Llach i Espriu

Article publicat avui a El 9 Nou amb el títol original de "Llach i Espriu: voler l'impossible ens cal!", en referència a un vers de Marià Villangómez ("Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig") que els follets han convertit en "voler impossible ens cal", que no sé què vol dir.

Escrivint aquest article escolto de fons com Raimon canta els poemes d’Espriu del llibre “El caminant i el mur”, el primer poemari que vaig conèixer de l’autor. Alhora, hem repassat les cròniques d’aquesta espantada que, amb el cor encongit, ens ha fet Lluís Llach acomplint la seva llarga amenaça. L’obra d’ambdós poetes, de signe tan diferent –a desgrat d’ell, Llach n’és–, té, tanmateix, trams de recorregut paral·lels en la història recent de Catalunya, trams feliçment superats, almenys quant a formes. Si en la fondària d’Espriu, en aquesta promiscuïtat de gèneres que abasta i beu d’influències cabdals per a la nostra cultura occidental, s’hi endevina i encerta el batec existencial de la mort –tema transversal en la seva obra–, en la de Llach, en canvi, molt més juganera i amatent al batec quotidià, a les emocions diàries, hi ha el cant a la vida viscuda i a la que ha de venir.

Quan el 1970, en ple apogeu de la “poesia social”, es celebrà el Price dels Poetes, on Joan Oliver i Salvador Espriu hi arrencaren els aplaudiments més sonors, Llach era just la darrera incorporació dels Setze Jutges. Més tard, el 1979, Joan Fuster escriví oportunament: “No s’haurien d’enganyar els senyorets de la política que ara circulen en les llistes electorals: sense la Nova Cançó, res no seria com és, de cap a cap dels Països Catalans”. Què n’ha quedat de tot plegat? D’Espriu, per exemple, poca cosa. La seva patètica recepció entre les joves generacions actuals –què ens ha fallat?– té com a correlat l’acollida indiferent d’aquesta “Primera història d’Ester” –que fins vaig sentir roncs al Teatre Auditori!–, just quan més faltats estem d’artistes i intel·lectuals bel·ligerants amb el cul de sac on Catalunya està entaforada. No ens pot consolar saber que d’ambdós, i de tants altres, en queden poemes i cançons si l’emotivitat que traspuen, si el missatge que transmeten, només serveix per fer el ploricó momentani en llegir-los o escoltar-los. “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”? No ho sabem. No contestem al poeta.

En la primera cançó de Llach que vaig escoltar, “Somniem”, d’intensitat brutal i colpidora, potser premonitòria, hi ha uns versos a mida del temps que vivim: “que ningú no s’avergonyeixi de cridar: somniem, sí, somniem constantment, sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable, i ho volem tot, volem el possible per arribar a l’impossible, volem l’impossible per arribar al possible”. I tant, Lluís, continuarem somniant, badallant i tot, amb lleganyots als ulls mentre assagem vells càntics en el temple...

Desconcert

Els que ens definim com a nacionalistes i també com a independentistes -termes que tot i no ser antagònics tampoc són equivalents- no podem sinó manifestar la nostra creixent perplexitat i desconcert davant les maniobres absurdes i egoístament partidistes d'ERC i CiU. Durant les dues darreres legislatures ambdós partits -o partit i coalició, com es vulgui- han aconseguit sumar una majoria parlamentària amb unes aspiracions nacionals que van molt més enllà de qualsevol altra combinació possible, inclosa l'actual. Està per veure si això serà possible en la tercera legislatura sense Pujol. Voler evidenciar, com fa ERC, que l'horitzó nacional tant de CiU com de la franquícia del PSOE a Catalunya té el mateix sostre és d'un estrabisme considerable, és mirar amb un ull a Cànoves i amb l'altre a Samalús. Basta parlar una estona, tampoc gaire, amb un socialista i veuràs tu on fixa això que en diuen autogovern. Ho podeu provar des d'ara amb qualsevol candidat a regidor. I viceversa, l'entossudiment de CiU en voler reduir ERC a un apèndix sociològic del socialisme espanyolista -disculpeu la redundància- és de miopia de cul de porró. Per a aquests afers ja hi ha els cotxes i les furgonetes -observeu la paritat- ecobiodièsel, la fiabilitat dels quals suposem garantida el gloriós dia de la votació final atesa la solidaritat mostrada amb les causes més diverses quant més lluny millor.

El major desconcert, però, no està en les croquetes tipus Laudrup que ara sí ara no corren per la banda Esquerra, sinó en el permanent fora de joc de la federació nacionalista, incapaç -sembla que d'arrel- d'aclarir, primer de tot, quin és el model o relació que vol tenir amb l'Estat espanyol després de quasi tres-cents anys d'incest i trenta de violacions flagrants en diverses posicions, la majoria constitucionals. Frustra molt, moltíssim, veure que un partit que es diu i defineix nacionalista no diu ni defineix el país al qual aspira a governar. No hi ha marcada -o no s'explica- cap tipus d'estratègia pels propers anys, no pels propers quatre, pels propers quaranta si cal. Ni el relleu parcialment generacional no ha servit per imposar -per visualitzar- les tesis sobiranistes dels sectors més progressites de la federació, amagats amb les arnes d'Unió al fons de l'armari -perquè no hi ha res més progressista que ser nacionalista, voler participar del progrés del teu país, de la teva nació. (Ara me'n recordo de les recents declaracions d'en Llach: "no sóc nacionalista de dretes ni d'esquerres, així no molesto ningú: sóc nacionalista radical").

