Madrid

Avui arribes de Madrid. Hi has passat uns dies merescuts de vacances i descans amb una amiga que hi treballa. T'he deixat, per si et vagava, una guia literària de la ciutat dels Àustries, una ruta pel centre històric de teatres, places i cafès que el temps deu haver anat tornant ben anacrònics. Tots dos ja hi hem estat a Madrid, bé que per separat. Ara són espais comuns que hem transitat en la distància de dos temps. L'any olímpic hi vaig passar nou mesos de grata memòria, de vacances i relax com un déu llorejat. Em vaig fer amb llicenciats i delinqüents, amb púrria humana i cavallers d'honor de capa i espasa. No tinc cap cicatriu visible al rostre. Em van donar una insígnia i vaig haver d'ensenyar a llegir i escriure a uns homes que només Déu sap com els haurà anat. Em vaig endur llibres i me'n vaig endur llibres. Capote, Flaubert i volums de poesia. Calle Huertas, Cervecería Alemana, Hostal Persal, els bancs de la Plaça de Santa Anna, eren llocs prou freqüentats. Escoltava Sabina, jugava a ping-pong i alguna vegada estudiava el Dret Civil que tenia per setembre.

Un cop recordo que érem al Bernabeu i vam encendre uns puros quan el Saragossa remuntà. I també que durant nou mesos vaig veure aquell parell de botes lligades pels cordills que algú amb la "blanca" a la butxaca havia penjat amb traça als fils dels pals de la línia telefònica, just en sortir de l'Acadèmia, segurament des d'una finestra de la infermeria. L'Acadèmia, un immens quadrilàter enmig d'un paisatge de roques i matolls amb una carretera solitària i sinuosa que hi passa pel costat. El poble, a tres quilòmetres i a peu. Des de la "sierra", en clarejar cap a les set, camí del menjador, m'embadalien els colors d'un llenç de cel que sols Velázquez ha sabut pintar. Al fons es veien les dues torres inclinades, l'una cap a l'altra. Estranyament, no enyorava res, i tanmateix tampoc podria precisar si en allò consistia ser feliç.

Alguns anys després vaig tornar a Madrid per fer una feina. Tot el que aleshores creia que encara m'era proper havia marxat lluny, a molts sentiments de distància. No vaig saber reconèixer la ciutat. He pensat sovint en aquella sensació, hi penso avui que en tornes tu, i com en fer-ho tornes a apropar-m'hi des d'una distància que em pertany. No sé què m'hi vaig deixar, només sé que de tornada a l'aeroport ho vaig haver d'escriure allí mateix.

Un dia gris d’octubre vuelo 2009 con destino...
et duu de nou a la ciutat dels cels de Velázquez
i de les inefables targetes de Murillo.
A la felicitat castrense de llargs matins de biblioteca
amb partides de ping-pong interminables
abans d’una tarda de paseo Gran Vía avall
fins el Barrio de las Musas.
Avui no la veuràs sortir del Prado
–ja no habita dins dels quadres com solia–
ni us citareu a bars de barriada
o al Café Central de la bohèmia.
El que hi has viscut,
si va ser ja no és pintat.
Que és un altre el contracte per signar
amb un temps que vius aliè i a res no et lliga.
I és també un altre el passatger que embarca la teva
identitat cansada a una maleta i equivoca la ciutat.

Hic habitat felicitas