Carrer de Carles Sindreu

Un dels meus poetes té un carrer. Més que un carrer és un no carrer, batejat només amb la imperiosa necessitat postal de tenir un nom el tram entre dos xamfrans d'una illa de casetes de nova urbanització. El nou barri de ca n'Illa, a l'entrada sud de la Garriga, s'estén per la planúria que ocupaven camps d'alfals i de ferratge per les vaques de can Tarrés. I bé, el diguem-ne carrer té uns vint metres i tres números de cases a una banda; en l'altra, els laterals d'altres casetes amb entrada als paral·lels.

Aquesta nit de revetlla de Sant Pere, de Sant Pere Pescador, revetlla modestíssima al costat de la de Sant Joan, en el carrer del meu poeta, rera la banda lateral i vegetal d'una de les cases, hom hi celebrava una barbacoa. Se sentien veus alegres i una música moderna, matrimoni jove nouvingut que ha convidat alguns amics. Qui sap si algú hi celebra el Sant. Hi passo diverses vegades. Avui i altres vespres. Com que sopo d'hora em vaga força passejar quan les nits d'estiu es tanquen i el crepuscle és sols record. De tant en tant llençaven un coet amunt, amunt, modestíssim com la revetlla, que esclatava amb uns colors tristois i desganats. En canvi, d'altres, només petaven fort i allà dalt sols deixaven, ben efímer, un nuvolet compacte i gris esvaït en deu segons. Si m'hi fixo, puc resseguir amb la mirada la caiguda lliure del llistó damunt d'una teulada. No hi ha gent pels carrers. Rera els patis, algunes finestres obertes de cuina o menjador, veus de gent que sopa a fora. Hi ha algunes bosses de deixalles a les portes de les cases. Alguns gossos borden si passo massa a prop. D'altres gemeguen perquè tenen por dels trons.

L'escena repeteix el ritual de cada any. L'entrada a l'estació de l'alegria simple, del desviure que no necessita cap teoria que t'expliqui l'existència, cap explicació que et justifiqui passar comptes més que amb tu mateix. Ets feliç perquè fa bo i aviat vindran festes "majons". A la casa de la barbacoa s'encén un altre petard que puja amunt, sempre amunt, fregadís del coet en l'aire deixant el blanc d'una lleu traça. Qui és que posa en marxa una segadora? S'escolta, lluny, un esparsor i el lladruc d'un gos. Olors d'estiu. L'esclat sec i desvagat del coet és una fogonada lluminosa. Com Giuseppe Ungaretti, m'illumino d'immenso. Carrer de Carles Sindreu: Nit de revetlla i d'amor, / de dansa i de carrousel. / T'he vist a contra claror / dins la vermellor / del cel.

Postsolstici + poema

Ha estat agradable l'entrada a aquest estiu. La foguera enorme al parc de can Godanya de Lliçà d'Amunt i tu al meu darrera perquè no t'abrussés la calorada. Les taules, el sopar, la gent... la música era una altra cosa. Aquests homes orquestra amb vedette incorporada sols són aptes per casaments i festivals de barriada amb baix pressupost, i que es fotin, pensa el regidor. Però a la nit de Sant Joan, si tu saps què és la nit de Sant Joan, no pots cometre semblant aberració. Després, ja tard, programa el que et doni la gana. Però no ofeguis –ni ofenguis– el so noble del crepitar de la foguerada –foguerada de veritat com no n'hi deu haver cap altra a la comarca– amb la xabacaneria de qualsevol versió perpetrada per un home orquestra més vedette.

(És com el dia que vaig pujar amb uns amics a veure les falles d'Isil i el balls recuperats, festa tota declarada bé d'interès cultural o nacional, ara no ho sé. Doncs bé, arribem a lloc –era un pont de Sant Joan– i començo a veure japonesos i gent amb càmeres i vídeos i nosaltres que hem deixat el cotxe lluny perquè és estreta la carretera i allà veuràs tu la gent que ens trobarem. Els balls i les danses que diuen haver recuperat les recordo ara com els passos maldestres que jo podria fer amb tres gintònics al damunt, ara cap aquí ara cap allà i compte que caic. I gent que es fica a la rotllana sioux a veure què passa i amb qui es fixa per no fer el ridícul. I el ball, per Déu, quina cosa més lamentable! Una orquestreta de l'Aragó amb senyoretes que cada dos per tres corrien a canviar-se el top de "lentejuelas". Només hi faltaven unes quantes banderes espanyoles! El millor, sens dubte, va ser veure baixar les torxes per la muntanya, una corrua de lluminàries i de tant en tant alguna que la llençaven i baixava rodolant entre pedres i rostolls. I tu, que del fons del conte vas creuar distretament el pont...).

