El temps que fuig

Versió de l'article publicat a l'edició d'avui de El 9 Nou

Tomàs Garcés publicà el 1984 un dels dietaris més deliciosos que el memorialisme català ha donat al segle XX. L’intitulà “El temps que fuig”, en clara referència al “fugit irreparabile tempus” del poeta llatí Virgili, sentència que amb poca o molta sornegueria és encara visible en molts rellotges de sol. I en la introducció del volum es pregunta el poeta: “Sempre ens estranya el temps que fuig. Però és el temps que fuig? O som nosaltres?”.

Jo també m’ho preguntava l’altre dia -divendres passat- a l’Ametlla del Vallès veient el segon dels tres documentals que l’Ajuntament ha editat en format dvd i que reflecteixen el trànsit de la ruralia a la urbanitat des dels anys de la República fins entrada la dècada dels setanta. L’enregistrament i gravació d’unes seixanta entrevistes amb gent gran del poble –autèntics guionistes– aflora de nou paisatges humans que han passat a millor vida, representatius no només de la vida local sinó també dels pares i avis de les generacions que hem nascut a les darreries del franquisme. La col·lecció d’imatges antigues i, sobretot, les pel·lícules inèdites del senyor Francesc Boada –que ja no en podrà veure el resultat– sobre la vida quotidiana entre els anys quaranta i vuitanta, són un valor afegit a una feina feta que de cap manera pot quedar silenciada. Falta veure el capítol d’avui divendres -diu que ve en Saura-, però ja avanço que el resultat global és extraordinari.

Tot plegat és un material pedagògic de primer ordre per comprendre l’evolució i canvi esfereïdor que han patit els nostres pobles, i en especial el marc d'aquest Vallès rural que és ja caricatura del que fou. El canvi físic i el canvi mental –la rururbanització, en diuen alguns–, la transformació d’un paradigma pautat en el cicle agrícola i en una religiositat d’arrel tradicional i popular a un altre en què la terciarització fins ha mudat la percepció del pas del temps, prou més alentit dalt d’un carro baixant de la vinya que enfilant la C-17 passada la rotonda exagerada perpetrada amb mala llet a prop de can Draper.

Potser sí que és el temps que fuig, que “bat furient les ales”, però els records es queden, i quan es fan imatge i paraula cobren una textura diferent de com els recordàvem. No sé a d'altres persones, però a vegades em passa sentir enyor de coses no viscudes, com si dins meu hi arribés un solatge equivocat que no em pertany. Per compte d’altri –és un avís per a qui segui al meu costat–, aleshores m’emociono. Però ja se sap, “tempus fugit, scripta manent”.