Però, pel mateix preu, i per major escarni, l'estratègia d'opa d'ERC als Montilla, Corbacho, Iceta i De Madre és la puerilitat que mereix un catalanisme de bolquers que, per molt que es digui, no té un full de ruta clar que hagi de dur el país als llimbs de la independència, in-de-pen-dèn-cia-a! Les explicacions tactistes de Carod no poden convèncer un independentista. Un independentista ha d'estar per sobre d'eixos ideològics que només són coartada als qui no pensen com ell, als qui no tenen l'objectiu de la independència per al seu país perquè el seu país ja n'és; eixos que evidencien la debilitat del plantejament quan ara sí, ara també i ara tomba i gira, s'ha anat rebaixant, i des del camp propi del govern amic, la migradesa estatutària pactada al Parlament -veritable llei de dependència. No val la pena insistir en exemples. Només val la pena envejar el sentit d'Estat dels dos partits espanyols majoritaris. I el seu grau d'eficiència al respecte. Poc més.

Bé, desconcert i perplexitat, doncs. Molts ens preguntem fins quan. Els interessats semblen no donar-se pel al·ludits. Mentre, els que treballem la base procurant no fer soroll, intentant estendre compliciats des del vague convenciment personal que val la pena intentar-ho, sabem que és des d'aquesta base d'on ha de sortir aquesta majoria social que democràticament decidirà, arribat dia, on volem anar. I és una base que s'ha de començar a treballar des de l'àmbit més immediat, perquè Catalunya sempre s'ha aixecat per sota, i aquesta base viu en pobles i ciutats que properament viuran eleccions municipals, i ja ha arribat l'hora que el pactisme i la pedagogia es facin portes endins, a la cuina de casa, si cal a foc lent, que ja vigilarem que no s'apagui.

Contrastos

He recorregut, acompanyat d'un home savi, més d'un quilòmetre de la ribera del riu Tenes, entre Lliçà d'Amunt i Santa Eulàlia de Ronçana, aturant-me on calia per escoltar el nom d'antigues fonts, torrents, gorgs i mines, per saber d'on brolla tanta vida amagada davant dels nostres ulls cansats, per veure "serpents" d'aigua i algun barb, oques despistades, el verd dels camps de blat que creix i el molt de regadiu que encara queda a la plana. Aquesta lentitud pastada amb hores d'una tarda emplomada que ha plorat mitja estona mal comptada. Hi ha maneres de mirar el món que són estar-hi i ser-hi com de natural àlbers i verns en el paisatge. Meandres de quietud trencada per l'espantadissa d'uns tudons entre l'arbreda.

Enfilant la c-17, carril esquerre i no m'aparto, a cent-deu llepant l'asfalt prop de l'Ametlla, no pas un sinó dos cotxes que ara hi entren em fan llums mentre adelanten per la dreta i amb les mans em conviden a pujar dempeus al seu dit índex.

Brot de mort

Quan es mor un amic dels teus pares -del teu pare que allitat i queixós per un principi de pneumònia no s'ho pot creure-, pare de la mateixa edat, pare al seu torn d'una noia amb qui has coincidit des de guarderia fins a la universitat, un calfred et recorre sencera la biografia. No són molts, però sí uns quants, els casos que he entrevist. I no és l'edat avançada -que va avançant i tu, distret, sembles voler no adonar-te'n-, sinó la importuna malaltia que a diferència dels teus ha pogut amb la vida dels altres. Veus, en el temps, senyals i ombres que abans no sabies poder entrellucar perquè és sempre en camp d'altri que es juga la partida ingrata de la mort. I es va acabant el sabó i la fragilitat de les bombolles es mostra indefensa davant del mar d'aigua bruta que omple la pica. "Sé com encara / en el record, intacte, / és el somriure. / Però les mans, ja cendra / o llum, on retrobar-les?".

Enganyosa poesia

S'escola ràpid el dia mundial de la poesia -quin dia no?-, 21 de març, coincident amb l'entrada de la primavera, o de l'hivern, no ho sé bé. Avui, aprofitant l'avinentesa, hem donat a conèixer públicament la programació de la Primavera Poètica, i serà bo, per acabar el dia, deixar-ne constància amb uns versots verdaguerians, que són cimal, per alguns, de la poesia romàntica europea. Es tracta del poema "Vora la mar" -poema datat a Caldes d'Estrac el 10 de gener de 1883. El text planteja l'engany que suposa pel poeta la creació literària i apareix, en la versió definitiva, al llibre "Flors del calvari", de 1896. Sigui engany o no la creació literària, enganyosa o no la poesia que "m'ensenyes a fer mons", més engany seria, i sens dubte gran estafa i ruqueria, no servir-nos del llenguatge per a fer-ne literatura, que si bé potser no ens fa més savis, almenys si ens té enganyats és en la creença i el consol de ja saber que no pot ser d'altra manera si no és fent-nos feliços en l'intent.