I ha estat encara més agradable l'entrada a aquest estiu amb la perspectiva de saber que en sortirem de Menorca estant, i que ja tinc ganes d'anar-hi i recórrer-la tota de baix a dalt apamant-la com un cos que te'n sap l'espera. Endemés, pel mig, hi ha la sorpresa de veure's en un cartell excel·lent, envoltat de talent i bones veus amb qui compartirem el Festival d'Estiu de Caldetes, el Poesia i +. I és que –ho has vist?– tindrem en Roger Mas de teloner!

Isil
Ho hauries d’haver vist. Formigues de foc

baixant per les parets nocturnes de la muntanya

mentre a peu del pont de pedra, junt a un banc,

s’estimava una parella i llurs petons eren bombes

que esclataven cap al cel i el sagnaven de colors.

Allisava el riu les pedres com el temps,

escolant-se al buit rodó l’argent de lluna.

Ho cantà en Salvat i ho canto jo.

I cremava amb fúria encara el faro

com volent consumir-se abans del sol,

abans que els déus assedegats de vi

que l’encengueren li robéssin l’ànima de nou,

abans no s’ofegués la dona d’aigua en la rosada.

Ho hauries d’haver vist,

haver creuat el pont quan et cridava.

Hic habitat felicitas

Va de bruixes (i II)

Deixo anotada la segona i última part de l'article publicat a la revista Gar (número 83). Per tal de preparar la xerrada em van ser de gran utilitat dos estudis monogràfics. El primer és un clàssic d'Antoni Pladevall, recopilat a Monografies del Montseny 1 (Amics del Montseny, 1986), titulat "Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII", treball que des del 1974 ha servit de base i model per a estudis posteriors. L'altre és un llibre recent, "Condemnades per bruixes. Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII", coeditat el 2007 pel Museu d'Història de Catalunya, el Museu de Granollers i l'Associació Cultural Modilianum. Altres estudis, més en l'òrbita llegendària i mitològica de la cultura popular i tradicional, són els clàssics "La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya entre 1864 i 1915", de Cels Gomis (Editorial Altafulla, 1996) i "La bruixeria popular catalana", un estudi de Javier Tomeo reeditat a Proa el 2005.

El procés

Les detencions sempre es produeixen a partir de declaracions prèvies (“digues, quines vídues hi havia amb tu?”) i les explicacions detallen, a vegades minuciosament, el ritual de les trobades, altrament dites Juntes o Akelarres. Les dones es troben en paratge inhòspit, invoquen el diable que se’ls apareix en forma de boc, l’adoren, ballen amb ell, hi tenen relacions sexuals. Diuen usar ungüents i herbes al·lucinògenes que explicarien la sensació de poder volar i altres fantasies. S’atribueixen pedregades ocorregudes els anys anteriors, a finals d’estiu o en primavera, que arruïnen les collites dels pagesos. És gran el mal que causen i la societat està convençuda que s’han d’eliminar.

La nostra Codonyera

Poc en sabem, però el seu procés, ocorregut el 1619, en plena cacera de bruixes, no ha de diferir gens dels que se’n té detallat coneixement. Segurament fou esmentada en processos anteriors. El 1619 hi ha casos al Montseny, Caldes de Montbui –en pengen 12–, la Garriga o Castellterçol. En treballs recents s’esmenta com a lloc de trobada de bruixes “una serra entre la Garriga y la Mella”, lloc indeterminat que deuria ser en alguna de les torrenteres que baixen per darrera la Doma o bé prop del Cogul, a la zona de can Busquets. Sigui on sigui, la Codonyera fou igualment penjada per les autoritats del consell local i torturada amb el banc i la corriola fins que digués allò que el tribunal volia sentir i es confirmessin tots els prejudicis i creences que des del moment de ser detinguda ja l’havien condemnat a mort.

