Bauçaniana

Hi ha un fil de llum que entra per la persiana mal tancada. L’home, des del llit, l’escruta d'esma, nul interès, només delicades línies de claror que es filtren en penombra i moren a la vànova. L’abaltiment de certes hores, de certes paraules, d’incerts pensaments, sovint el deixa com immobilitzat. Bloquejats els sentits, sols amb la vista pot reconèixer objectes exteriors, cossos delimitats físicament per una matèria que sap palpable, tanmateix inanimada, capaç només de projectar ombres en l'estança. Rengleres de llibres han estat deshabitats del seu record. Pertot hi regna un ordre aleatori, cap seqüència lògica d'un plantejament que es volgués premeditat. Ja fa molts anys que defuig qualsevol especulació si no és empíricament comprovable. “Si existeix l’ombra”, pensa a voltes, “és perquè sempre hi ha una llum que la projecta”. L’afirmació té un lleu efecte balsàmic quan sembla veure massa esquerdes per on s’escola el temps que fa que diu, el temps que diu que fa. Però tot molt breu i momentani. No es regira ni s’aixeca del llit. No fa cap gest que delati voluntats de moviment. Amb ulls escrutadors –pupil·les dilatades– des de la foscor no gosa preguntar-se d’on vindrà la llum que li haurà de dibuixar les ombres. Prefereix les certituds immediates d’un estrip somort de llum al càlcul d’incerteses que suposa l’endemà rere la persiana. Combat sempre la paüra de l'abim amb passió furient de son i somnis.

De Tarradellas a Montilla

Diu que avui fa 30 anys del "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!". No vaig poder veure els programes especials que les televisions -bé, teletres- han dedicat a l'aniversari. No sé si és una cosa que interessi massa, la veritat. Tampoc no m'he assabentat de possibles declaracions polítiques per part d'alguns dinosaures sobrevivents o sobrevinguts. Definitivament, no interessa, malgrat l'homenatge institucional i asèptic que se li prepara pel proper 30 d'octubre. Ara que l'arxiu Tarradellas ja és obert i hi ha historiadors que hi furguen serà bo d'esperar els resultats que ens acabin de redimensionar aquesta controvertida figura, hereva de la legitimitat republicana enderrocada pel franquisme. Malgrat el revival de memòria històrica sembla com si els setanta encara fossin massa recents com per poder enfocar correctament la lent i visionar sense estupor i reserves mentals un dels períodes clau de la nostra història contemporània.

Hi vaig pensar fugaçment l'altre dia, mentre feia temps esperant els pares a l'aeroport de Barcelona i vaig topar amb la placa que commemorava l'arribada del president aquell 23 d'octubre de 1977. Tot i que no és petita, cal fixar-s'hi una mica per veure-la, allí en una columna a mitja alçada entre anuncis diversos de coloraines, al peu d'unes escales mecàniques que et duen cap el cel. Jo era molt petit, tenia sis anys. He crescut amb aquests mites, i aquests mites en lloc d'envellir engrandeixen: Tarradellas i Pujol...; en acabat, Maragall, Montilla... Es preguntava un amic quina seria la presència pública que tindria aquest darrer en finir el seu mandat. Què podrà dir d'interessant? Quin serà el seu llegat ideològic, la molla dels discursos que li hauran d'editar? Quines les línies de força i de pensament que hauria d'abocar a les seves memòries com ha fet Tarradellas i fan Pujol i Maragall? Quin el pol on vertebrar una idea de Catalunya? Massa preguntes, crec, per un home que encara resulta insòlit que hagi arribat on ha arribat obviant pactes i aliances. Els pares tornaven de Salamanca, però no van portar cap paper que m'ho aclarís.

Les lliçons d'Eugeni Xammar

Durant les darreres setmanes he reproduït en aquest bloc uns fragments del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar, que parlaven sobre l'adveniment de la segona república espanyola. Xammar és un personatge que es reivindicarà els propers anys -de fet, ja ho és ara-, no pas per esnobisme ni modes passatgeres establertes per qualsevol tribuna, sinó per la capacitat d'anàlisi demostrada i per la recuperació paulatina d'unes veus, d'uns personatges, que per raons diverses han estat massa anys silenciats. D'altres en vindran.

