Apostin, pactin, guanyin

Felicitem-nos perquè ja han passat les eleccions municipals. I felicitem ara els nous regidors i regidores que han sortit escollits en les diferents llistes –tant franquícies com (in)dependents de les franquícies–. El poble, diguem-ho així, us ha escollit, i el poble és savi i diu que mai no s’equivoca. Encara no heu decidit equip de govern i potser ara podreu comparar els programes que no heu tingut temps de contrastar en campanya mentre monologàveu. I serà un sa exercici. A alguna candidatura li serà sobrer, perquè els resultats li hauran donat folgada majoria. En d’altres ni caldrà mirar, perquè el conservadorisme inherent a l’exercici del poder farà que quedi tot igual. Però en molts casos caldrà parlar ben alt i clar i posar per davant les necessitats de la població en concret per sobre d’unes sigles en abstracte.

Eixos ideològics tradicionals, que perden vigència per reduccionistes davant la creixent complexitat de les nostres societats, s’han vist i es veuran superats per altres conceptes, altres paradigmes postmoderns, globalitzadors a l’ensems que altermundistes, que ja dominen el llenguatge polític dibuixant escenaris prou interessants: participació, sostenibilitat, nova cultura de, mobilitat, recuperació de, ecologisme... conceptes que per molt que dolgui a algú són transversals sense patent de cors. Les hordes de l’integrisme municipalista s’hi poden abonar a pleret. Però obrint la lent, regidors i regidores no haurien de perdre perspectiva nacional; és més, l’haurien de tenir ara més que mai. Catalunya és els seus pobles i comarques i s’aixeca des de baix. Majories de govern –si és el cas– que integrin, com a mínim, les opcions explícitament nacionalistes són l’única possibilitat per promoure la superació de l’actual encotillament nacional, perfectament reversible. Aquest és el progressisme d’avançada. Altres variants són culs de sac apedaçat, estratègies sense risc i per tant conservadores, apostes a un cavall perdedor que torna a la quadra peixat però convertit en ase, en burro, en guarà fet adhesiu.

Als nostres pobles i ciutats també s’ha de visualitzar i dissenyar el que volem per al nostre país, on el volem portar i amb quins mitjans. L’acomplexament és a voltes tan gran que n’hi ha que no surten de l’armari mentre a d’altres només se’ls arna i glaça, de les dues, l’ànima catalanista. Renovacions de llistes i relleus generacionals, a més d’airejar els quadres dirigents, haurien de servir per alliberar-nos d’hipoteques i prendre embranzida cap al futur que ens pertany com a nació. Els daus ja han tocat terra. Ara facin el favor, apostin a cavall guanyador, i juguin sense por. Apostin, pactin, guanyin.

(Article publicat a l'edició d'avui de El 9 Nou)

Dents de vent

Com a en Guillem, a la Mar també se li mou una dent. Què tens, Mar, cinc, sis anys? No pares quieta i durant tot el sopar a la terrasseta vols que faci amb tu els puzzles de pirates i pokemons: jo sóc aquesta, tu vols ser aquest? I bé que els fem, i prou que acaben les peces per terra i tu rient, i jo que no puc seguir la conversa dels grans i ves per on que ja ens hem fet amics. Però ara cessa el joc perquè et porten l’entrepà de fuet i nyam-nyam, i no tens tovalló i proves d’eixugar-te amb la meva camisa perquè són netes les teves mans i tot és una broma, que no ho saps?, que ja hem canviat de joc fa estona: nyam-nyam, mira com se’m mou la dent. I és veritat, Mar, hi ha una coseta que es mou si la prems amb el dit. I tu no ho saps, encara –que ets petita i fas p-5 i això no ho conten a l'escola–, però no és la dent de llet que et cau sinó arrels de vent que et neixen. La primera peça del teu puzzle que s’enduen els angelets.

Llum de primavera

No ens n'adonem, sembla que no ens n'adonem i ja és primavera. Comparteixo algunes de les reserves que apunta Albert Vilar al seu bloc sobre el fenòmen, i tanmateix, enderiats i atrafegats no ens n'adonem i ja haurà passat, ja haurem arribat al llindar de la calor, preludi de piules i gelats... Ah! I aleshores sí que em canvia l'humor -també el líquid- perquè és insofrible, inaguantable l'agressió impune de tanta calorada sense treva, el martelleig incessant dels polsos, el dringar de tanta llum encegadora que no il·lumina res, sinó que ressalta encara més l'ombra fresca dels lledoners i les moreres. Definitivament, temo la calor, odio l'estiu. Ni l'exhuberància prolífica de cossos ho compensa.

