Sempre és nova la sang

Finalment no va ser possible, i el poeta Joan Vergés Calduch no va poder acompanyar el seu fill a la cita d'ahir del Festival Primavera Poètica, en què estava previst que llegís fragments de la seva obra en el recital "Sempre és nova la sang". Així, va ser Joan Vergés Porter qui, acompanyant-se de la guitarra, va anar desgranant el repertori de cançons -la majoria musicades per ell mateix-, prèvia lectura dels poemes.

Ja vaig parlar de Joan Vergés en aquesta entrada, però ara voldria afegir-hi el desencís que suposa no poder trobar els seus llibres si no és en una parada o botiga de llibreter de vell. Sortosament, comptem amb l'antologia que Emboscall Editorial, de Vic, -atenció al catàleg que va formant Jesús Aumatell en aquesta petita editorial artesanal- li va publicar l'octubre del 2006 i, properament, segons anuncià Vergés fill, al llibre que sota el mateix segell reunirà part de la producció inèdita que figura en aquesta antologia.

Certament la producció poètica de Vergés és modesta però, alhora, altament significativa en les coordenades del seu temps i fins diria que de generació. Resseguint l'antologia hom s'adona ràpid de com la poesia de Vergés oscil·la entre el lirisme d'una primera època -es dóna a conèixer en l'antologia poètica universitària de 1949, on també hi havia el nostre amic Martí Sunyol-, la desmitificació del gènere i del poeta en una segona, i altra volta en una represa lírica que en els darrers poemes inèdits assaja, segons Isidor Marí i Joan-Elies Adell, "una veu nova i diferent, però amb una eficàcia poètica tremenda: el llenguatge aparentment ingenu o naïf -il·lès, diria potser el poeta- de les cançons i els jocs infantils."

Les raons de l'ostracisme literari de Vergés -no sabria dir si és semiconegut o semidesconegut- cal cercar-les en els cànons prefixats per la crítica i les antologies publicades els darrers trenta anys. Tot i que la seva obra és apreciada i valorada entre la crítica, la projecció diguem-ne pública dels seus poemes ha hagut de passar el sedàs efectiu de la cançó per a projectar-se més enllà de l'hàbitat natural del paper i tinta i, esgotades les edicions, aquí pau i després glòria. Naturalment, el fet que sols s'hagi dedicat a la poesia -com el seu admirat Vinyoli- i que ho hagi fet al marge de modes i tendències, salvaguardant la independència creativa sense buscar el ressò mediàtic, ha fet la resta.

I malgrat aquests imponderables Joan Vergés té els seus incondicionals, com ara el periodista i amic Xevi Planas -probablement, una de les persones que saben més coses sobre la cançó d'autor d'aquest país-, que ens va donar una sorpresa amb la seva visita baixant des de Girona i que, junt amb amb la trentena escassa de persones que ens vam reunir a l'auditori de l'escola de música, va assaborir amb nosaltres la poesia de Joan Vergés Calduch. Que per molts anys, i que aviat es posi bo, poeta.

Fümms bö wö tää zää, Uu, pögiff, kwii, Ee

Són els primers "sons primitius" de la Ursonate de Kurt Schwitters, que des d’ahir quedaran gravats als annals de la Primavera Poètica del 2007. La interpretació del rapsode Oriol Ponsatí-Murlà –davant d’una quinzena de persones que la van seguir atentament– va sorprendre per la seva força interpretativa i per una dramatúrgia sòbria però altament efectiva. Només un faristol i un piano.

La sonata, escrita entre 1921 i 1927, està considerada el poema fonètic més important del seu autor i de tot el moviment dadà. Abans de la interpretació, la professora Carme Arenas va glossar la figura de l’autor i va contextualitzar el poema dins el moviment artístic. De fet, Arenas va explicar les diverses parts del text i com Schwitters l’havia anat escrivint en diferents períodes.

La sonata, que l’autor va gravar en una versió reduïda de vint minuts, està pensada per ser interpretada amb públic, encara que Schwitters lamentava que la seva bona predisposició no es veiés corresposta amb prou demandes. La partitura –diguem-ne així– presenta ben poques indicacions al rapsode, de manera que és aquest qui ha d’interpretar i resoldre els dubtes que el text li planteja. Acostumats com estem a un tipus de lectura, o millor, a un tipus de poesia o recital de poesia en què el llenguatge és referencial –malgrat les figures retòriques del gènere–, és d’agrair l’existència de propostes solvents i de gran qualitat artística com la que va oferir-nos ahir l’Oriol Ponsatí-Murlà, propostes que qüestionen el significat de les paraules i dels sons i ens transporten als límits de l’origen del llenguatge i a la seva verbalització.

El fet que el text contingui poques acotacions dóna un valor afegit a la interpretació del text, el qual, al meu parer, va tenir tres moments brillants. El primer moviment, amb l’arrencada, i amb una successió i repetició de sons que adverteixen l’oient del que ha de venir. Una part del segon moviment, quan el rapsode, abocat a la caixa del piano, projecta la veu sobre les cordes i aquesta surt rebotida i ressonant contra la tapa de la caixa. Hi havia quelcom de tel·lúric i d’atàvic en aquest moviment. I el tram final de la quarta part, que vam convenir a anomenar “conferència alfabètica”, quan el rapsode enumera les lletres de l’alfabet a la inversa, amb la tonalitat i gest de qui ens vol persuadir d’alguna cosa.

