Jardins d'Eros

És el títol de la lectura de poemes que vaig fer amb l'Esteve Plantada el dissabte passat dia 21 a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac. Podria dir que vam compartir el cartell del Festival Poesia i + amb Joan Margarit, Lídia Pujol, Jaume Sisa, Feliu Formosa, Bartomeu Fiol, Maria Josep Escrivà, Enric Casasses, Perejaume, Lluís Soler... i que de teloner vam tenir en Roger Mas. I, tanmateix, tot i que honora figurar en una programació d'alta qualitat com aquesta, preval molt més la satisfacció final d'haver construit un recital a través de la poesia amorosa de Gabriel Ferrater, Miquel Àngel Riera i Vicent Andrés Estellés, tres poetes estimadíssims, i haver-la pogut presentar de nou. Cal advertir que aquest muntatge, estrenat l'estiu del 2004, no l'havíem tornat a fer més. No pas per ganes, sinó perquè no n'havia sorgit l'oportunitat i perquè cadascú, pel seu compte, ha anat fent la viu-viu artística com ha pogut i sabut, que altra feina tenim.

L'Esteve, a més de la seva faceta de poeta, és un excel·lent compositor de cançons, que encara ha de trobar i ser al lloc i moment adequat que li propiciï poder gravar en condicions i donar-se a conèixer com mereix; i potser, també, cal que s'ho cregui més seriosament del que ell sap que ho pot fer. Dic això perquè va ser un plaer afegit poder comptar amb un piano de mitja cua, un luxe imprevist que va donar encara més presència al muntatge, que de per sí llisca suau gràcies a la gran qualitat dels poemes. Els comentaris que hi afegim és cert que tal vegada puguin trencar-ne el ritme algun moment, però des d'un inici volíem que a més de ser un recital de poesia fos sobre poesia i els tres poetes, i així està plantejat. La fluidesa que s'aconsegueix en aquests comentaris, però, ja és cosa de cadascú, perquè els poemes et porten sols i el coixí sonor del piano, en determinats moments, deixa de ser-ne embolcall i és una textura més del poema, una perllongació sonora. Ara feia temps que no recitava, i hauria d'esforçar-me per saber-ne la darrera ocasió, però superat l'estadi inicial -el neguit de saber com et respon la veu, com et sents, veure les cares de la gent, el so del piano- tot em va ser d'una naturalitat i familiaritat exquisida que em sembla va arribar al públic que hi havia, malgrat l'hora una mica intempestiva, a quarts de dotze...

La pèrgola del parc de can Muntanyà, just a sobre de la Fundació, és un espai esplèndid per a actes de petit i mitjà format. A l'aire lliure, encarada la vista sobre el mar, la llàstima era no poder gaudir de la panoràmica mentre llegia, però ho compensava, sobradament, l'atenció amb què el públic escoltava i les bones sensacions que em transmetia la lectura dels versos. L'epíleg final, amb cervesa inclosa -durant el recital vam buidar un xarel·lo del Garraf prou interessant-, junt amb l'Anna -la foto és seva-, l'Esteve, la Berta, en Pedrals i la seva xicota i en Josep Sampera, director de la Fundació i artífex del Festival, fou el que faltava per acabar de païr-ho tot i confirmar-me en la tesi -ja repetida- que malgrat no guanyar-me la vida amb els recitals la meva pròpia hi surt guanyant. I de llarg.

I sóc aquí, tanmateix

Estam parlant
i et deu semblar,
potser,
que me qued lluny,
i estic present com mai:
és quan, adesiara,
detenc, de tu,
dins meu,
la trajectòria d'un gest,
el to meravellós d'una paraula exacta,
l'inversemblant llampec
d'algun esguard prodigiós que em gires.
M'abstrec i,
sense esforç,
en faig, d'ells,
un a un,
el més incalculable
enriquiment
del record.

No hi haurà, pens, més remei
que haver una llarga vida
per fer el meticulós
ús que pertoca
d'un tan commovedor
contingut
de la memòria.

