Joan Vergés, poeta

És Joan Vergés (1928) un bartleby de la poesia, en el sentit que Vila-Matas exposava en el deliciós “Bartleby y compañía”? És possible, però encara ho és més el fet que la seva poesia no hagi estat tinguda en compte en antologies no ja acadèmiques sinó en el còmput de poetes que hom hauria de citar com a representatius del seu temps. En certa manera es pot dir que la seva ha estat una poesia minoritzada. De producció certament breu –“Soledat de paisatges”, 1959; “El gos”, 1965; “La vida nova”, 1970; “Com un bosc silenciós”, 1986; “Qui jugarà a pinyol?”, inèdit-, la poesia de Vergés té l’aparença formalment senzilla dels versos que transiten amb naturalitat l’observança de viure sense pressa. Tanmateix, diria que no és de factura contemplativa en el sentit d’extasiar-se, sinó més aviat meditativa, amb voluntat de superar el moment i endinsar-se en una interpretació de la realitat homologable a qui el llegeix. El “jo” dista de ser hermètic, potser per això ha estat i és cantat per Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat o Quimi Portet, entre d’altres. La cançó "Em dius que el nostre amor", musicada per Toti Soler, és de les versions més belles que he escoltat en poesia junt amb el "Veles e vents" de Raimon.

Havent viscut un temps a la Garriga, el proper dissabte 28 d’abril hi tornarà acompanyat de la guitarra del seu fill Joan per, dins del Festival Primavera Poètica, recitar els seus poemes. És ell qui em comenta que, darrerament, el seu pare ha tingut la salut delicada, preveient que en el pitjor dels casos no ens pugui acompanyar i ho hagin de fer Isidor Marí o bé Joan-Elies Adell, els curadors de l’antologia poètica que Emboscall li va publicar la tardor del 2006. Ni cal dir que esperem comptar amb la seva presència física i saludar-lo personalment. Serà tot un privilegi.

Diria que llegeixo dintre meu

Diria que llegeixo dintre meu

versos que no sé escriure. I mentiria.

Dintre de mi trobo només

fragments de llum, esquinços de records

llançats pel vent a qualsevol carrer

perdut de la memòria.

Però de sobte, abocat al silenci,

sorgeix com del no-res una força que lliga

la llum a l’arbre, el batec a la sang,

el cant als mots pàl·lids i grisos.

Llavors, si jo escric les paraules,

és el poema que em fa ser,

infant creixent cap a la vida.