Certament, el joc amb la veu –amb la bona veu de l’Oriol– és cabdal en la interpretació d’una peça d’aquestes característiques, així com els coneixements musicals, que el rapsode va desplegar en més d’un moment del recital. No en va, l’Oriol Ponsatí té el títol professional de piano del conservatori del Liceu i dirigeix el Festival de Música Contemporània de Girona.

Transcric, a continuació, traduït del castellà, el fragment inicial de l’article “La poesia conseqüent”, de K. Schwitters, escrit el 1924, i que es pot trobar sencer en aquest link, junt amb altra informació de l’autor i la partitura completa de la Ursonate. També s’hi pot escoltar un fragment que el mateix Schwitters va gravar. Impagable. Gràcies, Oriol.

La poesia conseqüent

La paraula no és el material originari de la poesia, sinó la lletra. La paraula és:

1. La composició de lletres.

2. So

3. Designació (significat)

4. Portadora d’associacions d’idees.

L’art és inexplicable, infinit; per a poder parlar de creació coherent és precís que el material sigui unívoc.

1. La successió de lletres en una paraula és unívoca, la mateixa arreu del món. És independent de la presa de posició de cada observador.

2. El so només és unívoc en la paraula parlada. En l’escrita depèn de la capacitat imaginativa de l’observador. D’aquí que el so només pugui ser material per a la declamació i no per a la poesia.

3. El significat només és unívoc si, per exemple, l’objecte en qüestió hi està present. Si no, també depèn del potencial imaginatiu de l’observador.

4. L’associació d’idees no pot ser unívoca ja que depèn de la capacitat combinatòria de l’observador. Cadascú té les seves vivències i recorda i combina a la seva manera.

Maragall torna com l'all

No sé si és reflex d’honestedat intel·lectual, estupidesa política, candidesa, heterodòxia o quina cosa. Poc importa ja. Qui encara cregui en el fumerol de l’Espanya plural que Maragall i companyia van encendre cremant el rostoll de l’Estatut, té un grau d’optimisme polític respecte al que pot donar de si l’Estat espanyol que no puc arribar a comprendre per molt que vulgui explicar-m’ho. Més ben dit, entendre-ho sí que puc –la meva justesa campa altres àmbits–, compartir-ho, si ho he fet mai, ja no. Considero una actitud políticament blana i intranscendent –observi's com em mossego la llengua– pretendre encara voler encaixar Catalunya a Espanya. Qui la vol encaixar? El catalanisme light d’arrel submisa? L’espanyolisme light d’arrel sentimental socialista?

M’ho estic passant d’allò més bé amb l’argumentari que el jurista López Tena desplega en el seu llibre “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia”. Diu l’autor que “la confrontació secular només pot acabar de tres maneres: amb l’extinció de la nació catalana per assimilació, amb la mutilació de la nació espanyola per la independència catalana o fent les dues nacons compatibles en un mateix Estat plurinacional de debò”. Tant m’han recordat les lamentacions del pobre i fugaç expresident als arguments de López Tena, que ja em disculparà l’autor que no em pugui estar de transcriure’ls. En prego la lectura:

“I és que com indica Rafael Ninyoles, la nació espanyola no és una unitat basada en el territori, ni en l’idioma, ni en la cultura; la nació és un acte espiritual. És “un proyecto sugestivo de vida en común” (Ortega). Així es manifesta una de les armes preferides pels Estats nació, la identificació dels seus valors nacionals amb els valors de l’esperit, amb un missatge universal davant de les minories nacionals, que considera –i les hi ha de convertir– particularistes, tancades, carrinclones. El problema és que Espanya prengué una mala via, la de l’autoritarisme nacionalcatòlic com a valor d’universalitat, enfront dels valors revolucionaris de França, i aquest producte ideològic no aconseguí mai quallar com a aglutinant de l’Estat nació, ni accelerar l’assimilació de les minories, en un context marcat per l’angoixa de la contínua pèrdua de territoris per efecte de les rebel·lions emancipadores de pobles que no assumien allò que, des de 1812, l’Estat nació els deia que eren: espanyols. No n’aprengueren: cada reclamació de tracte just fou tractada com a sediciosa, cada reivindicació d’autogovern com a separatista, cada nova independència esdevé un fibló per reprimir una mica més els encara dominats que perceben clarament sota les proclames d’igualtat de tots els espanyols la realitat de la seva subordinació als veritables espanyols”.

“(…) Del 1812 al 1898, Espanya perd 23 països, i 9 des del 1898 (Puerto Rico, Cuba, illes Filipines, illes Marianes, illes Carolines, Marroc, Guinea Equatorial, Ifni i Sàhara); i és a la llum amarga del seu fracàs nacional com contempla les reivindicacions dels catalans com una amenaça de mutilació, una més. (…) D’aquestes fondàries psíquiques brolla el necessari autoritarisme del projecte nacional espanyol, només possible amb fortes dosis de repressió, perquè s’ha de fer contra la voluntat dels afectats, de manera que els períodes de màxima repressió anticatalana són ensems els de màxim autoritarisme, de Primo de Rivera i Franco a l’Aznar de la majoria absoluta; i s’hi lliga una certa aliança tàctica entre el nacionalisme català i les forces espanyoles progressistes, també afectades pels períodes autoritaris, des del Pacte de Sant Sebastià a la lluita antifranquista, i en el mateix règim actual.”