Vora la mar

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

CataluNYa

Guaita tu el magnífic aparador que per la literatura catalana suposarà la lectura que un que es diu Lou Reed i dues senyores conegudes com Patti Smith i Laurie Anderson faran de poetes catalans traduïts a l’anglès en aquesta gran ciutat de Nova York i en el marc d’unes jornades batejades com Made in CataluNYa, així, amb aquest disseny tan barceloní.

La tria de poemes -prèvia selecció de Jaume Subirana- inclou autors com Carner, Ferrater, Margarit, Marçal, Bonet, Brossa o Palau entre d’altres. Cada artista novaiorquès -novaiorquí?- ha manifestat les seves preferències i admiració pel que ha llegit. Què es pensaven? Els tres -que es veu que tenen certa ascendència cultural i són tractats d’això que en diuen icones- han manifestat de Barcelona que els agrada la rebel·lia d’aquesta ciutat, d'altra banda tan provinciana i conservadora, afegeixo jo.

És encomiable, tanmateix, l’esforç institucional quan es tracta d’excitar-nos l’ego fins l'orgasme i justificar importants partides pressupostàries que ens han de donar a conèixer arreu com un país civilitzat, culte i modern. Ens agrada molt, als catalans, que els forasters ens descobreixin la peculiaritat que duem per tara en existir i deixar bocabadats tots quants creien que a l'estiu només bevem sangria, duem capells mexicans i piquem de peus a terra tot cridant. I sobta, encara, que això es faci als Estats Units, la bèstia negra del progressisme nostrat que promou aquestes gires.

Seria molt profitós, en canvi, acabar d’esprémer l’invent i portar aquests personatges a CataluÑa, començant per Barcelona i rodalies Renfe. I també tot el programa que es desplegarà a Frankfurt, que giri també per tot el país. Que lloguin la carpa del Circ Cric i la muntin davant d’Ensenyament. Que el país vegi, realment, tots els pots que guardem al rebost i no gastem ni consumim perquè fins i tot som uns garrepes a l'hora de desenvolupar-nos desacomplexadament com a cultura catalana a dins de casa nostra.

Conseller Tresserras

Ahir al matí vaig poder conèixer i dissertar breument amb el conseller de Cultura (i mitjans de comunicació), Joan Manuel Tresserras, de visita a Lliçà d'Amunt amb motiu de la presentació del primer fascicle d'un llibre d'història gràfica sobre el poble que tinc entre mans. Després d'acostar-se a la futura seu de la biblioteca -antiga masia de can Oliveres- i de veure'n les obres, la comitiva féu cap a l'Aliança -bar, cafè, ateneu, teatre, sala de concerts-, veritable emblema de la població, la qual l'aixecà a mitjan dècada dels anys vint del segle passat.

El conseller Tresserras és un home pulcre i amable, que vesteix amb correcció, sense engavanyaments innecessaris, i que s'expressa encara amb més correcció, esquitxant els seus comentaris amb referències sobre lectures que li han plagut o amb cites d'autoritat que superen la seva pròpia. Durant la visita, segons em comentaren, es mostrà tothora interessat per allò que veia i no parava de preguntar. Quatre anys de conseller duren el que duren i farà bé el conseller d'apofitar-los en visitar pobles i contrades que en altra circumstància segurament no visitaria.

Un comentari, però, surava en forma d'alabança a la seva persona en el sentit d'assenyalar-ne el poc perfil polític, atesa no només la seva personalitat sinó també la quota d'independent i al fet que, segons diuen, va reiterar, a requeriment d'alguna pregunta, que no aspirava a seguir en la conselleria en la propera legislatura, ja que les inquietuds acadèmiques i universitàries li semblen personalment més motivadores. Res a dir.

Tanmateix, un conseller de Cultura -qualsevol conseller, però especialment el de Cultura-, ha de tenir un perfil polític que no està renyit amb el gest bonhomiós i la paraula amable i amatent amb l'amfitrió. I si bé no ha d'aspirar a perpetuar-se en el càrrec aquest ha de ser la seva prioritat i obsessió els anys que calgui mentre no assoleixi els objectius que es proposa. És una questió de passions. Si t'enganxen a contrapeu per ocupar un càrrec -i partíem del nivell del mar després de la sordidesa socialista de l'etapa Mieras i de la improductiva d'en Mascarell- no diguis que serà un honor per tu si no tens l'ambició -perquè aquesta és la paraula- de dedicar al teu país, com deia aquell, els millors anys de la teva vida. Especialment en l'estat que està quedant el país, montillitzat i progressivament descatalanitzat. No pots repicar i anar a processó.

I un darrer apunt baladrer. Acabat l'acte -prou emotiu, tot correcte, no té més- i superat el vermut, vaig anar amb l'Anna a dinar a Granollers -cap luxe- però després m'entraren ganes d'un Macallan i un puret. I en entrar a la Fonda Europa ens fan saber d'una zona de fumadors disponible "sólo si van a comer". Em pregunto què n'ha quedat de l'esperit fondista del local -que t'ha de fer sentir com a casa, i això comença per no tenir tares d'Ikea i contestar-te en català-, què n'ha quedat que no permet regalar-se un güisqui i xiuxiuejar a cau d'orella aquell bellíssim vers d'en Sagarra que fa: "Digue'm les vives meravelles del teu treball, del teu turment. Sota el concert de les estrelles, anem fumant tranquil·lament".