Mite i realitat

Alguns historiadors parlen de més de 400 execucions entre 1618 i 1622. La persecució de bruixes fou un element socialment i ideològicament rellevant a la Catalunya del segle XVII. La imatge bondadosa que ens ha arribat per la via de la literatura popular i tradicional no pot amagar el daltabaix que suposà per aquestes dones la vexació i la tortura. La lectura dels processos, alguns de ben llargs, resulta colpidora per la morbositat dels detalls i la credulitat del tribunal. Més enllà de la llegenda, la caça de bruixes suposà condemnes a mort per a persones indefenses que res tenien a veure amb allò que se’ls imputava.

Va de bruixes (I)

Divendres vaig fer una petita xerrada sobre bruixeria, sobre el concepte històric del fenomen, no sobre falòrnies esotèriques. Era en el marc de l'acte "Solstici de bruixes" organitzat per l'associació El Brou del Mestre (al web se'n pot veure un fragment) i Òmnium Cultural de la Garriga amb motiu de la projecció del curt "Pedregada", realitzat per la mateixa associació i Prisma Films. Estic content de com va anar, tot i que tinc la impressió que el més freak de la nit vaig ser jo, perquè, evidentment, les 130 persones que van venir no ho van fer per escoltar-me si no per veure el curt, d'altra banda excel·lent tot i alguna imprecisió històrica que no el desmereix. Acabat l'acte em va sorprendre que ningú s'interessés per qualsevol cosa que hagués dit, algun aclariment, alguna pregunta, alguna objecció. Ho vaig trobar, simplement, curiós, sense més cabòries. Reprodueixo, a continuació, la primera part de l'article publicat a la revista Gar (número 83), resum sintètic del que vaig dir.

Solstici de bruixes

La màgia de la nit de Sant Joan, concentrada sobretot a casa nostra en tot allò que envolta les fogueres, té, però, un seguit de ramificacions que han deixat rastre en les creences populars, en el folklore i en la literatura. Certament, el foc de Sant Joan és un foc protector i purificador, que s’esdevé quan la sega al camp ja és avançada o fins i tot liquidada, en el zènit solar del trànsit de la primavera a l’estiu i en el màxim esclat floral de la natura. La creença popular atorga a aquesta nit el poder màgic de potenciar les virtuts de totes les plantes i herbes remeieres i la potestat, als pobres mortals, de poder veure, si ens hi fixem, alguns dels genis del lloc –fades, follets o dones d’aigua–.

La nit de Sant Joan és una nit de sortilegis encunyats en mil i un refranys, d’eficàcia dubtosa segons els casos, però amb la dosi de lirisme necessari que ha d’embolcallar qualsevol festivitat popular articulada en un imaginari col·lectiu, de referents compartits, avui com més va més vagues.

La bruixeria

En contextos de canvi de valors, de transformacions socials i paisatges humans, d’incerteses davant del futur, sempre s’han atiat les certeses covades a l’empara d’allò sobrenatural. La figura de la bruixa, a cavall entre el mite llegendari i la realitat històrica, troba en la nit de Sant Joan un terreny adobat.

Quan la teologia medieval i la literatura juridicoreligiosa legitimen –a partir del segle XIII– la presència del dimoni a la terra i es creu possible i demostrable poder pactar-hi, la visió que es tindrà sobre la bruixeria serà molt menys amable que si només es dediquessin a les “sortilegia et divinationes”, és a dir, als simples sortilegis i a les arts endevinatòries. Els càstigs també seran més severs. De les amonestacions es passarà a les cremes inquisitorials. La controvertida Inquisició catòlica, dins l’àmbit de la monarquia hispànica dels segles XVI i XVII, actuarà sobretot a Castella i al País Basc. A Catalunya, però, les lleis i constitucions donen als consells municipals un ampli marge d’actuació que es radicalitza en els anys més virulents de la caça de bruixes, entre 1617 i 1622. A casa nostra els processos són civils, no és l’església qui actua, és el pànic de la gent el que provoca detencions i acusacions que acaben a la forca. Les bruixes són penjades com vulgars delinqüents en places i cruïlles de camins, a la vista de tothom.

