És, probablement, un dels contes més bonics que hauré llegit mai. D'Amadeu Vidal i Bonafont, el poemari Les hores salvades conté versos bellíssims, refulgents, d'una extrema sensualitat (des)mesurada. He lamentat moltes vegades no haver pogut ser-ne el seu autor i tantes altres n'he celebrat la seva lectura. Al pròleg del llibre, en Màrius Sampere hi apunta que "normalment, un llibre de versos se't despulla ràpidament i impúdica, t'ensenya amb gosadia les vergonyes i aviat te'n fas una idea, i arribes a una conclusió que, però, ja era latent sota la roba de la imatgeria i la metàfora." Aquest, naturalment, no és el cas. Des d'un intimisme gens embafador, lluny de la impudícia, els poemes llisquen per la pell del llibre i basteixen un fris de vida reblert de records i de paisatges, d'estius i d'hiverns, de cossos dins de cossos que es busquen i es retroben en les llinyes d'un amor que és sempre redemptor: "Ara corro la cursa de la pols de l'amor. (...) I sempre arribo a tu. I sempre vinc de tu. / T'estimo: salvo hores condemnades a mort." Amadeu Vidal serà un dels convidats al proper Festival Primavera Poètica de la Garriga.

Ara et demano, bosc, un bell conte de fades.
Que ressuscitin llops per barrancs i carenes.
Que els salzes i els bedolls
tremolin més encara, que els rius creixin enrere
fins a besar la neu.
Que la noia que estimo m'abraci i sobrevisqui
el somriure de l'aigua
al cim de la cascada.
Que els seus ulls enigmàtics d'entre les fulles verdes
siguin reals i màgics, d'aquest món i d'un altre.
Que la noia que estimo no torni cap al conte.
Amadeu Vidal i Bonafont, dins Les hores salvades