Miquel Àngel Riera, Llibre de Benaventurances

Calor

La sensació que em produeix la calor és de lentitud, de lentitud de pas del temps i de decaïment físic en pugna amb el moral, que sempre guanya no sense dificultat. Lluitar contra aquest element se'm fa particularment pesat i enutjós. No m'agrada anar a la platja i poc a les piscines i no veig per enlloc quina és la gràcia d'aquesta estació. Bé, sí, l'única gràcia és a quarts de nou ben repicats circulant amb tu per carreteretes untades de sol "color d'olor de poma" que ens retornen a la realitat després d'haver-ne viscut una altra de ben diferent ben a prop també del mar, sense banys de sal i sí d'escuma, sense cava però amb cervesa des d'un cinquè amb la badia estesa allí al davant. Més enllà d'això poca cosa. Per molt lirisme que hi posin Comadira i Pla, mesurar aquesta estació amb paràmetres estrictament literaris o de més prosaics referits a la vagància vacacional em sembla un absurd i un immens error. I tanmateix, em declaro incapacitat per valorar com cal -sense bel·ligerància ni prejudicis- els mesos d'estiu, més enllà, ja ho he dit, d'aquesta hora en què el sol ja està cansat de si mateix i baixa lent, a poc a poc, com repensant-se la decisió, i és aleshores que pots notar en qualsevol instant un lleuger cop d'aire que no t'agredeix sinó que et calma i et diu vine. Aquests vespres d'estiu, que es poden allargar fins a les deu o una mica més, en què es va enfosquint el dia i guanyant terreny la brisa, són badoqueria pura i la perdició que em transtorna el meu horari refotudament europeu, continental, de fer-ho tot d'hora. M'emprenya sorprendre'm sopant a les deu o més tard. I anar a dormir a les tantes sense motiu, perquè les hores de son també són curtes i molt cares aquests mesos i és agradable llevar-se quan el dia encara no s'enforna. La lentitud a què em referia al principi també s'ha estès al ritme d'aquest bloc, però això té més a veure amb la càrrega de feina que per sort puc suportar que a la basarda i tedi que amb estupiditat irradia la calorada. I sort n'hi ha i en tinc, perquè amb la feina l'estiu corre més ràpid i ja falta menys per la tardor.

Juliol segons Pla

Hi ha algunes, petites, percepcions que em donen una viva idea de l'estiu. El cant de les cigales, en una sureda o en una pineda (més en una sureda que en una pineda) a les onze del matí (hora vella), en un dia sec, crepitant, sota un cel immens i buit, n'és una. (...) Els antics apreciaren el seu cant monòton i Anacreont –el el vell Anacreont– les poetitzà d'una manera alada i lleugera. En aquest temps, passejant pels camps, tots plens ara de garberes i gavellons meravellosos sobre els rostolls daurats, es fa impossible no veure, de tant en tant, les adorables senyores deesses de la temporada: Demèter, Pomona, Ceres. Les muses –unes senyores de bona família– les acompanyen a una distància prudent. Aquestes senyoretes són molt cautes i una mica melindroses, de molt bona educació, però més flaquetes que les senyores que acompanyen. Porten els cabells tirats enrera i un monyo molt ben trenat.
–Però vostè veu realment aquestes senyores en el camp? – em pregunta un conegut.
–És clar, home, és clar! Qui podria veure-hi que fos més agradable? L'estiuejant dels elàstics i la dentadura postissa?
–Vostè veu aquestes deesses perquè ha vist tantes estàtues.
–Dispensi! Les deesses no són pas blanques. En el camp no hi ha res blanc, llevat de les parets emblanquinades. En els museus les deesses són de marbre blanc. Ara: les deesses veritables, sobretot les d'aquest temps, són morenes, i Demèter és una morenassa...
–Sempre donat a fantasies extravagants... Quina llàstima!
–Però quan no es tenen diners, què s'ha de fer sinó somniar? Li asseguro que Demèter és una morenassa d'ull ametllat.
–Pel que vostè assegura, aquesta senyora deu ésser un gran tipus.
–No en té ni idea. Espatlles magnífiques, i quins braços! M'ha comprès? I quins braços! Ja se sap. Però el que volia dir és que quan aquestes senyoretes surten a passeig se sent, en la llunyania, el cant de les cigales.

Josep Pla, Juliol: les cigales, dins Les hores, Obra completa, vol. XX

Juliol segons Comadira

Pesa sobre el dia, espessa,
una vànova de guix:
la llum encalitja els arbres,
difuminats de pols.

