(Versió manipulada de l'article d'avui a El9Nou a partir d'un altre text igualment adulterat.)
Al vesprejar les tardes més escasses
s’agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d’hivern torrat.
Joan Maragall
La castanyada, ja ho sabem, té quelcom de llòbrec, fins i tot de fúnebre –no pas de macabre, que és una altra cosa– relacionat amb el trànsit de les ànimes d’aquest món cap a l’altre i viceversa. Quin altre? Doncs al país on poden reunir-se amb els seus avantpassats i que ve a ser un paral·lel del país dels vius. Els egipcis, per exemple, creien que el sol, quan es ponia a l’horabaixa, acudia a il·luminar el país dels morts. Els grecs, en canvi, més pràctics i comerciants, s’enginyaren el barquer Caront, que es negava a passar a l’altra vora del riu els romans difunts si abans no li donaven una propina: l’òbol romà; segurament per això en moltes tombes s’hi han trobat monedes que a guisa de peatge havia de pagar el difunt per creuar a l’altra riba.
Però les ànimes, alliberades de les responsabilitats d’aquest món i amb poques en l’altre, preses de la malenconia tardoral, sovint es mostren enyoradisses i tornen fugaçment als quefers terrenals sense previ avís, i això, és clar, no pot pas ésser, que als vius, amb tant d’ensurt, ens hi va la salut, perquè, al capdavall, devem estar més acostumats a les absències que a les presències.
Així, durant molts segles, sobretot als països de tradició catòlica, l’aparició de les ànimes del purgatori va ser considerada, si no normal, almenys raonable, atès el permís que les instàncies superiors els concedien per anar a fer un tombet pel barri.
Però, com als vius, cal demanar als morts certes i elementals formalitats, una certa urbanitat que garanteixi un pacte entre iguals que faci dubtar a l’observador més conspicu de la identitat de cadascú. I és que si ja ens resulten enutjoses les visites intempestives o inesperades d’alguns vius, imaginem-nos les dels morts! (només cal pensar en les rondalles populars sobre aparicions en cementiris, en senyals enigmàtics al llindar de l’esoterisme o, més proper encara, en la contalla de la noia del revolt per allà a Manresa en nit de pluja).
En les societats agrícoles, aquestes visites solien tenir lloc a la tardor, quan el record dels éssers estimats era més viu. Fins l’església catòlica ha acabat consagrant un dia a les ànimes dels qui han mort, i ho ha fet precisament en aquestes dates. Casualitats? Influències de la cultura popular? Intents de manipulació i monopoli d’una sentimentalitat igualment pregona i devota? Sigui com sigui alguns estudiosos han assenyalat el paral·lelisme entre la sembra i el dia dels difunts. I és que després de l’hivern ve una primavera que duu implícita la “resurrecció” del cicle natural. Així les coses, sabem que fins a mitjan segle XIX era creença, sobretot a la ruralia, que durant la nit de Tots Sants les ànimes que cremaven al purgatori podien rebre permís per anar-se’n a casa a visitar els parents. Aquest era el motiu de les lluminàries que es col·locaven a l’exterior per guiar la visita de l’animeta que venia a berenar. Perquè aquesta és l’altra: el difunt torna, però torna, sobretot, per menjar, no pas cap exquisidesa, sinó un fruit tan estacional com la castanya, fosc, humil, com ell que ve del regne de les ombres, abans molt més abundós atesa la major extensió de bosc autòcton i la vida a pagès. Abans del cristianisme, en època romana, sembla ser que la menja preferida dels difunts eren les faves. Pensem que són com castanyes petitones que també s’han de bullir i que podien ser cultivades dins les villae romanes. La castanya, bullida o torradeta, convindrem, però, que té un gust més refinat que no la fava.
Sabem també que quan els enterraments es feien al fossar de les esglésies les castanyeres s’hi apropaven per vendre’n. Unes quantes eren posades damunt la tomba i la resta eren consumides allí mateix. (¿Us heu fixat com van desapareixent les velles castanyeres, de formes mòrbides, i com són substituïdes per les libidinoses d’unes jovenetes que tenen poc a veure amb una figura tradicional molt emparentada, a causa dels seus atributs de vella, amb la bruixa catalana?).
La relació del menjar, dels aliments, amb la mort és antiquíssima. Pensem en els rituals i en els sacrificis, en els àpats o refrigeris que s’oferien a les visites que venien a donar el condol, no només en la nostra societat, sinó també en societats culturalment molt allunyades de la cosmovisió catòlica. Antropològicament, el fet de menjar, a més d’una necessitat biològica primària, és una afirmació de vida en contrast amb qui ja no pot fer-ho.
El cert és que les tradicions ho són perquè tenen una explicació, si no esdevindrien costums, que és una altra cosa basada simplement en vulgars precedents sense una lògica sistemàtica.
Penso que tot imaginari col·lectiu, si ho vol ser, i com a integrant transversal d’una cultura com ara la nostra, ha de veure reforçat el seu lligam amb la societat d’on emana a partir de fórmules que li permetin desplegar la litúrgia dels seus rituals sense massa interferències. Avui, això, entre nosaltres, és extremament complicat. La societat ha convertit l’oci en una litúrgia per se. Com bé explica Salvador Cardús i ja he reproduït en alguna altra ocasió, de primer la festa era, la fessis o no. Després, fèiem la festa segons ens semblava. Ara, ens la fan, i nosaltres simplement hi anem. És a dir, ja no celebrem cap festa, sinó que ens anem convertint en consumidors de pseudofestes que no celebren res o, en tot cas, ens celebra-festeja a nosaltres perquè hi anem. La festa és que nosaltres hi anem. I la reflexió me la suggereix la funesta campanya comercial desplegada entorn de l’acarabassat halloween americà, que no és més que una adulteració de substrat celta. Hom es disfressava amb pells per despistar les animetes.
Prefereixo, a la fi, pensar que les nostres animetes vindran a menjar castanyes amb nosaltres i no a tallar-nos el cap, i que la por ens l’han de fer sempre els vius i no pas els morts. La castanyada que ja s’olora no és res més que un epíleg cultural del que s’ha dit fins ara. Que les animetes campin lliures per on vulguin i l’estona que vulguin i, sobretot, atipem-les bé, que diuen que el viatge és llarg i ara ve el fred. Doncs que aquesta tardor, com diu la dita, “Déu ens doni gent de bé, i gallina a l’olla”.