Bruixa, jo?

Els delictes de bruixeria són diversos. Sense pacte amb el dimoni no hi podia haver bruixeria i els processos pretenen demostrar-ho. La confessió sota tortura era el mètode emprat pels tribunals. Qualsevol marca o tara podia ser una prova d’haver estat marcada pel dimoni: una berruga, una llaga, una infecció... Les bruixes podien ser acusades d’infanticidis, de donar o provocar golls a la gent (inflamació de la glàndula tiroide), neular fruits i collites, enverinar el bestiar i, sobretot, fer caure pedra, la seva gran especialitat. En la majoria de casos el perfil de la bruixa corresponia a una dona gran, sola, amb alguna tara física o mental, que tenia comportaments estranys amb els veïns. També hi ha moltes dones gavatxes, provinents de França, immigrants que fugen de les guerres de religió franceses. La intolerància amb tot allò que no s’ajusta a l’ortodòxia és immediatament sospitós d’estar relacionat amb la bruixeria.

(continua)

L'alcalde sóc jo

T’he vist, alcalde, recollir les coses al teu despatx. Buidaves calaixos i donaves papers a la secretària, cites pendents que ja no tindràs. Tenies un cert aire com d'absent i compungit que em resultava vagament familiar. No hem parlat gaire –segurament tampoc ets massa d’enraonar– però el tracte que hem tingut ha estat sempre afable i fins cordial, com correspon a l’exercici del paper que cadascú té encomanat des de la seva trona. Abans de marxar, has passat per distints despatxos i oficines saludant el personal amb qui has treballat durant uns anys. Potser una encaixada o una abraçada proporcional a la complicitat mantinguda o tolerada. Unes paraules de compromís, potser d’agraïment i tot, un desig de sort que no has tingut i ha fugit d’esquitllentes com el pas lleuger d'una ombra amb gavardina tombant la cantonada. A dos quarts d’una del migdia ja eres fora.

No se’t veia el rostre a la fotografia, alcalde. Potser no t’ha agradat que la publiquessin. Les mans et tapaven la cara tota. Si no ho sabés, es diria que acabaves d’errar un penal; o tal vegada et deixondissis la mandra que et feia anar a aquella reunió que tenies programada i no vindran. Però diria que ploraves i que ho feies amb un gest desacostumat, com si fos descortesia deixar a lloure i campar impune una emoció que et neix als llagrimals. No escoltis massa raons, alcalde. Les explicacions sempre ho són en la mesura que raonen dubtes i no els sembren. La paraula sempre serà dèbil si ho és també la voluntat d'on neix. Si existeix l'ombra és perquè hi ha una llum que la projecta. I quan no hi ha raons tampoc hi ha voluntat.

He vist, commogut, una estirp de noblesa en el teu plor que segurament jo mai sabré tenir, i no hi ha cap tustada amical o paraula consoladora que et rescabali moralment de la pregona sensació que tens d’haver perdut. Sentir-se per ella, si no salvat, salvable, escriví en un vers Carles Riba referint-se a la Paraula. Salvat o condemnat, vet ací. Pietat mereixen aquells que perderen el fragment de bellesa a què es devien. Ara sóc el teu botxí, i no em sap pas greu. Encantat d'haver-te conegut, exalcalde. A partir d’avui governo jo.

Corpus cultural

(Article publicat a El9Nou ahir divendres)

La darrera edició del Corpus garriguenc sembla haver tingut, almenys mentre durà, un efecte estranyament balsàmic sobre l’agitació política en què es veu immers el poble. Del cert, els propers quatre anys no seran un camí de roses i clavells i pot ser una llarga processó per viaranys incerts la que s’enceti a partir de demà mateix. Corpus m’agrada, pel que té d’olors i de colors que perduren encara l’endemà a primera hora en uns carrers sense cap cotxe, i pel gir i empenta que la festa rep d’ençà de la creació d’una associació que vetlla pel seu manteniment. Enguany, per primer cop, hi he vist diguem-ne guiris de xancleta i pell rosada, mapa en mà i mariconera, potser vinguts des d’una Barcelona com més va més provinciana, atrets qui sap per quin exotisme que algú els deu haver publicitat.

