Nit de Nadal amb poema

Hi ha les dues olles d'escudella i carn d'olla i la cassola amb el pollastre rostit que esperen pacients el dinar de demà. Hi ha gent pel carrer, algú que apressat tragina paquets i famílies que tornen de missa del Gall. Es senten cants i veus que ja celebren el Nadal aquesta nit. Llums a les finestres, alguns d'intermitents i de colors. Massa ninots vermells que pengen de les balconades. Hem estat parlant vora la llar de foc, que feia dies que no ens vèiem. Vell ritual de purets i licor, de la família, els amics i la feina, d'il·lusions que tot just ara comencem a projectar. A més de complicada, la sabem misteriosa, la vida, però és en el guany d'aquests moments quan ens torna el canvi d'una companyia que ens agrada compartida.

"Anunciació" de Bernat Martorell

No pas només pel fet que el pintor sigui
o vingui del mateix racó que tu,
ni per haver-vos trobat tot de sobte
a un museu d'un país força llunyà,
tampoc no són l'època o la temàtica
allò que realment t'ha ullprès
i ha fet que entre diverses taules gòtiques
t'hagis fixat de seguida en aquesta,
sinó sobretot la seva factura
-tan pulquèrrima, precisa i airosa,
que de poc no ho traspassa quasi tot:
país, temps, motiu i artifici-,
i el caient astorat d'una madona
que sembla no creure's el que tot just
li acaben d'anunciar amb gran delit...

En el desengany del boc emissari,
però encara més en la reacció de Maria,
no ens hi podrem reconèixer ara i sempre?

Àlex Susanna, dins Angles morts

Sindreu en xarxa

De mica en mica ho anem teixint, ens hi anem posant. Gent que ens va salvar els mots i ara estem en deute amb ells. Passos petits. Ara, gràcies a un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per a la creació de webs literàries, ha estat possible presentar, de manera permanent i virtual, l'exposició de retrats d'infants que Carles Sindreu va dissenyar al llarg de la seva vida. Junt amb els retrats, però, hi ha la voluntat que el web sigui un portal on a més a més es puguin trobar altres recursos sobre l'escriptor mentre no s'edita la seva obra completa. El que hi ha, doncs, és una diguem-ne primera versió. I tanmateix ens en felicitem. Gràcies Carme, gràcies Stefano, gràcies David!

Els savis

No són aquells a qui el gran Joan Capri es referia al seu celebrat monòleg del mateix títol. Aquests tenen, sovint, l’aire desmenjat i foteta de qui s’ho mira tot des de la talaia que dóna haver acumulat feixos de temps a les butxaques. La seva condescendència, que podries entendre com a signe inequívoc d’una superioritat moral que tenen mal entesa, és la credencial amb què anteposen, davant dels altres, la humilitat necessària per arribar a una tal condició. Per contra, llur generositat és desinteressada, límpida com un cel desembral, si és que verament ho són, de savis. Però això, és clar, només ho arribes a esbrinar si ets pacient i t’arriben a insinuar –per exemple amb una paraula amable, un convit o una simple encaixada– allò que voldries apreciar com un inici d’indici d’amistat, admiració o vague companyonia. A vegades et pots equivocar, no caldria si no, perquè “lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria”, com advertí Verdaguer.

Jo he tingut la sort de conèixer-ne uns quants, de savis, els darrers per Lliçà d’Amunt, però la majoria de vegades ha estat sense voler. No penses mai: “aquest o aquesta ha de ser savi, segur”. Però després d’un tracte sovintejat, i esberlada la timidesa inicial, quan la franquesa supera totes les prevencions que sempre li aconsella la modèstia, ah..., aleshores ja ho saps, i et dius del cert: “n’he trobat un altre”. Potser vostès es preguntaran –si han arribat fins aquí– de què va tot això, quina mena d’embull mental és aquest. L’Eugeni d’Ors, filòsof i esteta noucentista que vam perdre, va escriure en una de les seves glosses del 1909: “Hi ha mil vies subtils, fora de les que solem enumerar com a fonts de notícia, mil vies per les quals adquirim coneixença de les coses que més interessen, tal vegada, a la nostra salut d’esperit.” I bé, heus ací una apologia d’aquelles persones que des de l’anonimat de la seva actuació superen de llarg l’estadi de ser només “fonts de notícia” i voldries ara empeltar-te una mica d’aquesta saviesa intangible que fins i tot ells –distrets com són de la seva condició– ignoren que vesteixen. I és que obviar-ne la conditio també és condició de savi. Del seu contacte ens en queden sempre partícules d’un solatge que haurem d’aprendre a administrar quan ja no els tinguem a la vora, perquè la seva poètica, com la subtil màgia que ens arriba per Nadal si la vols veure, com tota bellesa que muda en matèria, és natura viva evanescent.

(Publicat a l'edició d'avui de El9Nou)

1 de desembre

Jo no m'hi havia fixat, però l'Anna em fa notar que sí, que allí al mig de la fotografia de l'Avui, a la portada, molt petit, hi ha una cosa que sembla el meu cap, que mira cap a una banda -inconfusible perfil prominent amb barba retallada-. Anàvem força endavant, a no més de cinquanta metres de la capçalera i el recorregut va durar una hora i mitja, aproximadament. La gent, molt diversa, de diferents edats, parelles, grups d'amics, famílies senceres, molts amb el mocador al coll amb el lema de la manifestació. Quan es passava per davant la comissaria de Via Laietana, xiulada i esbroncada; més avall, davant de la seu dels sindicats, igualment; també davant la seu del govern civil, em sembla que era, ja a prop del tram final. Fora d'això, i d'algun espontani que apuntava maneres, l'ambient era força insuls, almenys a la zona on ens vam bellugar. A estones, semblava una processó de Corpus totalment desorganitzada.

Les consignes, lògicament, anaven per barris. Igual que les interpretacions de l'endemà i encara avui. Era tot molt previsible, però no per això deixa de sorprendre. És igual la quantitat, però és molta la gent que hi cap entre la plaça Catalunya i l'estació de França, em sembla. I és igual si n'hi ha 6.900.000 que no van sortir al carrer. És un argument molt pobre que els unionistes -per emprar la terminologia proposada per López Tena- hauran d'aprendre a treballar-se si encara no volen quedar més en ridícul i evidència del que ja van quedar diumenge i anar perdent adeptes. D'altra banda, s'equivoca la portaveu de la Plataforma quan diu que la manifestació no era independentista. No fotem, Mònica -i disculpin la familiaritat amb la compatrícia garriguenca-. No sé el que va sentir ella mentre llegia el manifest -la primera lectura va ser interrompuda diverses vegades amb crits i aplaudiments-, però no eren pas visques a Espanya. Naturalment que la manifestació també era independentista, i jo hi afegiria un sobretot. És altament tòxic dir que la gent hi va anar enganyada, com diuen els unionistes populars. Fa riure només sentir-ho, i fa esfereir pensar que puguin creure que la gent és tan imbècil. És l'altra cara dels que no hi van anar i no aniran mai a un acte on es reivindiqui el dret a decidir dels catalans sobre qualsevol qüestió. Ells ja la tenen presa, la decisió, però són incapaços d'articular un discurs que intel·lectualment i política sigui convincent i pugui contrarestar les evidències d'un model que ja no serveix per Catalunya. No tenen cap projecte pel país que no sigui mantenir-lo anestesiat dins de l'Estat espanyol.

La pregunta: i ara què? Bé, jo crec que dependrà de les respostes que es puguin obtenir a partir dels resultats de les eleccions espanyoles del mes de març, de com les forces nacionalistes puguin condicionar el govern entrant. Això és l'únic que preocupa i ha preocupat sempre els espanyols -menys amb les majories absolutes que tan bé han administrat a Catalunya a favor dels seus interessos-, i bé prou que es blindaran davant qualsevol intent de fer avançar l'autonomia catalana, que per això ja tenen el Tribunal Constitucional a punt. L'estratègia popular i socialista envers Catalunya, allà i aquí, és plenament coincident, ni de dretes ni d'esquerres. A Catalunya la dialèctica que acabarem veient imposar-se serà la unionista i la independentista, és a dir, la conservadora i la progressista, en un altre paradigma -amb els matisos que calgui- del que ens tenien i estàvem acostumats. Ja no serà refundació del catalanisme, sinó, probablement, la fundició d'aquest en un nou argumentari que exposarà clarament els avantatges -polítics i sobretot econòmics- que per Catalunya suposarà ser un nou Estat europeu. D'això és del que es va començar a parlar el passat 1 de desembre, i jo podré dir que hi era, i mira, que en tinc una foto.

