Menorca

Demà me’n vaig a Menorca uns quants dies, fins a principis de setembre, de manera que aquest bloc veurà encara més reduïdes les seves entrades, com ve succeint durant aquesta mesada d’estiu benigne. És un diguem-ne viatge que em fa especial il·lusió, sobretot per dues raons. La primera, en ordre d’importància, és que hi vaig amb l’Anna, i no em cal afegir res més. La segona és que Menorca sempre ha exercit en mi un estrany poder de seducció que no em sé explicar. No hi hauré estat fins aquest agost. Potser és la qüestió de la insularitat la que m’atrau, una certa idea d’aïllament amb repercussions sobre el tarannà de la gent i les percepcions que tenen sobre els ritmes vitals de les persones, l’alentiment del temps i una certa mirada sobre el món envoltada d’aigua. Potser són prejudicis o prepercepcions adquirides al voltant de literatures escrites des de l’assumpció d’aquesta insularitat. Especialment Miquel Àngel Riera des de Mallorca, Marià Villangómez des d’Eivissa i Ponç Pons des de Menorca –a qui tal vegada esperem conèixer un dia d’aquests–, per dir només els més predilectes.

La resta d’al·licients, si he de dir la veritat, em fluixegen bastant. Me’n refot prou si no fa sol perquè per anar a qualsevol platja o cala segur que no discutirem amb l’Anna, però, d’altra banda, essent com és espai natural protegit, un dels seus majors encants és el paisatge litoral, i així tampoc farem fàstics –ben al contrari– a qualque remullada ves a saber on. S’hauria de ser molt babau. Tanmateix, també em sedueix el pols diari que es pot percebre a l’interior, un pols segurament encara adulterat per la invasió dels bàrbars que hi anem durant l’estiu i que espero ferventment que a partir del 22 vegi alentit el seu batec.

Gràcies a la generositat –jo en diria mecenatge– de l’Albert Maspons tindrem cotxe a la nostra disposició i durant uns quants dies allotjament particular. Són detalls que no es poden obviar i que repercutiran positivament en el rendiment que puguem treure de la visita.

D’altra banda, mentiria si no digués que des de fa uns pocs dies tinc un neguit pueril, ves. M’ocorre sempre i així em seguirà passant sense que hi pugui posar remei. Com sigui que no tinc esperit viatger sóc maldestre en els protocols previs a qualsevol viatge i el neguit augmenta –en dosis tolerables, cal dir-ho– si el desplaçament es fa en medis hostils, com ara l’avió. Estar fora de casa m’altera, durant els primers dies, els diguem-ne biorritmes. L’estranyesa de veure’m fora de la quotidianitat pot més que la curiositat que sento pels llocs només d’arribar-hi. Llegir-ne el paisatge i assajar-ne una primera impressió com si fos una hipòtesi de treball ajuda a calmar-me “l’ansietat”. A partir d’aquí, ja hi haurà temps de verificar, compartir i corregir opinions.

Finalment, com qui no vol, m’agradarà polsar l’estat de la llengua. Fa uns dies, en una festa major, hi havia anunciat un grup que prometia, segons els programes, “música de màxima actualitat” –proclama certament curiosa i anacrònica. Després de la primera cançó actual el cantant va saludar: “Hola Mollet, bienvenidos, somos La Tribu desde Gandía y os vamos a dar mucha caña!”. D’immediat vaig pensar en Ausiàs March i en l’eventualitat d’una versió rock del Veles e vents, però “l’actualitat” transitava altres viaranys. M’entristí momentàniament l’espanyolització galopant que viu el País Valencià –fa ben poc Joan F. Mira deia a Prada, en actitud provocativa, que els valencians ja no existeixen– i vaig pensar en la Gandia i en el poeta que descriu Josep Piera en l’estimable novel·la “Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March”, ell que precisament fou el primer poeta que deixant “a part l’estil dels trobadors” adoptà un català lliure de provençalismes. Bé, tot això per dir que la digressió és prou il·lustrativa d’un altre tipus de neguit no tan intangible. I per acabar de comprendre que de Menorca estant sols haurem canviat durant uns dies la disposició del mobiliari del que resulta ser una mateixa casa compartida.

Trànsit

En el pur desfici del son lleuger,
quan el somni és textura de fil d’aigua
escorredissa fluint entre hores pastades amb fang.
La quietud de les coses és ben tèbia encara.
Just abans d’ajocar-te filets d’ombres
n’aureolaven el contorn, ara limitant la matèria
sols a allò que veus, ara negant a poc a poc la realitat
d’allò que no recordes si dorm dins teu o bé al costat.

Hic habitat felicitas

Viu l'estiu joliu

Això va d'articles. Si en l'anterior entrada deixava el rastre d'un escrit a la premsa, aquí reprodueixo el de la revista La font del diàleg, en el número 41 del mes de juliol, especialment indicat en aquests dies de tempesta i pluja setembral.