Ignoro si una diada d’aquest tipus, amb tanta densitat humana obscena –disculpin, és el que em provoquen les aglomeracions– té el seu corresponent estudi sobre l’impacte –econòmic i cultural, sobretot– que genera a un municipi amb tan sols dos establiments hotelers de quatre i cinc estrelles. Tinc la impressió que aquí i arreu la visió estratègica que es té sobre com ha de ser el creixement dels nostres pobles passa olímpicament de la incidència que tenen i poden tenir les manifestacions culturals que s’hi generen. O, almenys, que aquesta incidència és tinguda en compte molt a la baixa. Un bé intangible com és la cultura, i encara aquella emanada d’un patrimoni immaterial –què són sinó les tradicions?– necessita, precisament, de recursos tangibles més enllà dels subvencionats públicament.

La creixent simbiosi entre oci i cultura –termes en absolut antagònics– provoca que sovint hi hagi seriosos dèficits quant a equipaments mal resolts o bé inexistents –casals, teatres, hotels, albergs...– que fan que determinats esdeveniments encara no toquin sostre o que alguns pocs, lamentablement, no toquin ni quarts ni hores. El nostre Vallès, paulatinament metropolitzat, té suficients ressorts per fer de la cultura un motor de creixement econòmic i alhora un factor de benestar pels seus habitants, que no sols en garanteixi l’oci sinó que també sigui una eina de cohesió social –alerta, que és diferent de la uniformització dels pensaments únics–. Tenir en compte la cultura en la planificació i creixement de la comarca, tant en polítiques públiques transversals (es diu així, oi?) com en iniciatives privades intel·ligents, és una aposta segura que ha de donar els seus rèdits més aviat que no ens pensem. Corpus: cal (que de l’asfalt) neixin flors a cada instant.

Pau Riba

El 8 de juny va venir a la Garriga a llegir els seus poemes en el penúltim acte de la Primavera Poètica. Va arribar sol, amb cert aire desmenjat i acalorat, i va omplir la sala. Es va esplaiar quasi una hora i mitja amb una tirallonga de textos de registre molt divers. Més que recitar, contava els poemes -mentre, jo recordava més d'un cop els contes adolescents del seu avi a "L'ingenu amor"-, poemes amb imatges bellíssimes, d'un lirisme pueril. (L'any passat ja ens va advertir l'Enric Casasses que en Pau Riba estava escrivint material molt interessant.) D'altres poemes, en canvi, agombolaven enginy lingüístic i humor punyent. El recull de "Visions cadaquesenques" n'és una mostra i el poema IV un exemple oportuníssim un cop oberta la veda dels banys estivals. Molt més enllà de la faceta provocadora, subversiva i a voltes irreverent que li han penjat, Riba va demostrar poder ser-ho perquè sap d'on ve i manipular la tradició per adaptar-la a la pròpia conveniència, subvertir-la si cal o refundar-la de nou. Només es pot estar a l'avantguarda si es comprèn, com escriví Vila-Matas, que no es pot escriure com si mai ningú abans de tu ho hagués fet.

han caigut paracaigudes

a la mar

tota la mar n’és plena

(deu ser dia de maniobres

del cos aeri

d’un gran exèrcit miniatura)

és com si operístics regiments

de paracaigudistes nans

amb paracaigudes transparents

—rosats i molt petits, com de joguina—

haguessin amarat en el salobre

saltant des de manta altura

dins l’aigua
són talment camisoles de dormir

d’imaginàries núvies-nina

tacades per la verola

enagos de randa i de setí
flotant inflats, fent la ganyota

podrien ser flors de mar

—anèmones rogenques

engronxant-se en bancs d’escuma—
avinats i amfibis xampinyons

sorgits del fons boscat

com una varicel·la benigna...

però calla: són paracaigudes vius!
es mouen! respiren!

són —entre mol·lusc i alga de mar—

com pops de gelatina:

avancen, cabussegen, s’inclinen

déu meu, són meduses!