Eliseu Climent, impressionant

Dilluns parlava del País Valencià i avui La Vanguardia Española va i dedica l'entrevista de l'última pàgina al factòtum catalanista més prolífic dels Països Catalans. La seva lectura és totalment recomanable i obligatòria per a tots aquells a qui flaqueja l'optimisme sobre la nació. Encara avui hi ha pocs vasos comunicants entre les realitats culturals catalana i valenciana. Se'n dolia -i prou- el poeta Josep Ballester quan ens ho contava la primavera passada, en la seva visita al Festival Primavera Poètica de la Garriga. Ahir mateix, un tertulià de barra i cervesa, poc sospitós de lluir vernís catalanista, em confessava, encara, la seva idea d'ajuntar catalanitat i europeisme, amb uns arguments -així li ho vaig dir- que recordaven els d'en Carles Gasòliba dels anys vuitanta, és a dir, totalment caducs i periclitats. L'Europa de les nacions s'ha revelat com una molt bona estafa política per incauts -"quant més europeus siguem, menys espanyols serem"- i una molt bona coartada intel·lectual per especular futuribles escenaris que mai es concreten perquè dins l'àmbit europeu qui té la força de decisió són els estats sobirans. El que planteja Eliseu Climent, però, no és ni tan sols una aproximació a refundar el catalanisme, ni és tampoc catalanisme, entès, aquest, com un conglomerat d'expressions articulades a redós de la Renaixença decimonònica. La seva trajectòria d'activista i promotor -amb fuetades que com El Temps o l'editorial 3 i 4 han arribat fins a Catalunya- demostra a bastament l'anomalia cultural des d'on projecta les seves energies sobrehumanes. Vull dir que en una situació relativament normal, en un País Valencià amb uns estàndards de civilització política -per dir-ho d'alguna manera- homologables, posem per cas, als que patim a Catalunya, la força que exercirien les seves idees tindria un efecte crida molt més visible entre els principatins i no es tindria la sensació d'estar revivint l'efervescència cultural que hi havia a Catalunya als setanta quan la societat s'encarregava de promoure el caliu cultural davant la inòpia de les institucions locals i provincials. A la fi, però, la realitat sempre s'imposa, i la seva percepció i posterior transmissió no deixen de ser projeccions poc o molt entusiastes de com voldríem que fos si, de fet, abans i prèviament, no ens hagués sacsat saber com és. Per exemple: ara mateix m'avisen que un tal Montilla és entrevistat per la Terribas a la teletres. Tanmateix, la meva projecció immediata serà seguir llegint el darrer llibre de l'Albert Mas-Griera. Comprenen el que vull dir?

Teletres al País Valencià

Que la televisió autonòmica és això i no un mitjà amb visió nacional catalana és cosa sabuda i comprovada només mirant qualsevol noticiari. Constatar-ho, tanmateix, no és altra cosa que acceptar que és l'únic referent televisiu que emet en llengua catalana -exceptuant les emissions de la pallassada de la granja aquesta del 1907 o el programa de la Otero on mai falten els convidats espanyols-, a banda d'alguns canals privats que fan el que poden i que encara no tenen desplegada totalment la seva cobertura territorial.
En fi, malgrat això i d'altres imponderables llastimosos, encara ens hem de veure humiliats per la sanció absurda que l'espanyolisme valencià vol imposar a l'ACPV, que és l'entitat que gestiona els repetidors amb els quals es rep teletres al País Valencià. La multa, de 300.000 eurons -quantitat totalment desproporcionada i amb evident intencionalitat política, lliure de tota desvergonya (com és possible, vull dir legal, poder imposar tal sanció?)-, no només comportaria la clausura dels repetidors, sinó que deixaria en entredit la continuitat del projecte cultural endegat per Eliseu Climent al centre de València, el Centre de Cultura Contemporània Octubre, als antics magatzems El Siglo, llargament evocats per Estellés al Llibre de Meravelles. És per això que ja fa dies que s'ha posat en marxa una campanya arreu dels Països Catalans per tal de recollir aquests diners, campanya a la qual s'han adherit nombroses entitats, particulars i partits polítics. El ressò de tot plegat a teletres tothom el sap. Un pudor incomprensible. La Generalitat hauria d'aclarir quines mesures ha pres, quines negociacions, denunciar quins esculls amb nom i cognom.
La quantitat que es demana per persona són 10 eurons, a ingressar al compte de La Caixa 2100-0700-17-0200599135.
No tinc cap dubte que els diners s'acabaran recaptant, ni tampoc que amb barroeria o talant, Espanya ens la va endinyant. I tan amples, allà i aquí.

Un poema de Miquel Àngel Riera

Com qui, en contemplar-lo, troba perfecte un paisatge
però hi fa falta un falcó i va i l'hi posa,
en anar a cloure un llibre, sempre m'entra
aquest deler d'anomenar-te, Nai. A tu i a les coses
que me feis ser com som, que sou jo. D'alguna forma
constituïu la fe de veritat amb què voldria
que quedàs clar que qui l'ha escrit és un pobre home
que, sense altar més alt que tocar pell humana,
ha sabut resistir, vers a vers, l'arravatada
temptació d'arrenglerar-se els seus materials cap a fer-ne,
de tal disseny de vida parca, un molt més noble
i rutilant joc de miralls: com si no fos vera
que el goig just va a moments, mentre el dolor s'instal·la.
Altres pics esmentava, vora el teu, el nom amable
dels éssers sense els quals no sabríem com viure
i el llarg rengle de coses, quadres, pedres,
que, traslladats allí des dels racons de ca nostra,
enardien l'espai, habitant el poema.
Ara vull referir-me, en acabar aquest llibre,
als amors de carrer, callats, importantíssims:
amors de vint segons cap a aquell cos que passa,
amors intermitents, amors adesiara
que ens eixamplen la vida en tornar de la feina,
amor per uns cabells o la forma adorable
de travessar un portal; amor per unes cames;
amor de tres minuts i fugir amb ell cap a viure,
pel pigment d'una pell o una veu, uns ulls, un aire;
amor exaltat d'una hora, a la sala d'espera;
amor poc topadís per un front rera el qual
voldríem existir, glatir amb ell, ser com ell vulgui;
amor per unes mans que ens emboliquen coses;
per un rostre infreqüent, amors amb revinguda
si un retruc imprevist ens fa arribar el seu nom;
amor per unes dents, una forma de dir, una cintura!
Jo m'hi lliur, un a un, compt amb ells. Nai: te perllonguen.
Són el meu foc colgat: tu, la gran flama.
Entre tots feis possible que mantengui viva
la meva ferma voluntat, inestroncable,
d'acarar-me a la vida amb l'actitud lasciva,
ser gent entre la gent, i, sobretot,
anar transparentant-me el cos amb l'exercici
de combregar bellesa tots els dies de l'any:
perquè l'home, des que ho és i mentre ho sigui,
-i home som: no veig cosa que sembli preferible
a ser part de tan rara i mala espècie-
incontinent ix cap a ella i per mor d'ella
com les plantes, sense opció, creixen cap a la llum.
Heus aquí uns pocs elements amb els quals cerc salvar-me
ara mateix, vint d'octubre, amb més de mitja vida
ja tirada a fer cucs i un camí que curteja,
però sentint-me encara tot rabiós per viure
malgrat els desenganys i que la mort, a dies,
no sé des d'on ni si és un joc, comença a fer-me
unes senyes que veig i abans no veia.

Miquel Àngel Riera, Llibre de benaventurances, dins Obra poètica completa (1953-1993), Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2004

Xahrazad al Baix Montseny

La sociòloga i escriptora marroquina Fatema Mernissi conta al seu llibre “L’harem occidental” la història de la dona del vestit de plomes, rondalla apresa de la seva àvia i reproduïda als volums de Les mil i una nits. Els contes, transmesos via oral al llarg de moltíssimes generacions, no haurien d’arribar escrits a occident fins el 1704 de la mà de l’erudit francès Jean Antoine de Galland. En àrab no va ser fins el 1819, a Calcuta, perquè durant segles les elits àrabs els van menysprear i no en van fer cap versió escrita. Mernissi adverteix, però, que en aquest transvasament cultural –i en posteriors traduccions occidentals– la Xahrazad intel·lectual s’esvaeix per donar pas, només, a històries de sexe i aventures, despullades d’una intencionalitat i missatge polític perillós: si bé en les lleis s’explicita un domini de l’home sobre la dona, en les històries de transmissió oral el rol es capgira. Contra això, “les teves possibilitats de felicitat depenen de l’habilitat que arribis a assolir amb les paraules”, tal fou el consell de la seva mare.

Tot plegat –disculpin la digressió– ve a tomb del segon Festival Internacional de Narració Oral al Baix Montseny –Llinars, Gualba i Santa Maria de Palautordera– que tindrà lloc entre els dies 16 i 25 d’aquest mes i que enguany es centra en la figura de la dona. Nou Xahrazads d’arreu explicaran contes de diferents cultures en distints espais d’aquesta subcomarca des d’on ens arriba l’aire fresc –mai millor dit– d’aquesta proposta que aplaudim. I és que la transmissió oral, dins la tradició més nostrada, ha deixat de ser corretja de transmissió no ja de valors i memòries històriques sinó d’una elemental continuïtat d’uns referents compartits en moltes biografies familiars. Provar de posar en circulació l’hàbit de contar històries ens acosta, de nou, a revaloritzar la paraula dita, no només en el context de la fabulació literària sinó en la possibilitat de generar i redescobrir vells espais de diàleg –físics i generacionals– actualment en desús. Al capdavall, el triomf de Xahrazad és haver desarmat amb les paraules un rei dèspota que reconeix haver-li canviat la seva visió del món. I tanmateix, una sola cosa mou Xahrazad: “Senyor rei meu, vull tastar la serenor. Experimentar la felicitat de viure en un món sense preocupacions”. És només en el món dels contes, dels somnis i ficcions? Pot, encara, Xahrazad canviar la nostra visió del món amb les paraules? O n’hem pervertit tant el sentit que fins ens trontolla l’alfabet i ens urgeix tornar a aprendre de lletra?