El temps que fuig

Versió de l'article publicat a l'edició d'avui de El 9 Nou

Tomàs Garcés publicà el 1984 un dels dietaris més deliciosos que el memorialisme català ha donat al segle XX. L’intitulà “El temps que fuig”, en clara referència al “fugit irreparabile tempus” del poeta llatí Virgili, sentència que amb poca o molta sornegueria és encara visible en molts rellotges de sol. I en la introducció del volum es pregunta el poeta: “Sempre ens estranya el temps que fuig. Però és el temps que fuig? O som nosaltres?”.

Jo també m’ho preguntava l’altre dia -divendres passat- a l’Ametlla del Vallès veient el segon dels tres documentals que l’Ajuntament ha editat en format dvd i que reflecteixen el trànsit de la ruralia a la urbanitat des dels anys de la República fins entrada la dècada dels setanta. L’enregistrament i gravació d’unes seixanta entrevistes amb gent gran del poble –autèntics guionistes– aflora de nou paisatges humans que han passat a millor vida, representatius no només de la vida local sinó també dels pares i avis de les generacions que hem nascut a les darreries del franquisme. La col·lecció d’imatges antigues i, sobretot, les pel·lícules inèdites del senyor Francesc Boada –que ja no en podrà veure el resultat– sobre la vida quotidiana entre els anys quaranta i vuitanta, són un valor afegit a una feina feta que de cap manera pot quedar silenciada. Falta veure el capítol d’avui divendres -diu que ve en Saura-, però ja avanço que el resultat global és extraordinari.

Tot plegat és un material pedagògic de primer ordre per comprendre l’evolució i canvi esfereïdor que han patit els nostres pobles, i en especial el marc d'aquest Vallès rural que és ja caricatura del que fou. El canvi físic i el canvi mental –la rururbanització, en diuen alguns–, la transformació d’un paradigma pautat en el cicle agrícola i en una religiositat d’arrel tradicional i popular a un altre en què la terciarització fins ha mudat la percepció del pas del temps, prou més alentit dalt d’un carro baixant de la vinya que enfilant la C-17 passada la rotonda exagerada perpetrada amb mala llet a prop de can Draper.

Potser sí que és el temps que fuig, que “bat furient les ales”, però els records es queden, i quan es fan imatge i paraula cobren una textura diferent de com els recordàvem. No sé a d'altres persones, però a vegades em passa sentir enyor de coses no viscudes, com si dins meu hi arribés un solatge equivocat que no em pertany. Per compte d’altri –és un avís per a qui segui al meu costat–, aleshores m’emociono. Però ja se sap, “tempus fugit, scripta manent”.

No seguis la llengua

Dues notícies d’avui ens alerten sobre la fragilitat de la llengua catalana en dos entorns clarament desfavorits quant al seu ús. Ambdues, però, tenen un marcat component reivindicatiu, senyal inequívoc que no tot està perdut malgrat la precarietat de la situació.

El primer cas arriba mediatitzat per la presència d’un parell de jugadors del Barcelona que, aprofitant la seva ascendència sobre els mèdia, s’han prestat a la campanya que organitza la Bressola de la Catalunya Nord a favor del suport institucional a la llengua catalana. El manifest, que es pot signar, està penjat al web de la Bressola.

El segon cas és el conte de mai acabar, la croada constant que l’espanyolisme ranci manté contra tot allò que tingui el mínim vernís de catalanitat al País Valencià. Espanyolisme ranci de dreta i esquerra, que és on solen convergir els espanyols del PSOE i el PP. El fet és l’amenaça real que teletres es deixi de rebre al sud dels Països Catalans en breu, encara que vist el pedregar per on transita des de fa uns pocs anys no saps quina cosa hi poden perdre. I tanmateix cal denunciar-ho com avui ho fa Vicent Partal: “El resultat és que la recepció de TV3 és cada dia més difícil a les Illes i sembla que serà impossible d'ací a poc al País Valencià. Però aquest fet, val a dir-ho, no és un problema només valencià o insular. És un problema català del tot. Una TV3 només visible en el marc autonòmic oficial del Principat és una tv més obedient a l'ordenament jurídic espanyol, més dòcilment autonòmica i menys nacional.” L’article, del tot recomanable, el podeu consultar clicant aquí.

Tots dos casos són només un parell d’exemples de com tenim esquarterada la nació, del tantsemenfotisme suïcida que practiquem des de Catalunya en relació al nord i al sud dels Països Catalans. I aquesta actitud –tan solidaris que som amb qualsevol collonada de ves tu a saber quina latitud– només ens pot portar a una situació de debilitat continuada, primer per manca de coratge polític a qui pertoca a cada moment, però també, i sobretot, per la nostra mateixa desídia, per la nostra insolidaritat envers la llengua que parlem i tot el que representa el patrimoni lingüístic que ens encarreguem de boicotejar, dia sí dia també, els mateixos parlants.

Primavera poètica

Avui m'han regalat un volumet de poemes del senyor Ramon Mercader Gay. Ha estat de forma inesperada. Havent acabat la sessió del club de lectura -el llibre de Mahfouz ha agradat força-, la Maria ha tret el llibre de la bossa i m'ha demanat si en podia llegir un. Com que m'ha agafat a contrapeu, la vergonya ha fet la resta i així ha estat que no ha parat fins que sense cedir jo en la negativa ha volgut tant sí com no que em quedés amb el volum, "que me compraré otro".