Al marge eixut, l'atzavara
crema amb un urc concloent.
La tarda brunz tota d'èlitres.
Es corsequen els rostolls.

Al món menut d'una cala,
es fa confortable el mar.
Els cossos suren, feliços,
per les aigües de l'estiu.

L'olor amarga dels llentiscles
encoratja el sotabosc.
L'ombra letal dels baladres,
dolcenca, ensopeix la nit.

Narcís Comadira, Microclima, dins L'art de la fuga

Festes "majons"

Sempre m’ha fet gràcia aquesta expressió que designa en plural corrupte les festes que assolen els nostres pobles durant l’estiu. Des de la primerenca de Montmeló fins a la més tardana de Montornès, el calendari queda tenyit de rauxa i gresca per als qui tenen la joia d’estiuejar a la comarca del Vallès Oriental, bell racó, endemés, de latituds mediterrànies amb indígenes llargament afaiçonats a la broma i el sarau.

A vegades perquè sí, sense motiu aparent, s’hi esdevé una rauxa atramuntanada –contrapunt antropològic del seny ordenador noucentista–, un tsunami de follia col·lectiva amb qualsevol coartada quan ve el temps de la calor. Com que la canícula no es pot subvencionar amb diner públic, es fa amb la coartada, amb partides generoses que s’enduen bona part dels eurons dedicats a cultura per tot l’any. Durant els mesos d’estiu la coartada sol ser en forma de festes “majons”, festes en què hom no sap ben bé què se celebra, però hi ha una festa i tu hi vas. Què fan? No ho sé, la festa és que tu hi vagis si d’altres també hi van.

La majoria de patrons i de patrones poc deuen entendre res. Ara hi ha això de les colles perquè la follia sigui més participativa i tal, ja que si no la clientela guilla ràpid a Tanzània o a Lloret. Alhora, es mouen perquè sí els dies tradicionals de la festa –amb impunitat i a conveniència– perquè tampoc no ve d’un pam. Al meu poble, de tant adelantar-la, ni es trepitja el 3 d’agost tradicional. Refot! No s’hi pot quedar qui vulgui? Fins aquí ha d’arribar l’intervencionisme absurd de l’administració?

Les nostres festes “majons” provenen de les celebracions patronals dels sants protectors del lloc –que tenen data fixa, saben? –, encara que són els primers que marxen (o que s’envien) de vacances. El concepte de “festa” evoluciona seguint les pautes dels canvis socials, no deixa de ser-ne, de fet, un reflex, en el sentit que projecta una manera de veure i d’interpretar el món; és, en cert sentit, l’escenificació lúdica de la mentalitat d’un col·lectiu. Tanmateix, la necessària evolució de les nostres festes i l’assimilació a un concepte modern “d’oci perquè sí” no hauria d’estar renyit amb la preservació dels referents que en propicien i expliquen la seva transformació. La gratuïtat de les nostres festes –de qualsevol– corre el risc d’esdevenir, així, art de l’efímer, camp desert de batalla l’endemà del concert, un got isolat de cervesa esbravada oblidat a la barra. El lapse de temps del traç descrit en l’aire entre que es crema la metxa i fa llufa el coet. Pfff! Visca!

(article publicat avui a El9Nou)

El vi d'Abu-Nuwàs

Hi ha llibres als quals retornes estacionalment. Un d'aquests sembla ser el Khamriyyat, la poesia bàquica del poeta persa del segle VIII Abu-Nuwàs, una esplèndida antologia editada el 2002 per Proa amb les traduccions de Jaume Ferrer i Anna Gil, llibre que no sé per què em plau d'anar rellegint fragmentàriament els mesos d'estiu.

Abu-Nuwàs és un dels grans poetes àrabs clàssics, al qual més li valgué escriure els seus poemes aleshores que no pas al segle que vivim. Tot i el seu llibertinatge i la desobediència política i religiosa, que li valgueren no pocs maldecaps, fou un personatge apreciat a la seva època i és tothora present en la tradició lírica àrab. Bé es pot dir que és el màxim exponent de la poesia bàquica entesa ja com a gènere autònom, amb pes específic quant a la temàtica i volum de producció. La poesia bàquica explica el vi i el seu context. El vi, especialment a les grans ciutats perses, és cantat per poetes amb una poesia que es modernitza i urbanitza els seus motius. Abu-Nuwàs és qui més incideix en aquesta renovació d'una poètica clàssica, ara ja més acostada a la realitat social que vol embriagar.