La primavera és distinta. La seva llum descobreix matisos i topants que no ens havíem entretingut a escodrinyar. A vegades és anant amb cotxe que pararies al voral de la carretera, entrant al poble quan es veu la vànova de llum sobre Santa Margarida i les carenes d'en Bosch. La llum de primavera és flonja, és infantil, desconeix l'agressivitat que ha de venir perquè neix dels hiverns endormiscats. La docilitat sempre encomana calidesa fins quan sabem que és transitòria i passatgera la felicitat que ens promet el xiscle de les orenetes a quarts de nou. Aquesta és una bona primavera. Encara té el caràcter d'una criatura indòmita que perplexe s'obre al món. Penso en els pares que en fa avui trenta-set que es van casar. "Que no s'apague la llum, que no s'apague..."

Primavera
A l'ombra de l'eucaliptus, les paraules
se'ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
les desprengués d'un quadre de Boticelli.
Primavera és quan la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l'espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament en la casella de la llum.

Gemma Gorga, Instruments òptics, Bròsquil, 2005

Josep Ballester i Francesc Parcerisas

Amb cert retard –la immediatesa del bloc no és prescriptiva–, voldria deixar anotades algunes impressions del recital poètic que van oferir divendres passat Josep Ballester i Francesc Parcerisas a les Termes la Garriga. Crec que, sense menystenir-ne cap dels que s’han fet i s’han de fer encara, aquest és un dels que quedarà en l’edició d’enguany del Festival.

Josep Ballester arribava com un semidesconegut pel públic del Principat. Vam tenir ocasió de parlar dels lligams –cada cop més prims, cada volta més dèbils– entre el que s’escriu al País Valencià i la manera com és rebut aquí. Joan-Elies Adell se’n queixava amargament en aquest article del mes de febrer i ni cal dir que els seus raonaments són totalment compartits. Val a dir que és un article del qual vaig estar esperant alguna resposta al requeriment que planteja al final, però sembla que la nostra deixadesa arriba al límit d’ignorar el dolor que pateix un membre del propi cos. I si no és deixadesa, és anestèsia mental, molt pitjor encara. Que circumstàncies alienes al que representa la literatura, que res tenen a veure amb la llengua comuna, prevalguin sobre i condicionin la recepció que tenim dels autors valencians és una frivolitat temerària que hem de pagar més aviat d’hora que no pas tard. I no obstant en vivim majoritàriament aliens, com si aquest escapçament no anés amb nosaltres. En unes circumstàncies en què el govern valencià vol prohibir la recepció de teletres va ser un plaer correspondre la provocació –programada feia mesos– amb un convidat de luxe com Josep Ballester, poeta d’Alzira.

Enric Sòria, un altre il·lustre –en aquest cas d’Oliva– que ens visità l’edició passada en el mateix escenari, té un article al llibre Incitacions on hi escriu unes paraules gens sobreres. Referint-se a un llibre de Hermann Fränkel, diu que la lírica, sobretot l’antiga, és poesia de l’efímer, intuïció de l’instant, que el fixa i eternitza. “En llegir-la, els dies de fa mil·lenis viuen avui, i sovint amb una vida plena i ressonant que la poesia més transcendent o pretensiosa no encerta a convocar. En tot cas, el que la lírica antiga posa en evidència és que l’anècdota concreta i momentània no és cap obstacle per a la transmissió del que amb ella vol dir-nos el poema. També els nostres anhels són concrets i temporals. Per això, quan ens parlen de l’amor i l’odi, el goig i el dolor en nom propi, sentim que la seua especificitat reverbera en la nostra i la descriu. Justament això ho tenim en comú. La gran lírica ens diu que el més particular de cadascú és universal.” Bé, doncs, escoltant el recitat pausat de Ballester tot això és patent. Poemes com “Valltorta” o “País d’aigua” tenen aquesta ambició que els transcendeix per arribar a ser, algun dia, lírica antiga.

Ara vull deixar ressenyada una anècdota. Ens va presentar Josep-Francesc Delgado via mail: Josep et presento l’Albert; Albert et presento en Josep i etcètera etcètera. Jo ja coneixia el nom de Josep Ballester. Rebo puntual la revista Illa de l’editorial Bromera –que podeu demanar gratuïtament a mailto:comunicacio@bromera.com-–, on Ballester dirigeix la col·lecció de poesia i hi publica. Altres autors com Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Lluís Alpera, Xulio R. Trigo, Empar de Lanuza o Maria Beneyto també hi tenen llibres de poemes.

