És obscena la ciutat

Aquest amuntegament de cossos sense cap concupiscència ressenyable; aquest continuum quasi humà, aquest camp de concentració de no saps què (Auschwitz-Rambles diu l'Anna Grau); aquest gravitar entre la transparència i l'anonimat desorbitant... La distància mental que et separa de la conurbació més propera, la mandra que cada cop es fa més gran, més congènita, a l'hora de desplaçar-t'hi, això que en diuen "baixar", baixar a l'avern. La pressa amanerada, aquest no entendre't a la capital del teu país i aquest no entendre la capital del teu país i aviat no entendre el teu país. La permanent sensació d'anar endarrere i no endavant, passos petits, cap terrabastall. Minúscules renúncies, mirar a l'altre costat. Aquí no passa res. És obscena, és molt obscena la ciutat. De fa molts anys que ha fet renúncia a capitalitzar allò que es suposa que ha de fer la capital d'un país imaginat. Barcelona viu una permanent deslocalització atiada, sobretot, pels seus polítics i amb massa beneplàcits silenciosos, a vegades silenciats, l'aquí no passa res, tots subvencionats, cap terrabastall.

Ara mira tu la gran exposició -excel·lent exposició- que han muntat a Nova York, "Barcelona i la modernitat. De Gaudí a Dalí", de la Renaixença fins a les avantguardes, pinzellant modernisme i noucentisme, obviant perquè fa nosa el nom de Catalunya, de reminiscència pairalista pel xaronisme progressista tan urbà, tan modern i acolorit, tan obert a mil tendències que ho són precisament perquè sols tendeixen a anar enlloc. Mereix una profunda reflexió la manera com tenim de projectar-nos a l'exterior, mereix un profund lament aquesta provincianització, l'assumpció d'un rol regional i peculiar, quatre vaguetats per traçar una suposada personalitat sempre indesxifrable, sempre tamisada, sempre disfressada de barcelonins o d'espanyols.

Ha de ser per això que aquest director de cine, baixet i enginyós, ulleres de pasta urbana, que només té problemes amb les dones i bufa el clarinet, ha triat Barcelona per rodar el seu proper trauma. La bona notícia és que podrem tornar a gaudir de l'encant exhuberant de la Johansson amb la torna i l'escarni de veure a la pantalla un que es diu Bardem i aquesta Pe. Fóra bo saber com s'ha fet el càsting si s'ha fet, qui ha assessorat el director, de què collons li han servit tantes visites i concerts a Barcelona si amb aquest repartiment sols pot rodar al Carmel d'en Juan Marsé. I ara digue'm de veritat si no cal lamentar-ho, si cal seguir explicant alguna cosa o no, si cal alçar la veu no saps ben bé per què i cap a on, si anem a alguna banda, si sols ja som tendència, si aquí no passa res si abans no inventes tu, no inventem tots, un simulacre de terrabastall.