I ara l’examen. Analitzeu els paràgrafs anteriors i contrasteu-los amb les opinions de Pasqual Maragall (vegeu links). Encabat, contesteu-vos quina de les tres “maneres” previstes per López Tena us convenç més i actueu conseqüentment. Finalment, per desestressar-vos, podeu llegir una mica de Gabriel Ferrater, en recordança al 35 aniversari de la seva mort, que s’escau avui.

Opció 1: Diari Avui

Opció 2: Vilaweb

Per cert, des d’ahir, aquest bloc està adherit a la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

Lentitud, immobilitat

El llibre del sociòleg Pierre Sansot, “Del bon ús de la lentitud”, s’obre amb la coneguda cita de Pascal que diu: “Tota la infelicitat dels homes prové d’una sola cosa: no saber estar inactius en una habitació”. Ignoro el context de la cita, però m’hi rabejo atesa la meva immobilitat forçada i, només circumstancialment, li dono la raó. Havent recordat les paraules, i en fullejar el llibre, trobo, encara, alguns fragments assenyalats amb llapis –tenies raó, Jordi Llavina, llegir també és subratllar– en el capítol titulat “Escriure”.

Sansot sosté que la lentitud a la qual es refereix al llarg de l’assaig no és pas un tret del caràcter, més aviat una opció vital, i esmenta, aleshores, una sèrie d’artistes per a qui l’obra és fruit d’una llarga paciència. “Només accedeixen a parlar d’ella després d’un silenci inacabable. L’escriptor no té paraules. Per això les busca i troba”.

Però la lentitud, segueix, no és indici d’una ment desproveïda d’agilitat. Ben al contrari, pot significar que cadascuna de les nostres accions és important i que no s’han d’escometre amb pressa i voluntat d’acabar-les ràpid, per molt insignificants o rutinàries que puguin semblar. Així, escollir les paraules per expressar-se o per escriure: “Aquesta és la raó per la qual Charles Juliet consideri sovint durant tota un jornada el valor que concedirà a una paraula. (...) Un cop més, la lentitud no es revela com un signe de relaxament. Significa els perills (de la trivialitat, de la cacofonia) dels quals l’artista vol escapar.”

Lent per força, immòbil per prescripció, els actes quotidians esdevenen excepcionals en la mesura que els executes en circumstàncies anormals. Fins la velocitat amb què et porten amb cotxe minva la dels fotogrames del paisatge.

La lentitud –aquest no tenir pressa– és estar essencialment d’acord amb el lloc on vius.

Microrelat Santjordier

A iniciativa del fluxaire Jaume Subirana som convidats a escriure un microrelat sobre Sant Jordi, les princeses, les roses i el drac. La primera referència que vaig llegir va ser al Dietari a Destemps de l'Enric Vila, un micro relat que feia: "Sant Jordi: aquest cavaller que va matar el drac i ens va deixar les princeses; quin gran estratega", i que al cap del dia matisava i explicava extensament. La segona, una "reflexió humanística" a partir d'un poema de Wislawa Szymborska en el bloc del professor i pensador Joan Lluís Pérez-Francesch .

I aquí deixo la meva doble intervenció en forma de vers, una invocació trobadoresca i una rogació més aviat forçada per la circumstància:

Invocació

Pètal sense rosa, drac sense castell,
vine prest i clava-hi la sageta, Cupidell.

Rogació

Pètal sense rosa, drac sense castell,

vine prest i treu-me la sageta del turmell.

Còdols de poesia

Gràcies a l’obligada convalescència, aprofito per rastrejar la xarxa i quedar-me amb la segona Biennal de poesia a Cerdanyola del Vallès, anomenada CòDOLS, impulsada pel col·lectiu Ramat de pedres, de ressonàncies –no n’estic segur, m’ho podeu aclarir?– diria que foixianes. La programació, certament interessant i ben trobada –tot just va començar el dimecres 18–, té cura de compaginar els recitals d’autors –Aguilar-Amat, Montse Costas, Maria Cabrera, Rodolfo del Hoyo, Núria Martínez-Vernis, Jordi Valls, Àngels Gregori, Gerald Fannon, Esteve Plantada, Ivet Nadal, Sònia Moya, Miquel Sànchez, Ponç Pons, Albert Roig–, molts del quals de les rodalies (Renfe) amb especial incidència en els dos vallesos –visca el quart cinturó poètic!– amb altres actes de caire més experimental, sempre relacionats amb la paraula poètica, com les variacions teatrals sobre una obra de Sebastià Alzamora, l’EnDoll de Pedrals + Guillamino –experiment en constant i necessària evolució–, el duet Cassases-Comelade, o actes de format més clàssic com una lectura sobre Brossa o una xerrada i lectura sobre Maria Mercè Marçal.

Les activitats culturals que es fan fora de Barcelona (és a dir, les activitats culturals de les quals a Barcelona no es sol parlar) necessiten un esforç suplementari no només per donar-se a conèixer –si volen també a Barcelona- en cas de voler transcendir el seu marc local més immediat, sinó també per atraure un públic que moltes vegades és transversal i poc procliu a la mobilitat, ai las, sostenible. Per això cal felicitar-se d’iniciatives com la que proposa aquest actiu “escamot de manipulació poètica”, tal com s’autoanomenen, i desitjar que el cicle sigui anual i no bianual, i poder, en qualsevol cas, obrir canals de comunicació necessaris entre organitzacions i assajar –perquè no?– de coproduir, intercanviar espectacles i valorar una feina feta que, en el fons, té l'objectiu comú de procurar-nos petits oasis de felicitat entre tantes pedres, còdols o cops de roc llençats amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega... Felicitats!

