Conte

És, probablement, un dels contes més bonics que hauré llegit mai. D'Amadeu Vidal i Bonafont, el poemari Les hores salvades conté versos bellíssims, refulgents, d'una extrema sensualitat (des)mesurada. He lamentat moltes vegades no haver pogut ser-ne el seu autor i tantes altres n'he celebrat la seva lectura. Al pròleg del llibre, en Màrius Sampere hi apunta que "normalment, un llibre de versos se't despulla ràpidament i impúdica, t'ensenya amb gosadia les vergonyes i aviat te'n fas una idea, i arribes a una conclusió que, però, ja era latent sota la roba de la imatgeria i la metàfora." Aquest, naturalment, no és el cas. Des d'un intimisme gens embafador, lluny de la impudícia, els poemes llisquen per la pell del llibre i basteixen un fris de vida reblert de records i de paisatges, d'estius i d'hiverns, de cossos dins de cossos que es busquen i es retroben en les llinyes d'un amor que és sempre redemptor: "Ara corro la cursa de la pols de l'amor. (...) I sempre arribo a tu. I sempre vinc de tu. / T'estimo: salvo hores condemnades a mort." Amadeu Vidal serà un dels convidats al proper Festival Primavera Poètica de la Garriga.

© by Kyle Shelton


Ara et demano, bosc, un bell conte de fades.

Que ressuscitin llops per barrancs i carenes.
Que els salzes i els bedolls
tremolin més encara, que els rius creixin enrere
fins a besar la neu.

Que la noia que estimo m'abraci i sobrevisqui
el somriure de l'aigua
al cim de la cascada.
Que els seus ulls enigmàtics d'entre les fulles verdes
siguin reals i màgics, d'aquest món i d'un altre.

Que la noia que estimo no torni cap al conte.


Amadeu Vidal i Bonafont, dins Les hores salvades

Des d'Amèrica

Mentre encara m'estic familiaritzant amb aquest nou entorn rebo un mail de l'amic Dani Codina. Fa uns dies va marxar cap a Los Angeles amb una maleta plena d'il·lusions per obrir-se camí en el difícil món de la interpretació. Ara ens fa saber que ha arribat bé, que ja ha fet alguns contactes, que el concepte de ciutat que tenim és caducat des dels nostres referents. Quan penso què pot moure una persona del meu entorn a viatjar tan lluny per motius tan personals que són raó de vida, no puc fer més que admirar-ne i envejar-ne la decisió i desitjar-te, Dani, que tinguis molta sort si mai esgotes el talent.

Terra de picades

Sempre he pensat que el recurs de la picada és la perfecte transposició a taula del que en la tribu convenim a anomenar pactisme català. Em retorna a la pensa aquesta reflexió –com una picada lleugerament passada d’all– la benaurada i feliç reedició, ara ampliada, del “Llibre de les picades” del mestre i fondista Parellada (Fonda Europa de Granollers), rebatejat com “Les picades del senyor Parellada”, veritable compendi sobre l’art d’acabar d’amanir amb gràcia qualque plat sortit de cuina humil i honesta.
Com a devot neòfit de la cuina de cassola –arròs i pèl i ploma i closques de cargol–, tot i mancar-me una tercera hora de gastronomia per apuntalar coneixements sobre sofregits i picades –autèntic bilingüisme gustatiu, dogma i decret de la catalana cuina–, sé per experiències reiterades dels alts graus d’eficiència que s’obtenen en desplegar-ne totes les competències, perquè, escoltin, el pactisme al·ludit és cosa sèria, és allò de fer entrar el clau per la cabota. Agafin si no els ingredients que vulguin i comprovin vostès mateixos com a cop de morter la massa s’uniformitza i la pasta resultant, poc o molt aclarida segons gust i conveniència, acaba d’harmonitzar el plat que el comensal espera amb candeletes. Tot seguit, humilment, passo a suggerir un parell de receptes per a posteriors reedicions. Vegem la picada de llengua. Posin al morter, per exemple, un sistema que funciona des de fa vint-i-cinc anys, després, no sé, un nen d’Olot, per dir un poble perdut fora de la comarca, i en acabat un conseller del ram manifestament incapaç. Ara matxuquin bé i fort, sobretot fort, durant una estona, marejant bé els ingredients, i ja em diran. Una altra de molt bona: la picada estatururut. Prenguin el d’Andalusia –fotocopiat i a la venda a totes les conselleries i colmados–, afegeixin el que queda d’aquest que ens diu nació preambular –tants com vulguin, no ve d’un pam– i finalment, per exemple i per donar color, el de Murcia-qué-bonita-eres. Matxuquin fort també, vigilant que el resultat no es talli, puix és apte per a tots els plats i fins es pot afegir al cafè. Altres n’hi ha, i les variants no les acabaríem, però no els vull atabalar. Tan sols ressenyo, finalment, la referida pel mestre com a picada catalana, completa i reblerta i també amb variants que el llibre explica: uns brins de safrà, quatre grans d’all, mitja dotzena d’ametlles i avellanes torrades, pinyons, sal i julivert. Altrament, la picada catalana també és coneguda, secularment, com a picada de dits.

Publicat al diari El9Nou, edició Vallès Oriental, el 26-2-07

Benvinguda

Et cridà una boira antiga
i et desferes tot pluja
i entre els joncs
un mal vent em creuà el cor.
Però ara amb ell de marbre
ja m'és estrany el teu record
com de matinada
un llum sota una porta.

Hic habitat felicitas