
M’espera la perspectiva de dur durant deu dies –si els aguanto- un embenatge d’aquells que fan patxoca, just per un mal pas que res tenia a veure amb el partit de la lliga de les estrelles que estàvem jugant. Jo només estava a la graderia i em disposava a anar a saludar a una de les companyes que, 22 anys enrere, havia fet amb nosaltres l’últim curs d’Egb en aquella mateixa escola del Sant Lluís, i que ara veia arribar per l’altra banda de la pista. La culpa, sí, fou de les irregularitats d’un reixat per desaiguar, però també del meu relaxament i embadaliment al veure jugar tota aquella colla i estar pensant què feia possible que tants anys després poguéssim continuar xutant i cridant-nos com si, en qualsevol moment, en Bruy hagués de xiular la fi del pati i haguéssim de tornar a classe de naturals o matemàtiques, en aquelles aules de sostre tan alt, de pupitres parells i estufa de llenya i aquesta setmana jo en sóc l’encarregat.
De feia força dies avisàvem tothom que teníem a l’abast. Amb els nois, cap problema, perquè no era la primera ocasió que ens retrobàvem. Ja fa anys que, molts o pocs, amb partit o sense, ens trobem esporàdicament, i és una festa, perquè per un estrany gregarisme –meitat hormonal, meitat fantasiós i melangiós, perquè en el fons som dèbils i sentimentals–, per una estranya camaraderia que enfonsa l’arrel en un temps decisiu de la teva biografia, per tot això responem i ens tornem a veure, ara alguns més grassos, calbs, grenyuts o amb barba. En canvi, la crida a les fèmines ha estat un solemne fracàs. L’excesiva afecció a marxar el cap de setmana ha fet estralls –entremig alguna recent separació, algú estranyament il·localitzable i negatives perquè-sí-no-em-ve-de-gust-em-faig-l’estranya– i així només n’han vingut tres a l’hora de dinar, sense comptar altres dues visites fugaces durant el partit, una de les quals ha resultat fatal al meu turmell.

Qui ha volgut, qui ha pogut, ha vingut acompanyat, aquest era el pacte natural. Entre els nois, la majoria. Els precedents comencen a fer pòsit i entre les consorts s’estableix complicitat i es comparteix certa estupefacció –no goso dir-ne enveja– davant la iniciativa. De les tres noies que han vingut, sols una està casada i amb canalla. La canalla. La mainada. Tots entre els mesos i els sis, set anys, taula a part, taula rodona, croquetes i macarrons per dinar. Rols de pare i mare joves, ja tenim trenta-cinc anys, però avui és l’aniversari de la Montse i li cantem el “Com que som bons companys et diem per molts anys...” i es posa vermella i riem i brindem i és tot altra vegada una regressió en el temps, una festa de globus i de Sugus a la casa d’algú que té pati i ens convida perquè és tarda de dissabte. L’esquinç del temps em desperta el del turmell però l’embenat d’urgència és bo perquè en Sergi, jugant i entrenant a handbol, n’ha vist de tots colors.
La disposició del les taules és en forma d’U i a l’hora de triar lloc sembla pacte tàcit que les parelles es separin (con)cedint protagonisme als escolars que es retroben, que ara parlen de pisos i hipoteques, de com està l’escola de canviada, que ara el poble ja creix massa, i tu què fas? a què et dediques? què fan els teus pares? Les postres i cafès són el preludi per l’excusa que els ha reunit a tots, més que veure’s, recrear-se en records compartits, alguns difusos, d’altres ja perduts perquè ja és molt el temps que s’ha escolat per aquell desaigua –“com te’n pots enrecordar?”-: el temps dels professors, l’hora del pati, el gimnàs, la venda d’oli, mató i mel, el viatge de fi de curs... Anècdotes viscudes, algunes de cruels, ja se sap, són coses de l'edat. Comprovar si a la cara hi dúiem signes que el futur ens deparava. Vet aquí. No, no cal, tampoc, quedar per una altra ocasió, tothom sap que ens tornarem a retrobar.

I avui, Sant Jordi del Turmell Esquinçat, no podré comprar cap llibre ni cap rosa, i em quedaré a casa pensant en la llista de llibres i en les roses que compraré quan pugui, ben vermelles, d’un roig com una teia, vermell passió, vermell vergonya, vermell d’amor i agraïment. I també, vermell desig: “I que no fos cert que el temps, quan canvia les persones, no modifica la imatge que en conservem, i que per això res més dolorós que el contrast entre el canvi esdevingut i la fixació que en tenim en el record. Aleshores, poder redimir-ho tot amb la vana coartada d’un dinar. Però no ens escarrassem a fer massa preguntes. Tampoc s'ho val. Diu el poeta que mai sabrem si és llei de vida o la vida que dicta la seva llei quan t'adones que els teus ja saquen perquè a tu t'han fet un gol. Que els veritables paradisos són sempre els paradisos que hem perdut per zero a un jugant a casa.”
Fora de joc
Més de vint anys. Camp gran. Hora del pati.
Eres John Lauridsen i et temien per l’esquerra.
Un cop de timbre era el senyal de subversió
que us llançava esperitats cap a un temps on dur
els genolls pelats era consigna de viure
més agrestament la vida, quan el present, de tan rodó,
us rebotia i el futur sols aromava a tarda suau
de plàstica i gimnàs.
El blanc i negre de la fotografia
que has trobat és la senzillesa d’una feliç dicotomia
entre la infància regalada més el temps que s’ha mustiat.
Encara veus sovint alguns dels jugadors,
ara amb el dorsal de pare al pit –el quatre de gestor,
el set de comercial, el nou de capatàs–, cada dia titulars,
i voldries preguntar-los quantes il·lusions
van quedar-se a la banqueta, si va ser bona l’estratègia,
si érem prou per fer barrera... Avui hi has tret el cap:
altres cracs aixequen pols rera la qual la pilota
sempre du perill: ets tu que corres per la banda.
T’hi reconeixes perquè apunten bones formes.
Però el camp gran no és el mateix: ja no s’hi juga
la superlliga de periquitos contra culés.
Hic habitat felicitas