Escriure (II)

La llibertat amb què un encara els continguts del bloc és fenomenal. Si anteriorment no hagués posat un u al text d’Escriure (3 de març) tampoc ara em veuria amb la necessitat de seguir desgranant qualque argument. Hi ha qui em diu què hi posaré, que perquè l’he fet o com l’he de fer a partir d’ara. Gràcies, però no sé cap de les respostes. Serà el que hi hagi i el que duri, com raonablement ocorre amb cadascuna de les vides que entrecreues cada dia. I quan s’acabi o quan te’n cansis, adéu i a una altra cosa.

Bé, ah sí..., la veritat, la Veritat de què parla en Miquel Àngel en el text que transcrivia. Diu que més enllà de la paraula, “el guany més important aconseguit per la nostra espècie”, cal vetllar per a més d’aconseguir un efecte estètic no desviar-nos “del perill de la veritat”.

– “La veritat: vet aquí l’irrenunciable punt de mira de l’escriptor. Pens, enfervorit, que si hi ha al món algú a qui mansferma el compromís de dir sempre la veritat, aquest és l’escriptor”.

–D’acord, naturalment. Però quina és aquesta veritat?

– “(...) la veritat a la qual em referesc, amat Albert, no és altra que la personal de l’escriptor. Aquella que ha agafat els matisos del seu temperament, que s’ha colorat, o tal volta descolorit, en travessar els seus filtres més íntims. I és que la Veritat, en majúscula, no existeix sinó com a suma de les veritats personals de cadascú.”

–Però, aleshores, Mestre –dic bo i remenant els glaçons d’un güisqui a mitja tarda–, així tothom pot ser escriptor?

– “(...) si em temptàs la prova de definir-lo, diríem que és escriptor aquell que diu per escrit la seva pròpia veritat. No record, no conec cap obra literària verament important que no es caracteritzi per l’exhibició, a vegades ferotge, de la veritat personal de l’ésser humà que la va crear.”

Ens hem quedat tots dos una estona en silenci. Ara, la llum, esmorteïda, es filtra entre les fustes i les heures de la pèrgola i cau a terra formant petites llunes, diürnes, totes mòbils a l’envit de la brisa que fa estona ens acompanya. Segons com creua les cames o mou el tors, segons la incidència de la llum en el seu rostre, diries que és un faune sortit adesiara dels seus contes.

–Així –reprenc–, si vós creieu que només hi ha veritats personals i que d’aquesta se'n deriva el fet creatiu, on queda el marge per la ficció? On la fantasia que ens van vendre?

–“(...) tenc per veritat que la imaginació, contra el que vaig pensar un temps, no és un atribut fonamental de l’escriptor. Ben al contrari, pens que mai no passa de tenir una funció auxiliar, movent-se entorn de l’eix vertebral de la introspecció”.

En aquest punt semblo ennuegar-me amb un glaçó, però ell segueix impertorbable i ara un feix de llum de ple damunt la testa m’acaba de convèncer de la seva aura mitològica.