És el títol de la lectura de poemes que vaig fer amb l'Esteve Plantada el dissabte passat dia 21 a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac. Podria dir que vam compartir el cartell del Festival Poesia i + amb Joan Margarit, Lídia Pujol, Jaume Sisa, Feliu Formosa, Bartomeu Fiol, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses, Perejaume, Lluís Soler... i que de teloner vam tenir en Roger Mas. I, tanmateix, tot i que honora figurar en una programació d'alta qualitat com aquesta, preval molt més la satisfacció final d'haver construit un recital a través de la poesia amorosa de Gabriel Ferrater, Miquel Àngel Riera i Vicent Andrés Estellés, tres poetes estimadíssims, i haver-la pogut presentar de nou. Cal advertir que aquest muntatge, estrenat l'estiu del 2004, no l'havíem tornat a fer més. No pas per ganes, sinó perquè no n'havia sorgit l'oportunitat i perquè cadascú, pel seu compte, ha anat fent la viu-viu artística com ha pogut i sabut, que altra feina tenim.
L'Esteve, a més de la seva faceta de poeta, és un excel·lent compositor de cançons, que encara ha de trobar i ser al lloc i moment adequat que li propiciï poder gravar en condicions i donar-se a conèixer com mereix; i potser, també, cal que s'ho cregui més seriosament del que ell sap que ho pot fer. Dic això perquè va ser un plaer afegit poder comptar amb un piano de mitja cua, un luxe imprevist que va donar encara més presència al muntatge, que de per sí llisca suau gràcies a la gran qualitat dels poemes. Els comentaris que hi afegim és cert que tal vegada puguin trencar-ne el ritme algun moment, però des d'un inici volíem que a més de ser un recital de poesia fos sobre poesia i els tres poetes, i així està plantejat. La fluidesa que s'aconsegueix en aquests comentaris, però, ja és cosa de cadascú, perquè els poemes et porten sols i el coixí sonor del piano, en determinats moments, deixa de ser-ne embolcall i és una textura més del poema, una perllongació sonora. Ara feia temps que no recitava, i hauria d'esforçar-me per saber-ne la darrera ocasió, però superat l'estadi inicial -el neguit de saber com et respon la veu, com et sents, veure les cares de la gent, el so del piano- tot em va ser d'una naturalitat i familiaritat exquisida que em sembla va arribar al públic que hi havia, malgrat l'hora una mica intempestiva, a quarts de dotze...
La pèrgola del parc de can Muntanyà, just a sobre de la Fundació, és un espai esplèndid per a actes de petit i mitjà format. A l'aire lliure, encarada la vista sobre el mar, la llàstima era no poder gaudir de la panoràmica mentre llegia, però ho compensava, sobradament, l'atenció amb què el públic escoltava i les bones sensacions que em transmetia la lectura dels versos. L'epíleg final, amb cervesa inclosa -durant el recital vam buidar un xarel·lo del Garraf prou interessant-, junt amb l'Anna -la foto és seva-, l'Esteve, la Berta, en Pedrals i la seva xicota i en Josep Sampera, director de la Fundació i artífex del Festival, fou el que faltava per acabar de païr-ho tot i confirmar-me en la tesi -ja repetida- que malgrat no guanyar-me la vida amb els recitals la meva pròpia hi surt guanyant. I de llarg.