No seguis la llengua

Dues notícies d’avui ens alerten sobre la fragilitat de la llengua catalana en dos entorns clarament desfavorits quant al seu ús. Ambdues, però, tenen un marcat component reivindicatiu, senyal inequívoc que no tot està perdut malgrat la precarietat de la situació.

El primer cas arriba mediatitzat per la presència d’un parell de jugadors del Barcelona que, aprofitant la seva ascendència sobre els mèdia, s’han prestat a la campanya que organitza la Bressola de la Catalunya Nord a favor del suport institucional a la llengua catalana. El manifest, que es pot signar, està penjat al web de la Bressola.

El segon cas és el conte de mai acabar, la croada constant que l’espanyolisme ranci manté contra tot allò que tingui el mínim vernís de catalanitat al País Valencià. Espanyolisme ranci de dreta i esquerra, que és on solen convergir els espanyols del PSOE i el PP. El fet és l’amenaça real que teletres es deixi de rebre al sud dels Països Catalans en breu, encara que vist el pedregar per on transita des de fa uns pocs anys no saps quina cosa hi poden perdre. I tanmateix cal denunciar-ho com avui ho fa Vicent Partal: “El resultat és que la recepció de TV3 és cada dia més difícil a les Illes i sembla que serà impossible d'ací a poc al País Valencià. Però aquest fet, val a dir-ho, no és un problema només valencià o insular. És un problema català del tot. Una TV3 només visible en el marc autonòmic oficial del Principat és una tv més obedient a l'ordenament jurídic espanyol, més dòcilment autonòmica i menys nacional.” L’article, del tot recomanable, el podeu consultar clicant aquí.

Tots dos casos són només un parell d’exemples de com tenim esquarterada la nació, del tantsemenfotisme suïcida que practiquem des de Catalunya en relació al nord i al sud dels Països Catalans. I aquesta actitud –tan solidaris que som amb qualsevol collonada de ves tu a saber quina latitud– només ens pot portar a una situació de debilitat continuada, primer per manca de coratge polític a qui pertoca a cada moment, però també, i sobretot, per la nostra mateixa desídia, per la nostra insolidaritat envers la llengua que parlem i tot el que representa el patrimoni lingüístic que ens encarreguem de boicotejar, dia sí dia també, els mateixos parlants.