.

És bonic d’imaginar els àngels com cossos de nins amb ales. En aquesta representació material, potser hi ha una endevinació de la naturalesa llur, de lo prop que estan de la nostra humanitat però deslliurats del pes del cos i amb la gran innocència del nin tan sàvia de Déu.

Al camp, els diumenges a la tarda, tots els arbres en són plens. Freqüenten les fonts solitàries, volegen per damunt de les sardanes dels nins i es gronxen suament en les campanes de l’oració.

En l’any s’hi veuen quatre portalades: el portal de Betlem, que s’hi entra trepitjant la neu, plena per sota de germinacions i promeses; el portal de la Pasqua, quan tot el món és verd i amb deler de pujar cap a la glòria; el portal de Sant Joan, on l’estiu, madurador de tot fruit, vermell flameja, i aquest portal dels àngels, on floreix dolçament la pau del descans després del gran treball de la terra, i a darrera la porta hi ha el somni de Nadal...

Joan Maragall, del llibre per a infants “Tria”, 1909.

La mort es desplaça lentament

2010-09-30T15:35:00.002+02:00

Després de dinar m'han dit que s'havia mort en Joan Triadú. He quedat parat. Una estona abans, tot dinant, llegia al suplement de Cultura de l'Avui el que seria la seva darrera crítica literària publicada. Més que una crítica, comentari reflexiu sobre una novel·la ambientada en la guerra civil. Quan m'ho han dit, he pensat, de cop, en el primer paràgraf de l'article, que m'havia cridat l'atenció per la seva imatge lírica, incontestable i potent: "Per als que hem tingut temps de pensar-hi de ben lluny, la guerra es desplaça lentament, com un somni. Ho fa navegant en silenci per una mar vespral i neutra. La mateixa embarcació s'emporta per ordre els que la preparaven, els que la declararen, els que hi participaren i els que, finalment, en tenien un record, del més punyent al més vague."

Tenia 89 anys i feia només unes hores que havia salpat quan jo llegia aquest paràgraf que em situa entre en els que no en tenen cap record i no per això es quedaran en terra.

La funció social dels poetes (catalans)

2010-09-24T09:23:00.000+02:00

"Algunes de les qüestions fonamentals de la vida, per exemple el lloc de naixement o la llengua materna, ens són donades i ningú no ens pregunta el nostre parer sobre aquests assumptes. Per això no té sentit ni enorgullir-se’n ni blasmar-los. Però un cop la vida es desenvolupa al voltant d’una llengua necessitem veure-la respectada a tot arreu, però d’una manera ineludible en el seu territori. Només així podrà assolir el propi vigor en tots els vessants de la nostra vida, dels quals a mi em toca defensar el de la poesia. Perquè som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra sentimentalitat.

Així ho sent aquest poeta català que avui es dirigeix a tots vostès en la festa de Barcelona, la capital d’aquesta nació que és Catalunya, que fa molt de temps va pactar amb una altra nació que era Castella formar una unitat que es va acabar dient Espanya.

Ara som en un moment difícil després de segles de conflictes. Potser ha arribat l’hora que una visió obligadament nova en un món nou ens faci arribar a una nova conclusió. Això ja no se’ns planteja només des de la visió de la llengua, ni tan sols de la cultura, sinó des d’una visió encara més àmplia. Potser la necessitat de supervivència, de progrés material i espiritual que té Catalunya en aquest moment crític de canvis en l’equilibri social i econòmic del món fa que avui s’hagi de renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts. Perquè ara, quan hem passat a creure i a dependre d’un ens superior que és Europa, ens adonem que ens pesa més que mai veure amb quina força perviuen encara les dues Espanyes de les quals parlava Antonio Machado. N’hi ha una de molt poderosa, que és reticent a avançar: aquella Espanya de las «unidades de destino», de la «irrenunciable unidad de la patria», avui garantida ni més ni menys que per l’exèrcit, com diu la Constitució. L’Espanya del pitjor Unamuno, aquella del «¡Que inventen ellos!».

Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant.

És possible que la nostra realitat social avui sigui bilingüe i que no triguem gaire a ser una nació amb moltes llengües maternes. Però aquesta nació, ara per ara i primer de tot, ha de defensar la seva existència i decidir quines relacions vol establir amb Espanya. Em sembla que les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l’únic que ens pot unir a tots —vinguem de la llengua que vinguem— és una Catalunya en català."

Joan Margarit, pregó de les Festes de la Mercè, Barcelona, 23 de setembre de 2010

A vegades

2010-09-23T17:08:00.000+02:00

A vegades faig com si jo fos sol al món i ja no hi fóssiu, com si ja haguéssiu marxat o no existíssiu. I és impossible fer-ho, tanmateix, sense la vostra presència. Aleshores repenso aquell poema de Sadé que hagués volgut escriure i que em vaig reescriure a raig i a sobre de memòria. Quan em vaga i m'hi poso, el repenso intensament de tan absurd com és que a vegades faci com si jo fos sol al món perquè no hi fóssiu i no hi hagués al meu voltant sinó l’aire que respiro i el que exhalen altres éssers. Com si la soledat del món, pam a pam, consistís, exactament, en saber-ne la possibilitat però ignorar-ne no la imminència sinó la immanència. Si veiéssiu que algun cop faig com si jo fos sol al món perquè haguéssiu marxat o bé no hi fóssiu, passeu de llarg, si us plau, gireu el cap, no en feu cabal. O feu talment, també; arribats aquí, no ens ho tindrem en compte.

Sancho Marraco, patrimoni musical oblidat

2010-09-17T23:53:00.001+02:00

El matí del 16 de setembre de 1960 –ahir va fer cinquanta anys– moria a la Garriga el músic i compositor Josep Sancho Marraco a l’edat de 81 anys. Sancho Marraco és considerat un dels grans compositors catalans de la primera meitat del segle XX, sobretot de música religiosa, si bé la seva obra també comprèn música profana, especialment sardanes, harmonitzacions i composicions diverses de temàtica popular. El seu fons, repartit entre la Fundació Maurí de la Garriga i la Biblioteca de Catalunya –una part més petita es troba a l’Arxiu de la Catedral– conserva, pràcticament, la totalitat de l’obra del compositor: prop de 700 peces profanes, quasi 400 de religioses i uns 300 arranjaments.

La prolífica activitat del músic no només s’explica per la seva capacitat de treball i un entorn propici –l’oncle era Mestre de Capella de la Catedral de Barcelona–, sinó també per la seva precocitat a l’hora de composar, que s’inicià als catorze anys. El 1887 es traslladà a Barcelona amb la família, on va tenir com a mestres Josep Mas i Serracant, Josep Viñas i el seu oncle, i amb setze anys ja va ser nomenat organista de l’església de Sant Agustí, càrrec que va compaginar, fins el 1908, amb la direcció musical del Teatre Romea de Barcelona. Sancho Marraco, doncs, vivia de ple l’efervescència cultural de la Barcelona modernista i noucentista i les seves composicions aviat van començar a ser conegudes i premiades, sobretot en jocs florals –a Reus o a Girona, per exemple. El seu reconeixement es fa palès no sols per la quantitat de premis assolits en vida –més d’un centenar–, sinó per les nombroses col•laboracions que li són demanades per ser membre o presidir jurats en certàmens de cors de Clavé, amb els quals tingué una llarga i estreta relació i també en reconeixements institucionals –des del Centre Català de Granollers a la Sociedad Artística Musical de Madrid.

Tot plegat li va valer el nomenament, el 1922, de Mestre de Capella de la Catedral de Barcelona, d’on ja era organista, i un reconeixement públic que el portà tant a presidir tribunals d’oposicions com direccions honoràries de corals i orfeons diversos.