Avui mateix, per exemple, hi ha dos articles que parlen del nostre home. L'un, a les pàgines del diari comarcal El9Nou -que malauradament no es pot enllaçar en versió electrònica-, és de l'actiu historiador Joan Garriga -dinamitzador de no pocs treballs d'abast comarcal relacionats amb la guerra civil-. Diu, per exemple, que l'actualització de Xammar "permet assenyalar de nou la necessitat de recuperar persones i fets que formaren o formen part del teixit social d'un país on les mancances encara són clamoroses quant a coneixements d'actituds no sempre iguals i fins i tot discrepants". Ni cal dir que hi estem d'acord, i que al nom de Xammar se n'hi poden afegir una corrua que patiren l'exili o es quedaren a Catalunya en les condicions que van poder. L'altre article és de Quim Torra, el qual sembla estar preparant una biografia de Xammar i que des de El Singular Digital en reivindica la figura i critica l'apropiació indeguda que n'ha fet el cànon periodístic espanyol. Sens dubte, no l'han acabat de llegir bé:

"Un cop acabada la guerra, el que fins llavors havia estat absència es va convertir en una veritable separació. Condemnat, sí senyors, condemnat per rojo separatista (una mitja veritat) a confiscación total de bienes, inhabilitación absoluta y perpétua y extrañamiento perpetuo del territorio nacional, trencats, doncs, per voluntat d’un tribunal espanyol, els meus lligams materials amb Catalunya, a mi no em va costar res, absolutament res, de reduir els meus lligams amb Espanya a la simple possessió d'un document d'identitat. Mai no he volgut tenir l'estatut de refugiat, i no pas per raons sentimentals, sinó per pures raons de càlcul. A tot arreu els refugiats eren tractats més malament que els ciutadans d'un Estat reconegut, fos quin fos, i davant aquesta situació em va semblar que després d'haver acceptat tota la vida els inconvenients de la ciutadania espanyola (perquè ja ho va dir Cánovas del Castillo: Son españoles los que no pueden ser otra cosa), hauria estat poc intel·ligent, quan el cas es va presentar, de no aprofitar els avantatges per magres que fossin."

Avantatges, oportunitats, debilitats... és del que parla en el darrer fragment que reprodueixo. Per desgràcia, de moment, els catalans no podem fer més que resignar-nos a les inconveniències d'una ciutadania espanyola que no respecta la nacionalitat catalana. Alhora, ens caldria estar més amatents a les debilitats d'un Estat laminat per dalt i per baix, per la UE i per les autonomies. Un Estat, de fet, debilitat en si mateix, començant per la cúspide simbòlica, la imatge erosionada i caduca de la corona, i per la cúspide jurídica, un Tribunal Constitucional ara sense cap credibilitat vista la lluita descarada per obtenir-ne el control polític. Lliçons d'història, de periodisme, d'intel·ligència, lliçons d'Eugeni Xammar.

De castanyes i tardor

(Versió manipulada de l'article d'avui a El9Nou a partir d'un altre text igualment adulterat.)

Al vesprejar les tardes més escasses
s’agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d’hivern torrat.

Joan Maragall

La castanyada, ja ho sabem, té quelcom de llòbrec, fins i tot de fúnebre –no pas de macabre, que és una altra cosa– relacionat amb el trànsit de les ànimes d’aquest món cap a l’altre i viceversa. Quin altre? Doncs al país on poden reunir-se amb els seus avantpassats i que ve a ser un paral·lel del país dels vius. Els egipcis, per exemple, creien que el sol, quan es ponia a l’horabaixa, acudia a il·luminar el país dels morts. Els grecs, en canvi, més pràctics i comerciants, s’enginyaren el barquer Caront, que es negava a passar a l’altra vora del riu els romans difunts si abans no li donaven una propina: l’òbol romà; segurament per això en moltes tombes s’hi han trobat monedes que a guisa de peatge havia de pagar el difunt per creuar a l’altra riba.