Des del moment de la presentació en Josep fou convidat. I com que en Josep i la Laura feren nit a la Garriga, l’endemà dissabte anàrem a veure qui ens presentà, convalescent i queixós encara de rocs a la ronyonada. En Josep-Francesc va escriure una bella i contundent presentació que vaig llegir, una visió personal de la trajectòria i poètica dels dos amics poetes. De Francesc Parcerisas en deia, per exemple: “(...) en el context de la seva pròpia generació Francesc Parcerisas és qui ha anat més a la seva estilísticament parlant. I sort n’hem tingut. Qualsevol gran autor ha d’anar a la seva en l’estil, perquè l’estil és una creació única i personal, mai no és completament transferible.”. O bé: “Parcerisas és el poeta de la generació dels 70 que ha estat més discret i més valent, menys a la moda, d’una discreció angladenca i una educació espriuana i exquisida. És el que quedarà més... La seva poesia s’ha anat tornant més punyent; s’ha anat polint com un diamant. En els seus darrers conjunts ha esdevingut més contundent des de la sobrietat, amb una imatge tan fina i penetrant com la de Seamus Heaney, que també vaig llegir a través de les seves traduccions i amb qui té molt en comú.”

La capacitat evocadora dels objectes per construir el record i constatar la infal·libilitat del temps té en els seus poemes un deix entendridor amb un pòsit de tristesa sàviament resignada. Al poema “Celler” (Natura morta amb nens) l’excusa és la troballa d’un guant en el transcurs d’unes obres, l’olor del qual activa una realitat pretèrita: “Tot això existeix perquè, molts anys després, / el meu germà i jo ensumem un guant / que ha estat dut en una altra verema / i recordem la mateixa olor agre de most / al celler de Gelida. L’olor esdevé pupil·la del temps / i dóna a tots aquests personatges la perfecció / d’una alcova que algú acaba d’emblanquinar. / Amb calç a les mans, som un mirall / al fons del riu on altres miren sense veure’ns”.

Grandíssima lliçó de poesia de dos poetes perdurables.

Passions o no

Fa dinou anys jo plorava perquè el meu equip havia perdut, com ahir, una final per penals. Més enrere en el temps, encara, també quan amb l’equip juvenil on vaig penjar les botes i estroncar carrera en vam perdre una altra -maleïts penals- a Itàlia, a Venaria Reale, prop de Torí. Ahir, però, em sorprenia el desapassionament davant la televisió –malgrat el lògic desencís final, cruel com els anteriors tot i l’èpica imposada. Tot i reivindicar-la, no m’he tingut mai per passional. No he tingut idees inamovibles o fiables ni una idea que m’expliqui clarament i raonable el món. Però és només ara que penso així. D’abans no tinc memòria del que creia.

I penso ara en les meves emocions, que són ben bé les mateixes, i també que en fer-me gran només canvien el suport on es manifesten i transiten, com si el cablejat interior guanyés diàmetre i textura i el pes que aguanta fes com la baga de les torres d’alta tensió que porten el fluid elèctric de cap a cap de dos vessants d’una muntanya. I en lloc d’espurnejar, si et tenses llagrimeges, perquè ja són altres els interruptors que s’hi connecten i moltes les bombetes foses pel camí.

Ara ja no ploro pel futbol. Ara només tinc un llum vermell que és nou i lluu fent pampallugues, com l’avís sobtat que un faroner –des de, posem per cas, illa Flaubert- emet als vaixells si allí on l’horitzó es trasmuda en cel hi sotja maltempsada.

D'imprevist

He estat pujant a peu al pis de la badia
com un infant intens frissós d'anar a fira
i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava
com si m'hagués quedat l'edat endarrerida
redolant cap avall, mentre jo prosseguia
grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales
que essent part del meu cos ja feia temps que no usava.
He arribat al sisè lleuger com la pelussa
que escampen els ocells a trenc de primavera
i aborrallona el vent pels racons de la tarda.
Però tot just d'obrir, he vist per la barana
que circumda el balcó tot un rengler de xifres
simulant no ser més que un estol d'oronelles.
M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa
de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes
que se'm claven al cor talment un escarràs.
I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure
per un instant molt breu però prou per delmar-me
l'espectre de la mort tombant la cantonada.