L'escena m'ha fet pensar que avui ja tenim tancada i penjada al web la programació de la Primavera Poètica -i ja en van tres, sembla un miracle-. Així que en Jordi acabi d'actualitzar quatre dades ho farem públic, sense comptar l'ocasió d'ara, poc solemne i que no compta. Ja des d'un principi que li vam demanar col·laboració tot van ser facilitats. El logotip, el disseny i els cartells són obra seva i cal agrair-ne la delicadesa i complicitat. També de l'Anna, a l'hora d'ocupar-se dels temes que tenen a veure amb comunicació. D'en Frederic portant els comptes. D'en Martí i l'Oriol pel que faci falta. D'en Pep si cal sonoritzar. I dels poetes, naturalment, que saben apreciar el gest que es fa en convidar-los i es mostren agraïts. Dels patrocinadors -que mai són prou-, que ho fan possible amb el seu altruisme. I també de les institucions -cooperadors necessaris, en diuen a dret penal-, l'Ajuntament i la Institució de les Lletres Catalanes. I com que això no vol ser un panegíric, i ocasió hi haurà per comentar incidències, ho deixarem aquí.

Compartir i donar a conèixer els poetes que t'agraden és la raó última de tot plegat. Baixant cap a casa he pensat que pel mes vinent triaré un dels poemes del llibret i li llegiré a la Maria, allí a davant de tots, enfilat si cal a la cadira.

Mahfouz versus Pratolini

Fa una estona acabo de llegir "El callejón de los milagros", del Nobel egipci Naguib Mahfouz, el llibre que aquesta setmana hem de comentar al club de lectura de la biblioteca. Va venir així, en castellà, tot un lot de trenta i pocs llibres. En fi.

Durant tota la lectura no he parat de pensar en els paral·lelismes entre un i altre autor o, almenys, entre la novel·la de Mafhouz i la "Crònica dels pobres amants" del florentí Vasco Pratolini. Ambdues són publicades el 1947, que ja és casualitat, però és que a més l'acció de totes dues passa en geografies molt precises i concretes. La de l'egipci al carreró de Midaq, en El Caire dels anys quaranta, en plena segona guerra mundial; la de l'italià al carrer del Corno, en un barri florentí, durant els anys en què el feixisme arriba al poder a Itàlia.

És indubtable el costumisme de les dues novel·les, aquest realisme propi de les literatures de postguerra, i encara aquest amenarament tan mediterrani, aquest sortir al carrer a la fresca, finestres i balconades, els crits, els colors, el menjar... És igual que sigui Barcelona o Nàpols, Fes o Marsella, El Caire o Florència, és igual. El transvassament cultural entre les ribes del Mediterrani ha estat tan potent, tan explícit i alhora subliminal al llarg de les centúries que és capaç d'originar casualitats tan belles com aquestes dues històries, com aquestes dues ambientacions de tipus diferents, és clar, però amb el denominador comú d'aquest caràcter que se't fa reconeixible i familiar malgrat no et saludin amb un "bon dia!".

Els dos autors van néixer el 1911 i el 1913, respectivament. Pertanyen, doncs, a una mateixa generació d'escriptors. Mahfouz estudià filosofia i es féu funcionari i és considerat el pare de la prosa àrab contemporània. Ha estat allò que se'n diu un escriptor socialment compromès amb la injustícia social. De fet, si la moral individual dels personatges de Mahfouz és indestriable de la social ho ha de ser en virtut del context cultural i religiós de la societat que retrata. L'Islam i el seu discurs, per boca dels personatges, hi és tothora present, i no està exempt de conflictes amb alguns personatges que s'allunyen de la moral social. La situació de la dona mereixeria un apart massa llarg.

Pratolini, en canvi, malgrat el context italià, és diguem-ne més laic. La seva carrera literària començà amb tempteigs de tipus intimista però aviat abraçà el realisme seguint l'estela de Cesare Pavese i d'Ellio Vittorini. No fou considerat un primera divisió. Tanmateix, "Crònica dels pobres amants" constitueix una de les novel·les italianes de la postguerra més reeixides, amb uns tipus humans de caràcter i ideologia diversa, tots d'extracció obrera i popular, amb la seva pròpia dialèctica social i personal.

Ambdues novel·les són d'una coralitat poètica exemplar i entendridora. Riu-te'n del culebrot que ara fan a teletres.