Ja fa alguns anys, força anys, que per teletres emetien un anunci institucional de cantarella fàcil i enganxosa, alguna cosa absurda tipus “viu l’estiu, viu l’estiu, alegre viu l’estiu…”, el qual, em sembla recordar, comminava els pares dels adolescents a portar-los a les colònies estiuenques organitzades per algun departament, colònies en les quals –segons les imatges de l’anunci– hereus i pubilles podrien viure, entre mosquits, mirades i focs de camp, el neguit iniciàtic del que Flaubert va novel·lar i descriure com a educació sentimental.

Ah, quins anys... servidor de vostès no és que s’ajustés al cànon descrit –més aviat n’he justejat–, però recordo amb especial simpatia aquelles temporades a la casa de la Palomera, un casalot del segle XVII, prop de Gombrèn, envoltat de camps i bosc on la meva natural tendència a l’embadaliment contemplatiu no tenia més aturador que l’hora sagrada dels àpats. Entre partits de futbol a qualsevol moment de la tarda i les activitats dels monitors, sempre imaginatives, integrades en l’entorn i, per descomptat, participatives, el temps corria plàcid com el rierol on solíem anar-nos a banyar. Més granadet, ja quan m’afaitava fort, descobrí astorat que Pessoa també devia haver freqüentat la zona: “Vine a seure amb mi, Lídia, a la vora del riu, assossegats esguardem el seu curs i aprenem que la vida passa i....” i etcètera. Si em pregunten per Lídia els he de dir que no va passar mentre jo hi vaig ser, ni es va fer monitora perquè em pogués enamorar de lleganyes, com diria un amic meu.

Però molt abans de les colònies, i durant molts anys abans que el president Pujol hi freqüentés, a mi ja em duien a Queralbs, perquè es veu que de petit el nen no menjava i el doctor Tura va dir: “aires de muntanya”, i allò, allà, va ser una revifada, escoltin. Si volen viure i estar frescos a l’estiu vagin a muntanya. No guanyaran per morenor, que el sol s’arrapa a la pell de bo i de veres, i l’airet l’airó els desvetllarà la gana que duien acumulada qui-sap-lo. Hi he tornat moltes vegades, allí dalt, quasi cada any que he pogut i n’he tingut ganes. Queralbs, Núria i tots els pics que l’envolten saben de memòria, si en tenen, els gotellams de suor que em queien convertits en afluents del riu Freser.

De fet, però, no puc dir que m’agradi l’estiu. Ni tampoc que m’agradin els viatges d’estiu; crec més encertades altres èpoques de l’any per viatjar, quan el ritme de la vida no és trencat artificiosament a pleret de l’oci del turista. A més, la calor em desarma i en sóc font irradiadora que fins malmet la capa d’ozó. Tampoc la vagància extrema que encomana l’estiuada no l’he entesa mai. Un racó ombriu i ventilat és el millor recer per aplicar-se a la feina encarregada. No em diran, per exemple, que la Garriga no és bon lloc per passar els estius.

Però els humans som contradictoris i dobleguem de gust la nostra voluntat a designis inescrutablement palpables, així és que aquest estiu busquin-me a Menorca, preferiblement a l’interior, on tanmateix procuraré seguir de prop savis consells aborígens de poetes destres en gai saber: “Amb un capell de palla, ben afaitat, jo miraré / els cossos de les garses que conec, / de garses i de nimfes que mai no besaré. / I diré, mentre m’engat amb vi del Penedès: / la vida és un bolero i un fester / de llosques i no la canviaria per res.” Doncs això, que on siguin ho passin estupendu, que mentre jo em guardaré prou del sol dessota l’ombra amable de qualque talaiot...

Eugeni Xammar

Convertir-se en personatge que aplega unanimitats a l’entorn del talent exercit al llarg d’una dilatada vida dedicada al periodisme –posem entre 1888 i 1973–, pot ser motiu suficient perquè et dediquin el nom d’un institut o algun premi o carrer. I és just i exacte que sigui així. Aprofitant els actes que des de l’Ametlla del Vallès –on va morir i en procedeix la nissaga– es dedicaran enguany a l’insigne periodista, seria molt bo, a més, que tot plegat servís per conèixer millor el material que ens ha llegat. Dic periodista i no escriptor, perquè, com és sabut, de llibre no n’escriví cap. Si de cas les memòries dictades a Josep Badia titulades "Seixanta anys d’anar pel món" (Quaderns Crema, 1991), que amb molt encert es reeditaran aquesta tardor, en les quals queda palès l’esperit emprenedor, autodidacte i rodamón d'Eugeni Xammar, el qual ha vist perjudicada la seva recepció entre nosaltres –lectors, universitats i gremi, sobretot– precisament pel fet del seu diguem-ne ostracisme aventurer.