hi ha una plaga de meduses

dins el blau

(la urticària em surt només de dir-ho)
una erupció molt gran

de pàpules lluents i amagranades

infesta la pell marina!

centenars, milers, un disbarat

tot un xarampió de grans morats

ha conquerit la superfície:

és com si la mar

-jesús!-

hagués pescat l'escarlatina

Llegir poesia

A l'espera de poder fer un balanç de com ha anat el Festival Primavera Poètica –i un balanç d'urgència em diu que molt bé– són d'agrair els comentaris que, discretament i amb comptagotes, s'hi refereixen amb la sorpresa d'haver descobert un nou autor que s'incorpora a la nòmina de dilectes que de ben segur ja tenim. Això sol ja mereix l'intent de la proposta perquè, de fet, aquest n'és un dels objectius. En una altra entrada ja m'hi referia. I també comentaris com els de Rafael Vallbona en el seu bloc, comentaris amb coneixement de causa que han conegut de primera mà algun tram del Festival. (Per cert, Vallbona ha creat fa poc una revista electrònica on anirà penjant poemes d'autors contemporanis).

Deslligat d'això, però directament relacionat amb la poesia, un lector o lectora d'aquest bloc agraeix el link cap a Música de poetes, perquè, segons diu, la poesia sempre li ha semblat difícil de llegir, i creu que a través dels poemes musicats potser li serà més planer. I així ho desitjo, i espero que l'audició de les cançons et porti a llegir els poemes de l'Estellés. La millor manera és fer-ho a partir dels volums de l'obra completa editats per 3i4, però també és molt recomanable seguir el criteri d'alguna antologia, com la que preparà la seva filla Carmina per a l'editorial Carena Editors, de València, titulada "Mort i pam" (2004).

Voldria ara deixar referenciat un fragment de text de l'excels poeta d'Oliva (La Safor) Francisco Brines i que parla del fet de llegir poesia, de la recepció del poema en el lector, en una operació molt més atenta i potser més íntima que la que ocorre en la tesitura d'escoltar el poema musicat o recitat pel propi autor:

(...) Ya hemos visto que el poema está hecho desde toda la compleja y acumulada experiencia vital que define a su autor, y cómo en su resultado de palabras es la experiencia poética la nueva y sola realidad. La única existencia es ya la del texto. A partir de aquí empieza a actuar otro inédito e importante entramado vital de experiencias, el del lector. Esa superposición del texto poético, ya autónomo de su dios, y de una ajena e individualizada humanidad, es la causa de que todo poema sea, cuando se lee, distinto y exclusivo.

Aquella sucesión de palabras es leída desde nuestra riqueza y desde nuestras limitaciones, tan dispares todas ellas del que las escribió como de cualquier otra persona desconocida. Si aparece el mar, será el que nosotros hemos experimentado, y a ese genérico árbol lo concretamos en una de sus mil presencias posibles y vestiremos la belleza humana, en todo lo que el poema nos permita, con una faz tan exclusiva, que nadie podrá tornar a ver nunca en aquellos versos, y la edad será la que hubo en aquella experiencia oscura y sólo nuestra que se apagó para siempre, y es muy posible que el texto permita la heterodoxa y dual libertad del sexo.

La traducción plástica es de exclusiva responsabilidad del lector. Aunque también es posible que se lea el poema con mucha menor concreción, acomodando la emoción receptiva a una mayor neutralidad de la representación, apenas distanciándose de la abstracción de las palabras. Aun así, estimo evidente que un mismo poema alcanzará siempre unas irradiaciones distintas, mayores o menores, según sea la sensibilidad creadora del que a él llegue; de ahí que muchas dormidas posibilidades que existen en la riqueza de un poema puedan ser señaladas por otro al mismo poeta quien, desde luego, no llegó a sentirlas cuando se dispuso a leer. Por eso, no puede haber buen crítico si no hay detrás un lector excelente. Ahora bien, la lectura debe hacerse con entregada sumisión al texto. Si, abultando el ejemplo, un poema triste produce regocijo a quien lo lee habría de preguntarse de inmediato quién era ahí el demente, si el autor o el lector.(...)

Francisco Brines, Selección propia; Cátedra, Madrid, 1995.