(Publicat a l'edició d'avui de El9Nou)

Mecenatge

Fa pocs dies el conseller Tresserras -i en pocs dies és el segon que parlo d'aquest home- ha manifestat dubtes sobre la conveniència d'una llei catalana de mecenatge. Se'n fa ressò, perquè no ho he vist destacat enlloc més, el portal Cultura21 en aquesta entrada. Diu el conseller que l'esforç no pagaria la pena ateses les migrades competències fiscals de la Generalitat i que s'hauria d'incidir en la futura -per quan?- llei estatal i, alhora, buscar rendibilitzar al màxim les contrapartides que en forma de reconeixement i reputació social obtindrien les esmentades empreses.

Amb tota la humilitat, he de dir que no comparteixo cap de les argumentacions del senyor conseller que s'expliquen en la notícia. Si el mecenatge, al llarg sobretot del segle XX, ha tingut una importància cabdal a Catalunya, ha estat degut a una sèrie de condicionants bàsicament polítics que la història, en part, ens ha anat corregint. L'excel·lent llibre de Joan Samsó "El mecenatge cultural a Catalunya durant el segle XX" (2005) , editat per Proa en col·laboració amb Òmnium Cultural, que la conselleria no deu ignorar, n'explica molt bé les causes i els seus agents promotors. Les accions dutes a terme al marge del món oficial, perquè ignora o és bel·ligerant amb la realitat i cultura catalanes, són constants al llarg del segle XX, i fins abans de la guerra civil indestriables del moviment catalanista i amb una innegable projecció política, sobretot els anys de la Mancomunitat. I tanmateix, com diu Samsó, "el mecenes no necessàriament ha de ser molt ric. Un gran nombre de persones participen de la vida artística i cultural des d'una òptica d'interès general: són els sostenidors materials de la cultura, que actuen autònomament. Els innombrables benefactors de la vida artística i cultural, anònims en bona part, són els primers dels mecenes."

Però encara n'hi ha més, ja que aquí "el mecenatge col·lectiu ha estat diferent d'altres països, perquè hi ha hagut la voluntat de ser i de recuperar la identitat. Catalunya té i ha tingut associacions de tota mena que han ajudat a la reconstrucció del país que no són ni a Madrid ni a París." Totes aquestes associacions han atès demandes de base i promogut diferents mobilitzacions civicopolítiques i és precisament aquesta alimentació mútua la que ha garantit l'èxit de les seves empreses.

Per això em sorprenen molt desagradablement les reflexions del conseller en el sentit de vincular una llei important com aquesta a un marc jurídic aliè al govern català. És la pròpia història del mecenatge en aquest país la que demana iniciatives fiscals pensades des de la realitat en la qual volen incidir. Lògicament, el marc polític i el paradigma cultural -diguem-ho així- són diferents de fa cinquanta i més anys, però les necessitats i les desatencions són les mateixes, amb o sense institucions pròpies. Hi ha una altra cosa, i és la tutela de la cultura a través del segrest de les subvencions, l'autèntic "mecenatge públic" que té atenallades -diguem-ho clar: agafades pels ous- la gran majoria d'iniciatives culturals precisament per la inexistència d'una llei que afavoreixi el mecenatge privat i li ofereixi els incentius fiscals i publicitaris adients. La tasca de moltes entitats de dret privat -singularment fundacions- es veu condicionada per l'assoliment de recursos que moltes vegades, quina paradoxa, vénen del sector públic. Per tant, obstaculitzar, oposar-se o llençar pilotes fora sobre la necessitat d'una llei pròpia de mecenatge -quan la Generalitat és la tutora, per exemple, del patronat de les fundacions (article 118 de l'Estatut)-, essent coneixedors de la importància i efectivitat del fenomen a casa nostra, és una actitud que no només no es comprèn sinó que és clarament rebutjable amb la informació que tenim a l'abast.

Les experiències de "mecenatge comparat" haurien de servir, doncs, per promoure, des del govern català -i en matèria de cultura, que és competència exclusiva (article 127.1)- marcs adequats de protecció i incentivació per trencar, d'una vegada, el cercle viciós que condiciona massa sovint el finançament de la cultura amb l'empatia política que l'empara, si és que, realment, la temptació política d'aquesta tutela es vol superable. Refugiar-se en una llei estatal inexistent sabent com ha tractat l'estat espanyol la cultura catalana, doncs, em sembla francament còmic, i l'actitud de la conselleria -a l'espera de nous esdeveniments o explicacions-, em sap greu dir-ho, poc valenta i ambiciosa en un terreny en el qual ens juguem allò que som.

Còdols de poesia a la ronyonada

Els amics de Còdols, promotors de la Biennal poètica de Cerdanyola del Vallès, continuen desplegant el seu programa, consultable al bloc que tenen obert. D'aquí, concretament, em permeto reproduir el divertit article que analitza allò que preocupa tots els que, per ventura, gosem embardissar-nos en experiments artístics amb la poesia catalana de protagonista. Aquí va el que sembla ser el primer d'una sèrie:

01.- LA POESIA CATALANA A CERDANYOLA

DADES: Cerdanyola té 60.000 habitants. Que tinguin entre 18 i 75 anys en son 40.000. D’aquests, que coneguin el català per entendre’l i mantenir una conversa senzilla en són 25.000. D’aquests, els que tenen una competència suficient per entendre les subtileses de la llengua en són 3.000. D’aquests, que estiguin interessats per la poesia catalana en són 500. D’aquests la meitat no poden venir a Còdols per motius de feina, familiars, o d’altres obligacions polítiques o culturals. Un dia, quan es doni la conjunció astral necessària, aconseguirem reunir als actes de Còdols els 250 cerdanyolencs amb prou competència lingüística, interès per la poesia i disponibilitat horària.

ANÀLISI: El Ramat intenta aplegar el màxim d’entre aquests 250 clients potencials. És perdre el temps, la feina s’hauria de fer en un altre terreny. El problema real és que dels 25.000 que, segons les estadístiques, “coneixen” el català per haver-lo après en un moment determinat, només 3.000 tinguin prou fluïdesa, coneixement de lèxic i domini de la llengua per poder entendre un acudit lleument subtil o un poema dels senzillets. Una cosa és tenir quatre coneixements d’anglès per demanar on és el lavabo i l’altra poder llegir Shakespeare directament de l’anglès. O sentir-lo recitar i fruir-ne. D’aquests 22.000 ciutadans sense competència lingüística, a qui el català se’ls ha anat rovellant per manca d’ús, amb una acció adient, almenys la meitat hauria de tenir el mateix nivell de domini del castellà que tenen els que viuen a Castella a Extremadura o a Andalusia.

Fixeu-vos bé el que la senyoreta Pepis demana a Catalunya, que almenys la meitat de la població tingui un nivell de domini real del català del mateix ordre del que es pugui tenir sobre el castellà a la resta d’Espanya. És una utopia pensar que, d’aquí a pocs anys, 15.000 cerdanyolencs d’entre 18 i 75 anys (en lloc dels 3.000 actuals) emprin el català en el 95% de les seves converses, contactes i comunicacions? És somiar truites? Aleshores hauríem multiplicat per 5 el nombre de clients potencials de Còdols. Aleshores el Ramat podria muntar un acte en suahili, portar un espectacle de nans saltadors del Kurdistan que remoregen salmòdies hipnòtiques o bé quatre tubistes de renom interpretant una sola nota i quedar-se tan ample. Ara, no!

I AIXÒ COM ES FA? Doncs com s’ha fet tota la vida: Com es fa de manera natural a Palencia, a Fuenlabrada i a Jerez de los Caballeros. Aneu-hi, demaneu qualsevol cosa en català i veureu com tots comencen a parlar-vos en català per fer-vos contents.

RESUM FINAL DE LA SENYORETA PEPIS: Gairebé tots els mitjans de comunicació exclusivament en català: Sempre un mitjà castellà més que els que hi pugui haver en català a Palencia, a Fuenlabrada o a Jerez de los Caballeros. Als quioscs exclusivament revistes i diaris en català. A les botigues cap producte sense retolació exclusiva en català. No atendre notes, avisos o telefonades que no siguin fetes en català (sota el pretext que no l’entenem). Si no tirem per aquest camí, amics meus, mai arribarem a Palencia, a Fuenlabrada o a Jerez de los Caballeros.