Malgrat l’allunyament relatiu de la comarca, però, sempre hi va mantenir el contacte gràcies a les amistats amb els músics Josep Aymerich i Manuel Blancafort, de la Garriga, amb Josep Maria Ruera, de Granollers, amb Tomàs Balbey, apotecari i estudiós de Cardedeu, amb Francesc Baldelló, musicòleg i organista vinculat a Sant Feliu de Codines, o amb l’escriptor Carles Sindreu, de qui musicà, el 1957, el poema Cançó de l’Ametlla del Vallès. La correspondència de Sancho Marraco –copiava en llibretes les cartes emeses i guardava els retalls de premsa on se’l mencionava– dóna bona mostra, doncs, de les seves fecundes relacions personals, artístiques i professionals.

Durant la guerra civil va ingressar a l’Associació de Funcionaris de la Generalitat amb categoria de docent i director musical i les seves obres sovint van ser interpretades per la Banda Municipal de Barcelona atès el seu caire popular i catalanista. La seva casa de la Garriga va servir d’oficina del Socors Roig Internacional. La impressió de la guerra civil –expressada en la correspondència amb el seu amic garriguenc Lluís Fortuny– motivà, el 1938, la composició de la Missa Defunctorum –recentment enregistrada en cd per la Camerata Impromptu–, potser la seva obra més profunda i impactant.

Acabada la guerra, amb el prestigi personal i musical intacte, als 63 anys, Sancho Marraco va tornar a la Garriga. Era el 1942 i un any després va ser nomenat Fill Predilecte. Tanmateix, ni deixà de composar o dirigir ni de participar en jurats o rebre distincions. El 1957 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la Medalla al Mèrit Artístic i el 1959 es festejà el seu 80è aniversari al Palau de la Música, amb l’Orfeó Català, el qual va dirigir quan s’interpretà la seva composició La filadora.

El 1964, quatre anys després de la seva mort, s’inaugurà un monòlit per honorar el seu record, darrere de l’església, a pocs metres de la casa on va morir, avui desapareguda. Hi van actuar els cors locals de l’Aliança, l’Orfeó Garriguenc i el cor infantil de la Salle, i van fer acte de presència representants de l’Orfeó Català i de la Federació de Cors de Clavé, a més d’amics personals com el músic granollerí Ruera.

Enguany, a cinquanta anys de la mort del Mestre, amb el seu llegat i partitures a l’abast, la Garriga –de tanta tradició coral i musical– no li haurà dedicat cap tipus de record, institucional o no. Potser encara s’hi és a temps. No es tracta de repartir culpes, sinó d’assumir responsabilitats, no massa greus però sí força elementals, em sembla. Al capdavall, qui sap si l’oblit té a veure amb la deixadesa indigne del monòlit, tan brut i escrostonat que no permet veure ni la data de la seva mort. Ha de ser això, segur, no se m’acut cap altra explicació.

(Publicat a El9Nou, 17-9-2010)

Diada a l'Ametlla

2010-09-16T14:40:00.001+02:00

No és la primera vegada que hi col·laboro però sí la primera en què hi he tingut una intervenció explícita. Amb bon criteri, l’acte institucional –unitari i sobri, però potser amb excés de globus– ha tingut lloc al parc de Joan Plumé (qui fou alcalde republicà durant la guerra civil), on hi ha hagut els parlaments –amb tarima i faristol, ben ornamentats, sortosament a l’ombra–, l’ofrena al monument al vell alcalde i també els concerts i el vermut –amb mantells blancs a les taules reblertes d’oferta generosa. Després de la breu intervenció de l’Alcaldessa, acompanyada per alguns regidors de govern i oposició, se m’ha concedit l’honor de prendre la paraula per intentar explicar –amb més o menys traça, i amb l’ajut d’alguns mestres– què és això de l’11 de setembre, per què cantem els Segadors i des de quan. Si voleu, en podeu fer una lectura des d’aquí. Com deia, si hi ha alguna ocasió, festivitat o commemoració propícia per intentar “conèixer-nos nosaltres mateixos” –més enllà de les contingències de la misèria actual–, la Diada n’és, sens dubte, una magnífica ocasió.
(Fotografia: Ajuntament de l'Ametlla del Vallès)

Bullirà el mar

2010-09-10T16:17:00.001+02:00

Baixant de la c-60 cap a l’n-2, en un dels trams que ja en direcció nord, sempre paral·lels al ferrocarril, deixen veure el mar de la costa maresmenca, he vist fer-se realitat el vers immens d’en March que diu allò de bullirà el mar com la cassola en forn, perquè la cassola, a sobre el mar, surant en l’aigua, cap allí on l’horitzó assenyala l’indici d’unes antigues muscleres avui abandonades, era tot corona de foc, el fogó incandescent d’una vitro que un Posidó desmemoriat i xaruc hagués oblidat apagar després de fotre’s, per esmorzar, un simitomba de rap, i desaparèixer, indolent, entre veles e vents, cel amunt cap amunt, resseguint amb els dits el rastre de la llum vaporosa que en aquella hora, filtrada pel caprici absurd dels núvols, queia com suau cortina de baf damunt nostre, i de poc no m’enduc, aleshores, el ciclista del club de Pineda que –diria– després d’expectorar fort, no ha sabut o pogut evitar un gir estrany cap endins la calçada mentre jo, fent talment, agraïa de cor dins el forn sobtat i bullent del pit que no em vingués de cara, encegat –a joc de daus vos acompararé...–, cap feliç ignorant del gran vers immortal i tan bell de l’Ausiàs March.

"Capvespre" amb Màrius Torres

2010-08-30T22:33:00.000+02:00

Quan seré mort, ja no tindré més febre.
Seré fred com el marbre o com el cel,
la meva cambra semblarà un pessebre,
hi haurà rius i muntanyes i un estel.
I figures de fang o de retaule
que no em veuran, i jo els veuré morir.
Deixa'm guardar una sola paraula,
Senyor, per ells, quan pensaran en mi.

Un 30 d'agost de 1910, avui fa cent anys, naixia a Lleida el poeta Màrius Torres i Pereña. El poema transcrit data del 17 de març de 1937 i fou escrit al sanatori de Puig d'Olena on Torres hi féu estada a partir del 1935 fins el 29 de desembre de 1942, data de la seva mort a causa de la tuberculosi. La fotografia correspon a la cambra on el poeta expirà. Va ser feta fa dos dies, en el transcurs d'un homenatge i ruta guiada pel mas Blanc, Puig d'Olena i Sant Quirze de Safaja, on és enterrat. Per ara i de moment, això és el que puc dir.