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia, dins Obra Poètica Completa (1953-1993). Edicions del Salobre, 2004

Blocsdlletres

Ja fa alguns dies que l'escriptor Josep Porcar ha tingut la bona pensada de sindicar, d'enllaçar, tots els blocs de la catosfera que, ni que sigui de tard en tard, parlen de llengua o literatura. I és una bona pensada, perquè, així de cop, a Blocsdelletres tens una visió àmplia del que es cou, s'escriu i es comenta sobre lletra impresa, tintada en paper, o bé en la lletra líquida i fonedissa d'una pantalla magmàtica de qualque ordinador. Aquest humil bloc també hi figura, i és just agrair-ho i publicitar la iniciativa de Porcar.

Deu ésser d'aquesta manera que ha segat mots l'escriptor Jesús M. Tibau, el qual em convida a visitar el seu Tens un racó dalt del món. M'alegra la coincidència de ser Tibau fill de Cornudella del Montsant, indret i paratges que he visitat recentment (ja li ho dic, realment aquest racó del Priorat és just això, un racó dalt del món), i compartir amb ell la dinamització d'un club de lectura dels molts que ja poblen les biblioteques del nostre país.

L'àngel caigut

Ara que em precipite vers la penombra
contemple el perfil implacable dels dies,
desdibuixat com els camins de sorra i glòria.
Vaig errar pas i vol, els consells
foren aigua d'altre paratge, la incertesa
la companya innegable i l'arrogància
un miratge i custòdia. Somni fou tocar
el moviment dels astres, escapar del laberint
inútil de l'espera creat pel gran arquitecte,
esmenar la imperfecció, i abolir
paraules i distàncies impossibles.

Josep Ballester, L'holandés errant
Dins l'antologia Les muses inquietants (1982-2006), editorial Bromera

Dissort

La nostra dissort és que no estem dissenyats per suportar el dolor i, en canvi, per més desgràcia, el plaer ens resulta ara efímer i adés fugisser com les volves de primavera que ja ha esclatat obscena de colors i d'olors.

Burgesos i romàntics

Podria ser el titular del recital d’ahir a la nit a la Fundació Maurí, parafrasejant el torrent verbal de Jordi Julià. Burgesos i romàntics en la mesura que, si ho interpreto bé, d’inici els poemes de Jordi Julià es circumscriuen a un espai físic habitable i responen a la plasmació o plantejament d’un conflicte bàsicament de convivència, amb un mateix o amb l’altre, tant se val, conflicte que sovint és literaturitzat –poematitzat– a partir d’una ficció creada pel mateix poeta. Al capdavall, però, el que compta pels lectors és l’experiència que el poema transporta i no si aquesta és verídica o no, perquè pel sol fet de ser experiència ja és homologable a la resta de congèneres que la reconeixen com a tal.

La poesia d’Amadeu Vidal i Bonafont, per contra, beu d’un altre pòsit, on la natura i el record d’infantesa són diguem-ne una superestructura d’on pengen arguments i motius. Això es va fer evident en el recorregut antològic que l’autor va llegir. Al pròleg de Sauló (Pagès Editors, 2006), Francesc Parcerisas diu: “En aquests poemes, per exemple, hi ha un pes molt important del record infantil i juvenil, del record d’escola, dels primers amics, cosa previsible des de la tradició literària que constantment reflexiona sobre el pas del temps i sobre com el temps ha malmès la bellesa i la felicitat d’antany.” I així, en els seus poemes hi ha “una mena d’acceptació, de vegades força incòmoda, de la superioritat de les lleis de la natura i una actitud un punt estoïcista d’acceptació i de sotmetiment a la inexorabilitat d’aquesta”. Vegeu, per exemple, aquest poema curt titulat Seducció: “Com qui ofereix droga en una cantonada d’institut, / em dius, amb els ulls: vine, vols tornar a néixer?”.