Inauguració d'una biblioteca

De vegades -ja ho he dit-, participo en algunes lectures de poemes. No m'hi guanyo la vida però la meva hi surt guanyant. És així, i em plau moltíssim. Aquest migdia he estat a la inauguració de la biblioteca Joan Oliver de Barcelona, darrere el mercat de cromos i llibres vells de Sant Antoni. L'edifici, al carrer Comte Borrell, és un immoble de quatre plantes, amb les restes d'un pati interior -com dissenyà Ildefons Cerdà cap el 1856- reconvertit en una mena de parc infantil destinat a la canalla o als adults desocupats. Quatre plantes amb olor de nou -encara amb senyores de la neteja en plena inauguració-, d'estètica freda i subvencionada i quasi sense espai (taules, cadires) per la lectura. L'organització de la jornada, diligent, ha muntat una exposició (permanent?) sobre Pere Quart al soterrani, en una sala pensada, suposo, per tals fins, al costat d'altres dues de les dites polivalents. A partir de les deu la gent del barri hi ha començat a entrar -grupets de dones grans, parelles joves amb fills o sense, avis, algun solitari- i a passejar-s'hi, a badoquejar, que és el que es fa a les inauguracions. El tram de carrer estava tallat, perquè a fora l'Ajuntament hi havia muntat un espectacle infantil per l'ocasió. Alguna veïna, quan al matí hi he arribat amb el meu amic Albert Vilar, se'n queixava amargament. El programa ha estat poc protocol·lari, no hi ha hagut discursos ampul·losos ni tallades de cinta. A quarts de dotze, els sis que érem ens hem distribuït per parelles i hem llegit versos del poeta a cau d'orella de qui se'ns acostava o abordàvem amb sol·lícit i educat permís. L'estratègia, simpàtica i reeixida -innocular directament poesia a un públic desprevingut-, ha constatat el quasi nul coneixement que hom tenia de la personalitat de Pere Quart. "No el conec", "No sé quien es", "Com es diu?", "De qui és el poema?". Amablement convidàvem els oients a visitar l'exposició. Alguns preguntaven si es donaven pastes. "No senyora, avui només es regala poesia". La segona part de la lectura, més ortodoxa, ha tingut lloc a la planta superior, en una mena de graderia on es suposava que seuria el públic però que ha quedat buida, només ocupada pels rapsodes. La gent, passavolant, feia una llambregada curiosa i seguia el seu camí. Pocs s'hi han entretingut. Hem començat just en arribar les autoritats, que només han aguantat dos poemes, fins que he acabat de llegir la "Vaca suïssa". L'alcalde Hereu, de rostre tothora somrient; en Corbacho (el polític), amb cara d'haver-se perdut la barbacoa dominical a un parc d'extraradi; el conseller Tresserres, amb posat tímid però atent.

Tot plegat, doncs, demostra la necessitat de donar a conèixer l'escriptor i la seva obra -he comprovat com, efectivament, hi havia títols seus a les encara migrades lleixes de teatre i poesia- i de com d'injustos som, alhora, amb la generació de clàssics catalans que van patir l'exili i que encara ens hem d'esforçar per redescobrir amb aparent naturalitat. L'exposició del soterrani, amb molta fotografia, mostra diferents etapes de la vida de Joan Oliver, amb una atenció especial a l'exili europeu i sudamericà -a Xile-, on surt fotografiat amb altres personatges com Trabal, Jordana i Benguerel. També hi ha còpia d'algunes cartes personals -molt espontànies, sinceres, emotives- que el poeta enviava a la seva dona Conxita Riera després del retorn d'ella a Barcelona. A la mateixa biblioteca les he trobat editades. L'escriptor Ignasi Riera -familiar seu- assenyalava al pròleg la importància que tenen per avaluar els (canviants) estats d'ànim del poeta i la peripècia vital de l'"exiliat". I encara, en una de les sales polivalents, es projectava l'entrevista que Montserrat Roig li féu en la seva sèrie sobre literats catalans. Un dels principals problemes que hem tingut a Catalunya amb els intel·lectuals -independents o orgànics, és a dir, a sou-, a part de la seva mala recepció -i en els darrers posem deu anys, el nul servei, quan no la hostilitat o indiferència, que presten a la musculació nacional i emotiva del país-, és la desconnexió amb el món real sobre el qual es suposa que han d'intentar aplicar les seves idees, el seu model de societat, sovint emmirallant-se amb experimentacions socials dubtoses, com la cubana i els kibbutz, que o bé fan aigües en llur praxi o bé estan mancades de legitimitat democràtica, tals són els casos esmentats amb admiració per Oliver. Obviant-ne estirabots com aquests, escriptors com ell, d'una marcada projecció social i cívica, dotats de la punta i verb necessaris per incomodar el poder, esdevenen, en ser filtrats per la història i descontextualitzats de l'època, personatges políticament correctes, que ni serveixen ja per escandalitzar el polític de torn. I així, impassible, amb un somriure condescendent i etern, amb mirada còmplice sense resposta cap a en Corbacho -ha entès el poema? Pensava en les morcillas?-, ha estat la reacció de l'alcalde Hereu en sentir el darrer vers del primer -i penúltim- poema que han escoltat ses autoritats, "L'auca del bell parlar", que feia: "I aquest socialisme / és un brut eufemisme". I en Tresserres? Ja ho he dit, també; tímid però atent. A la sortida: "Molt bé la Vaca suïssa".

Dickensiana

Calentes i grosses, qui en vol que encara fumen? Aquest solia ser, en l'imaginari popular, l'enunciat clàssic de la castanyera per fer-se veure i sentir. Ara, en els nostres carrers, si és que hi ha parades, se'n troben poques, de castanyeres. Són homes, o noies joves, però no hi ha cap castanyera amb els trets distintius que ens la farien caracteritzar. Qui és la gent que munta una paradeta de castanyes? D'on surten? M'agraden molt, les castanyes. Ahir al vespre -revetlla a la plaça- en van torrar al foc i es van acabar ben ràpid. A la nit, havent sopat, vam sortir a comprar-ne més. En una cantonada hi havia un home amb el bidó encès i una taula amb sacs de castanyes i uns moniatos de tamany important. Un quart de quilo, tres eurons. Al davant, xerrant i palplantats, quatre o cinc homes, potser senegalesos, que en menjaven àvidament. La multiculturalitat deu ser això, vaig pensar, deu ser així, tot ho resolem menjant. En aquestes paradetes hi ha alguna cosa de decadent i romàntic, que no és només l'escenografia atrotinada. És aquest mateix imaginari, el desfasament cultural entre el que es representa i el que hi ha, entre el que ha estat i el bell conte que ens expliquen de petits, uns referents desdibuixats pel fum del bidó, per la negror que et queda als dits i mans després de pelar castanyes. Però precisament perquè ens remet a un món inexistent, només imaginat -a vegades intuït-, té l'atractiu de la màgia passatgera, del truc que funciona si el vols veure perquè ens ensenyem les cartes cada dia. Només amb l'esperança no n'hi ha prou, sempre ens cal alguna cosa més. La millor escenografia és el paisatge que amb la seva presència et fa visible. Vet aquí. I és així com tot fou conte de Dickens allí al parc, quasi de Nadal que s'entrelluca, ben abrigats, amb un dolç i benaurat Binifadet en gots de plàstic, entre el perfum de les castanyes torrades i els colors ensucrats dels panellets.

Bauçaniana

Hi ha un fil de llum que entra per la persiana mal tancada. L’home, des del llit, l’escruta d'esma, nul interès, només delicades línies de claror que es filtren en penombra i moren a la vànova. L’abaltiment de certes hores, de certes paraules, d’incerts pensaments, sovint el deixa com immobilitzat. Bloquejats els sentits, sols amb la vista pot reconèixer objectes exteriors, cossos delimitats físicament per una matèria que sap palpable, tanmateix inanimada, capaç només de projectar ombres en l'estança. Rengleres de llibres han estat deshabitats del seu record. Pertot hi regna un ordre aleatori, cap seqüència lògica d'un plantejament que es volgués premeditat. Ja fa molts anys que defuig qualsevol especulació si no és empíricament comprovable. “Si existeix l’ombra”, pensa a voltes, “és perquè sempre hi ha una llum que la projecta”. L’afirmació té un lleu efecte balsàmic quan sembla veure massa esquerdes per on s’escola el temps que fa que diu, el temps que diu que fa. Però tot molt breu i momentani. No es regira ni s’aixeca del llit. No fa cap gest que delati voluntats de moviment. Amb ulls escrutadors –pupil·les dilatades– des de la foscor no gosa preguntar-se d’on vindrà la llum que li haurà de dibuixar les ombres. Prefereix les certituds immediates d’un estrip somort de llum al càlcul d’incerteses que suposa l’endemà rere la persiana. Combat sempre la paüra de l'abim amb passió furient de son i somnis.

De Tarradellas a Montilla

Diu que avui fa 30 anys del "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!". No vaig poder veure els programes especials que les televisions -bé, teletres- han dedicat a l'aniversari. No sé si és una cosa que interessi massa, la veritat. Tampoc no m'he assabentat de possibles declaracions polítiques per part d'alguns dinosaures sobrevivents o sobrevinguts. Definitivament, no interessa, malgrat l'homenatge institucional i asèptic que se li prepara pel proper 30 d'octubre. Ara que l'arxiu Tarradellas ja és obert i hi ha historiadors que hi furguen serà bo d'esperar els resultats que ens acabin de redimensionar aquesta controvertida figura, hereva de la legitimitat republicana enderrocada pel franquisme. Malgrat el revival de memòria històrica sembla com si els setanta encara fossin massa recents com per poder enfocar correctament la lent i visionar sense estupor i reserves mentals un dels períodes clau de la nostra història contemporània.

Hi vaig pensar fugaçment l'altre dia, mentre feia temps esperant els pares a l'aeroport de Barcelona i vaig topar amb la placa que commemorava l'arribada del president aquell 23 d'octubre de 1977. Tot i que no és petita, cal fixar-s'hi una mica per veure-la, allí en una columna a mitja alçada entre anuncis diversos de coloraines, al peu d'unes escales mecàniques que et duen cap el cel. Jo era molt petit, tenia sis anys. He crescut amb aquests mites, i aquests mites en lloc d'envellir engrandeixen: Tarradellas i Pujol...; en acabat, Maragall, Montilla... Es preguntava un amic quina seria la presència pública que tindria aquest darrer en finir el seu mandat. Què podrà dir d'interessant? Quin serà el seu llegat ideològic, la molla dels discursos que li hauran d'editar? Quines les línies de força i de pensament que hauria d'abocar a les seves memòries com ha fet Tarradellas i fan Pujol i Maragall? Quin el pol on vertebrar una idea de Catalunya? Massa preguntes, crec, per un home que encara resulta insòlit que hagi arribat on ha arribat obviant pactes i aliances. Els pares tornaven de Salamanca, però no van portar cap paper que m'ho aclarís.