Notícia de nosaltres

2010-08-23T23:41:00.000+02:00

“Per a la gran tasca de conèixer-nos necessitem la col·laboració dels poetes, dels novel·listes i dels assagistes, dels esperits que posseeixen el do d’intuir, sense documentació prèvia, els batecs més ocults de l’ànima del poble. Una estrofa genial –on les paraules prenen l’equilibri just forçat pel ritme–, una descripció espurnejant on es defineix un estat d’esperit individual o col·lectiu–, poden esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat microscopi documental.” Són paraules de Jaume Vicens Vives, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement –i els cinquanta de la seva prematura mort–, renovador de la historiografia catalana i agent actiu en l’intent –falsament reeixit, però això és una altra història...– d’establir ponts fructífers de diàleg amb la intel·lectualitat (falangista) castellana durant els anys cinquanta. El fragment pertany a Notícia de Catalunya (de 1954, revisada el 1960), llibre clàssic de Vicens, ara reeditat. Es tracta d’un assaig oportú que actualitzava el catalanisme i posava de manifest la necessitat de bastir una història allunyada de “reis i prínceps, batalles i esdeveniments polítics, per tal de concentrar els focus sobre el mecanisme íntim del desenvolupament humà de Catalunya.” Era un concepte, doncs, allunyat i enfrontat al romanticisme i que vist, des d’avui, l’avenç de les ciències socials, tot i poder subscriure’l, no deixa de ser un producte del seu temps. Però en l’obra i projecte de Vicens hi ha un corrent de fons i una demanda ben actuals: “Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps dels carolingis.” És a dir, a l’hora d’esclarir quin futur i quin horitzó nacional és el més adient per al país, cal tenir en compte la trama i l’ordit que ens han fet ser com som per saber-nos explicar –sobretot saber-nos entendre i explicar– més enllà dels tòpics i consignes de la trompeteria argumental que impregna la política i constreny certa opinió i periodisme actuals.
Si aquest estiu visiten l’Empordanet, no deixin de veure l’exposició Complicitats, a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, resum sincer de la relació intel·lectual entre Pla i Vicens i bona mostra de l’evolució del pensament de Vicens i de les seves vel·leïtats polítiques, truncades, de ben segur, per la seva malaltia i mort. “Cal penetrar a fons en el cor del nostre ésser col·lectiu.” Això és el que va fer Jaume Vicens Vives i el que posà per escrit a Notícia de Catalunya.

(Publicat a El9Nou, el 20-8-2010)

Més sobre Vicens Vives: aquí, aquí i aquí

Agostembre

2010-08-13T13:14:00.000+02:00

Simular destrament amb pluja i trons de xapa il·luminats un mitjan setembre essent encara agost insuls de cossos abocats a la platja –excessius i derrotats– talment crancs o tortugues tropicals a punt de posta i zel. Amunt amunt, només l’albatros solitari contra l’afonia del temps, d’un temps.

No esteu a l'altura

2010-08-12T15:28:00.000+02:00

Avui, l'article d'en Palol és ben clar i de bon llegir: "Als polítics catalans actuals us passa com als franquistes un cop mort Franco: la realitat us ha depassat, sou presoners culturals i morals d'uns principis i una retòrica que ja no corresponen als fets, als problemes, als reptes, als objectius, i no us queda més remei, per decència però també des d'un estricte sentit pràctic, que retirar-vos per deixar passar qui estigui en condicions d'entendre i gestionar una situació davant de la qual és clamorós, i així ho ha evidenciat la ciutadania, que no esteu a l'altura."

Per si servís d'alguna cosa, jo també m'he afegit a la crida http://www.araomai.cat/.

L'home dels noms de lloc

2010-07-30T20:00:00.000+02:00

Ja m’hi havia referit en una altra ocasió, als treballs de toponímia de l’Enric Garcia-Pey. Si ara crec oportú insistir-hi és perquè darrerament he tingut l’oportunitat de seguir, a certa distància, però també prou a la vora com per fer-me’n més cabal, la culminació de dos treballs més, el de l’Ametlla del Vallès i el de Lliçà d’Amunt. Són recopilacions que ja tenia fetes feia temps i que, finalment, s’editaran a la tardor. Cal felicitar-se’n i felicitar a l’autor per la seva feina ingent i discreta, que ja compta amb vint-i-cinc poblacions de la comarca que poden presumir de tenir aplegat, en un volum, el seu patrimoni onomàstic –els noms de lloc, de gent, de cases... Ben sovint, la tasca de l’Enric depassa la mera referència i s’endinsa –deixant-ne constància documental– en la descripció i explicació del nom o motiu, en la hipòtesi reforçada per l’etimologia o en la simple conjectura que deixa entreoberta la possibilitat de noves aportacions. Llevat de Sant Pere de Vilamajor i una part de Figaró-Montmany, Garcia-Pey ja té recopilada la toponímia de tot el Vallès Oriental, que aviat és dit. Regirant des d’arxius municipals i parroquials fins a privats i familiars, el projecte d’inventariar la toponímia comarcal ha pres cos a mesura que s’editaven els treballs per part dels ajuntaments respectius.

Tanmateix, aquest “corpus” viu restaria incomplet i sense desplegar el seu potencial si es mantingués tancat en edicions locals, sense possibilitat de poder-se consultar a la xarxa. Seria un privilegi per a estudiosos de diferents disciplines –i per al públic en general– disposar d’un portal que recollís globalment l’inventari toponímic de la comarca que l’Enric Garcia-Pey ha anat treballant des de fa més de trenta anys. Cap comarca catalana té aquesta possibilitat, perquè cap disposa d’un Garcia-Pey. Correspondria, potser, a l’Arxiu Comarcal de Granollers, liderar aquesta iniciativa? Al Museu? Al Consorci de Turisme del Vallès Oriental? A algun dels ajuntaments de la comarca amb prou sensibilitat pel tema? No podem fer veure que no tenim aquests milers de topònims recopilats, tot aquest patrimoni a l’abast.

Endegar aquesta tasca seria la millor manera d’agrair i reconèixer a l’Enric –públicament, institucionalment, “comarcalment”– la feina feta, de posar en valor, fent-ne difusió, aquells treballs que des de l’altruisme, el rigor i la serietat contribueixen a “guardar-nos els mots”, ni que sigui a partir de l’intangible que suposa poder anomenar llocs i persones que potser ja no hi són, o que potser si hi són ningú ja no recorda o sap llur nom, que són pell del nostre paisatge verbal, cal·ligrafies de la història, relat en curs d’un patrimoni immaterial.

El 9 Nou, edició 30-1-2010

El país d'en Patufet

2010-07-22T14:51:00.000+02:00

Portada de la revista Patufet, del 23 d’abril de 1932, il·lustrada per Junceda, amb un poema (tothora) escaient de Ramon Blasi i Rabassa.

A Sant Jordi

¿Encara no, Sant Jordi? ¿Què espereu

per redimir la Pàtria esclavitzada?

Avui ja no és un drac, avui són deu,

que Vós haureu d’occir d’una llançada.

¿Voleu més dracs que nostres passions?

Vivim tots dividits per mesquineses,

dins casa ens increpem com a lleons;

en canvi, amb l’enemic, quantes febleses!

Sant Jordi, esperoneu-nos el neguit!

Lleveu del nostre cor la llavô insana!

Que un gran amor s’arbori en cada pit

i abrandi l’ampla terra catalana!

Que sense un gran amor i un gran daler,

la Pàtria mai per mai lliure es veuria.

Sant Jordi, deu-nos seny i deu-nos fe

i agermaneu-nos més de cada dia!

R. Blasi i Rabassa

Un altre "article" inconstitucional

2010-07-19T10:08:00.001+02:00

El poeta Carles Camps Mundó, darrer premi Carles Riba amb “La mort i la paraula”, i autor, entre d’altres, del “Llibre de les al·lusions” i “El contorn de l’ombra”, ens envia aquest article, inèdit en premsa, segons sembla a causa de la seva extensió, no pas de la seva contundència. Fa bo de llegir opinions com aquesta de part dels nostres poetes més dilectes. Gustosament, i amb el seu permís, ens en fem ressò.

“El Tribunal Constitucional ha dictat sentència i ha decidit que el català a Catalunya no pot ser ni tan sols llengua preferent de l’administració, amb totes les conseqüències que se’n derivin: pensem en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació de titularitat pública. És a dir, volen reduir la nostra llengua un altre cop a la semiclandestinitat cultural i a l’ús en l’àmbit familiar i prou. (Realment els catalans no vam saber entendre –i perdoneu-me la humorada– la capacitat oracular d’Aznar quan ens va advertir que él sólo hablaba catalán en la intimitad.)