Però les ànimes, alliberades de les responsabilitats d’aquest món i amb poques en l’altre, preses de la malenconia tardoral, sovint es mostren enyoradisses i tornen fugaçment als quefers terrenals sense previ avís, i això, és clar, no pot pas ésser, que als vius, amb tant d’ensurt, ens hi va la salut, perquè, al capdavall, devem estar més acostumats a les absències que a les presències.

Així, durant molts segles, sobretot als països de tradició catòlica, l’aparició de les ànimes del purgatori va ser considerada, si no normal, almenys raonable, atès el permís que les instàncies superiors els concedien per anar a fer un tombet pel barri.

Però, com als vius, cal demanar als morts certes i elementals formalitats, una certa urbanitat que garanteixi un pacte entre iguals que faci dubtar a l’observador més conspicu de la identitat de cadascú. I és que si ja ens resulten enutjoses les visites intempestives o inesperades d’alguns vius, imaginem-nos les dels morts! (només cal pensar en les rondalles populars sobre aparicions en cementiris, en senyals enigmàtics al llindar de l’esoterisme o, més proper encara, en la contalla de la noia del revolt per allà a Manresa en nit de pluja).

En les societats agrícoles, aquestes visites solien tenir lloc a la tardor, quan el record dels éssers estimats era més viu. Fins l’església catòlica ha acabat consagrant un dia a les ànimes dels qui han mort, i ho ha fet precisament en aquestes dates. Casualitats? Influències de la cultura popular? Intents de manipulació i monopoli d’una sentimentalitat igualment pregona i devota? Sigui com sigui alguns estudiosos han assenyalat el paral·lelisme entre la sembra i el dia dels difunts. I és que després de l’hivern ve una primavera que duu implícita la “resurrecció” del cicle natural. Així les coses, sabem que fins a mitjan segle XIX era creença, sobretot a la ruralia, que durant la nit de Tots Sants les ànimes que cremaven al purgatori podien rebre permís per anar-se’n a casa a visitar els parents. Aquest era el motiu de les lluminàries que es col·locaven a l’exterior per guiar la visita de l’animeta que venia a berenar. Perquè aquesta és l’altra: el difunt torna, però torna, sobretot, per menjar, no pas cap exquisidesa, sinó un fruit tan estacional com la castanya, fosc, humil, com ell que ve del regne de les ombres, abans molt més abundós atesa la major extensió de bosc autòcton i la vida a pagès. Abans del cristianisme, en època romana, sembla ser que la menja preferida dels difunts eren les faves. Pensem que són com castanyes petitones que també s’han de bullir i que podien ser cultivades dins les villae romanes. La castanya, bullida o torradeta, convindrem, però, que té un gust més refinat que no la fava.

Sabem també que quan els enterraments es feien al fossar de les esglésies les castanyeres s’hi apropaven per vendre’n. Unes quantes eren posades damunt la tomba i la resta eren consumides allí mateix. (¿Us heu fixat com van desapareixent les velles castanyeres, de formes mòrbides, i com són substituïdes per les libidinoses d’unes jovenetes que tenen poc a veure amb una figura tradicional molt emparentada, a causa dels seus atributs de vella, amb la bruixa catalana?).

La relació del menjar, dels aliments, amb la mort és antiquíssima. Pensem en els rituals i en els sacrificis, en els àpats o refrigeris que s’oferien a les visites que venien a donar el condol, no només en la nostra societat, sinó també en societats culturalment molt allunyades de la cosmovisió catòlica. Antropològicament, el fet de menjar, a més d’una necessitat biològica primària, és una afirmació de vida en contrast amb qui ja no pot fer-ho.

El cert és que les tradicions ho són perquè tenen una explicació, si no esdevindrien costums, que és una altra cosa basada simplement en vulgars precedents sense una lògica sistemàtica.