La lectura es va plantejar en cinc blocs i en Jordi Julià, en qualitat de crític i professor de teoria de la literatura, va dur la iniciativa, comentant fins i tot els poemes de l’Amadeu, d’expressivitat molt més continguda. “Què voleu que us digui, si els poemes ja diuen el que vull dir?”. Ambdós poetes han obtingut premis importants; en Julià alguns de realment importants, com el Màrius Torres (1997), l’Engalantina d’Or als jocs Florals de Barcelona (2002) o el recent Vicent Andrés Estellés (2006); Vidal el Salvador Espriu de poesia jove (1995), el López Picó (2000), Miquel Àngel Riera (2005), Mallorca (2006) i Maria Mercè Marçal (2006). En el cas de Vidal, i en posterior tertúlia, ell mateix assenyalava la importància d’aquests premis de cara a la publicació del llibre i esmentava –i lamentava, en coincidència amb Julià– l’amiguisme regnant en molts certàmens, el premi dels quals sembla ja concedit d’entrada. Amb Vidal sempre m’hi ha unit un vincle de complicitat poètica que s’inicià el 1995 amb Invisibles, llibre que hauré de tornar a comprar perquè no recordo ja qui el té..., i que em va dur a usar alguns dels seus textos en els muntatges poètics que aleshores organitzava.

És curiosa aquesta relació a distància –ignorada per l’autor– que estableixes amb ell. En coneixes una sentimentalitat, una sensualitat, un gust per la natura, una manera d’entendre les relacions, en comparteixes l’enyor d’un temps en blanc i negre i, malgrat tot això, malgrat el despullament sincer que t’ofereix en la seva poesia, no et deixa de sorprendre que l’Amadeu sigui un fan del “metall hard”, gènere, d’altra banda, tan allunyat de la lírica, diria. En canvi, no puc entendre la seva pràctica absència dels circuits literaris –crítiques, recitals, entrevistes... – si no és a partir d’aquest mateix ecosistema literari que prima el vedetisme i l’”establishment” acadèmic que talla –que cesura, hauria de dir– el bacallà. És clar que, ben mirat, tampoc no conec enginyers forestals que escriguin poesia com ho fa ell.

(Per cert, a l'Illot -tertúlia amb en Julià, en Joan Mañas i l'Anna- no tenien Lagavulin, però en Pere em va servir un Macallan que Déu n'hi dó com va entrar de bé. I sense cremor, tu, que era el que temia. Glasgow, go, go...)

Glasgow, go, go...

El blanc i el blau són compartits per la bandera escocesa i pel finalista de la Uefa i això avui m'alegra el dia. En qualitat de periquito, en qualitat de bevedor -diguem-ne tastador- de whisky, i en qualitat de nacionalista independentista. És probable que avui, aquesta nit, després d'escoltar els poemes d'Amadeu Vidal i Jordi Julià, celebri la classificació per la final amb un traguinyol de malta escocès. D'aquest beuratge ja n'he parlat en un altre lloc, però aquí també us faran bo cinc cèntims d'euró.

Sobre els resultats electorals, a l'hora de fer aquesta nota, no hi ha res clar ni cert excepte la davallada laborista. Alguns analistes creuen que el desgast de Blair n'és la causa i no el mèrit de l'NSP, però sigui com sigui serà bon senyal -si s'acaben confirmant els millors pronòstics- que el nacionalisme escocès pugui formar govern i mostrar les seves prestacions polítiques tres-cents anys després de l'annexió amb Anglaterra. Bona part de la societat escocesa té motius sobrers per voler recuperar la seva sobirania política, motius explicitats no fa tants anys amb la devolució del Parlament escocès, el qual té la seva pàgina web també en català, opció que l'espanyol, evidentment, no té.

En el millor dels escenaris, si els periquitos guanyem la Uefa, si governen els nacionalistes i si aquest vespre tenen Lagavulin, et prometo que, si vols, aquest estiu, Glasgow, go, go...

Vuit de cors

No ets buit de cor sinó ple de buits de parts de tu que escampes i les cartes que reparteixes quan arribes i el joc que dónes amb cada gest i cada paraula delaten la intensitat amb què estimes. Ets tu el bo i el màster, el qui fa possible, amb tota la teva personalíssima llargària humana, que amb un gest cuidat de tendral escepticisme somriguem en delatar-te la perplexitat que et suposa el fet de viure -(“que estranya que és la vida i que estrany també l’amor”, solies dir-nos-), i ens ruboritzem aleshores, perquè fas de mim d’una realitat massa voltes disfressada, i ara és tot transparència entre rialles i reülls. I tot perquè és això la rialla, el desajust només del que hem après entre lògica ensenyada i raó precipitada. I així, hauria de fer-nos riure i no plorar l’amoret que habita cartes d’una incerta baralla. Qui ho sap si arribarà la carta per molt que hi posem segell: per molt que les marquem som alhora remitents i destinataris. Tants remitents, tants destinataris. I escrivim sempre la mateixa carta, i és un somni la bústia on la deixem.