Continua, doncs, l’obsessió espanyola contra qualsevol llengua que posi en dubte la concepció nostàlgicament imperial de la relació de poder no pas amb ciutadans, sinó amb súbdits. Tota llengua que no sigui l’espanyola, aquí i a l’Amèrica Llatina, és una llengua plebea, una llengua “indígena” sense capacitat de cultura escrita –recordem l’episodi de Suárez i la ciència–, i aquest menyspreu el practica una llengua –accepteu-me la metonímia– que potser sí que té milions de parlants, però que, en el mapa lingüístic de les llengües més esteses al món, malauradament és la llengua de la pobresa i de la immigració, és la llengua subordinada a les altres llengües grans, fins al punt que llengües més petites pel que fa a l’extensió, com l’alemany, l’italià o el francès, tenen molta més importància cultural i econòmica que no pas la llengua castellana en les seves diverses varietats hispanoamericanes. Una importància, la d’aquestes altres llengües europees, que deriva justament de la capacitat d’innovació i de creació, dos termes vedats en l’àmbit espanyol, on es paguen royalties per tot i on una generació progressista com la del 27, que volia canviar les bases d’una ideologia cultural que s’aferra al que inventen ellos i que es rabeja en la complaença de conceptes masclistes com el honor y la gallardía, va ser massacrada sense cap pietat i obligada a exiliar-se ben lluny, tot perquè Espanya continués rendint culte als privilegis més depredadors i sanguinaris i als valors eclesiàstics més reaccionaris.

Bé, doncs ara, com tantes altres vegades, aquesta cultura espanyola, amb molt poca cosa per oferir en l’àmbit del progrés humà que sigui temptadora, a part de la sempre “convincent” força bruta, és la que a través de tribunals caducats i sense dignitat per renovar-se, i a través d’uns partits d’àmbit estatal que ho permeten i fins i tot ho persegueixen, com és el cas del PP, vol posar traves legals al nostre desenvolupament lingüisticocultural. (¡Encara els haurem d’agrair que no facin servir la gran tradició humanística de la baioneta!) Sí, ens volen posar traves a la llengua i la cultura amb la perpetuació de la mutilació centralista practicada avui dia d’una manera grotescament fatxenda. (Només cal que ens fixem en la “falla” política valenciana, amb els ninots “indultats” –¿fins quan?– de Don Francisco i Doña Rita.) I tot per impedir que puguem ser mai una de les cultures que compten a Europa, tant per dimensions territorials i per potència econòmica com per nombre de parlants i per producció cultural. L’Espanya secularment endarrerida, com s’ha demostrat fa poc amb la crisi, sempre ha viscut d’esprémer les colònies, quan en tenia, o ara de plomar les parts més dinàmiques de la perifèria peninsular.

A més a més, sense donar-los ni veu ni vot en l’assumpte, hi ha la demagògica utilització dels milers de catalans castellanoparlants com a punta de llança de l’extermini lingüístic català, quan en realitat són quatre ressentits universitaris catalanofòbics, que confonen antinacionalisme català amb el més ranci, sòrdid i mesquí nacionalisme espanyol, els que, atribuint-se una representativitat que ningú els ha atorgat, mouen els fils a Catalunya de l’anticatalanisme més fals i falaç possible, amb els inestimables amplificadors de totes les tèrboles i reaccionàries forces ultradretanes espanyoles, amb PP, FAES, COPE, El Mundo i tutti quanti, al capdavant, i al culdarrera, “ciutadans”, Ferrans, Bonos i Rosas Díez.

Demostrada l’obsessió espanyolista contra la diferència, contra l’alteritat, com ha quedat ben patent ara amb la sentència del TC, si és que encara en necessitàvem cap prova més, els polítics de Catalunya, aquests polítics que sempre s‘abaixen els pantalons de la conselleria que sigui per fer contents el món empresarial i el sector negocis, s’haurien de plantar d’una vegada per sempre davant del frau –o, si no, retirar-se de la cosa pública– i negar-se a participar mai més en una política que únicament ens porta la humiliació de ser tractats com una ciutadania de segon ordre que no té plens drets lingüístics. Ja és hora que tots els drets dels ciutadans, i la llengua n’és un –com també ho és una vida digna–, passin per sobre dels interessos politicoempresarials.

És necessària la ruptura política i econòmica amb aquesta estafa que és l’estat de les autonomies, sense esgrimir possibilismes de “peix al cove” i assumint-ne les conseqüències que siguin. S’han de començar a fer, doncs, els passos imprescindibles cap a la independència i deixar de banda estatuts que no són respectats ni pels tribunals ni pels partits espanyols: s’imposa obrir un procés democràtic de secessió, encara que Espanya, en la seva incapacitat negociadora, plantegi la ruptura com a traumàtica. (Prou que ho sabem, que la mateixa Constitució que ara, segons la sentència de les seves tronades vestals, ens rebutja com a nació de ple dret i com a llengua de primer ordre –tot plegat passant per sobre de la voluntat popular–, al seu torn instaura la “raó militar” –perdoneu-me l’oxímoron– com a defensora de la unitat d’Espanya. ¡Quina magnífica capacitat d’integració constitucional!)

Diguem-ho ben clar: estem tips de passar per bilingües sota la pressió d’un unitarisme lingüístic de tradició reaccionària i d’haver-nos de sentir feliços, a sobre, veient com la nostra llengua i la nostra cultura queden diluïdes i indefenses enfront del multiculturalisme que els ingenus sense nord teòric de l’esquerra ens venen com a progressista i que no és res més que submissió als interessos del mercat global, massa sovint monolingües.

Crec que tot això que he anat apuntant sobre l’acció política que s’hauria d’emprendre és el desideràtum de molts de nosaltres, però també és cert que no confiem gens ni mica en els nostres polítics, que no són sinó uns mesells acostumats a tota mena de tripijocs i renúncies.”

Yo soy español

2010-07-13T09:39:00.000+02:00

Ho comentàvem diumenge, entre petards i botzinades i crits adotzenats de “yo soy español, español” de canalla (hormonalment alterada) en edat d’eso. El nervi del país –i m’ho ratifiquen les imatges que he vist per la teletres– és el que es va manifestar dissabte sense trencar ni un vidre d’aparador ni cremar cap arbre o mobiliari urbà. Centenars de milers de persones i ni un vidre trencat. És el país actiu i articulat que es reconeix en la llinya i traça d’un pòsit i d’una il·lusió compartida. L’altra, que és molt respectable, no articula ni construeix res ni (per Catalunya) mourà mai tanta gent –per què? amb quina causa?– com dissabte es va aplegar al Passeig de Gràcia i a la Gran Via.

Avui he pensat en l’amic Sindreu quan deia que en molts moments de la seva vida va ésser feliç essent espectador de la felicitat dels altres. L’alegria, ja se sap, és encomanadissa, però, com la tristesa, sempre va per barris. La mateixa reflexió fa la Gabancho a l’inici d’aquest article recomanable, tot i que em quedo amb la conclusió: “Al capdavall ens adonem que l'orgull espanyol ve sobretot de l'emoció un xic primitiva de l'esport. Aquí sí que les coses funcionen, i ja és pega que els Gasol i els Nadal i més de la meitat de la roja i el 100% de la natació siguin catalans. És pega però no problema: se'ls espanyolitza i ja està. S'espanyolitzen també les emocions. El que no tenen en compte és que són emocions efímeres, volàtils i que no tenen gaire fonament seriós. Fixem-nos que tantíssims catalans van celebrar l'Eurocopa de la roja i, des de llavors, l'independentisme s'ha multiplicat com mai abans. La gent és prou llesta de separar emoció i determinació nacional.” Semblantment, però amb un altre punt de vista, s’expressa en Màrius Serra en aquest article, com sempre, juganer.

