Diumenge nit

Ja fa molt que els diumenges a la nit no m'assalta l'angoixa predilluns, i ja fa molt, també, que la tarda dels diumenges no és un tedi desvagat i soporífer preludi d'un estadi d'inquietuds. Per què ocorria? No vaig al psicòleg ni tampoc n'estic segur. Del cert, molta població ha passat i passa aquests estadis i la cosa està estudiada. D'una banda, hi ha la tensió o distància entre allò que hom voldria ser o haver estat i allò en què irremissiblement t'has acabat convertint cada cop que comença la setmana. De l'altra -s'assembla i no és ben bé el mateix-, la possibilitat d'allò que et plauria fer i el possibilisme del que et deixen o et diuen que has de fer. S'accepten variants i teories que no fan alterar la conclusió: som parcialment feliços. L'estat del benestar ni és estat ni és benestar. Els serveis del papamama estat, per sort, es queden en la vaguetat de l'enunciat sense especificar-nos el sentit: benestar sexual? benestar emocional? benestar laboral? Fóra terrible, i sens dubte avorridíssim, assolir el zènit en cadascun dels àmbits. Així doncs, reivindiqueu la imperfecció i la mediocritat -veritable democràcia-, el dret a ser infeliços i tolits, coixos, immorals i mentiders, sarcàstics, cínics i avorrits, adúlters i promiscus, botiflers fins on no gosàveu amb la pròpia biografia i amb una certa idea que de si mateixos vau tenir un incert diumenge nit que a fora ventegava i el dissabte abans -empat a tres gintrònics tres- havíeu begut massa poc enteniment.