Penso que tot imaginari col·lectiu, si ho vol ser, i com a integrant transversal d’una cultura com ara la nostra, ha de veure reforçat el seu lligam amb la societat d’on emana a partir de fórmules que li permetin desplegar la litúrgia dels seus rituals sense massa interferències. Avui, això, entre nosaltres, és extremament complicat. La societat ha convertit l’oci en una litúrgia per se. Com bé explica Salvador Cardús i ja he reproduït en alguna altra ocasió, de primer la festa era, la fessis o no. Després, fèiem la festa segons ens semblava. Ara, ens la fan, i nosaltres simplement hi anem. És a dir, ja no celebrem cap festa, sinó que ens anem convertint en consumidors de pseudofestes que no celebren res o, en tot cas, ens celebra-festeja a nosaltres perquè hi anem. La festa és que nosaltres hi anem. I la reflexió me la suggereix la funesta campanya comercial desplegada entorn de l’acarabassat halloween americà, que no és més que una adulteració de substrat celta. Hom es disfressava amb pells per despistar les animetes.

Prefereixo, a la fi, pensar que les nostres animetes vindran a menjar castanyes amb nosaltres i no a tallar-nos el cap, i que la por ens l’han de fer sempre els vius i no pas els morts. La castanyada que ja s’olora no és res més que un epíleg cultural del que s’ha dit fins ara. Que les animetes campin lliures per on vulguin i l’estona que vulguin i, sobretot, atipem-les bé, que diuen que el viatge és llarg i ara ve el fred. Doncs que aquesta tardor, com diu la dita, “Déu ens doni gent de bé, i gallina a l’olla”.

Sèrie Xammar. Punt final.

I vet aquí la conclusió d'Eugeni Xammar després de totes les observacions referides a l'adveniment de la república espanyola, reflexions atinades i oportunes, sobretot avui que novament es commemora l'aniversari de l'afusellament de Companys i que s'ha sabut aprofitar prou bé l'oportunitat de Frankfurt.

«(...) Dels meus contactes amb Irlanda i amb els irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: “England’s difficulty is Ireland’s opportunity” (la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda). La Primera Guerra Mundial, gran dificultat per Anglaterra, fou l’oportunitat que Irlanda va aprofitar per conquerir de primer l’autonomia i tot seguit la independència. I per a mi no hi havia dubte. Com més hi pensava més naturalment i fàcilment arribava a la conclusió que Espanya amb la proclamació de la República entrava en un llarg període de dificultats que anirien essent més greus amb els dies, els mesos i els anys. El període d’eufòria –republicanització dels estancs, bandes militars tocant l’Himno de Riego i Els Segadors, etcètera- seria entretingut però curt. No passaria gaire temps sense que les dificultats d’Espanya comencessin. I la pregunta que jo em feia era aquesta: “Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya?”. Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguéssim consciència. Altrament, les dificultats d’Espanya serien per a Catalunya unes dificultats encara molt més grosses. Prendre per un acte polític una bafarada d’entusiasme popular, creure que a Espanya la República era un règim viable, pensar que Espanya donaria de bon grat, sense recança i sense protesta, un Estatut d’autonomia a Catalunya, era senzillament beure a galet. La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitats per a Catalunya. Això per una banda. Per l’altra calia reconèixer que preparats per a aquesta feina els catalans no ho estaven gaire. Més ben dit, no ho estaven gens. Creure en la viabilitat d’un règim republicà a Espanya era un error polític que un dia o altre, sinó es rectificava, els catalans l’hauríem de pagar car. Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats.»

12 d'octubre

De vegades els himnes
són per aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com el cavall i, ràpids,
obliqüen com l'alfil.
Sacrifiquen la dama, i ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
-però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona,
acabarà caient.

Joc d'escacs, Joan Vinyoli

Fart de furts

Comença, a la fi, la benaurada fira de Frankfurt. Certament hi arribem esgotats amb tant de debat, no sé si inútil o si clarificador, però que almenys ha contribuït a posar la cultura i, sobretot, la literatura, en el punt de mira de molts mitjans. Qui més qui menys, especialment els actors que han intervingut en els debats, s'ha hagut de posicionar sobre la definició dels continguts de la delegació catalana, encapçalada per l'Institut Ramon Llull, i sobre determinades decisions, no sempre fàcils.