Al capdavall, em pregunto, quin és el relat de país que hem construït durant aquest darrers trenta anys durant la major part dels quals hem tingut transferides les competències d’ensenyament? Quin el relat que s’ha fet a les classes d’història? Quin imaginari s’ha projectat a través de la literatura? Quina excel·lència i orgull s’ha transmès a la canalla que ara crida “yo soy español, español”?

La cisa nacional –allò que no importa a la majoria de la gent, a la Catalunya real, en diuen, perquè tot és crisi, atur i habitatge– comença a tibar davall la bragueta dels pantalons i tard o d’hora algú se’ls haurà d’acabar abaixant o bé quedar amb el cul a l’aire. El sastre, dissabte, va començar a prendre mides.

El Port de la Selva

2010-07-05T11:08:00.001+02:00

Resolució de l'Ajuntament del Port de la Selva (Alt Empordà). En resposta a la sentència del TC sobre l'Estatut, el municipi es declara moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució espanyola. Presentada per l'alcalde, Genís Pinart (CiU), la declaració ha tingut el suport dels set regidors de la corporació (4 de CiU, 2 d'ERC i 1 del PSC).

Davant la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya, el Port de la Selva es declara moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola

Davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’Ajuntament del Port de la Selva, reunit avui en ple extraordinari, interpretant els anhels dels ciutadans d’aquest poble empordanès als quals representa, fa públiques les consideracions i acorda les resolucions següents.

1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.

3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.

4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.

5. Així mateix, cridem els veïns del Port de la Selva i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

El Port de la Selva (Alt Empordà), a 5 de juliol de 2010.

Una làpida per a Eugeni Xammar

2010-05-26T12:06:00.000+02:00

Aquest dissabte, a les 12h del migdia, al cementiri de l’Ametlla del Vallès, amics i admiradors de Xammar li retem un altre homenatge de reconeixement. Bé, es posarà una làpida a la seva tomba. Xammar morí el 5 de desembre de 1973 a l’Ametlla, a l’edat de 85 anys –havia nascut el 1888. L’acte acabarà –no podia ser altrament– amb un dinar a la Fonda Europa de Granollers, segona casa de Xammar durant els seus darrers anys al Vallès, on parlarem i aprendrem (més) sobre el vell llop de l’Ametlla.

En aquest bloc ens hem referit llargament –i llarg com era– a Xammar. Aquí un article, allà un altre, més enllà la sèrie Xammar sobre la república (un, dos, tres, quatre, cinc) i altre cop aquí una propina.

Amb l’amic Albert Vilar llegirem uns fragments de “Seixanta anys d’anar pel món”, extrets de la lectura dramatitzada que vam dedicar-li fa un parell d’anys. Transcric l’emotiu fragment final:

"Els quatre darrers anys de la meva vida tenen un to una mica diferent, un to de melanconia, de desencís, de desengany, un to de color de gos com fuig. El divendres Sant de 1969 va morir, quan jo tenia 81 anys i ella 79, la meva primera muller després de 47 anys de viure junts. Que ningú no em pregunti res sobre aquest matrimoni. Dient que va durar 47 anys em penso haver-ho dit tot. El dia 2 de maig de 1970, és a dir, quan jo tenia 82 anys, em vaig tornar a casar. Que ningú no em faci el retret d’haver anat massa de pressa, el temps no em sobrava i la meva segona dona no era per a mi una coneixença de quatre dies.

25 anys abans, segons les paraules de Lloyd George referint-se a un incident semblant de la seva vida, aquella dona havia estat “la meva secretària i quelcom més”. Durant un quart de segle ella es va casar, va tenir fills i cada un de nosaltres dos va fer la seva vida. Però mai no ens vam perdre totalment de vista.

La meva primera muller descansa al cementiri de l’Ametlla i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ser suficient perquè un capellà de criteri estricte li refusés la sepultura en un cementiri catòlic. Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d’una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d’homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla.

Tots ells m’esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l’Ametlla a la Garriga, a l’escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d’una llaminadura.

És un camí que per sota de l’ermita de sant Nicolau va a parar a can Busquets. Allà podia triar dos camins, el de baix, que per can Illa duia a la carretera i al pont sobre el Congost, i el de dalt, que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà ni arribar fins a can Busquets. Al peu del turó de sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més."

Massa dies

2010-05-21T16:42:00.001+02:00

Massa dies. L'herba és alta i aviat caldrà tornar a segar. La pluja d'aquest maig inclement i estrany ha sadollat la terra a lloure i a pleret. Han sortit llombrius i tot que havíem oblidat que ignoràvem. Tornares d’Istanbul i jo sortí rabent deixant la maquinària en marxa i tota bruta l'era. T'ho hauria d'haver dit, perdona. Això és una festa i un desfici i el batre, per uns dies, és aquí al costat. L'airet, al vespre, és fresc, encara. Del dia. Ragen versos a granel i la llum a quarts de nou que tant deies t'agradava. Olors comencen a vessar-se com un desmai de mans avall avall d'un cos. He vist roselles al marge del rodal i ginesteres un bon xic amunt del pont que creua el riu. Aviat te’n portaré, perquè ja serà Corpus. I aviat tornaré a sumar anys, també. Mudo la pell però no muda el temps. L'herbam torna a ser alt i caldrà segar de nou. Massa dies, massa dies per tant poc temps.

Repunt

2010-05-06T13:40:00.001+02:00

Altre cop l’estranyesa de viure i aquesta cosa de creure poder saber expressar-ho. No la fi, sinó el trajecte és la pregunta fressada de pors i planisferis. Quan la distància entre dos punts és conjugar l’espai d’un fus horari, l’arcada és el dibuix que fem en l’aire milers de peus amunt, sempre fits a l’horitzó. Trencar la barrera del so, creuar la del silenci. Avui diuen que divuit graus. Diuen que treva de pluja i ullades de sol com esquinços de llum apedaçada entre el cortinam velat d’acer nigulós. Dic pomells de verd insultant pertot quan tornis d’Istambul i tot –encès– sigui de nou en punt, apunt i a punt.

EnVers

2010-05-03T00:04:00.001+02:00

Vora la mar, sobre l’arena clara,
l’aigua mor als meus peus.

Màgica riu, i tremola; i encara

plena d’estranyes veus,

desvetlla al fons de la meva peresa

una llarga remor

d’onades mortes. Cançons de tristesa

paraules de dolor,

crits de passió, recances antigues,

-solada del meu cor!-

Onada del record, quan et deslligues,

safir i porpra i or,

com la veu de l’aigua, única i vària,

venint de molt endins,

el meu passat ressona en la fondària

dels meus cargols marins.

Màrius Torres, juliol 1937

Com la veu de l'aigua. EnVers canta Màrius Torres. Quadrant Records. 9 poemes musicats amb excel·lent delicadesa i resultat.

Helena

2010-04-27T20:32:00.002+02:00

No és novetat, ho sabem. És corrent de fons abisal. I sabem també de la capacitat evocadora a què ens empenyen les lectures, evocacions no necessàriament reals, perquè parlem de literatura com un recurs per eixamplar les vides no viscudes o aquelles que en colpejar-les tenen l’estridència d’un ressò lleugerament metàl·lic. Sigui també que no ens salva, però crea àmbits de salvació als quals atenir-se en cas de fuga o desesper.

“De mi pequeño reino afortunado me quedó esta costumbre de calor y una imposible propensión al mito”. El mite de Gil de Biedma és aquí de la mateixa naturalesa que els mites novelats de Pavese –El diable als turons o El bell estiu–. Estiu. Pre-estiu.

