Escriure (I)

Hi pot haver una hipòtesi, a l'hora de crear un bloc, o si es vol una premisa, que és tenir quelcom a dir, a mostrar a través de l'escriptura si és que el bloc tracta d'això. No és necessàriament parlar d'un directament. Jo no sóc donat a la impudícia. Per molt que ho sembli aquest no és un dietari obert a l'ull que hi passa o s'hi convida. (Tinc amics i amants per xerrar i beure gins i güisquis i no haver de monologar en negre sobre blanc). Que tothom no n'és donat és cert i es fa patent per poc un hom s'entretingui mirant "segues" i observant els mots (es)collits. Hi ha una altra cosa encara, que per entre vista potser es fa poc evident. És aquella idea d'un cert correlat a partir d'un impacte estètic. És una impressió a desenvolupar. L'Elliot crític i poeta la va explicar més bé que no aplicar, i potser m'hi entretingui en algunes notes posteriors.

El meu escriptor -malgrat ell- predilecte, va deixar escrites moltes reflexions sobre el fet d'escriure compartides plenament, tant ho són que en l'avinantesa de voler exercitar-me en aquest art no ho podria fer al marge del que diu. Entre d'altres, una primera: "no puc deixar de pensar que l'escriptor és un ésser superior, el qual, per raó de la seva pròpia noblesa, es veu obligat a fer quelcom més que escriure i publicar llibres per a poder, en rigor, ser considerat escriptor. I és que si es pot ser un mal metge sense deixar de ser metge, pintor mediocre sense deixar de ser pintor o pare desnaturalitzat sense deixar de ser pare, no s'és escriptor pel senzill fet d'escriure, s'és escriptor a partir de l'alta categoria dels resultats que hom obté escrivint. Tant és així, pens, que per mi la paraula escriptor és l'únic substantiu del vocabulari que, de fet, funciona com a adjectiu (...) Tant la tenc assumida, aquesta manera de pensar, que des de sempre he sentit un pudor insuperable davant l'avinantesa de pronunciar la paraula escriptor referida a mi, perquè sé que han de ser criteris aliens i, sobretot, la perspectiva del temps, els que acabaran definint si verament ho som o si, pel contrari, tot el que he fet no ha passat de ser una honesta, però intrascendent, tasca d'escriure llibres i publicar-los."

Aquest pensament radical de Miquel Àngel Riera té unes conseqüències tant en l'argumentari que se'n deriva com en la correspondència amb una obra tothora coherent, escrita en plena maduresa, sense titubeig, com seguint un pla preconcebut, meditat, i que no només ha aguantat i aguanta i aguantarà l'embat del temps, sinó que en si mateix "constitueix tota una tautologia", tota una doctrina.

D'aquí una estona, dinar amb els amics Albert Vilar i Jordi Moreno. Com en altres ocasions, és de preveure una llarga i agraïda sobretaula de conseqüències imprevisibles. Aquest mes convida i tria lloc en Jordi, per això, a hores d'ara, ignoro encara on anirem.