Diumenge nit

Ja fa molt que els diumenges a la nit no m'assalta l'angoixa predilluns, i ja fa molt, també, que la tarda dels diumenges no és un tedi desvagat i soporífer preludi d'un estadi d'inquietuds. Per què ocorria? No vaig al psicòleg ni tampoc n'estic segur. Del cert, molta població ha passat i passa aquests estadis i la cosa està estudiada. D'una banda, hi ha la tensió o distància entre allò que hom voldria ser o haver estat i allò en què irremissiblement t'has acabat convertint cada cop que comença la setmana. De l'altra -s'assembla i no és ben bé el mateix-, la possibilitat d'allò que et plauria fer i el possibilisme del que et deixen o et diuen que has de fer. S'accepten variants i teories que no fan alterar la conclusió: som parcialment feliços. L'estat del benestar ni és estat ni és benestar. Els serveis del papamama estat, per sort, es queden en la vaguetat de l'enunciat sense especificar-nos el sentit: benestar sexual? benestar emocional? benestar laboral? Fóra terrible, i sens dubte avorridíssim, assolir el zènit en cadascun dels àmbits. Així doncs, reivindiqueu la imperfecció i la mediocritat -veritable democràcia-, el dret a ser infeliços i tolits, coixos, immorals i mentiders, sarcàstics, cínics i avorrits, adúlters i promiscus, botiflers fins on no gosàveu amb la pròpia biografia i amb una certa idea que de si mateixos vau tenir un incert diumenge nit que a fora ventegava i el dissabte abans -empat a tres gintrònics tres- havíeu begut massa poc enteniment.

Pla i Carner

Certament, tal dia com avui de fa cent deu anys va néixer Josep Pla, l’escriptor més prolífic en llengua catalana del segle XX i dels anteriors. L’estiu passat, a finals d’agost, vaig visitar el poble de Palafrugell i la casa natal de l’escriptor, reconvertida ara en seu de la fundació que duu el seu nom. Val la pena entretenir-s’hi i anar seguint l’exposició permanent que hi ha muntada sobre la seva vida atzarosa: documents, llibres, fragments documentals... tot l’univers planià comprimit en uns pocs metres quadrats i amb un discurs especialment apte per a no iniciats. Llavors hi ha això de les rutes literàries, activitat complementària que es proposa a mode de turisme cultural per a ments inquietes més enllà de l’arròs i la xancleta. Pràcticament tot el que vaig veure ja ho havia vist perquè uns anys abans havia fet la mateixa ruta però amb companyia diferent, fins i tot ens vam allotjar al mateix lloc. Ara em venia molt de gust repetir l’experiència i redescobrir de nou l’Empordanet: Calella, Llafranc, Llofriu, Tamariu, Pals i els seus arrossars (no deixeu d’agafar el trenet per ridícul que us sembli, el paisatge és fascinador), el Far de Sant Sebastià, el camí de ronda...

Hi ha alguna cosa de Josep Pla –més enllà de la mitologia intencionada, pròpia i aliena– terriblement seductora i que no és altra que aquesta simbiosi amb el paisatge que descriu, la pell feta paraula adjectivant el substantiu. No és només la descripció planiana –“això és un got, això és una cullera”–, és, més, la versió planiana d’aquesta descripció –la Veritat?–, la moralitat que sura i desprèn del retrat humà en tan que cromosoma de la terra d'on emana. Copsar el batec i l’esperit dels pobladors d’un territori i assajar de posar-ho per escrit no és a l’abast d’un qualsevol. Part de les més de 30.000 pàgines escrites en són intent reeixit. Només pot ser un pla preconcebut, només pot respondre a una idea prèvia de la vida i del país que trepitges. “Josep Pla, Josep M. Cruzet. Amb les pedres disperses” (Destino) és la correspondència creuada entre autor i editor –més tard ho seria Josep Vergés– on hi ha les referències al respecte.

Pla va passar bona part de la seva vida reclòs i escrivint al mas pairal, avui mig difuminat pel nou traçat de la carretera d’accés a Palafrugell. Tanmateix, a “Josep Pla: biografia de l’homenot” (1990), Xavier Febrés ja adverteix que “el coneixement insuficient de l’entorn local del personatge, tan decisiu en la seva obra, ha portat repetits estudiosos i comentaristes a caure en el parany del Pla pagès, parat per ell mateix, en el marc d’un dels seus sorneguers by pass malabars entre el que era, d’una banda, la crònica literària de la realitat i la realitat mateixa”. Resseguint els primers capítols d’aquest clàssic sobre Pla hom se n’adona de seguida. Al capdavall, però, penses, i què això de la boina? Si l’escriptor no es construeix a si mateix, si no basteix el personatge que vol arribar a ser, aleshores què?

Transcric, per qui no s’hagi cansat, un fragment de la impressió que li féu Josep Carner quan aquest estava treballant al Consolat General d’Espanya i que es troba al volum XXXVII de la seva obra completa:

“El consolat era important. Hi havia feina. Carner la feia encantat. Feia, a més, molta vida de societat. Amb la societat de Gènova i amb la Conferència Internacional. A més, versificava abundantment. Amb un paper i un llapis versificava com aquell qui menja un préssec. La facilitat que hi tenia em feia quedar parat. Qualsevol cosa que havia vist –un arbre, un aparador, un panetone, el mar, una senyoreta- li servia per a fer un sonet o una elegia. La seva facilitat era total. Potser en les poesies que feia llavors hi havia més versificació que poesia. És igual. El que em sorprenia era que manejant una llengua tan limitada, aspra i poc treballada pogués tenir tanta facilitat. El que ha fet Carner per la nostra manera de parlar ha estat indescriptible. A més, enraonava. De la capacitat expressiva d’aquell home, ja n’he parlat. L’he trobada en molts pocs altres catalans. La nostra capacitat expressiva general és d’una primarietat total. (...)”

Si aixequés el cap el tornaria a acotar abans que Carner no hagués fet un rodolí, ai sí.

