11 de setembre (amb Xirinacs de fons)

La diada de la setmana vinent estarà encara tenyida amb el ressò de la mort de Lluís Maria Xirinacs. No sóc partidari de fer-ne cap màrtir, ni d’ennoblir amb excés de panegírics la seva tasca de proselitisme nacional. La nostra història, especialment al segle XX, i en diferents àmbits, és plena de líders i figures literalment improductives des d’un punt de vista social, que no han generat cap brasa més enllà de l’espurna del seu geni. El seny i la rauxa, com dos pols oposats, en lloc d’atraure’s ens han anul·lat. No em sedueix, tampoc, aquest gandhisme català, el pacifisme fet doctrina en un país de covardies polítiques. M’interessa més, en canvi, el moment de la bifurcació que centrifuga la figura de Xirinacs enfora de la partitocràcia que es gestava a mitjan setanta i que avui ja ho enquista tot: qualsevol idea expressada en públic o en privat ha d’emmotllar-se a la llufa d’unes sigles si no vols estar permanentment sota sospita de servir uns interessos aliens a qui critiques. Si com Xirinacs es va per lliure es corre el risc de ser centrifugat.

La bifurcació que esmentava es deu, segur, a la caparrudesa ètica del personatge, a la coherència íntegra de les seves idees a l’hora de projectar-les de fet i verbalment. Això d’una part. De l’altra es complementa amb la negativa a reconèixer el procés de la transició tal com es va dur a terme, a admetre’n els pactes, ja que més que transició fou adequació a unes noves formes, a un reciclatge sostenible –mai millor dit– de l’aparell juridicopolític: oli democràtic a les frontisses rovellades, que no grinyoli l’invent borbònic d’Espanya. Ara, molts –sobretot els nascuts aquells anys– veiem quant ens han aixecat la camisa tantes vegades com han volgut. Els pares miren a una altra banda; mentre, als avis que encara queden els extorsionem records que són origen d’un present que desagrada.

La lliçó de Xirinacs no és “l’èpica” de la seva mort –el seu “darrer acte de sobirania”–, sinó haver denunciat la trampa del procés i rebutjat la reinstauració de la monarquia assenyalant renúncies i silencis. És un capital polític gens menystenible que anirà prenent vigor a mesura que s’esgoti el cuento, que s’esgota. Les famílies del catalanisme n’haurien de prendre nota el proper dia 11. I també els ciutadans del món deslocalitzats a qui ruboritzen els actes de la Diada. Tota dimensió humana i ètica es projecta políticament sobre un territori. El de Xirinacs es veu que es deia Catalunya.

Publicat a l'edició d'avui de El9Nou