Les lliçons d'Eugeni Xammar

Durant les darreres setmanes he reproduït en aquest bloc uns fragments del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar, que parlaven sobre l'adveniment de la segona república espanyola. Xammar és un personatge que es reivindicarà els propers anys -de fet, ja ho és ara-, no pas per esnobisme ni modes passatgeres establertes per qualsevol tribuna, sinó per la capacitat d'anàlisi demostrada i per la recuperació paulatina d'unes veus, d'uns personatges, que per raons diverses han estat massa anys silenciats. D'altres en vindran.

Avui mateix, per exemple, hi ha dos articles que parlen del nostre home. L'un, a les pàgines del diari comarcal El9Nou -que malauradament no es pot enllaçar en versió electrònica-, és de l'actiu historiador Joan Garriga -dinamitzador de no pocs treballs d'abast comarcal relacionats amb la guerra civil-. Diu, per exemple, que l'actualització de Xammar "permet assenyalar de nou la necessitat de recuperar persones i fets que formaren o formen part del teixit social d'un país on les mancances encara són clamoroses quant a coneixements d'actituds no sempre iguals i fins i tot discrepants". Ni cal dir que hi estem d'acord, i que al nom de Xammar se n'hi poden afegir una corrua que patiren l'exili o es quedaren a Catalunya en les condicions que van poder. L'altre article és de Quim Torra, el qual sembla estar preparant una biografia de Xammar i que des de El Singular Digital en reivindica la figura i critica l'apropiació indeguda que n'ha fet el cànon periodístic espanyol. Sens dubte, no l'han acabat de llegir bé:

"Un cop acabada la guerra, el que fins llavors havia estat absència es va convertir en una veritable separació. Condemnat, sí senyors, condemnat per rojo separatista (una mitja veritat) a confiscación total de bienes, inhabilitación absoluta y perpétua y extrañamiento perpetuo del territorio nacional, trencats, doncs, per voluntat d’un tribunal espanyol, els meus lligams materials amb Catalunya, a mi no em va costar res, absolutament res, de reduir els meus lligams amb Espanya a la simple possessió d'un document d'identitat. Mai no he volgut tenir l'estatut de refugiat, i no pas per raons sentimentals, sinó per pures raons de càlcul. A tot arreu els refugiats eren tractats més malament que els ciutadans d'un Estat reconegut, fos quin fos, i davant aquesta situació em va semblar que després d'haver acceptat tota la vida els inconvenients de la ciutadania espanyola (perquè ja ho va dir Cánovas del Castillo: Son españoles los que no pueden ser otra cosa), hauria estat poc intel·ligent, quan el cas es va presentar, de no aprofitar els avantatges per magres que fossin."

Avantatges, oportunitats, debilitats... és del que parla en el darrer fragment que reprodueixo. Per desgràcia, de moment, els catalans no podem fer més que resignar-nos a les inconveniències d'una ciutadania espanyola que no respecta la nacionalitat catalana. Alhora, ens caldria estar més amatents a les debilitats d'un Estat laminat per dalt i per baix, per la UE i per les autonomies. Un Estat, de fet, debilitat en si mateix, començant per la cúspide simbòlica, la imatge erosionada i caduca de la corona, i per la cúspide jurídica, un Tribunal Constitucional ara sense cap credibilitat vista la lluita descarada per obtenir-ne el control polític. Lliçons d'història, de periodisme, d'intel·ligència, lliçons d'Eugeni Xammar.

De castanyes i tardor

(Versió manipulada de l'article d'avui a El9Nou a partir d'un altre text igualment adulterat.)

Al vesprejar les tardes més escasses
s’agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d’hivern torrat.

Joan Maragall

La castanyada, ja ho sabem, té quelcom de llòbrec, fins i tot de fúnebre –no pas de macabre, que és una altra cosa– relacionat amb el trànsit de les ànimes d’aquest món cap a l’altre i viceversa. Quin altre? Doncs al país on poden reunir-se amb els seus avantpassats i que ve a ser un paral·lel del país dels vius. Els egipcis, per exemple, creien que el sol, quan es ponia a l’horabaixa, acudia a il·luminar el país dels morts. Els grecs, en canvi, més pràctics i comerciants, s’enginyaren el barquer Caront, que es negava a passar a l’altra vora del riu els romans difunts si abans no li donaven una propina: l’òbol romà; segurament per això en moltes tombes s’hi han trobat monedes que a guisa de peatge havia de pagar el difunt per creuar a l’altra riba.

Però les ànimes, alliberades de les responsabilitats d’aquest món i amb poques en l’altre, preses de la malenconia tardoral, sovint es mostren enyoradisses i tornen fugaçment als quefers terrenals sense previ avís, i això, és clar, no pot pas ésser, que als vius, amb tant d’ensurt, ens hi va la salut, perquè, al capdavall, devem estar més acostumats a les absències que a les presències.

Així, durant molts segles, sobretot als països de tradició catòlica, l’aparició de les ànimes del purgatori va ser considerada, si no normal, almenys raonable, atès el permís que les instàncies superiors els concedien per anar a fer un tombet pel barri.

Però, com als vius, cal demanar als morts certes i elementals formalitats, una certa urbanitat que garanteixi un pacte entre iguals que faci dubtar a l’observador més conspicu de la identitat de cadascú. I és que si ja ens resulten enutjoses les visites intempestives o inesperades d’alguns vius, imaginem-nos les dels morts! (només cal pensar en les rondalles populars sobre aparicions en cementiris, en senyals enigmàtics al llindar de l’esoterisme o, més proper encara, en la contalla de la noia del revolt per allà a Manresa en nit de pluja).

En les societats agrícoles, aquestes visites solien tenir lloc a la tardor, quan el record dels éssers estimats era més viu. Fins l’església catòlica ha acabat consagrant un dia a les ànimes dels qui han mort, i ho ha fet precisament en aquestes dates. Casualitats? Influències de la cultura popular? Intents de manipulació i monopoli d’una sentimentalitat igualment pregona i devota? Sigui com sigui alguns estudiosos han assenyalat el paral·lelisme entre la sembra i el dia dels difunts. I és que després de l’hivern ve una primavera que duu implícita la “resurrecció” del cicle natural. Així les coses, sabem que fins a mitjan segle XIX era creença, sobretot a la ruralia, que durant la nit de Tots Sants les ànimes que cremaven al purgatori podien rebre permís per anar-se’n a casa a visitar els parents. Aquest era el motiu de les lluminàries que es col·locaven a l’exterior per guiar la visita de l’animeta que venia a berenar. Perquè aquesta és l’altra: el difunt torna, però torna, sobretot, per menjar, no pas cap exquisidesa, sinó un fruit tan estacional com la castanya, fosc, humil, com ell que ve del regne de les ombres, abans molt més abundós atesa la major extensió de bosc autòcton i la vida a pagès. Abans del cristianisme, en època romana, sembla ser que la menja preferida dels difunts eren les faves. Pensem que són com castanyes petitones que també s’han de bullir i que podien ser cultivades dins les villae romanes. La castanya, bullida o torradeta, convindrem, però, que té un gust més refinat que no la fava.

Sabem també que quan els enterraments es feien al fossar de les esglésies les castanyeres s’hi apropaven per vendre’n. Unes quantes eren posades damunt la tomba i la resta eren consumides allí mateix. (¿Us heu fixat com van desapareixent les velles castanyeres, de formes mòrbides, i com són substituïdes per les libidinoses d’unes jovenetes que tenen poc a veure amb una figura tradicional molt emparentada, a causa dels seus atributs de vella, amb la bruixa catalana?).

La relació del menjar, dels aliments, amb la mort és antiquíssima. Pensem en els rituals i en els sacrificis, en els àpats o refrigeris que s’oferien a les visites que venien a donar el condol, no només en la nostra societat, sinó també en societats culturalment molt allunyades de la cosmovisió catòlica. Antropològicament, el fet de menjar, a més d’una necessitat biològica primària, és una afirmació de vida en contrast amb qui ja no pot fer-ho.

El cert és que les tradicions ho són perquè tenen una explicació, si no esdevindrien costums, que és una altra cosa basada simplement en vulgars precedents sense una lògica sistemàtica.

Penso que tot imaginari col·lectiu, si ho vol ser, i com a integrant transversal d’una cultura com ara la nostra, ha de veure reforçat el seu lligam amb la societat d’on emana a partir de fórmules que li permetin desplegar la litúrgia dels seus rituals sense massa interferències. Avui, això, entre nosaltres, és extremament complicat. La societat ha convertit l’oci en una litúrgia per se. Com bé explica Salvador Cardús i ja he reproduït en alguna altra ocasió, de primer la festa era, la fessis o no. Després, fèiem la festa segons ens semblava. Ara, ens la fan, i nosaltres simplement hi anem. És a dir, ja no celebrem cap festa, sinó que ens anem convertint en consumidors de pseudofestes que no celebren res o, en tot cas, ens celebra-festeja a nosaltres perquè hi anem. La festa és que nosaltres hi anem. I la reflexió me la suggereix la funesta campanya comercial desplegada entorn de l’acarabassat halloween americà, que no és més que una adulteració de substrat celta. Hom es disfressava amb pells per despistar les animetes.