Escriure (II)

La llibertat amb què un encara els continguts del bloc és fenomenal. Si anteriorment no hagués posat un u al text d’Escriure (3 de març) tampoc ara em veuria amb la necessitat de seguir desgranant qualque argument. Hi ha qui em diu què hi posaré, que perquè l’he fet o com l’he de fer a partir d’ara. Gràcies, però no sé cap de les respostes. Serà el que hi hagi i el que duri, com raonablement ocorre amb cadascuna de les vides que entrecreues cada dia. I quan s’acabi o quan te’n cansis, adéu i a una altra cosa.

Bé, ah sí..., la veritat, la Veritat de què parla en Miquel Àngel en el text que transcrivia. Diu que més enllà de la paraula, “el guany més important aconseguit per la nostra espècie”, cal vetllar per a més d’aconseguir un efecte estètic no desviar-nos “del perill de la veritat”.

– “La veritat: vet aquí l’irrenunciable punt de mira de l’escriptor. Pens, enfervorit, que si hi ha al món algú a qui mansferma el compromís de dir sempre la veritat, aquest és l’escriptor”.

–D’acord, naturalment. Però quina és aquesta veritat?

– “(...) la veritat a la qual em referesc, amat Albert, no és altra que la personal de l’escriptor. Aquella que ha agafat els matisos del seu temperament, que s’ha colorat, o tal volta descolorit, en travessar els seus filtres més íntims. I és que la Veritat, en majúscula, no existeix sinó com a suma de les veritats personals de cadascú.”

–Però, aleshores, Mestre –dic bo i remenant els glaçons d’un güisqui a mitja tarda–, així tothom pot ser escriptor?

– “(...) si em temptàs la prova de definir-lo, diríem que és escriptor aquell que diu per escrit la seva pròpia veritat. No record, no conec cap obra literària verament important que no es caracteritzi per l’exhibició, a vegades ferotge, de la veritat personal de l’ésser humà que la va crear.”

Ens hem quedat tots dos una estona en silenci. Ara, la llum, esmorteïda, es filtra entre les fustes i les heures de la pèrgola i cau a terra formant petites llunes, diürnes, totes mòbils a l’envit de la brisa que fa estona ens acompanya. Segons com creua les cames o mou el tors, segons la incidència de la llum en el seu rostre, diries que és un faune sortit adesiara dels seus contes.

–Així –reprenc–, si vós creieu que només hi ha veritats personals i que d’aquesta se'n deriva el fet creatiu, on queda el marge per la ficció? On la fantasia que ens van vendre?

–“(...) tenc per veritat que la imaginació, contra el que vaig pensar un temps, no és un atribut fonamental de l’escriptor. Ben al contrari, pens que mai no passa de tenir una funció auxiliar, movent-se entorn de l’eix vertebral de la introspecció”.

En aquest punt semblo ennuegar-me amb un glaçó, però ell segueix impertorbable i ara un feix de llum de ple damunt la testa m’acaba de convèncer de la seva aura mitològica.

És obscena la ciutat

Aquest amuntegament de cossos sense cap concupiscència ressenyable; aquest continuum quasi humà, aquest camp de concentració de no saps què (Auschwitz-Rambles diu l'Anna Grau); aquest gravitar entre la transparència i l'anonimat desorbitant... La distància mental que et separa de la conurbació més propera, la mandra que cada cop es fa més gran, més congènita, a l'hora de desplaçar-t'hi, això que en diuen "baixar", baixar a l'avern. La pressa amanerada, aquest no entendre't a la capital del teu país i aquest no entendre la capital del teu país i aviat no entendre el teu país. La permanent sensació d'anar endarrere i no endavant, passos petits, cap terrabastall. Minúscules renúncies, mirar a l'altre costat. Aquí no passa res. És obscena, és molt obscena la ciutat. De fa molts anys que ha fet renúncia a capitalitzar allò que es suposa que ha de fer la capital d'un país imaginat. Barcelona viu una permanent deslocalització atiada, sobretot, pels seus polítics i amb massa beneplàcits silenciosos, a vegades silenciats, l'aquí no passa res, tots subvencionats, cap terrabastall.

Ara mira tu la gran exposició -excel·lent exposició- que han muntat a Nova York, "Barcelona i la modernitat. De Gaudí a Dalí", de la Renaixença fins a les avantguardes, pinzellant modernisme i noucentisme, obviant perquè fa nosa el nom de Catalunya, de reminiscència pairalista pel xaronisme progressista tan urbà, tan modern i acolorit, tan obert a mil tendències que ho són precisament perquè sols tendeixen a anar enlloc. Mereix una profunda reflexió la manera com tenim de projectar-nos a l'exterior, mereix un profund lament aquesta provincianització, l'assumpció d'un rol regional i peculiar, quatre vaguetats per traçar una suposada personalitat sempre indesxifrable, sempre tamisada, sempre disfressada de barcelonins o d'espanyols.