Sant Jordi: esquinç grau 1

M’espera la perspectiva de dur durant deu dies –si els aguanto- un embenatge d’aquells que fan patxoca, just per un mal pas que res tenia a veure amb el partit de la lliga de les estrelles que estàvem jugant. Jo només estava a la graderia i em disposava a anar a saludar a una de les companyes que, 22 anys enrere, havia fet amb nosaltres l’últim curs d’Egb en aquella mateixa escola del Sant Lluís, i que ara veia arribar per l’altra banda de la pista. La culpa, sí, fou de les irregularitats d’un reixat per desaiguar, però també del meu relaxament i embadaliment al veure jugar tota aquella colla i estar pensant què feia possible que tants anys després poguéssim continuar xutant i cridant-nos com si, en qualsevol moment, en Bruy hagués de xiular la fi del pati i haguéssim de tornar a classe de naturals o matemàtiques, en aquelles aules de sostre tan alt, de pupitres parells i estufa de llenya i aquesta setmana jo en sóc l’encarregat.

De feia força dies avisàvem tothom que teníem a l’abast. Amb els nois, cap problema, perquè no era la primera ocasió que ens retrobàvem. Ja fa anys que, molts o pocs, amb partit o sense, ens trobem esporàdicament, i és una festa, perquè per un estrany gregarisme –meitat hormonal, meitat fantasiós i melangiós, perquè en el fons som dèbils i sentimentals–, per una estranya camaraderia que enfonsa l’arrel en un temps decisiu de la teva biografia, per tot això responem i ens tornem a veure, ara alguns més grassos, calbs, grenyuts o amb barba. En canvi, la crida a les fèmines ha estat un solemne fracàs. L’excesiva afecció a marxar el cap de setmana ha fet estralls –entremig alguna recent separació, algú estranyament il·localitzable i negatives perquè-sí-no-em-ve-de-gust-em-faig-l’estranya– i així només n’han vingut tres a l’hora de dinar, sense comptar altres dues visites fugaces durant el partit, una de les quals ha resultat fatal al meu turmell.

Qui ha volgut, qui ha pogut, ha vingut acompanyat, aquest era el pacte natural. Entre els nois, la majoria. Els precedents comencen a fer pòsit i entre les consorts s’estableix complicitat i es comparteix certa estupefacció –no goso dir-ne enveja– davant la iniciativa. De les tres noies que han vingut, sols una està casada i amb canalla. La canalla. La mainada. Tots entre els mesos i els sis, set anys, taula a part, taula rodona, croquetes i macarrons per dinar. Rols de pare i mare joves, ja tenim trenta-cinc anys, però avui és l’aniversari de la Montse i li cantem el “Com que som bons companys et diem per molts anys...” i es posa vermella i riem i brindem i és tot altra vegada una regressió en el temps, una festa de globus i de Sugus a la casa d’algú que té pati i ens convida perquè és tarda de dissabte. L’esquinç del temps em desperta el del turmell però l’embenat d’urgència és bo perquè en Sergi, jugant i entrenant a handbol, n’ha vist de tots colors.

La disposició del les taules és en forma d’U i a l’hora de triar lloc sembla pacte tàcit que les parelles es separin (con)cedint protagonisme als escolars que es retroben, que ara parlen de pisos i hipoteques, de com està l’escola de canviada, que ara el poble ja creix massa, i tu què fas? a què et dediques? què fan els teus pares? Les postres i cafès són el preludi per l’excusa que els ha reunit a tots, més que veure’s, recrear-se en records compartits, alguns difusos, d’altres ja perduts perquè ja és molt el temps que s’ha escolat per aquell desaigua –“com te’n pots enrecordar?”-: el temps dels professors, l’hora del pati, el gimnàs, la venda d’oli, mató i mel, el viatge de fi de curs... Anècdotes viscudes, algunes de cruels, ja se sap, són coses de l'edat. Comprovar si a la cara hi dúiem signes que el futur ens deparava. Vet aquí. No, no cal, tampoc, quedar per una altra ocasió, tothom sap que ens tornarem a retrobar.

I avui, Sant Jordi del Turmell Esquinçat, no podré comprar cap llibre ni cap rosa, i em quedaré a casa pensant en la llista de llibres i en les roses que compraré quan pugui, ben vermelles, d’un roig com una teia, vermell passió, vermell vergonya, vermell d’amor i agraïment. I també, vermell desig: “I que no fos cert que el temps, quan canvia les persones, no modifica la imatge que en conservem, i que per això res més dolorós que el contrast entre el canvi esdevingut i la fixació que en tenim en el record. Aleshores, poder redimir-ho tot amb la vana coartada d’un dinar. Però no ens escarrassem a fer massa preguntes. Tampoc s'ho val. Diu el poeta que mai sabrem si és llei de vida o la vida que dicta la seva llei quan t'adones que els teus ja saquen perquè a tu t'han fet un gol. Que els veritables paradisos són sempre els paradisos que hem perdut per zero a un jugant a casa.”