La d’Ayesta és, també, una novel·la pavesiana, mitològica. Convé rellegir amb periodicitat quasi estacional certs llibres, retrobar certes lectures, perquè així com les collites tenen bones i males anyades depenent del clima damunt la terra i els cultius, així també les lectures podran donar fruits saborosos (quasi carnerians) en realitzar-se sota condicions atmosfèricament determinades. Això és: la intensitat de recepció d’un text és directament proporcional a les variades analogies que som capaços de projectar-hi.

Ara entenc aquella cançó que fa: “quina pena, quina pena, que no puga creure que ets una sirena”. Bellíssima. D’en Joan Amèric. L’entenc perquè els mites ho són perquè són inabastables, però les deïtats no tenen sentiments i sovint atorguen cos i veu a mites fets veritat. Helena deixà de ser sirena, deixà de ser una impossibilitat remota de mite, criatura llunyana, ara encarnada en la terrible possibilitat de no ser ja inaccessible, amb l’humà trasbals que això comporta. És el pitjor que pot passar? Fuga o desesper?

La rosa

2010-04-23T11:46:00.000+02:00

Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres, amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no m’arreplegaràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben l’espinada inútilment. Conec la teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha prou del teu imperi, de la teva tirania! M’avergonyeix d’haver-me deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!

J. Palau i Fabre, Càncer, 21-12-1944

.
(Articles del dia aquí i aquí)

Invitació

2010-04-19T19:43:00.003+02:00

PrimPoet-2010

2010-04-16T09:56:00.001+02:00

Conec el director, que m’atura i em va dir: “tu que escrius al 9 i que tens tants lectors, per què no fas un article que parli de nosaltres? Si no el fas tu, no el farà ningú!”, i em va allargar un manifest groc com a programa, i jo el vaig desplegar i em va aparèixer una nena amb un paraigües invertit que en lloc de repel·lir acollia lletres i no aigua; i vaig girar el full, el manifest d’un groc llampant, i vaig veure la tirallonga d’actes programats entre abril i juny, i pensí d’entrada i per dedins que déu n’hi do, que mira quin dispendi ara que hi ha crisi i que tenint com tinc i estant el pati com està que no m’atabalin massa amb poesies i poetes; però llavors m’hi vaig anar fixant, en cadascun dels vint-i-pocs actes, vaig fixar-me i tot en el que deia, i ara n’hi havia un que anava de l’Espriu, i un altre d’en Màrius Torres, i després un de l’Estellés, i altre cop un de l’Espriu abans del d’en Pla, que diu que també ho era, de poeta; i després encara un altre sobre en Ferrater, amb gintònics i piano, i en Sindreu que treu el cap i somriu murri, i aleshores tots marxen cap al nord, tothom cap a Rússia, amb l’Akhmàtova, en Brodsky o la Tsvetàieva, i tornen a les cinc per fer un te i pastes amb el dandi Philip Larkin, i et regalen poemes de l’Albó, que aquest any en fa vuitanta i resulta que ho celebren, i també ho celebren en Pena i en Boluda, la Rodés i en Camps Mundó, l’Obiols-Bocanegra i en Romera, inclús en Perejaume, que amb un ganxo pescarà paisatges de fonoll i caderneres, i el vent de ponent durà el joglar Xavier Baró mentre a l’Àgora voleiaran Papers de Versàlia entre els acordions d’en Belda i en Tirant lo Folk; i vaig pensar que potser sí, que malgrat no ho fan al barri –és per això que em fot i ja em cau lluny–, potser sí paga la pena (i és ben gratis) anar-hi a veure què s’hi bull i cou; i vaig mirar aleshores el primaverapoetica.com, i de nou aquella nena amb el paraigües invertit que en lloc de repel·lir recull lletres i no aigua, amb el braç ben estirat i la mà oberta que sembla dir-te “vine”, i li vaig dir que sí, al director, que li faria l’article i parlaria d’ells, i que potser i tot ens veuríem algun dia que potser hi anés, malgrat la feina, la dona i la canalla, els sopars, el cine i el futbol, que són el desviure diari –en vers i prosa– del nostre vol i dol.

(Publicat a El9Nou, 16-4-2010)

Pdepoesia

2010-04-15T09:29:00.001+02:00

Divendres dia 16, a les 20,30h, a la pista central de l’església de Sant Pere de Premià de Dalt, final del IV Trofeu Open Pdepoesia entre els poetes Carles Sindreu –remuntant posicions dins el rànquing (“home d’aplecs i de caceres, de costellada i porró blau”), d’esmaixada fina, vers vellutat i revés amb perfum de glicina– i Narcís Comadira –top ten consolidat (“mascle, gironí. Mitja estatura. Ullets de marrec trist.”) Seguidament, en honor als campions, fanfàrria jazzística amb 256 Trio i ball de nit primaveral a la plaça. Hi haurà copa de xampany amb vistes al mar. S’admetran expansions sentimentals. L’aforament és limitat, però el plaer serà infinit. El match començarà puntualment.

Incitació

2010-04-13T23:34:00.000+02:00

Un temps vam ser muts. (Un temps.) Després del gest, el gruny com a expressió del dolor de viure. Ditades de sang sobre les pedres. I foc, i salabror rere els turons. I un altre gruny, plaer i més dolor, encara. Finalment, el llamp, el tro lluminós dins la cova. Designant el so vam esculpir els sentits: vam escopir el mot, passada i rés del sil·labari. Parlar i llegir és desfer un malentès. Escriure és provocar-lo. Si la poesia no té res a veure amb la literatura, l’àlgebra té res a veure amb les matemàtiques? El color amb la pintura? El vent, la pluja, amb els fenòmens meteorològics? La llum, amb què té a veure, la llum? La nit, amb “les flames a la fosca”? Aleshores, digues, tu i jo, què i amb què tenim a veure?

Dos poemes de Jordi Llavina

2010-04-09T16:26:00.003+02:00

Amb puntual recurrència –i és bona ocurrència– en Jordi té l’amabilitat d’enviar-nos recomanacions literàries i cites adients per a dies ventats, tardes plujoses o matins d’excés lluminós i asserenat. Són correlats literaris quotidians que, com un guant fet verb, s’ajusten al moment i mida precisa, sovint preciosa. Avui, entre la neu de Londres i la neu d’Astúries, també ens assabenta del (nou) premi de poesia Vila de Martorell que li han concedit pel recull País de vent, llibre escrit durant els darrers tres anys i homenatge indirecte, diu, a la Conca de Barberà, comarca des d’on a través del remodelat Museu de Vida Rural –hi anirem, hi vindrem...– en Jordi exerceix part del seu dinamisme literari. Per a l’ocasió ens venta dos poemes que seguem gustosament. El cor n’és el denominador comú. Un salvatge cor, que diria en Riba. L’un que batega, l’altre que ja no. Els poemes d’en Jordi són composicions de lloc amb una narrativitat que hi flueix tranquil·la i on el detall és invasiu com l’heura en el reixat d’un vell casalot. En la malla de poema, si hi passes la mà gosant-ne el tacte, hi notaràs el batec del moviment: sístole i diàstole.

Cor meu

No en tens cap altre: és el teu cor.
Tan coriaci, i més inexpugnable
que les figueres de moro que creixen
en timbes fondes, ferestes com tombes.
En canvi, altres vegades, fonedís,
retut i vulnerable com la figa
que, des del mirador d’una branca alta
al veïnat amable d’un jardí,
ha caigut al carrer i, oferta al trànsit,
sembla que es queixi –estremida, esclafada—
sota el corró pneumàtic d’una roda,
o que potser es va descosint –petita
víscera— a la mà cuitosa d’algú
que l’ha collit de terra i ara pren
tant de delit pastant-ne l’hemorràgia.