Àngels o déus

Dels heterònims pessoans potser el que més m'agrada sigui el de Ricardo Reis. Aquest seguir el discurs poètic horacià a vint segles de distància, aquesta voluntat d'estendre el "neopaganisme portugès" com a mètode per combatre la decadència espiritual d'occident, són d'un aire tan modern, tan d'ara mateix si treus el cap i finestreges, que la relectura d'una part d'aquestes odes -en total són unes cent-cinquanta- té un efecte d'immediat balsàmic.

Els déus invocats són eterns, sí, però impassibles al "fat", al destí humà, i ells tampoc hi poden intervenir perquè són aliens a l'home. En canvi, però, diries que sense voler, li governen voluntats. Són déus, a la fi, innominats, també sotmesos al designi inescrutable que pauta l'existència d'una vida. Així, el paganisme de Ricardo Reis tanca el cercle acceptant no només les limitacions humanes sinó també les divines, abraçant, alhora, epicureisme i estoicisme, un posicionament moral carregat de didactisme que impregna totes les odes.

Podeu trobar una antologia de les odes a "Odes de Ricardo Reis", Poesia universal del segle XX, Edicions 62, 1992; o bé a Quaderns Crema, 2002, ambdós reculls magníficament traduïts per Joaquim Sala-Sanahuja.

La imatge correspon a una escultura funerària del Cementerio dos Prazeres, a Lisboa, de nom prou ocurrent. I és un plaer passejar-hi i veure les vistes sobre el pont i el riu Teixo. D'algunes tombes, amb les caixes mig obertes, els difunts semblen haver sortit a contemplar-ho. O a fer un got de ginjinha, estimable licor de cirera.






Àngels o déus, des de sempre hem tingut
la visió segura que damunt
nostre, tot coercint-nos,
obren altres presències.

Com damunt del bestiar que pastura,
el nostre esforç, que ells mai no copsaran,
els coerceix i obliga
i ells mai no ens percebran,

el pensament i la voluntat nostres
són com les mans amb què d'altres ens guien
vers allà on volen ells
que nosaltres vulguem.

Cafè del Mar

És enfilant un carrer -qualsevol, per exemple, de la teva singular orografia- a l’hora en què el dia no s’ha llevat del tot la timidesa, quan entres al Cafè del Mar i notes, sense saber encara d’on prové l’avís, que hi ha algú en una taula esperant el motiu propici per a convertir en paraules aquella història, somni o viva impressió que fins el moment de tu entrar semblava tenir-lo atenallat a la cadira, corprès per la possibilitat de no trobar, entre la migrada concurrència d’un matí qualsevol, ningú amb qui bescanviar, com aquell qui diu, quatre mots de circumstància.

I és ara, en aquest instant grenyal en què les paraules s’insinuen amb vagues gesticulacions de braços o mans mentre el rostre descriu, imperfecte, allò que sembla iniciar un somrís aperduat, és ara quan l’home de la taula del costat admet a tràmit el més lleu senyal per part del nouvingut, indicatiu de voler amorosir l’espera d’una soledat que es revela encara tendra o d’una amistat en excés desocupada.

Però, en no produir-se el senyal o no ser aquest suficientment intens per advertir-lo qui, de la taula estant, passat migdia, navega ja la tarda amb els cinc sentits afuats per detectar, dins el Cafè, la més subtil variació de la marea, de cop se sent desubicat dins l’univers. Igual se’n sent aquell que, perdut tot, veu com li subhasten la biblioteca; o aquell altre, fulminat, cap per avall d’unes escales; o encara el que amb vint anys de retard però esperançat creu, ingenu, que tindrà sort i serà ella.

Desubicats i posidonis, perquè han perdut el fragment de bellesa a què es devien. Però al Cafè del Mar, al vespre, com quasi sempre, tot retorna amb el caient benigne de la pluja. Com a la primavera. Potser per això, enmig del vaivé creixent i sorollós de la camaraderia, l’home de la taula del costat amatent n’espera algun indici, no s’aixeca i pensa que, tal vegada sí, entre tanta remor de veus i formes, tant trist sigui diluir-se com no tenir l’oportunitat de poder fer-ho.

(Per A.V., record de quan el freqüentàvem, ja fa uns anys)