Del vi en descriu la llum, l'olor d'almesc i de poma; els copers -sempre jovenets- que serveixen; el lloc i els amics que l'acompanyen a la taverna o al convent; les virtuts del poble persa o els censors i les prohibicions de l'Islam i del califa, sempre condescendent amb ell segons l'humor.

Si ens sobta aquesta poesia bàquica, pura apologia de l'alcohol en un context islàmic, és bo aclarir que el vi no és prohibit a l'Alcorà, només la prohibició -d'altra banda raonable- d'assistir ebri a les oracions. Endemés, el vi és present a l'Orient des de temps remots. En moltes religions -fixem-nos en el pa i el vi cristià- és símbol de divinitat i poesia. A Síria, Egipte, Turquia o Irak se'n continua produïnt, i en general arreu d'un espai -la ribera mediterrània- on ja la civilització greco-romana hi deixà la seva empremta (una derivació literària que genera, també de primer ordre, és la literatura del simposi -sympósion-, quan finit el banquet - platònic, si voleu-, els comensals ja es poden dedicar amb tranquilitat a xerrar sobre l'amor i l'erotisme i a servir-se el vi).

Dic que no sé bé per què retorno al Khamriyyat i dic mentida. Tal vegada la sensualitat dels versos s'adiu bé amb el desig de tastar el líquid preuat quan vénen les calorades. Un blanc fresc passat per bóta o un de jove i afruitat són una delícia mentre sopes o bé en acabat sense cap pressa. Preocupa't només per no haver de conduir. I deixa't portar, també pel vi.

La nit es lleva el vel i et dóna el vi i les flors.
Gaudeix-ne sens mesura abans que les dissorts
vinguin i t'arrabassin els vins i les ressaques.
Aparta el vi del neci, fes honor a la copa,
per qui el digne és norma.
Fou escollit el vi quan eren en el cel
immòbils les estrelles, sense gir establert.
El seu cos consumit pel pas lent de les nits
que no el pogueren vèncer. Essenciat el color,
s'esvaí tota màcula, fou la perla perfecta
que ningú ha pogut veure. Dins les dorques i gerres,
miratge alçat a l'erm, de grogor més intensa
que sorra del desert.
Allà on el vi sojorna, la foscor no hi fa estada,
la nit dels bevedors és sempre com l'albada.
Tot i ocult al celler, la seva llum desvela,
però a mi no m'embriaga, sinó qui atreu l'esguard
amb ulls encisadors.

Plaça Vella

Hi vam arribar quan encara no hi havia quasi ningú. Les taules estaven col·locades en rengleres i la majoria ja tenien les estovalles posades marcant reserva i territori. La plaça Vella de l'Ametlla del Vallès celebrava ahir dissabte la seva cinquena festa i m'havien convidat a fer un petit parlament, un pregó, una xerradeta sobre la història de la plaça.

L'Ametlla és la meva segona pell, una segona casa, el lloc on aniré si em fan fora de la Garriga. A part dels vincles familiars hi vaig viure uns anys d'aprenentatge en distints àmbits. Amistats d'ara, van ser coneixences d'aquells anys. Després el vincle ha continuat sobretot a partir dels recitals de poesia, de les col·laboracions amb el teatre i amb l'escenificació de la història del poble durant les festes del milcentenari de l'any passat, feina compartida amb l'Albert Vilar i en Joan Monells. Per això no em va estranyar la proposta que se'm va fer i vaig dir que sí de seguida, amb molta il·lusió i agraïment, que vaig intentar transmetre al meu escrit.

La festa -o, més pròpiament, el sopar- cada any, i ja en van cinc, té molt bona acceptació. Ahir n'érem uns dos-cents, la immensa majoria veïns de l'Ametlla, i encara molts del barri de la Sagrera. La plaça és petita, i ni tan sols en té la forma o aparença. La presideix la imponent façana de la casa de can Bachs, avui reconvertida en molt recomanable restaurant. Sense cap accés, la carretera que puja cap a Puiggraciós hi passa pel costat. L'església és a uns trenta metres. Com que no hi ha cap protocol, la gent comença a sopar quan li dóna la gana, cadascú el que es porta, i no hi ha cap conjunt musical que et destorbi la parla o t'impedeixi fluir en la conversa, cosa que és molt d'agrair i cada cop menys habitual.