Ha de ser per això que aquest director de cine, baixet i enginyós, ulleres de pasta urbana, que només té problemes amb les dones i bufa el clarinet, ha triat Barcelona per rodar el seu proper trauma. La bona notícia és que podrem tornar a gaudir de l'encant exhuberant de la Johansson amb la torna i l'escarni de veure a la pantalla un que es diu Bardem i aquesta Pe. Fóra bo saber com s'ha fet el càsting si s'ha fet, qui ha assessorat el director, de què collons li han servit tantes visites i concerts a Barcelona si amb aquest repartiment sols pot rodar al Carmel d'en Juan Marsé. I ara digue'm de veritat si no cal lamentar-ho, si cal seguir explicant alguna cosa o no, si cal alçar la veu no saps ben bé per què i cap a on, si anem a alguna banda, si sols ja som tendència, si aquí no passa res si abans no inventes tu, no inventem tots, un simulacre de terrabastall.

Ofensa

5 d'octubre de 1938

L'ofensa més ferotge que es pot fer a un home és negar-li que sofreix.
Tal com no es pensa en el dolor dels altres, es pot no pensar en el propi.

Cesare Pavese, L'ofici de viure

Escriure (I)

Hi pot haver una hipòtesi, a l'hora de crear un bloc, o si es vol una premisa, que és tenir quelcom a dir, a mostrar a través de l'escriptura si és que el bloc tracta d'això. No és necessàriament parlar d'un directament. Jo no sóc donat a la impudícia. Per molt que ho sembli aquest no és un dietari obert a l'ull que hi passa o s'hi convida. (Tinc amics i amants per xerrar i beure gins i güisquis i no haver de monologar en negre sobre blanc). Que tothom no n'és donat és cert i es fa patent per poc un hom s'entretingui mirant "segues" i observant els mots (es)collits. Hi ha una altra cosa encara, que per entre vista potser es fa poc evident. És aquella idea d'un cert correlat a partir d'un impacte estètic. És una impressió a desenvolupar. L'Elliot crític i poeta la va explicar més bé que no aplicar, i potser m'hi entretingui en algunes notes posteriors.

El meu escriptor -malgrat ell- predilecte, va deixar escrites moltes reflexions sobre el fet d'escriure compartides plenament, tant ho són que en l'avinantesa de voler exercitar-me en aquest art no ho podria fer al marge del que diu. Entre d'altres, una primera: "no puc deixar de pensar que l'escriptor és un ésser superior, el qual, per raó de la seva pròpia noblesa, es veu obligat a fer quelcom més que escriure i publicar llibres per a poder, en rigor, ser considerat escriptor. I és que si es pot ser un mal metge sense deixar de ser metge, pintor mediocre sense deixar de ser pintor o pare desnaturalitzat sense deixar de ser pare, no s'és escriptor pel senzill fet d'escriure, s'és escriptor a partir de l'alta categoria dels resultats que hom obté escrivint. Tant és així, pens, que per mi la paraula escriptor és l'únic substantiu del vocabulari que, de fet, funciona com a adjectiu (...) Tant la tenc assumida, aquesta manera de pensar, que des de sempre he sentit un pudor insuperable davant l'avinantesa de pronunciar la paraula escriptor referida a mi, perquè sé que han de ser criteris aliens i, sobretot, la perspectiva del temps, els que acabaran definint si verament ho som o si, pel contrari, tot el que he fet no ha passat de ser una honesta, però intrascendent, tasca d'escriure llibres i publicar-los."

Aquest pensament radical de Miquel Àngel Riera té unes conseqüències tant en l'argumentari que se'n deriva com en la correspondència amb una obra tothora coherent, escrita en plena maduresa, sense titubeig, com seguint un pla preconcebut, meditat, i que no només ha aguantat i aguanta i aguantarà l'embat del temps, sinó que en si mateix "constitueix tota una tautologia", tota una doctrina.

D'aquí una estona, dinar amb els amics Albert Vilar i Jordi Moreno. Com en altres ocasions, és de preveure una llarga i agraïda sobretaula de conseqüències imprevisibles. Aquest mes convida i tria lloc en Jordi, per això, a hores d'ara, ignoro encara on anirem.

Retalls d'història

No pot sorprendre que la pròpia biografia -la meva o la dels lectors- no sigui tinguda en compte a l'hora d'il·lustrar petits retalls d'història local que conté qualsevol foto antiga. Que un no la valori. L'anonimat amb què ens movem, la quotidianitat de la feina, de la família, els problemes i la complexitat de gestionar l'estranyesa que comporta el fet de viure, són factors que ens fan obviar no ja la memòria sinó la "consciència històrica". Me n'adono prou amb el treball de recerca que fa mesos duc entre mans. La gent gran, des del seu ostracisme, n'és la major dipositària, i dissimulen, potser per por o per timidesa. Demà al matí, junt amb un home que passa just la vuitantena, visitarem la masia on de jove hi va viure fent de masover. Provoca feredat veure'n l'entorn actual, urbanitzat massivament. En ser aturonada, l'efecte visual és encara més devastador. Ja fa alguns anys que ningú hi viu i part de la teulada s'ha esfondrat. Les fotos em diuen que era un gran casal i en algunes hi surt el jove que va ser. Demà humanitzarem aquest paisatge, tot ell metàfora d'un present que l'ha colgat. Sols restarà dempeus la memòria d'un home que passa just la vuitantena i la d'un jove que era ell, també perplex, que ara prendrà nota del que expliqui com si tot no fos res més que el peritatge d'un esfondrament planificat.