Anunciació

(al mas de les ombres)
Aquell dia vas obrir els porticons del mas
–massissos, de fusta gebrada de vernís.
Només quedava un vidre a la finestra.

Una franja de llum va projectar-se
del fred de fora al nínxol de la llar
–tan buit, i net, sense volves de cendra.
Abans, però, havies apartat les cortines
–d’un color verd de terra mai rentat
i d’un caient sense fe ni el rigor
de la mortalla vestint el pit mort;
més aviat el vellut polsegós
del teló d’un teatre d’artesans.
Trobàvem, dins una fornícula,
tot de diaris vells i de revistes
de feia anys, i dins una senalla
branquillons secs de pi i un munt de pinyes,
pinassa i agulles torrades,
potser cargolins morts i terra eixuta
que hi devia haver arribat un matí
sent una pell tendra de fang
damunt l’os llarg d’una branqueta
o dins les cel·les d’una pinya oberta.

Dins de la llar, penjaven els clemàstecs.
També hi havia eines de ferro negre:
l’atiador, que a les nits ens servia
per burxar els tions encesos, ferint-ne
l’escorça fins a fer-la espurnejar;
i la joguina freda d’una pala
per escurar la cendra l’endemà.
La nostra habitació feia olor
de manta humida, de guix revingut.

Et recordo a peu dret, al menjador,
a tocar de la taula que tenia
un calaix fondo, amb pom rodó, pel pa,
contemplant la franja de llum, absorta.
¿Que et trobes bé, t’has marejat, què et passa?
Explicant-me que et senties tan nua
com la neu de serradures dels àcars
o la senalla de la llenya prima.
Miro si hi ha res fresc a la nevera.
I em deies que amb el ferro dels clemàstecs
no feies per lligar curta l’angoixa.
Què et sembla si t’estires una estona.
Llavors vas fer, resolta, un cop de cap,
com espantant-te mosques de la cara,
i vas tornar més pàl·lida a prop meu.

Et vas deixar morir mesos més tard.
Com l’àcar nu. I el ferro que, en efecte,
semblava que es fongués al teu costat.
Cadena desfeta,
..........................una lleva espanyada,
...............................................................el forat
allà on hi havia hagut tota la vida el cor.

L'aventura

2010-04-07T10:30:00.000+02:00

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus

Rimbaud

Avancen lents, els dies. No passa ràpid, el temps, perquè l'eternitat no pot tenir mai pressa. Veig, immòbils, d'un lletós compacte que sura en l'aire, grans masses informes de temps nuat. Tot quietud. Pluja amunt, m'esbalço en calabruix de pedra i de silencis damunt camps de verb a punt de sega.

Ja és aquí

2010-03-29T15:16:00.000+02:00

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?

Si puc, Gabriel Ferrater

Lliga del Bon Mot

2010-03-26T09:48:00.000+01:00

"Els catalans som uns malparlats de collons. Si amb la mateixa facilitat i eficàcia que desembeinem insults i improperis bo i recordant-nos de la mare d'altri més que de la pròpia, apliquéssim l'ímpetu verbal a d'altres nobles tasques molt més edificants per al comú, la paret temps ha que fóra dreta. Però ca." Vagin a saber si poc o molt era això el que devien pensar els prohoms lligaires. Efectivament, entre els artefactes diversos que ha donat el pintoresquisme català al llarg de les centúries, destaca, entre d'altres, amb llum i verb propi, la susdita Lliga del Bon Mot. Fou aquesta, en síntesi, una societat filantròpico-lingüística que esmerçà temps i diners -i molta paciència- en el proselitisme dominical de la moralitat aplicada a la parla (i de retruc també a la pensa)...

(Més, aquí.)

Un pare Il·lustre

2010-03-25T10:48:00.002+01:00

El meu pare va ser nomenat, al ple d'ahir, Persona Il·lustre de la Garriga. Unanimitat i aplaudiments. Felicitacions, declaracions, entrevistes, fotografies. Motius? Molts i merescuts. El 21 d'abril, al Teatre del Patronat, coincidint amb la presentació de la segona part del llibre "La Garriga secreta" es farà l'acte d'homenatge institucional. No puc dir res més. No sé, ara, dir res més. "Massa a prop de la vida visc." Penjo tres fotografies d'ahir (dels amics Ramon Ferrandis i Dani Soler) i el text íntegre que els "secrets" vam presentar a l'Ajuntament al·legant els mèrits reconeguts.

Albert Benzekry i Fortuny, des del 1956, ha estat un estret col•laborador del Fill Predilecte de la Garriga Josep Maurí i Serra, el qual va veure en ell un digne successor de la seva obra cultural, nomenant-lo, l’any 1965, per voluntat testamentària, i entre d’altres persones, marmessor del que hauria de ser la futura Fundació Maurí. És de suposar que aquesta designació obeïa a una de les persones de la seva més íntima confiança. Va ser la seva mà dreta conjuntament amb una altra Persona Il•lustre, en Martí Sunyol, i amb Joan Hernandes, amb els quals va executar el programa de les festes del Mil•lenari de la Doma, ja que en Maurí estava molt malalt, fins el punt que no va poder assistir a cap dels actes que havia programat des de casa seva. Abans, però, l’any 1959 s’inauguraven les obres de restauració de l’església de la Doma i es cantava, per primer cop, el Plany de Sant Esteve. L’Albert, sota el guiatge d’en Maurí, participava, també, en la recuperació d’aquest patrimoni.

Per la seva faceta de recuperador i continuador de l’obra i llegat de la Fundació Maurí; per la seva tasca continuada, constant i abnegada com a cronista de la història garriguenca i dels seus afers quotidians; per la seva dedicació a la recopilació de fotografies antigues i a la creació de l’arxiu fotogràfic i documental, la classificació i publicació dels seus llibres; pel fet que la seva tasca, sovint silenciosa, ha afavorit i contribuït a l’avenç cultural de la Garriga i a la promoció de la cultura catalana en el nostre poble, i després de l’homenatge popular en la III Nit de la Cutura del 2008 i del reconeixement espontani que va tenir lloc al Patronat el proppassat 11 de desembre de 2009 en motiu de la presentació del llibre “Retrats de garriguencs il•lustres” i dels aplaudiments de tots els assistents a l’acte, creiem que Albert Benzekry i Fortuny s’ha fet mereixedor de l’atorgament del títol de Persona Il•lustre de la Garriga per part de l’Ajuntament garriguenc. El seu historial és llarguíssim. Intentarem, però, fer una síntesi de la seva trajectòria en diversos camps.

Des de l’inici de la Fundació Maurí, l’any 1969, en va ser secretari i tresorer fins el setembre de 2009. Ha estat membre de la Junta de l’Escolania Parroquial durant 17 anys, de la Comissió del 25è aniversari de la restauració del Santuari de Puiggraciós i del 250è aniversari de la benedicció i inauguració de l’església parroquial. La seva activitat es podria dividir en tres àmbits: el cultural, l’educatiu i el polític.

En l’aspecte cultural cal destacar la quantitat de concerts, exposicions i conferències que ha organitzat i gestionat individualment o a través de la Fundació Maurí. Cal destacar, entre d’altres, les gestions amb la Coral Sant Jordi, Càrmina, Càntiga, Polifònica de Girona, la coral Sant Esteve de Vilaseca de Solcina, la visita (en tres ocasions) de l’escolania de Montserrat i, sobretot, de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, dirigida per Antoni Ros Marbà.