Fora de joc

Més de vint anys. Camp gran. Hora del pati.
Eres John Lauridsen i et temien per l’esquerra.
Un cop de timbre era el senyal de subversió
que us llançava esperitats cap a un temps on dur
els genolls pelats era consigna de viure
més agrestament la vida, quan el present, de tan rodó,
us rebotia i el futur sols aromava a tarda suau
de plàstica i gimnàs.
El blanc i negre de la fotografia
que has trobat és la senzillesa d’una feliç dicotomia
entre la infància regalada més el temps que s’ha mustiat.
Encara veus sovint alguns dels jugadors,
ara amb el dorsal de pare al pit –el quatre de gestor,
el set de comercial, el nou de capatàs–, cada dia titulars,
i voldries preguntar-los quantes il·lusions
van quedar-se a la banqueta, si va ser bona l’estratègia,
si érem prou per fer barrera... Avui hi has tret el cap:
altres cracs aixequen pols rera la qual la pilota
sempre du perill: ets tu que corres per la banda.
T’hi reconeixes perquè apunten bones formes.
Però el camp gran no és el mateix: ja no s’hi juga
la superlliga de periquitos contra culés.

Hic habitat felicitas

Palau i Fabre

Avui 21 d'abril el poeta fa 90 anys i són molts els actes preparats per celebrar-ho. Cal felicitar-lo i felicitar-se pel munt d'iniciatives que arreu del país s'han sumat a la programació conjunta consultable aquí.

Des de la Garriga ens afegim a la iniciativa amb l'acte que celebrarem el proper 12 de maig, dissabte, amb la projecció d'un documental presentat i comentat per Josep Sampera, director de la Fundació Palau, i amb el muntatge poètic i musical "El Palau de l'Alquimista", interpretat per l'actriu Fina Rius. L'anècdota rau en què, precisament avui, m'assabento que Josep Palau i Fabre va venir una vegada a la Garriga, a la Fundació Maurí, per pronunciar una conferència sobre Picasso. Va ser el 6 d'octubre de 1981.

Ahir, però, vam donar el tret de sortida del Festival Primavera Poètica amb un altre homenatge, en aquest cas a Joan Vinyoli, amb una esplèndida conferència que Jordi Llavina va impartir davant de més de quaranta persones. Falta sovint, penso, en iniciatives que tenen el fet poètic com a argument central, actes d'aquest tipus, en els quals, a partir del didactisme i dels exemples d'algú bregat i versat en la crítica, el públic se sent més proper no sols no sols al poeta sinó també a comprendre el fet poètic. Palpar aquestes sensacions a la sortida de l'acte, amb les expectatives acomplertes, és una manera immillorable de començar el cicle, un mes i mig de poesia que anirem comentant en el bloc.

Sentit de la cosa

Escric de memòria una reflexió -més aviat una consideració disfressada de record- del poeta T.S. Eliot en el seu clàssic "Funció de la crítica i funció de la poesia". Venia a dir Eliot que essent ell jove es sorprenia que hom l'elogiés pel sol fet de llegir Shakespeare, sense afegir cap altra consideració envers el dramaturg i poeta anglès, com si l'acte d'acostar-se a un clàssic per si mateix ja es considerés elogiós i digne de menció. La diguem-ne anècdota -o el copet bonhomiós a l'espatlla- em retorna al present d'aquests dies en què he rebut comentaris elogiosos -i felicitacions, talment complís anys o assolís una proesa- pel fet d'organitzar i donar forma al festival de poesia que demà comencem. I tanmateix, la funció de tot plegat -sembla banal dir-ho però en tinc necessitat- no és plasmar-ho en un cartell i servir el plat, sinó, ben al contrari, que el client hi trobi profit i la proposta l'enriqueixi com li plagui. En definitiva, que l'elogi sigui el públic i no tu que reparteixes un cartell, no sé si m'explico.

Cap al tard

De les moltes que conten de Santiago Rusiñol (1861-1931) sempre m’ha fet gràcia la que diu que, a l’hora del crepuscle, la colla del Cau Ferrat es trobava dalt d’un turonet proper a Sitges, allí entre el rocam on els pins prenen formes capricioses, des d’on veient el cromatisme celest de la posta de sol, i enfervorits de natural o aneu a saber per quin destil·lat, dempeus i aplaudint reclamaven en va que sortís l’autor d’aital espectacle. Ara fa poc hem pogut veure a la comarca –el Vallès Oriental de la ruta modernista– el que Ramon Madaula ha protagonitzat amb el títol de l’article. Un intent –dels molts possibles– per transcendir el Rusiñol anecdòtic dels “duros a quatre pessetes” a partir de distintes proses autobiogràfiques.

Se’n surt? Al meu parer, parcialment. No queda clar, d’entrada, quin és el missatge que es vol donar, quina la tesi del muntatge. El Rusiñol crepuscular i amb texans repassa alguns episodis de la seva vida, sí, però les llacunes sobre Sitges i Mallorca deixen massa buits en una personalitat tan extensa i perduda a París. La seva explicació del Modernisme –que en una barrija-barreja de conceptes difusos no aclariria res als nostres experts posem de Cardedeu, la Garriga o l’Ametlla– té encara un deix romàntic, un enyor anarquista i una infantil voluntat revolucionària, aspectes aviat bandejats per la generació noucentista de Carner i d’Ors. Del cert, sense la superació del Modernisme –de matís més individualista– no s’explica el Noucentisme, molt més ambiciós culturalment i programàtica i al qual crec, sincerament, vist el currículum, que li devem molt més malgrat l’estirabot ideològic simplista dels qui li pengen la llufa, ai, d’escorar-se a la dreta.