Música de poetes

Al web de la revista Lletra hi trobareu l'enllaç a Música de poetes. Es tracta d'una nova oferta d'aquest portal de i sobre literatura catalana, probablement un dels més complets i amb millors continguts. L'enllaç s'anirà actualitzant i enriquint amb l'aportació de nous poetes i nous músics i és un goig entrar-hi i perdre's a l'atzar amb aquest poeta o amb aquell músic. Perquè va d'això la proposta, de poetes que han estat musicats i de músics que han cantat poemes, com aquest bellíssim M'aclame a tu, de l'Ovidi cantant Estellés.

Madrid

Avui arribes de Madrid. Hi has passat uns dies merescuts de vacances i descans amb una amiga que hi treballa. T'he deixat, per si et vagava, una guia literària de la ciutat dels Àustries, una ruta pel centre històric de teatres, places i cafès que el temps deu haver anat tornant ben anacrònics. Tots dos ja hi hem estat a Madrid, bé que per separat. Ara són espais comuns que hem transitat en la distància de dos temps. L'any olímpic hi vaig passar nou mesos de grata memòria, de vacances i relax com un déu llorejat. Em vaig fer amb llicenciats i delinqüents, amb púrria humana i cavallers d'honor de capa i espasa. No tinc cap cicatriu visible al rostre. Em van donar una insígnia i vaig haver d'ensenyar a llegir i escriure a uns homes que només Déu sap com els haurà anat. Em vaig endur llibres i me'n vaig endur llibres. Capote, Flaubert i volums de poesia. Calle Huertas, Cervecería Alemana, Hostal Persal, els bancs de la Plaça de Santa Anna, eren llocs prou freqüentats. Escoltava Sabina, jugava a ping-pong i alguna vegada estudiava el Dret Civil que tenia per setembre.

Un cop recordo que érem al Bernabeu i vam encendre uns puros quan el Saragossa remuntà. I també que durant nou mesos vaig veure aquell parell de botes lligades pels cordills que algú amb la "blanca" a la butxaca havia penjat amb traça als fils dels pals de la línia telefònica, just en sortir de l'Acadèmia, segurament des d'una finestra de la infermeria. L'Acadèmia, un immens quadrilàter enmig d'un paisatge de roques i matolls amb una carretera solitària i sinuosa que hi passa pel costat. El poble, a tres quilòmetres i a peu. Des de la "sierra", en clarejar cap a les set, camí del menjador, m'embadalien els colors d'un llenç de cel que sols Velázquez ha sabut pintar. Al fons es veien les dues torres inclinades, l'una cap a l'altra. Estranyament, no enyorava res, i tanmateix tampoc podria precisar si en allò consistia ser feliç.

Alguns anys després vaig tornar a Madrid per fer una feina. Tot el que aleshores creia que encara m'era proper havia marxat lluny, a molts sentiments de distància. No vaig saber reconèixer la ciutat. He pensat sovint en aquella sensació, hi penso avui que en tornes tu, i com en fer-ho tornes a apropar-m'hi des d'una distància que em pertany. No sé què m'hi vaig deixar, només sé que de tornada a l'aeroport ho vaig haver d'escriure allí mateix.

Un dia gris d’octubre vuelo 2009 con destino...
et duu de nou a la ciutat dels cels de Velázquez
i de les inefables targetes de Murillo.
A la felicitat castrense de llargs matins de biblioteca
amb partides de ping-pong interminables
abans d’una tarda de paseo Gran Vía avall
fins el Barrio de las Musas.
Avui no la veuràs sortir del Prado
–ja no habita dins dels quadres com solia–
ni us citareu a bars de barriada
o al Café Central de la bohèmia.
El que hi has viscut,
si va ser ja no és pintat.
Que és un altre el contracte per signar
amb un temps que vius aliè i a res no et lliga.
I és també un altre el passatger que embarca la teva
identitat cansada a una maleta i equivoca la ciutat.