Prefereixo, a la fi, pensar que les nostres animetes vindran a menjar castanyes amb nosaltres i no a tallar-nos el cap, i que la por ens l’han de fer sempre els vius i no pas els morts. La castanyada que ja s’olora no és res més que un epíleg cultural del que s’ha dit fins ara. Que les animetes campin lliures per on vulguin i l’estona que vulguin i, sobretot, atipem-les bé, que diuen que el viatge és llarg i ara ve el fred. Doncs que aquesta tardor, com diu la dita, “Déu ens doni gent de bé, i gallina a l’olla”.

Sèrie Xammar. Punt final.

I vet aquí la conclusió d'Eugeni Xammar després de totes les observacions referides a l'adveniment de la república espanyola, reflexions atinades i oportunes, sobretot avui que novament es commemora l'aniversari de l'afusellament de Companys i que s'ha sabut aprofitar prou bé l'oportunitat de Frankfurt.

«(...) Dels meus contactes amb Irlanda i amb els irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: “England’s difficulty is Ireland’s opportunity” (la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda). La Primera Guerra Mundial, gran dificultat per Anglaterra, fou l’oportunitat que Irlanda va aprofitar per conquerir de primer l’autonomia i tot seguit la independència. I per a mi no hi havia dubte. Com més hi pensava més naturalment i fàcilment arribava a la conclusió que Espanya amb la proclamació de la República entrava en un llarg període de dificultats que anirien essent més greus amb els dies, els mesos i els anys. El període d’eufòria –republicanització dels estancs, bandes militars tocant l’Himno de Riego i Els Segadors, etcètera- seria entretingut però curt. No passaria gaire temps sense que les dificultats d’Espanya comencessin. I la pregunta que jo em feia era aquesta: “Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya?”. Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguéssim consciència. Altrament, les dificultats d’Espanya serien per a Catalunya unes dificultats encara molt més grosses. Prendre per un acte polític una bafarada d’entusiasme popular, creure que a Espanya la República era un règim viable, pensar que Espanya donaria de bon grat, sense recança i sense protesta, un Estatut d’autonomia a Catalunya, era senzillament beure a galet. La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a Catalunya. Això per una banda. Per l’altra calia reconèixer que preparats per a aquesta feina els catalans no ho estaven gaire. Més ben dit, no ho estaven gens. Creure en la viabilitat d’un règim republicà a Espanya era un error polític que un dia o altre, sinó es rectificava, els catalans l’hauríem de pagar car. Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats.»

12 d'octubre

De vegades els himnes
són per aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com el cavall i, ràpids,
obliqüen com l'alfil.
Sacrifiquen la dama, i ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
-però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona,
acabarà caient.

Joc d'escacs, Joan Vinyoli

Fart de furts

Comença, a la fi, la benaurada fira de Frankfurt. Certament hi arribem esgotats amb tant de debat, no sé si inútil o si clarificador, però que almenys ha contribuït a posar la cultura i, sobretot, la literatura, en el punt de mira de molts mitjans. Qui més qui menys, especialment els actors que han intervingut en els debats, s'ha hagut de posicionar sobre la definició dels continguts de la delegació catalana, encapçalada per l'Institut Ramon Llull, i sobre determinades decisions, no sempre fàcils.

El concepte "cultura" és magmàtic en si mateix i la seva definició és abordable des de distintes disciplines. Té l'elasticitat pròpia d'aquelles conceptes que es presten a l'especulació intangible de la ment. Sobre la Fira, he pensat sovint si no fóra millor haver convidat una literatura, i santes pasqües. Ens haguéssim estalviat molta faramalla i més d'un lladruc. Convidant només una literatura l'espectre del debat queda reduït a una evidència filològica sols qüestionada per uns pocs analfabets institucionals. Encara, avui mateix, el diari El País furgava el director del Llull. El més penós és que l'entrevista la signa Carles Geli, que amb prou feines entra en la programació que s'hi presenta.

Les complicitats mediàtiques amb què ha comptat l'organització catalana han estat més aviat escasses i amb una reserva d'entusiasme pròpia d'aquestes latituds. Que periódicos i vanguardies -diari que a dia d'avui segueix llepant-se les ferides- hagin volgut atiar un conflicte lingüístic entre escriptors dóna la mesura exacte no ja del nivell periodístic dels redactors sinó del caïnisme que envolta tot allò susceptible de ser etiquetat com a cultura catalana. Aquesta manca de complicitats, entre d'altres raons, crec que es deu al desconeixement que acumulem sobre la pròpia tradició en tant que cultura, dins una dinàmica de lent procés de desculturització -altrament propi de les societats modernes- i, encara, emmarcat en un canvi de paradigma del que significa cultura en l'era tecnològica. Massa pompós? No em sembla pas. Em resulta més cansat embardissar-me amb individus com Juan Marsé, que en el mateix diari no sé pas què deia de "fascismo", tan avall hem arribat, tan al fons baixen alguns.

Però no tothom se'n va a Frankfurt. Avui mateix he rebut per correu el segon llibre d'Edicions del Roure de can Roca, la petita editorial creada pels escriptors Joan-Francesc Delgado i Hermínia Mas, que de mica en mica esperen consolidar el seu projecte i editar els llibres que estimen al marge de les convencions editorials.

Arribo molt cansat a Frankfurt. Seguiré una mica d'esma les notícies que n'arribin. Sols desitjo dues coses: que els escriptors catalans presents a la fira tornin amb molts contractes de traducció. Això voldrà dir que la fira, que el mercat, funciona, que els editors i agents treballen bé, que el desplegament haurà valgut la pena. I que després, si pot ser, repeteixin tots els actes culturals a Barcelona.

Sèrie Xammar (IV de V)

Proclamació de la República Catalana. Una explicació en clau electoral. L'actuació de Francesc Macià i la indolència dels polítics catalans davant la mentalitat política castellana.

(A l'hora de transcriure aquesta nota, el llibre "Seixanta anys d'anar pel món", d'Eugeni Xammar, ja es troba a les llibreries reeditat per Quaderns Crema.)

«Tal com van quedar repartits els vots a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, unes eleccions legislatives haurien enviat al Congrés una minoria republicana certament molt nodrida, però inferior a cent diputats, és a dir, menys de la quarta part de la cambra. S’hauria vist d’una manera palesa que els diputats monàrquics representaven una majoria aclaparadora dels electors, i en aquestes condicions la proclamació de la República davant el que en podríem dir un plebiscit contrari hauria estat difícil per no dir impossible. Les grans ciutats d’Espanya (...) haurien certament elegit diputats republicans. Però, en canvi, moltes capitals de província que eren al mateix temps capitals de districtes electorals camperols i que el dia 12 d’abril van elegir Ajuntament republicà, haurien elegit en unes eleccions legislatives un diputat monàrquic. Davant, doncs, d’una majoria monàrquica a tot el país (amb les úniques excepcions potser de Catalunya i Bascònia) el vot qualitatiu, però minoritari, de les capitals de província i de diverses grans poblacions, fou determinant per a la proclamació de la República espanyola. El vot qualitatiu, no ho oblidem, és essencialment antidemocràtic. Això és un axioma.

Quan jo vaig arribar a Barcelona el dissabte dia 18 d’abril, a la una de la tarda, de les dues repúbliques proclamades el dimarts ja només n’existia una, la República espanyola. La República catalana, proclamada per Francesc Macià sense saber exactament ni el que feia ni on volia anar, ja no existia. Havia estat degollada de comú acord entre el mateix Macià i tres ministres del govern de Madrid, els senyors Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. El govern central havia despatxat aquesta missió a Catalunya per tal de convèncer Macià que deixés córrer la seva República catalana i acceptés, en canvi, la restauració de l’antiga i gloriosa Generalitat de Catalunya. Macià es va deixar convèncer fàcilment i va fer bé, ja que si Catalunya no tenia ganes de separar-se d’Espanya, i és evident que no en tenia, la proclamació d’una República catalana era una cosa que no tenia solta ni volta. Però els enviats de Madrid portaven també un altre encàrrec que demostrava fins a quin punt els castellans poden ésser una gent capaç de viure fora del món. Després de proclamar la República catalana Macià va constituir un govern i va donar als membres del seu gabinet el títol de ministres. Res de més natural ni de més just. (...) A Espanya les coses havien d’anar d’una altra manera. De ministres només n’hi podia haver a Madrid. La Generalitat tindria un govern propi, però els membres d’aquell govern no serien ministres. (...)

Per acomiadar els enviats de Madrid i commemorar la transformació de la República catalana en Generalitat de Catalunya i dels ministres del govern català en consellers es va celebrar un sopar, ofert pel president Macià, amb motiu dels quals –el sopar i el president– jo estic en condicions, per comunicació verbal, fins ara no divulgada, de Lluís Nicolau d’Olwer, d’aportar una ínfima contribució a la petita història.