Avui, el cap al tard de la cultura catalana necessita posicions d’ambició consemblants i menys bohèmia “absenta” de bon rotllo, incapaç de ser alternativa ni a ella mateixa perquè ignora els pressupòsits de la tradició que ha de superar i reformular si es vol artista. És lògic que, si l’han entès, els hagi agradat una obra que malgrat ser correcte podia oferir molt més (el cosit dels fragments de text, per exemple, es fa massa evident i quedes estabornit amb tanta sentència efectista a dojo). La música en directe de Satie, en canvi, és un gran encert. Idò, Rusiñol, dau-li records, i és clar que sou “esclau de lo que fuig”, qui no? I vetlleu des del turó pels qui “portem una ànima d’èter lligada a un tros de plom”. I, sobretot, modereu el beure sol, i estigueu bo... (El9Nou, 16-4-07)

Anar amb barco, tornar amb vaixell

Que l'elit cultural catalana -que n'hi ha- té serioses reticències per definir-se políticament més enllà de la seva opció cultural i estètica artística, és cosa sabuda i de lamentar -almenys jo ho lamento-, perquè si bé d'un escriptor, d'un pintor, etcètera, en puc admirar i n'admiro la seva llibertat creativa i no m'interessa gens saber si és fill de puta o beat de claustre, també m'agrada comprendre quins són els fils que enllà d'això el mouen i motiven a participar en una cultura compartida. Vull dir que en aquest país, potser més que en altres, com que ens movem en el terreny relliscós de la virtualitat nacional mitjançant ombres xineses, optar per uns o per uns altres és projectar també un desig de país -si tens desig, si vols país- que supera les blanes ortodòxies ideològiques d'uns partits, en general, poc destres a projectar-ne una idea concreta i, en canvi, habilíssims a l'hora gassejar conceptes -talment fóssim l'escenari d'un teatre- amb pots de fum plens d'eufemismes buits.

Aquest tomba i gira arriba al paroxisme amb la hilarant decisió de Maria de la Pau Janer -"Na Pacita", com és coneguda en certs ambients literaris que li són fotetes, segons em comentà una il·lustre font del tot fiable de les comarques gironines-, decisió que la catapulta, de nou, a l'epicentre d'una polèmica amb més rèdits mediàtics que no intel·lectuals. L'he sentit fa poc al Bassas i diu que avui fa roda de premsa per explicar-se. No ho sé, algú del seu entorn proper potser podria tractar el cas.

Capvespre amb tu

"Oh deuses!" Fou exactament això. Fou exactament allí.

Capvespre amb Pessoa

Bocas roxas de vinho.

Abans això que la vida
com la viuen els homes,
plena de la negra pols
que aixequen els camins.

Lent, insomne i lent,
batega al Mar de Palha
el riu sord de les coses.

Ens verema l’inesgotable
peregrinar, l’asfalt cendrós
i la somnàmbula
llum que amansida s’agenolla
embolcallant les hores primes
del capvespre.

Prop de les lluernes del port
mengem rogers a Sâo Antâo,
mentre un vi verd que llima els ulls
puja sense fre a les mansardes
de la son.

Muntanya amunt
graten els fils freds d’un tramvia
les nafres d’aquest temps avar:
el fum i l’oli refregit,
l’arrossegada veu d’un fado
i tota l’eterna innocència
dels dies que se’n van de pressa.

Jaume Pont, Enlloc, Premi Carles Riba 2006

Més pluja, encara

És persistent i s'ha fet esperar, i ara cau amb deixadesa, amb indolència calculada, es diria que sense cap ganes. He acabat d'enllestir, mentre, quatre notes sobre l'obra "Cap al tard", basada en proses de Santiago Rusiñol, que penjaré quan es publiquin. I encara m'ha vagat d'anar a recollir els programes de la Primavera Poètica, just a temps per poder encartar-los al diari la setmana vinent. El que més temo de tot plegat, i no serà la primera vegada que m'ocorri, és que (pre)ocupat perquè tot surti bé i els convidats es sentin còmodes i ben atesos, jo no acabi de gaudir amb el millor que de si mateixos ofereixin. Coses del directe. Sovint, doncs, i en aquesta circumstància d'"amfitrió", em resulta més plaent rellegir-los dies abans tot preparant-ne la breu presentació. Prenc el volum de l'obra completa de Vinyoli, el primer autor que homenatjarem enguany. A l'atzar:

Borda

M'estic sempre a la borda que he bastit
amb brancs i pedres: no abriguen
altres millor, ni calen teules
de bruc, ni fang als junts
-és bo que hi passi el vent.
No encenguis foc. No vencerà cap fred
els meus records encesos.

Del llibre Cercles

Ciutadans de segona

Efectivament, qui no vol parlar ni entendre la llengua pròpia del país on viu és un ciutadà de segona fet a si mateix. És tan fàcil i elemental rebatre les bestieses d'aquest documental ultra espanyolista que em ruboritza més la temptació de fer-ho que haver sucumbit a mirar-ne un tros, fins al minut quinze, exactament.

I el govern de la Generalitat què hi diu? Cap acció legal? No farà res? Ai caram, tothom a l'hort. Ah, sí..., fets, no paraules.