Josep Pla, que en fou bon amic, ja pronosticà que Xammar moriria inèdit. El llibre esmentat s’editaria el 1974 i anys després vindrien els reculls d’articles diversos i les "Cartes a Josep Pla". Definit per aquest com "potser l’únic antifranquista autèntic que he conegut", Xammar fou home tocat per un dandisme vagament britànic, d’inspiració europeista, liberal i catalanista, sorgit de l’ambient cultural emparat pel Noucentisme i que situa la seva ploma al costat de figures com Sagarra o el mateix Pla. El seu poliglotisme envejable el dugué, entre d’altres ciutats, a París, Londres, Ginebra o Berlín on féu de traductor als principals organismes internacionals i ocupà diferents corresponsalies de premsa.

Com que d’ell ens en queden els llibres, a ells em remeto, especialment a les seves memòries, confegides com una llarga entrevista transcrita pel seu amic Badia: "Hi ha dues generacions de catalans que no en saben res o poca cosa, (...) han sentit parlar d’en Xammar com si es tractés d’un home fabulós, llegendari, gairebé mític. Una mostra més del desgavell del nostre país". Són paraules encara vigents, ni cal dir-ho. Amb la lectura dels seus llibres es pot pal·liar una mica aquest dèficit congènit, viatjar sense moure’s de casa i assaborir –per exemple– una escriptura pulcra i clara, model que no economitza recursos ni vocabulari per enriquir una capacitat d’anàlisi i d’expressió que sovint –deixeu-m’ho dir– es troba a faltar en no poques capçaleres actuals. Un luxe a l’abast que no mereix la ignorància del nostrat menysteniment. Una oportunitat més per endreçar-nos el desgavell.

(Article publicat a l'edició d'avui de El9Nou)

Alguns enllaços i textos sobre el periodista:
-Opinions de Josep Pla
-Article a la revista Trípodos (pdf)
-Article a El País
-Article a l'Avui

-Revista Trípodos, sobre periodisme i periodistes

El pregó

De tard en tard, em surt la vena còmica. Rere l'aparença seriosa hi ha d'haver quelcom que compensi el que d'altra banda seria insofrible. Són la ironia i el sentit de l'humor, les ganes de transgredir uns límits que tampoc són rígids ni precisos i que, potser, ben mirat, ni tan sols són límits. Després hi ha la cosa de fer-ho amb l'Albert, que explica la teatralitat de tot plegat, perquè és una evidència que tot sol no m'empesco la funció i em perdria en altres disquisicions literalment molt més prosaiques com les de la Plaça Vella.

Però hi ha això de fer el pregó de festa Major del teu poble, el fet que t'ho (ens ho) demanin, atribuint-te, és clar, algun rol, alguna representativitat, alguna autoritat difusa, la suposició que pots dir alguna cosa que no caigui en el buit i pugui tenir, en el fons o en la forma, un punt d'interès per a determinada audiència, generar un consens i assentiment com més ampli millor. Perquè un pregoner, ehem, i ja parlo per experiència, el que ha de fer, sobretot, és esperonar a la -ai...- participació de la gent a la festa, però també, crec, esperonar el pensament sobre què significa el que es celebra i dotar-ho de context. És el que, de manera lúdica, humilment, vam intentar fer. I bé que ens ho vam passar i bones que van ser les reaccions perquè tothom preguntava com aconseguir-ne còpia.

Del que se'n diu debat -si és que no hi ha polèmica- no es pot dir que en generés. Un dels arguments del pregó era la defensa del dia 3 d'agost com a data d'acabament de la festa Major. No és pas Sant Esteve, patró de la Garriga, però era la data tradicional d'inici de la festa; va acabar essent la data de final de festa i ha acabat fora del calendari de la festa des del 2003. Per què? Oh, miri, és que la gent marxa, sap? Caram, és una raó de pes i, sobretot, molt contrastada, pel que es veu. Què té el 3 d'agost? Doncs és el dia que hom suposa que es va trobar el cos lapidat del sant patró, i tot i la suposició consta en el calendari diguem-ne litúrgic i la Garriga l'adoptà d'antic com a diada. Ja se sap que dels màrtirs cristians se'n podria fer una sèrie gore (se'n diu així, no?). I és que, posats a fer-la grossa, si la nació celebra la seva diada commemorant una derrota, perquè el poble no pot fer-ho amb una lapidació? I escolta, per molt que tu -posem per cas- no celebris Nadal o Sant Joan, el 25 i el 24 no deixen pas de ser Nadal i Sant Joan, comprens? Doncs, ves, em sembla que n'hi ha que amb les coses d'església per entremig -i la qüestió de la data és origen però no és el tema- es posen com nerviosos i no ho acaben de capir, això, tan fàcil com és. És el mateix cartró pedra reciclable de sempre, i sempre a punt per alliçonar-te. En fi... que tal dia farà un any.