Hic habitat felicitas

Entrevista

Ahir em van fer una entrevista, quasi una hora i quart parlant, pobre de mi. Jo creia que només es tractava d'un balanç sobre el Festival Primavera Poètica, però l'entrevistadora, diligent, s'havia preparat una bateria important de preguntes que em van desarmar. No sé com quedarà, tot plegat, francament. Crec que no em vaig saber explicar gens bé i potser hauria d'haver acotat els temes. Ignoro si pot ser d'interès diguem-ne públic opinions sobre el que faig. Com que sóc i em tinc per mal conversador, ara penso si no hagués estat millor un qüestionari tancat, d'aquells que contestes via mail, com he fet alguna altra vegada. I no és pas que em sentís incòmode amb ella, no, que amb la periodista ens coneixem i coincidim i fins estic segur que estem d'acord en moltes coses. És, més, la incomoditat interior, la legitimitat des de la qual projectes públicament una opinió. És un llast que em sembla que arrossego fa força anys, tants com els que recordava que feia que em dedicava a agitar culturalment el meu entorn més immediat. Una dotzena ben bona, si no em descompto, començant pels premis literaris de la Fundació Maurí, passant per la direcció de recitals de poesia -set o vuit-, o bé fent-ne pel gust de dir versos d'altri, convocant escriptors, muntant conferències, embrancant-me en Òmnium, flirtejant amb el teatre, inventant un Festival... (escolta, amb un telèfon i un ordinador es munta un festival del què tu vulguis).

Hi ha, naturalment, qüestions que voregen l'orgull i l'autoestima. L'orgull evident i personal d'haver fet el que em proposava i de saber que és bo el que has fet i que bé que hagis estat tu qui n'ha tingut la idea i no un altre de mediocre o incapaç. Primer t'ho passes bé, després t'aporta coneixements i a la fi ho comparteixes amb qui vulgui o s'hi interessi. I tot sense moure't de l'espai on ets, sense cap variació en les teves coordenades personals. Què més vols? Però xerrem massa, escoltem poc i llegim menys. I se m'atrofia la mirada a poc a poc perquè en lloc d'aprendre tinc la sensació de ser com més va més ignorant sobre el tema i argument de les vides que m'envolten, de la vida que m'envolta i que només tenen sentit des de la meva pròpia. Dit així, he d'admetre que pot semblar un poc bèstia, catàrquic fins i tot. Però és també només així que em sembla entendre la incomoditat de què parlava abans, la sorpresa que em causa encara l'interès que pot tenir el que jo digui o faci en algú com ara tu, o encara pitjor, que sigui cert i cru que res del que dic i faig sigui realment interessant. Crec que és això el que m'atenalla. I crec que és un encert no haver començat l'entrevista per aquí i haver sabut fer que durés més de cinc minuts.

Has escrit un poema

Ahir, a la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella de la Garriga, va tenir lloc el primer dels actes sobre Joan Brossa organitzats en el marc del Festival Primavera Poètica. Es tractava d'un diàleg amb l'artista plàstic Joan Caselles, de Teià, el qual va oferir al respectable una xerrada prou amena sobre la poètica visual de Brossa a partir de la projecció d'això, de poemes visuals. Es tractava d'una lectura personal -no fou pas gens heterodox- sobre el recorregut en aquest camp del singular i inclassificable artista. Algunes de les explicacions i comentaris de Caselles arrencaren més d'un somriure per les ocurrències brossianes a l'hora de treballar amb associacions d'idees a partir d'objectes.

I tu vas venir. Seies un parell de rengles davant meu, i et veia de biaix. Escoltaves amb atenció i de tant en tant somreies, comentaves coses amb la persona del costat. Em dius que no ho vas acabar de comprendre, que això de l'espina de sardina amb un tap de suro al cap tu també ho has fet. I ves què hi fan uns daus a dins d'un porró? Guaita, ara fan streptease? I em fas riure de les coses que m'expliques. Però avui em surts amb què has escrit un poema a l'estil de Joan Brossa, un poema "concret", i me l'ensenyes riallera per veure si m'agrada, i jo penso que sí que m'agrada perquè l'has fet tu quan ha acabat de ploure aquest matí i has comprovat els desperfectes al teu jardí particular.

Unes flors ufanes.
Un núvol negre.
Una gotellada.
Unes pedres fredes.
Un núvol blanc.
Unes flors trinxades.