Article publicat avui a El 9 Nou amb el títol original de "Llach i Espriu: voler l'impossible ens cal!", en referència a un vers de Marià Villangómez ("Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig") que els follets han convertit en "voler impossible ens cal", que no sé què vol dir.
Escrivint aquest article escolto de fons com Raimon canta els poemes d’Espriu del llibre “El caminant i el mur”, el primer poemari que vaig conèixer de l’autor. Alhora, hem repassat les cròniques d’aquesta espantada que, amb el cor encongit, ens ha fet Lluís Llach acomplint la seva llarga amenaça. L’obra d’ambdós poetes, de signe tan diferent –a desgrat d’ell, Llach n’és–, té, tanmateix, trams de recorregut paral·lels en la història recent de Catalunya, trams feliçment superats, almenys quant a formes. Si en la fondària d’Espriu, en aquesta promiscuïtat de gèneres que abasta i beu d’influències cabdals per a la nostra cultura occidental, s’hi endevina i encerta el batec existencial de la mort –tema transversal en la seva obra–, en la de Llach, en canvi, molt més juganera i amatent al batec quotidià, a les emocions diàries, hi ha el cant a la vida viscuda i a la que ha de venir.
Quan el 1970, en ple apogeu de la “poesia social”, es celebrà el Price dels Poetes, on Joan Oliver i Salvador Espriu hi arrencaren els aplaudiments més sonors, Llach era just la darrera incorporació dels Setze Jutges. Més tard, el 1979, Joan Fuster escriví oportunament: “No s’haurien d’enganyar els senyorets de la política que ara circulen en les llistes electorals: sense
En la primera cançó de Llach que vaig escoltar, “Somniem”, d’intensitat brutal i colpidora, potser premonitòria, hi ha uns versos a mida del temps que vivim: “que ningú no s’avergonyeixi de cridar: somniem, sí, somniem constantment, sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable, i ho volem tot, volem el possible per arribar a l’impossible, volem l’impossible per arribar al possible”. I tant, Lluís, continuarem somniant, badallant i tot, amb lleganyots als ulls mentre assagem vells càntics en el temple...