Per qui vulgui provar de veure el despropòsit: http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw

Josep Maurí, fill predilecte de la Garriga

Des d'avui Josep Maurí i Serra (1912-1967) ho és de la Garriga. En un acte institucional, senzill i amb les presències justes per omplir la sala de plens -passeu per alt la redundància-, s'ha oficialitzat el que ja s'hauria d'haver fet ja fa moooolts anys. Seria trampós no manifestar que pertanyo al patronat que dirigeix i té cura de la Fundació Maurí, ben el contrari. A mesura que passen els anys i a través dels patrons de més edat conec les facetes i el llegat que l'historiador i notari va deixar a la Garriga, no puc més que enorgullir-me de contribuir, modestament, a transmetre la seva obra a qui s'hi vulgui acostar. És, el reconeixement d'avui, un homenatge just a un home bo que arriba amb retard, quan el record personal que es té d'aquest prohom de la cultura queda generacionalment en entredit i és patrimoni personal d'uns quants privilegiats que són, alhora, dipositaris d'uns valors i d'una ètica social en vies d'extinció.

Jo no el vaig conèixer, però he llegit i consultat sovint la seva "Història de la Garriga" en tres volums i he tafanejat manta vegades una biblioteca que el patronat procura anar enriquint. Records de xic van lligats a matinals dominicals amb mon pare escrivint fitxes per la biblioteca o ordenat fotografies de l'arxiu mentre jo tafanejava qualque llibre, dibuixava o mirava làmines de vidre al veroscope.

Hi ha un compromís ineludible per qui estima i mama el lloc on viu. La generositat i l'altruisme de Maurí en són una mostra singular. No tothom n'es pas dotat. Tanta altra gent venim darrere com podem, maldestrament, a voltes amb encert. Arreu i aquí. Si parlo d'ètica social és per assenyalar que ell és fill producte del seu temps, temps difícils de renúncies i sacrificis col·lectius, però també de perseverança i optimisme en la viabilitat d'un projecte de país inacabat.

No hem acabat de retre l'homenatge merescut als homes i dones de les nostres contrades que amb la seva feina i entusiasme ens han permès conèixer i estimar el tros de terra on vivim. La seva història a vegades silenciada; el seu patrimoni a voltes ignorat; el seu solatge humà. Pòsits de generacions en un espai comú en transformació constant com més va més vertiginosa. La que ja ha nascut en democràcia s'ho ha trobat tot fet, però alhora amb tot mal explicat i amb caps sense lligar i sumes que no donen. Però això és una altra història que s'escriu ara mateix...

PROPOSTA DE DECLARACIÓ DE FILL PREDILECTE DE LA GARRIGA A FAVOR DE JOSEP MAURÍ I SERRA

Breu esbós biogràfic i alguns mèrits

-Neix a la Garriga el dia 6 d’agost de l’any 1912, al carrer Cardedeu número 17, seu actual de la Fundació.

-Estudia les primeres lletres amb els Germans Maristes de l’escola Sant Lluís i el batxillerat a Girona, en règim de pensionista.

-L’any 1933 funda la revista EL CONGOST, juntament amb el compositor garriguenc Manuel Blancafort, Josep Ruaix, Assumpta Corrons i Xavier Albó, una revista de caràcter cultural i literari, d’esdeveniments i notícies locals.

-És nomenat president de la Federació Comarcal de Joves Cristians.

-El Nadal de 1939 funda amb Assumpta Corrons, vídua Albó, la publicació de LA HOJA DE ACCIÓN CATÓLICA, la qual dirigirà fins a la seva mort. Gràcies a aquesta publicació i a la revista EL CONGOST, es té coneixement de fets i notícies garriguenques que d’altra manera hagueren passat desapercebudes.

-Desenvolupa una gran tasca pedagògica amb els joves amb l’inici dels Cercles d’Estudis. Cada dilluns, durant més de set anys, informava i formava un grup de nois en diferents disciplines a través de la visita a museus, esglésies i monestirs.

-És nomenat delegat de la Comissió del Vallès Oriental en els Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, celebrades el 8 de setembre de 1946.

-És autor de la gran obra HISTÒRIA DE LA GARRIGA, en tres volums, de la HISTÒRIA DEL SANTUARI DE PUIGGRACIÓS, ELS SANTS DE LA DIÒCESI DE BARCELONA, HISTÒRIA DEL SANTUARI DEL VILAR DE BLANES i la HISTÒRIA DEL CONVENT DE BLANES, població on exercí de notari en guanyar-hi plaça.

-S’ocupa i es preocupa de la restauració de l’església de la Doma (s. XII), primera parròquia de la Garriga -ben visible al pas per la C-17-, de la restauració del seu retaule gòtic i de gestionar-ne el retorn a la Garriga. La seva actuació és determinant per poder conservar aquest patrimoni i evitar el seu deteriorament i abandonament.

-El setembre de 1959 s’inauguren les obres de restauració. Josep Maurí institueix el CANT DEL PLANY DE SANT ESTEVE, glossa catalana en vers de l’epístola dels Fets dels Apòstols, de mitjan segle XIII, que s’interpretarà a la Doma durant molts anys.

-En morir el 1967, Josep Maurí llegà part del seu patrimoni personal a la Garriga instituint una fundació privada que tindria cura de la casa museu i de la biblioteca, fundació ubicada a la seva casa natal del carrer de Cardedeu.