(...) La situació del senyor Francesc Macià, nou president de la Generalitat catalana restaurada, era certament feixuga i delicada. La visita dels tres ministres madrilenys era un senzill pròleg. Altres dificultats més greus s’anirien presentant de mica en mica. (...) Fondes havien d’ésser les preocupacions del nou primer magistrat de Catalunya quan, a l’hora del sopar de comiat, Lluís Nicolau d’Olwer va asseure’s a la seva esquerra. Però de les seves preocupacions polítiques, si les tenia, el president de la Generalitat no en va fer ni esment, durant tot l’àpat, al seu veí de taula. Una sola cosa tenia capficat en aquells moments Francesc Macià. Els ajudants de camp, dos comandants, un d’infanteria i un altre de cavalleria, que li havien estat assignats com a President de la República catalana, ¿els podria conservar també com a President de la Generalitat? ¿O li serien retirats? La perspectiva que li fossin retirats, com, en efecte, li ho van ser, feia rodar el cap de l’antic tinent coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, el qual, durant tot el sopar, no va parlar de res més a Nicolau d’Olwer. Com ho podríem arreglar? Nicolau d’Olwer, que era ministre, ¿no podia fer alguna cosa per tal que no li fossin retirats els ajudants de camp militars al President de la Generalitat? El ministre va prometre al president que faria el que podria i, naturalment, no va fer res, fora de contar-nos el fet a Manuel Raventós, Josep Barbey, Ferran Cuito, Josep Sunyol i a mi mateix mentre, uns quants dies més tard, sopàvem tots plegats en un restaurant dels afores de Madrid. “Aquests tinents coronels...”, fou l’únic comentari de Lluís Nicolau d’Olwer, que no se’n sabia avenir després de contar l’anècdota.

Aquests tinents coronels, en efecte. A mi els militars polítics, ja sia tinents coronels com Francesc Macià, ja sia generals de brigada temprers com Charles de Gaulle, ja sia una altra cosa, m’han inspirat sempre una desconfiança absoluta, i filla d’aquesta desconfiança va ésser la meva idea de fundar, durant els anys de la República, una nova associació amb un títol una mica llarg però perfectament explícit: “Associació dels que ja érem catalanistes quan Francesc Macià encara era tinent coronel”. D’aquest projecte en va parlar El be negre, però no va prosperar.

(...) Havia vingut la República i, quatre des més tard, la gent encara no se’n sabia avenir. Quan, després de dinar en un restaurant de la Rambla vaig entrar a la sala baixa de la penya de l’Ateneu, en ma vida havia rebut tantes abraçades de gent que amb prou feines coneixia. Tothom estava contentíssim, i el meu amic Eudard Ragasol, futur diputat per Granollers, em va dir:

-Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien català t’haurien saltat les llàgrimes.

La meva resposta fou aquesta:

-Per fer-me saltar les llàgrimes a mi la proclamació de la República catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà...

-Sempre seràs el mateix.

Sense cap mena de dubte. Sempre seria el mateix i encara avui, a vuitanta-cinc anys, continuo essent el mateix. Passada la primera impressió i tractant d’avaluar correctament els fets, l’estat d’esperit de Catalunya davant la proclamació de la República espanyola el vaig veure tot seguit com un cas de desorientació, per no dir de follia col·lectiva. Això sí, l’espectacle era divertit. Llevar-se el diumenge al matí i assabentar-se, mentre llegia el diari tot prenent el cafè amb llet, que Manuel Reventós havia estat nomenat director general de comerç era una cosa divertida. El dia abans, a l’hora de sopar, ell mateix no en sabia res. (...) Carrer de Llúria avall, mentre parlàvem de tot i de res, ens vam aturar un instant per tal d’assistir a la republicanització d’un estanc, operació que consistia a gratar una de les faixes grogues de la bandera “roja y gualda” i substituir-la per una faixa fresca de pintura morada. Vermell, groc i morat eren els colors de la República i segons em digué Manuel Reventós la feina de republicanitzar els estancs a cops de pinzell havia començat l’endemà mateix d’haver-se proclamat el nou règim. Estava visiblement divertit.»

La poeta Peri Rossi

Els poetes saben, més que ningú, atès el material d'orfebreria amb què treballen, que la llengua que usen és molt més que el suport que aguanta la literatura que intenten fer i molt més que allò que transporta una determinada estètica. No em cal haver llegit a Cristina Peri Rossi per saber-ho. Per això Gimferrer va passar a escriure en català el 1970 amb "Els miralls" i per això Joan Margarit va fer el mateix a partir del 1981 amb "L'ombra de l'altre mar": "Molts anys has solcat l'aigua d'altres mars / clos pel blau horitzó d'una altra llengua,/ però sense assolir el que encara cerques./ Les gavines que volen ran les ones/ a l'alta mar rocosa de les illes/ seran el teu seguici en aquest mar."

El llenguatge, les paraules, no són el món, són una visió del món, un binocle verbalitzat. Cada paraula portadora de significat s'ateny a unes coordenades culturals que expliquen el paisatge on neix. No hi ha res més pragmàtic que una paraula clara: enraonar. Res més bell que una eufonia: nosa. Així cobren nova dimensió, per exemple, uns versos inquietants -com tants en té- de Joan Vinyoli: "Els mots, en veritat,/ no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,/ sinó per descobrir el que, transparents, oculten".

Molt més clar ens ho explica l'Espinàs d'"A peu per Castella" després de llegir uns versos de Machado: "Llegint Delibes, ja fa molts anys, vaig descobrir perquè jo no era, ni podia ser, un escriptor en castellà, i ara m'ho confirma Machado. Jo no veuré mai serrijones, cambrones i jarales, encara que els tingui al davant. Puc buscar en un diccionari què signifiquen aquestes paraules. Però ni la història secular d'aquests mots, ni la fonètica, ressonen dins meu. Perquè no els sento al meu voltant. Es poden dominar diverses llengües però només n'hi ha una que et domina, i és amb aquesta que es pot intentar fer literatura -la fatalment limitada literatura de les zarzas, la igualment limitada literatura dels esbarzers." És un exemple prou clarivident, quasi definitiu, però no sembla ser el cas de la poeta Peri Rossi, la qual només domina el castellà.

La poeta uruguaiana va arribar a Barcelona a finals dels seixanta o a principis dels setanta, no ho sé i poc importa, però ha dit que ella va lluitar contra el franquisme i a favor de la llengua catalana, i que com pot ser que ara se l'acomiadi de Catalunya Ràdio per parlar en castellà (no pas per no saber parlar en català). Al manifest del seu bloc -creat expressament- en contra de la "persecución lingüística" es diu: "La escritora Cristina Peri Rossi ha sido despedida de Catalunya Radio por hablar en castellano. Todos quienes conocemos su lucha a favor de la democracia, su participación y defensa de la cultura catalana, queremos manifestar nuestro rechazo al despido y nuestra solidaridad a la persona y escritora frente a esa discriminación." No caldria si no, cristodedéu. En l'article que va cuitar a fer i a enviar al diari el Mundo per recollir ois i adhesions diverses i plurals hi deixa anar aquests versos: "los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes. Excluyen por motivos ideológicos, de raza, de sexo... o de lengua.Y es paradójico que me ocurra a mí, Premio Ciudad de Barcelona de Poesía en 1992 por el libro que se titula precisamente Babel bárbara y donde se exalta la diversidad de lenguas, la Babel mítica. ¿Paradójico o síntoma de los tiempos que corren? Quizás no sea casual. Quien defiende Babel es discriminada".

Bé, jo crec que s'ha de ser molt desvergonyit per sostenir semblants posicions, més encara després de tants anys de viure a Barcelona i d'haver col·leccionat premis i demés mèrits que et fan valedor de la pàtina intel·lectual amb què et presentes en societat. És evident que això no és catalanisme, que diria la Vanguardia. (Per cert, aquí es pot llegir el comunicat d'Òmnium sobre aquest altre llastimós afer). Desconec com ha anat l'acomiadament, o si ha estat rescissió o quina cosa. El motiu subjacent, més enllà de normatives i lleis que emparen la decisió de la Corporació, executada o comunicada amb més o menys malaptesa, és la incapacitat de la poeta per expressar-se, després de més de vint anys a la tribu, en la llengua dels esbarzers, certament embardissada de pronoms febles i amb una corrua sorda i sonora i a l'ensems-malgrat-tot-i-puig-que-llur infinita de paranys dissuasoris per a ments preclares com la seva.

Hi ha una altra qüestió, relacionada amb la tirallonga de solidaris que se li ofereixen d'esquellots. I és la invocació esgotadora al "jo vaig ser antifranquista" per a treure's de sobre qualsevol màcula que l'acostés als postulats nacionalistes de la dreta, o tan sols a uns postulats nacionalistes. Ja cansen els antifranquistes que viuen de renda, ja n'hi ha prou, que s'apartin, que deixin d'obstruir d'una vegada. És precisament a aquest tipus de persones a qui em referia l'altre dia. Ja sabem que aquest debat espanta d'allò més la intel·lectualitat progressista, especialment la més nostrada, parli la llengua que parli -amb un cosmopolitisme que ves per on sempre ens retruny en contra-, però no deixa de ser curiós la comparsa solidària que se li ha unit: Vargas Llosa, Savater, Benedetti, Ana M. Moix, Ester Tusquets, Ana M. Matute, Rosa Díez, De Carreras-Espada-Boadella i el d'Artagnan Rivera, Enric Majó, Ivan Tubau, Felix de Azúa, Juaristi, Jorge Herralde, Vila-Sanjuán i un etcètera francament esgotador. Tot patums i altres sequaços que mai tindran cap tipus d'incidència ni veuran escrit el seu nom si no és signant mocades com aquesta. Per solidaritat gremial o amistat personal o vés a saber, David Castillo, Marta Pessarrodona, Carles Duarte o Ignasi Riera. En fi... això contra la persecució lingüística del castellà a Catalunya. La nació bilingüe que diu defensar és només la meva, poeta. La de vostè encara és monolingüe, com bé sap demostrar. Dempeus se'm posen els pèls de la tonsura monacal que em corona la testa en veure les genuflexions de disculpa que se li ofereixen.