També l’organització d’exposicions de dibuixos d’Amador Garrell, d’Adrià Gual, de caricatures de gent de la Garriga, de Josep Maria Serra, de ceràmica popular d’Antònia Pelauzy i Núria Ester, d’art popular i obra gràfica de Montserrat Gudiol, Joan Guinovart, Ràfols Casamada, Todó, de fotografies de Josep Ruaix, de reproduccions de Picasso, dels concursos de pintura ràpida de Corpus...

Igualment, l’organització de conferències de caràcter cultural com la d’Adrià Gual de Sojo, la convocatòria dels Premis Rei Martí i Núria Albó per a infants en edat escolar, conferències de Manuel Amat i Joaquim Ventalló sobre l’obra de Carles Sindreu, teatre infantil com “L’arribada del rei Martí a la Garriga” o “El gat sense botes”, la xerrada d’Oriol Martorell “Pau Casals, l’home i el músic”, els viatges a Granollers per assistir a concerts de música pels alumnes de 8è d’EGB de totes les escoles de la Garriga, etc.

Possiblement, però, del que l’Albert se sent més orgullós, en el bon sentit del mot, és quan l’any 1978 la Comissió de Pares de les escoles Puiggraciós, Immaculada i Sant Lluís el delegà, junt amb Josep Vilarrasa, perquè gestionés davant la Delegació del Ministeri d’Educació i Ciència la concessió d’un Institut de Batxillerat i de Formació Professional. Després de moltes gestions i reunions amb la delegada Maria Jesús Cebrian i el senyor Escofet l’objectiu es va assolir amb el suport de l’alcalde Pere Surigué. Realment, va ser una fita molt important per a la Garriga.

També cal destacar la seva defensa de patrimoni garriguenc. L’any 1976 va encapçalar una instància presentada a l’Ajuntament, conjuntament amb altres entitats locals, perquè el consistori promogués un Pla Parcial de Remodelació de la mansana de la Torre Sant Josep, a la carretera de l’Ametlla. Amb els Amics de les Nacions Unides va convocar una reunió amb totes les entitats locals per tal de presentar el manifest que s’havia elaborat en relació al Patrimoni Urbanístic. L’11 de setembre de 1977, amb un centenar de persones, va presentar al•legacions contra l’aprovació del Pla Especial de la Ronda de Navarra (avui del Carril), i s’endegà una campanya amb el lema “Salvem la Ronda del Carril”. Va convidar a l’alcalde a assistir a una informació pública sobre la Ronda, però l’acte fou suspès per l’autoritat governativa.

L’any 1978 va demanar, amb el recolzament de l’Associació de Veïns, de CDC, PSUC, UGT, CCOO i l’Associació de Pares d’alumnes del Col•legi Nacional, que s’aturés l’enderrocament de la Torre dels Ocells (Can Crexell, avui residència d’avis) i que es fes el Catàleg de Protecció dels Edificis.

El 23 de novembre del mateix any, i recolzat per l’Agrupació Folklòrica, UDC, CDC, Esplai la Guineu, Coral Infantil Plou i Fa Sol, Coral Ariadna, Societat Pajaril, CCOO, PSUC, UGT, Cooperativa Sant Lluís Gonçaga, Patronat Parroquial i Associació de Pares de la Immaculada, sol•licita a l’Ajuntament que atès que està a punt de finir la suspensió d’obres de la Ronda del Carril, l’Ajuntament presenti un dels dos plans existents de la zona al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, únic camí viable per aturar aquest afer, del qual l’Ajuntament en seria l’únic responsable en cas d’enderrocament. Dos dies després, es reuní amb l’alcalde Surigué i amb el delegat d’obres, Ramon Villanova, per parlar d’aquest tema (fotografia a la “Història Gràfica de la Garriga”, 1900-1985, pg. 171).

Sobre les qüestions de caire polític cal fer esment de la implicació de l’Albert sempre des d’un punt de vista independent i de no militància en cap partit polític.

L’any 1973 va sol•licitar la inscripció de la Fundació Maurí al registre del cens electoral per “Entitats”, per tal de poder participar en les properes eleccions municipals (no democràtiques), petició que fou denegada per tres vegades. La Fundació Maurí era considerada com a catalanista i no convenia que cap membre d’ella entrés a l’Ajuntament. Així doncs, i a títol particular, es va presentar pel “Terç Familiar”, avalat per tres consellers (Josep Maria Canamasas, Pere Guri i Ramon Dameson) i un exconseller (Anton Andreu), però als pocs dies renuncià a la candidatura perquè s’havia de signar fidelitat als “Principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino.”

L’any 1974 va sol·licitar a l’Ajuntament la col•locació d’una placa a la façana de la casa de la vila amb la inscripció del document en el qual el rei Martí l’Humà concedia la carta de municipalitat a la Garriga.

Conjuntament amb els Amics de les Nacions Unides, Cine Club, Agrupació Folklòrica i la Fundació Maurí, demanen que durant l’11 de setembre de 1976 la bandera catalana onegi a la façana de l’Ajuntament.

L’octubre del mateix any es celebra una de les primeres conferències de caràcter polític, amb Alexandre Cirici Pellicer, titulada “Catalunya avui”.

El 26 del mateix mes, juntament amb Francesc Viñas Faura, demana permís al govern civil per celebrar la conferència “Catalunya i les llibertats democràtiques”. Presideixen l’acte en Joan Garriga i l’Albert Benzekry, promotors de la reunió, responsabilitzant-se del que pogués passar.

El 5 de novembre demana autorització per celebrar una conferència amb Miquel Sellarès sobre “La lluita unitària a Catalunya”.

El 5 de desembre es celebra el primer debat sobre “Problemes municipals”. Presideixen la taula Josep Mayoral, avui alcalde de Granollers, Joan Garriga i Lluís Cuspinera. L’Albert Benzekry, en el torn de paraules, demana públicament, i per primera vegada, la dimissió del consistori franquista. El 8 de desembre el govern civil va suspendre la xerrada que ja estava prevista d’en Pere Ardiaca sobre “El PSUC i l’autonomia de Catalunya, que s’havia de celebrar a la Fundació Maurí.

Durant l’any 1977 es va celebrar una conferència sobre “L’Esquerra Republicana de Catalunya”, a càrrec d’Anna Maria Sallés Bonastre, i el 26 de maig va sol•licitar, amb el recolzament de 140 garriguencs, l’adhesió de l’Ajuntament a l’Estatut de 1932.L’enumeració podria ser encara més llarga, però aquest extracte ha de ser suficient per agrair a l’Albert la seva feina desinteressada i abnegada a favor de la cultura a la Garriga. Tanmateix, acabem aquesta síntesi assenyalant que Albert Benzekry i Fortuny és el garriguenc que ha publicat més llibres sobre el nostre poble. Recordem que és autor de 5 volums de la “Història Gràfica de la Garriga”, amb fotografies de diversos temes que comprenen tot el segle XX, del 1900 a l’any 2000; també és autor dels 4 volums d’història documental “La Garriga dia a dia”, entre els anys 1955 i 1975. Sabem que ara mateix està treballant en dos nous volums d’aquesta sèrie o col•lecció. També és autor, junt amb Ernest Boix, del recull “La Garriga, targetes postals antigues”. És un col•laborador entusiasta de “La Garriga Secreta” i del llibre “Retrats de Garriguencs Il•lustres”. Va fer, l’any passat, una conferència sobre la revista “El Congost” i en té una altra a punt sobre “El Xàfec”, les dues revistes garriguenques de referència del primer terç del segle XX garriguenc.

L’entusiasme que demostra per les coses de la Garriga fa que mai no tingui un no per a ningú, tant si es demana una dada històrica, una fotografia o bé una consulta a la Fundació Maurí, que diríem que és quasi la seva segona residència.