Jo havia de llegir el text abans de començar el sopar, però problemes amb la megafonia -un mico i un altaveu de piles propietat de la parròquia- van fer que es decidís que fos al final; però tampoc, allò no anava o no es carregava la bateria. Veient el panorama -el to dels comensals era més jovial i cridaner després del vi i el cava-, jo ja em donava per content que es repartissin les còpies per les taules, però l'organització insistia en què havia de llegir-lo, ni que fos a viva veu, que "quan comencis ja callaran". En fi... que un servidor ja anava amb l'ànim també distès havent sopat quan el cridaren, "Albert, que ja pots començar!" I així, a pèl, davant dues-centes persones, vaig llegir el meu pregonet. De cop, a la plaça s'hi va fer un silenci sepulcral que em va impressionar; tothom pendent de mi i del que deia. Algunes cares de sorpresa, perquè la gent no va pujar a escoltar-me ni la meva intervenció estava anunciada...

Vaig fer un repàs històric sobre la formació de l'indret i el seu marc de la Sagrera, invocant alguns dels personatges d'aquesta plaça menestral. Com sempre, el recurs a la poesia em fou de gran utilitat. "La poesia, a vegades, és molt més concreta que la realitat. Ens descriu, amb precisió, el que sovint, distrets, no sabem copsar". I vaig tirar de Vinyoli llegint el poema "Plaça Vella". Volia lligar el passat amb el present, fent visible i comprensible el continuum humà que suposa una trobada veïnal d'aquestes característiques. I, sobretot, el seu caràcter mediterrani, d'àgora a l'aire lliure.

Francament, crec que me'n vaig sortir prou bé. El text va agradar i les reaccions em van semblar sinceres, algunes efusives i tot. Que bé... Amb l'Albert i l'Anna vam obrir l'altra ampolla de vi, que els del restaurant ens guardaven a la nevera, i continuàrem xerrant mentre, ara un ara l'altre, no faltava qui desfilés pel racó de taula on érem. Algú comentava l'encert que hi hagués algun parlament, que algú digués alguna cosa perquè així l'acte no quedava tan desangelat. És cert. Sovint, una simple salutació, un protocol elemental, ja donen l'aparença de guió, de cosa pensada.

Actes com el d'ahir em reconcilien amb part del gènere humà. A banda de la necessària convivència, en poblacions disseminades com l'Ametlla, que corren el risc seriós de perdre el que se'n diu "esperit de poble", actes com aquests, nascuts de la pròpia iniciativa veïnal, ajuden a compactar sensibilitats entorn d'un espai comú. S'equivocaria plenament qui veiés en l'acte o en aquesta nota el xaronisme d'allò que passa per local i no surt de sí mateix. És precisament en l'àmbit públic de les places -espais d'esbarjo i de trobada- on s'han construït els imaginaris col·lectius sobre el què vol dir fer poble i ser comunitat. On els trets identitaris -antropològicament identitaris- han tingut la possibilitat d'expansionar-se urbanísticament -les sagreres- i culturalment en les societats europees on es van forjar des de l'edat mitjana i on continuen reformulant-se encara avui, encara ahir a la nit.

En fi, que amb tot plegat vam ser dels primers d'arribar i dels últims a marxar. A quarts de dues recollíem l'última taula. La nit era quieta, tancada, gens d'aire. Em venien al cap els darrers versos del poema de Vinyoli. Tot i l'extensió, potser penjo el pregonet un dia d'aquests.

(...)
Ja som a la tardor.
No val ací parlar de fulles seques,
que l'únic arbre és el fanal, però
jo vaig caient a poc a poc a dins
de mi mateix, de l'altre que hi ha a sota,
molt lluny, darrera moltes capes
de temps; el veig com per un arbre
s'enfila des del son
cap a la freda taca
morada de l'alba,
on, lleganyós, el dia es frega els ulls.

Fragment final del poema "Plaça Vella", de Joan Vinyoli.