Sèrie Xammar (III)

Continuació de la Sèrie Xammar sobre l'adveniment de la II República espanyola. Error de càlcul polític del comte de Romanones. L'assumpte es posa interessant.

«A Madrid les coses havien d’anar més a poc a poc. Després de dinar el poble va envair els carrers de la ciutat anant pacíficament i silenciós d’una banda a l’altra, però quan a Barcelona ja havien proclamat no una república sinó dues, a Madrid encara no n’havien proclamada cap. L’home que a les sis de la tarda va tenir el coratge suficient per a imitar l’exemple de Companys i de Macià, fou Miguel Maura que quan ningú, cap dels membres del Comitè revolucionari no s’acabava de decidir a “donar el crit” va demostrar posseir més esperit de decisió que tots els seus companys de Comitè plegats. Al davant d’un grup molt reduït d’amics, entre els quals figurava Ossorio y Florit, fill d’Ángel Ossorio y Gallardo, i al crit de “Viva la República” Miguel Maura es va obrir pas entre la gentada que omplia el carrer d’Alcalá i la Porta del Sol, va entrar al Ministeri de la Governació, va pujar escales amunt al despatx del ministre, el va trobar desert, es va asseure darrera la taula ministerial, va agafar el telèfon, va demanar a la central que el posessin en comunicació, per ordre alfabètic, amb tots els governs civils d’Espanya i un cop va tenir els governadors a l’altre cap del fil, un darrera l’altre, els va dir a tots les mateixes paraules: “Aquí el ministro de la Gobernación. Se ha proclamado la República. Queda Vuecencia destituído. Entregue el mando al Secretario de ese gobierno.” Dues hores més tard tots els membres del Comitè revolucionari s’havien instal·lat en el despatx del ministre al del Ministeri que cada un tenia assignat. (...) A les set de la tarda d’aquell dimarts 14 d’abril, tot Europa, tot el món, sabia que el règim monàrquic espanyol havia caigut, que el rei Alfons XIII es disposava a marxar i que d’ara endavant Espanya seria una República.

En abordar aquests períodes de la història política contemporània espanyola (1930-1940) atribueixo una capital importància a l’observació següent: la República va venir a Espanya no per un alçament popular, sinó per un vot de qualitat, el vot dels ciutadans en unes eleccions municipals que van portar majories republicanes als ajuntaments de totes les ciutats importants d’Espanya i en particular a totes les capitals de província amb l’única excepció de Burgos. Com ja s’ha dit el govern de l’almirall Aznar havia rebut del rei l’encàrrec de fer eleccions, parlamentàries i municipals. La idea de començar la consulta electoral amb unes eleccions municipals, i no amb les parlamentàries, fou un acudit “diabòlic” del comte de Romanones, davant el qual el govern es va inclinar. Entre tots els ministres el vell polític liberal, que havia estat president del Consell i titular de mitja dotzena de ministeris diferents, era considerat com un artista de la tàctica política. El gran argument del comte de Romanones era l’escassa significació política que les eleccions municipals havien tingut sempre a Espanya. Al cos polític espanyol, sacsejat i malalt, no li convenien els remeis radicals. Calia anar amb peus de plom, pas a pas, explorar el malalt, prendre-li el pols abans d’aplicar-li un tractament de fons. Les eleccions municipals, no polítiques, eren precisament el remei homeopàtic que el malalt necessitava. La indicació que les eleccions municipals donarien serviria de base per a definir la tàctica que convenia seguir a les eleccions legislatives, àdhuc modificant la llei electoral si es considerava convenient o necessari. Els fets es van encarregar de demostrar que el comte de Romanones, tan viu com era, anava errat de mig a mig.»

Història, memòria, patrimoni

Ja sé que emprenyaré a algú si dic que sóc poc partidari de legislar sobre la memòria, sobre la història i sobre la memòria històrica; així, tot de cop. I ja ho he dit. No voldria passar per ultraliberal i lliurepensador i ja us ho fareu, res d’això. Simplement no em sembla que per via legislativa i sancionadora –perquè les lleis, a més de sancionar-se, sancionen si s’incompleixen– s’hagi de rescabalar determinada autoritat moral i una dignitat llargament saquejada. Massa vaporós. Sé molt bé que m’exposo a interpretacions esbiaixades i a incomprensions interessades des de la correcció política imperant, camuflada sempre entre el pensament (?) únic progressista –paradigma del sectarisme de l’estàs amb mi o en contra mi–. I és que tot això no és per culpa de l’absència d’una llei. Des de fa deu o quinze anys, l’interès creixent per tot allò succeït en aquest país fa una setantena d’anys té molt a veure amb l’esgotament generacional que ben aviat ens deixarà sense testimonis. Fa ben poc n’intentava parlar amb una lliçanenca de noranta i pocs anys, cap clar, memòria acceptable. Eren massa records dolorosos, ho van passar molt malament i no vam poder continuar la conversa. La por, directament, ha tenallat la memòria de generacions de catalans i espanyols. No és una por difusa, és una por concreta al record personal.

Mort el dictador canviem d’escena però l’obra és la mateixa. Alguns actors canvien de vestuari. No hi ha cap procés ni cap condemna i l’antifranquisme es perpetua fins avui. No saben la nosa que fan els antifranquistes que tant s’agraden i s’escolten per tribunes, columnes i tertúlies. Són part del tap que ha retardat uns estudis que ara urgeixen. No és que hàgim dedicat massa anys a una certa reconstrucció del país, és que hem anat massa a poc a poc i hem descuidat endreçar-nos la memòria. La bona feina realitzada per equips d’historiadors d’arreu té a la comarca una significació especial amb la publicació en aquestes planes, entre maig i juliol, d’una sèrie excel·lent d’articles i de la presentació d’un parell de documentals que s’haurien de visionar més enllà de Granollers. Cal felicitar-se’n. Tota aquesta feina s’acumula a la que aquest cap de setmana se’ns posa a l’abast amb les Jornades Europees del Patrimoni. Un nexe tangible entre present i passat, bona ocasió per meditar –ni que sigui entre quatre “freaks”– que no és per culpa de l’absència d’una llei que cal moure’s fins i tot quan no et toquen els morts o la butxaca.

(publicat a El9Nou el divendres 28 de setembre)

Sèrie Xammar (II)

(Del llibre "Seixanta anys d'anar pel món", continuació de l'entrada anterior)

«Per a Catalunya la proclamació de la República espanyola va ésser un fet monstruosament prenyat de conseqüències de tota mena. Val la pena, doncs, de considerar-lo sense massa presses. Jo no hi era, però m’ho han contat. A Barcelona la proclamació del nou règim fou inicialment un acte senzill, desproveït de tota solemnitat. Cap a les dues de la tarda del dia 14 d’abril de 1931 un home de temperament decidit es va presentar a la Casa de la Ciutat i, escales amunt, va entrar sense trucar al despatx de l’alcalde. Anava Lluís Companys acompanyat d’un grup d’amics entre els quals hi havia el doctor Jaume Aguadé. L’alcalde se n’havia anat i el seu despatx era desert. Damunt la taula-escriptori hi havia posada, segons costum tradicional, la insígnia major del càrrec, la vara de bona fusta amb el cordó de seda negra lligat sota el pom d’or. Adreçant-se al doctor Aguadé, Lluís Companys li va fer una senzilla pregunta:

-T’agrada aquesta vara? –I sense esperar resposta va continuar-: Doncs ja és teva. Pren-la i a partir d’aquest moment ets el primer alcalde republicà de Barcelona.

Acabada aquesta “cerimònia”, Lluís Companys i els seus companys (dispenseu!) sortiren al balcó principal de la Casa de la Ciutat. Era l’hora de dinar i la plaça de Sant Jaume estava gairebé deserta. Responent al repetit crit de “Ciutadans!” que Lluís Companys proferia una vegada i una altra, amb veu de tro, es van reunir al peu del balcó una cinquantena de badocs i quan l’orador va considerar que el públic era suficient per a donar a l’acte la sanció de popularitat, amb el seu puríssim accent lleidatà (que mai no havia de perdre) va cridar més fort que mai:

-Ciutadans! Proclame la República!

-Què ha dit que proclamava? –preguntà un primer badoc. I un segon badoc li va respondre:

-Ha proclamat la República.

-Fot-lo!

Sense que passés gaire temps la cinquantena de badocs es van convertir en un centenar, el centenar en dos-cents i així, successivament, va anar augmentant la munió dels curiosos per gent que havent sentit dir que a la plaça de Sant Jaume hi passava alguna cosa. Quan un altre home agosarat –Francesc Macià- va sortir al Palau de la Mancomunitat portador d’una gran bandera catalana i acompanyat igualment d’un grup d’amics, la plaça i els carrers que hi porten eren plens de gom a gom. (...) Quan del balcó estant, un cop fet el silenci, Macià va proclamar la “República catalana”, els aplaudiments, els crits de joia i els visques semblava que no s’havien d’acabar mai. Es van acabar, però, perquè en aquest món tot s’acaba, i la República catalana no havia de durar més enllà de tres dies.»

(Continuarà)