Represa

No és que hi hagi un esvoranc entre la vida que duc i la que m'he donat durant aquests dies de Setmana Santa. Per a molts, si és santa ho és perquè els permet un esvoranc entre la que duen i la que voldrien o s'han donat. I ben mirat, no dóna per a tant, per bé que a alguns no se'ls ha vist el pèl durant una setmana sencera. Caldria revisar aquests calendaris obsolets, les festivitats laborals amb coartada ja més cultural o folclòrica que religiosa. I caldria mirar d'entendre-les abans no sigui massa tard i les tradicions esdevinguin mers costums sense explicació plausible per a qui s'hi embadaleix o hi participa amb cofoïsme pueril. Quin sentit té celebrar o participar d'una festa, d'una litúrgia o ritual, del qual no se'n sap explicar la causa? Encara més, quin sentit té criticar-ho si tampoc se'n sap capir la pregonesa que amaga?

Joan Vergés, poeta

És Joan Vergés (1928) un bartleby de la poesia, en el sentit que Vila-Matas exposava en el deliciós “Bartleby y compañía”? És possible, però encara ho és més el fet que la seva poesia no hagi estat tinguda en compte en antologies no ja acadèmiques sinó en el còmput de poetes que hom hauria de citar com a representatius del seu temps. En certa manera es pot dir que la seva ha estat una poesia minoritzada. De producció certament breu –“Soledat de paisatges”, 1959; “El gos”, 1965; “La vida nova”, 1970; “Com un bosc silenciós”, 1986; “Qui jugarà a pinyol?”, inèdit-, la poesia de Vergés té l’aparença formalment senzilla dels versos que transiten amb naturalitat l’observança de viure sense pressa. Tanmateix, diria que no és de factura contemplativa en el sentit d’extasiar-se, sinó més aviat meditativa, amb voluntat de superar el moment i endinsar-se en una interpretació de la realitat homologable a qui el llegeix. El “jo” dista de ser hermètic, potser per això ha estat i és cantat per Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat o Quimi Portet, entre d’altres. La cançó "Em dius que el nostre amor", musicada per Toti Soler, és de les versions més belles que he escoltat en poesia junt amb el "Veles e vents" de Raimon.

Havent viscut un temps a la Garriga, el proper dissabte 28 d’abril hi tornarà acompanyat de la guitarra del seu fill Joan per, dins del Festival Primavera Poètica, recitar els seus poemes. És ell qui em comenta que, darrerament, el seu pare ha tingut la salut delicada, preveient que en el pitjor dels casos no ens pugui acompanyar i ho hagin de fer Isidor Marí o bé Joan-Elies Adell, els curadors de l’antologia poètica que Emboscall li va publicar la tardor del 2006. Ni cal dir que esperem comptar amb la seva presència física i saludar-lo personalment. Serà tot un privilegi.

Diria que llegeixo dintre meu

Diria que llegeixo dintre meu

versos que no sé escriure. I mentiria.

Dintre de mi trobo només

fragments de llum, esquinços de records

llançats pel vent a qualsevol carrer

perdut de la memòria.

Però de sobte, abocat al silenci,

sorgeix com del no-res una força que lliga

la llum a l’arbre, el batec a la sang,

el cant als mots pàl·lids i grisos.

Llavors, si jo escric les paraules,

és el poema que em fa ser,

infant creixent cap a la vida.

Cartell del Festival Primavera Poètica

I amb la pluja d'abril ha nascut el cartell del Festival Primavera Poètica, obra de Jordi Musquera. Molt lluny de ser paper mullat, falten setze dies perquè sigui una realitat per tercer cop. Gràcies, Jordi.

Ha plogut molt

Literalment, ha plogut molt, en el país on no sap ploure, des de l'última entrada en aquest bloc. Un toll d'aigua entre divendres i dimecres. I és una sort. Que hagi plogut i que la pluja sigui un fenòmen fora de l'abast de la política malgrat la seva imprevisibilitat, especialment aquests darrers dies. Hi ha qui opina que fer-ho del temps, de la climatologia, és un absurd al límit de la banalitat. Hi estic d'acord en certs contextos, com ara el televisiu, on la informació d'aquesta mena és abusiva i desproporcionada i ha fet adquirir el rol de semibruixots als nois i noies que esforçadament i didàctica il·lustren un públic llec desacostumat a mirar el cel.

Hi ha encara una altra cosa. Ho entendria i entenc més d'una televisió o ràdio local, que ha d'inventar-se i tractar temes d'escandalosa i obscena proximitat. Però d'una televisió amb aspiracions de referent nacional ho trobo d'un provincianisme com més va més extrem, d'una ridiculesa i d'una pobresa informativa de paper mullat, mai millor dit. Aquest ensenyar torrents i ponts inundats, com si fóssim pocafeines que altra cosa tenim a fer sinó badar veient l'obvietat natural d'un torrent cabalós o un riu desbordat davant la impetuositat de la natura; aquest ensenyar ponts i carreteres negades, que haurien d'avergonyir enginyers i polítics; aquest parlar del temps com si et diguéssin "mira amb què ens gastem els calés, sembla que plourà". Entenc parlar del temps quan el silenci et pot i ets incapaç de no dir res davant del compromís d'un ascensor o per cremar segons abans o després de. Però que la interlocució te l'ofereixi a bots i barrals la televisió que et mires em resulta incomprensible i enutjós. Qui? Quan? On? Per què? Amb què? On està la noticia?