El concepte "cultura" és magmàtic en si mateix i la seva definició és abordable des de distintes disciplines. Té l'elasticitat pròpia d'aquelles conceptes que es presten a l'especulació intangible de la ment. Sobre la Fira, he pensat sovint si no fóra millor haver convidat una literatura, i santes pasqües. Ens haguéssim estalviat molta faramalla i més d'un lladruc. Convidant només una literatura l'espectre del debat queda reduït a una evidència filològica sols qüestionada per uns pocs analfabets institucionals. Encara, avui mateix, el diari El País furgava el director del Llull. El més penós és que l'entrevista la signa Carles Geli, que amb prou feines entra en la programació que s'hi presenta.

Les complicitats mediàtiques amb què ha comptat l'organització catalana han estat més aviat escasses i amb una reserva d'entusiasme pròpia d'aquestes latituds. Que periódicos i vanguardies -diari que a dia d'avui segueix llepant-se les ferides- hagin volgut atiar un conflicte lingüístic entre escriptors dóna la mesura exacte no ja del nivell periodístic dels redactors sinó del caïnisme que envolta tot allò susceptible de ser etiquetat com a cultura catalana. Aquesta manca de complicitats, entre d'altres raons, crec que es deu al desconeixement que acumulem sobre la pròpia tradició en tant que cultura, dins una dinàmica de lent procés de desculturització -altrament propi de les societats modernes- i, encara, emmarcat en un canvi de paradigma del que significa cultura en l'era tecnològica. Massa pompós? No em sembla pas. Em resulta més cansat embardissar-me amb individus com Juan Marsé, que en el mateix diari no sé pas què deia de "fascismo", tan avall hem arribat, tan al fons baixen alguns.

Però no tothom se'n va a Frankfurt. Avui mateix he rebut per correu el segon llibre d'Edicions del Roure de can Roca, la petita editorial creada pels escriptors Joan-Francesc Delgado i Hermínia Mas, que de mica en mica esperen consolidar el seu projecte i editar els llibres que estimen al marge de les convencions editorials.

Arribo molt cansat a Frankfurt. Seguiré una mica d'esma les notícies que n'arribin. Sols desitjo dues coses: que els escriptors catalans presents a la fira tornin amb molts contractes de traducció. Això voldrà dir que la fira, que el mercat, funciona, que els editors i agents treballen bé, que el desplegament haurà valgut la pena. I que després, si pot ser, repeteixin tots els actes culturals a Barcelona.

Sèrie Xammar (IV de V)

Proclamació de la República Catalana. Una explicació en clau electoral. L'actuació de Francesc Macià i la indolència dels polítics catalans davant la mentalitat política castellana.

(A l'hora de transcriure aquesta nota, el llibre "Seixanta anys d'anar pel món", d'Eugeni Xammar, ja es troba a les llibreries reeditat per Quaderns Crema.)

«Tal com van quedar repartits els vots a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, unes eleccions legislatives haurien enviat al Congrés una minoria republicana certament molt nodrida, però inferior a cent diputats, és a dir, menys de la quarta part de la cambra. S’hauria vist d’una manera palesa que els diputats monàrquics representaven una majoria aclaparadora dels electors, i en aquestes condicions la proclamació de la República davant el que en podríem dir un plebiscit contrari hauria estat difícil per no dir impossible. Les grans ciutats d’Espanya (...) haurien certament elegit diputats republicans. Però, en canvi, moltes capitals de província que eren al mateix temps capitals de districtes electorals camperols i que el dia 12 d’abril van elegir Ajuntament republicà, haurien elegit en unes eleccions legislatives un diputat monàrquic. Davant, doncs, d’una majoria monàrquica a tot el país (amb les úniques excepcions potser de Catalunya i Bascònia) el vot qualitatiu, però minoritari, de les capitals de província i de diverses grans poblacions, fou determinant per a la proclamació de la República espanyola. El vot qualitatiu, no ho oblidem, és essencialment antidemocràtic. Això és un axioma.

