Pau Riba

El 8 de juny va venir a la Garriga a llegir els seus poemes en el penúltim acte de la Primavera Poètica. Va arribar sol, amb cert aire desmenjat i acalorat, i va omplir la sala. Es va esplaiar quasi una hora i mitja amb una tirallonga de textos de registre molt divers. Més que recitar, contava els poemes -mentre, jo recordava més d'un cop els contes adolescents del seu avi a "L'ingenu amor"-, poemes amb imatges bellíssimes, d'un lirisme pueril. (L'any passat ja ens va advertir l'Enric Casasses que en Pau Riba estava escrivint material molt interessant.) D'altres poemes, en canvi, agombolaven enginy lingüístic i humor punyent. El recull de "Visions cadaquesenques" n'és una mostra i el poema IV un exemple oportuníssim un cop oberta la veda dels banys estivals. Molt més enllà de la faceta provocadora, subversiva i a voltes irreverent que li han penjat, Riba va demostrar poder ser-ho perquè sap d'on ve i manipular la tradició per adaptar-la a la pròpia conveniència, subvertir-la si cal o refundar-la de nou. Només es pot estar a l'avantguarda si es comprèn, com escriví Vila-Matas, que no es pot escriure com si mai ningú abans de tu ho hagués fet.

han caigut paracaigudes

a la mar

tota la mar n’és plena

(deu ser dia de maniobres

del cos aeri

d’un gran exèrcit miniatura)

és com si operístics regiments

de paracaigudistes nans

amb paracaigudes transparents

—rosats i molt petits, com de joguina—

haguessin amarat en el salobre

saltant des de manta altura

dins l’aigua
són talment camisoles de dormir

d’imaginàries núvies-nina

tacades per la verola

enagos de randa i de setí
flotant inflats, fent la ganyota

podrien ser flors de mar

—anèmones rogenques

engronxant-se en bancs d’escuma—
avinats i amfibis xampinyons

sorgits del fons boscat

com una varicel·la benigna...

però calla: són paracaigudes vius!
es mouen! respiren!

són —entre mol·lusc i alga de mar—

com pops de gelatina:

avancen, cabussegen, s’inclinen

déu meu, són meduses!

hi ha una plaga de meduses

dins el blau

(la urticària em surt només de dir-ho)
una erupció molt gran

de pàpules lluents i amagranades

infesta la pell marina!

centenars, milers, un disbarat

tot un xarampió de grans morats

ha conquerit la superfície:

és com si la mar

-jesús!-

hagués pescat l'escarlatina