Quan jo vaig arribar a Barcelona el dissabte dia 18 d’abril, a la una de la tarda, de les dues repúbliques proclamades el dimarts ja només n’existia una, la República espanyola. La República catalana, proclamada per Francesc Macià sense saber exactament ni el que feia ni on volia anar, ja no existia. Havia estat degollada de comú acord entre el mateix Macià i tres ministres del govern de Madrid, els senyors Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. El govern central havia despatxat aquesta missió a Catalunya per tal de convèncer Macià que deixés córrer la seva República catalana i acceptés, en canvi, la restauració de l’antiga i gloriosa Generalitat de Catalunya. Macià es va deixar convèncer fàcilment i va fer bé, ja que si Catalunya no tenia ganes de separar-se d’Espanya, i és evident que no en tenia, la proclamació d’una República catalana era una cosa que no tenia solta ni volta. Però els enviats de Madrid portaven també un altre encàrrec que demostrava fins a quin punt els castellans poden ésser una gent capaç de viure fora del món. Després de proclamar la República catalana Macià va constituir un govern i va donar als membres del seu gabinet el títol de ministres. Res de més natural ni de més just. (...) A Espanya les coses havien d’anar d’una altra manera. De ministres només n’hi podia haver a Madrid. La Generalitat tindria un govern propi, però els membres d’aquell govern no serien ministres. (...)

Per acomiadar els enviats de Madrid i commemorar la transformació de la República catalana en Generalitat de Catalunya i dels ministres del govern català en consellers es va celebrar un sopar, ofert pel president Macià, amb motiu dels quals –el sopar i el president– jo estic en condicions, per comunicació verbal, fins ara no divulgada, de Lluís Nicolau d’Olwer, d’aportar una ínfima contribució a la petita història.

(...) La situació del senyor Francesc Macià, nou president de la Generalitat catalana restaurada, era certament feixuga i delicada. La visita dels tres ministres madrilenys era un senzill pròleg. Altres dificultats més greus s’anirien presentant de mica en mica. (...) Fondes havien d’ésser les preocupacions del nou primer magistrat de Catalunya quan, a l’hora del sopar de comiat, Lluís Nicolau d’Olwer va asseure’s a la seva esquerra. Però de les seves preocupacions polítiques, si les tenia, el president de la Generalitat no en va fer ni esment, durant tot l’àpat, al seu veí de taula. Una sola cosa tenia capficat en aquells moments Francesc Macià. Els ajudants de camp, dos comandants, un d’infanteria i un altre de cavalleria, que li havien estat assignats com a President de la República catalana, ¿els podria conservar també com a President de la Generalitat? ¿O li serien retirats? La perspectiva que li fossin retirats, com, en efecte, li ho van ser, feia rodar el cap de l’antic tinent coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, el qual, durant tot el sopar, no va parlar de res més a Nicolau d’Olwer. Com ho podríem arreglar? Nicolau d’Olwer, que era ministre, ¿no podia fer alguna cosa per tal que no li fossin retirats els ajudants de camp militars al President de la Generalitat? El ministre va prometre al president que faria el que podria i, naturalment, no va fer res, fora de contar-nos el fet a Manuel Raventós, Josep Barbey, Ferran Cuito, Josep Sunyol i a mi mateix mentre, uns quants dies més tard, sopàvem tots plegats en un restaurant dels afores de Madrid. “Aquests tinents coronels...”, fou l’únic comentari de Lluís Nicolau d’Olwer, que no se’n sabia avenir després de contar l’anècdota.

Aquests tinents coronels, en efecte. A mi els militars polítics, ja sia tinents coronels com Francesc Macià, ja sia generals de brigada temprers com Charles de Gaulle, ja sia una altra cosa, m’han inspirat sempre una desconfiança absoluta, i filla d’aquesta desconfiança va ésser la meva idea de fundar, durant els anys de la República, una nova associació amb un títol una mica llarg però perfectament explícit: “Associació dels que ja érem catalanistes quan Francesc Macià encara era tinent coronel”. D’aquest projecte en va parlar El be negre, però no va prosperar.

(...) Havia vingut la República i, quatre des més tard, la gent encara no se’n sabia avenir. Quan, després de dinar en un restaurant de la Rambla vaig entrar a la sala baixa de la penya de l’Ateneu, en ma vida havia rebut tantes abraçades de gent que amb prou feines coneixia. Tothom estava contentíssim, i el meu amic Eudard Ragasol, futur diputat per Granollers, em va dir:

-Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien català t’haurien saltat les llàgrimes.

La meva resposta fou aquesta:

-Per fer-me saltar les llàgrimes a mi la proclamació de la República catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà...

-Sempre seràs el mateix.

Sense cap mena de dubte. Sempre seria el mateix i encara avui, a vuitanta-cinc anys, continuo essent el mateix. Passada la primera impressió i tractant d’avaluar correctament els fets, l’estat d’esperit de Catalunya davant la proclamació de la República espanyola el vaig veure tot seguit com un cas de desorientació, per no dir de follia col·lectiva. Això sí, l’espectacle era divertit. Llevar-se el diumenge al matí i assabentar-se, mentre llegia el diari tot prenent el cafè amb llet, que Manuel Reventós havia estat nomenat director general de comerç era una cosa divertida. El dia abans, a l’hora de sopar, ell mateix no en sabia res. (...) Carrer de Llúria avall, mentre parlàvem de tot i de res, ens vam aturar un instant per tal d’assistir a la republicanització d’un estanc, operació que consistia a gratar una de les faixes grogues de la bandera “roja y gualda” i substituir-la per una faixa fresca de pintura morada. Vermell, groc i morat eren els colors de la República i segons em digué Manuel Reventós la feina de republicanitzar els estancs a cops de pinzell havia començat l’endemà mateix d’haver-se proclamat el nou règim. Estava visiblement divertit.»

La poeta Peri Rossi

Els poetes saben, més que ningú, atès el material d'orfebreria amb què treballen, que la llengua que usen és molt més que el suport que aguanta la literatura que intenten fer i molt més que allò que transporta una determinada estètica. No em cal haver llegit a Cristina Peri Rossi per saber-ho. Per això Gimferrer va passar a escriure en català el 1970 amb "Els miralls" i per això Joan Margarit va fer el mateix a partir del 1981 amb "L'ombra de l'altre mar": "Molts anys has solcat l'aigua d'altres mars / clos pel blau horitzó d'una altra llengua,/ però sense assolir el que encara cerques./ Les gavines que volen ran les ones/ a l'alta mar rocosa de les illes/ seran el teu seguici en aquest mar."

El llenguatge, les paraules, no són el món, són una visió del món, un binocle verbalitzat. Cada paraula portadora de significat s'ateny a unes coordenades culturals que expliquen el paisatge on neix. No hi ha res més pragmàtic que una paraula clara: enraonar. Res més bell que una eufonia: nosa. Així cobren nova dimensió, per exemple, uns versos inquietants -com tants en té- de Joan Vinyoli: "Els mots, en veritat,/ no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,/ sinó per descobrir el que, transparents, oculten".

Molt més clar ens ho explica l'Espinàs d'"A peu per Castella" després de llegir uns versos de Machado: "Llegint Delibes, ja fa molts anys, vaig descobrir perquè jo no era, ni podia ser, un escriptor en castellà, i ara m'ho confirma Machado. Jo no veuré mai serrijones, cambrones i jarales, encara que els tingui al davant. Puc buscar en un diccionari què signifiquen aquestes paraules. Però ni la història secular d'aquests mots, ni la fonètica, ressonen dins meu. Perquè no els sento al meu voltant. Es poden dominar diverses llengües però només n'hi ha una que et domina, i és amb aquesta que es pot intentar fer literatura -la fatalment limitada literatura de les zarzas, la igualment limitada literatura dels esbarzers." És un exemple prou clarivident, quasi definitiu, però no sembla ser el cas de la poeta Peri Rossi, la qual només domina el castellà.

La poeta uruguaiana va arribar a Barcelona a finals dels seixanta o a principis dels setanta, no ho sé i poc importa, però ha dit que ella va lluitar contra el franquisme i a favor de la llengua catalana, i que com pot ser que ara se l'acomiadi de Catalunya Ràdio per parlar en castellà (no pas per no saber parlar en català). Al manifest del seu bloc -creat expressament- en contra de la "persecución lingüística" es diu: "La escritora Cristina Peri Rossi ha sido despedida de Catalunya Radio por hablar en castellano. Todos quienes conocemos su lucha a favor de la democracia, su participación y defensa de la cultura catalana, queremos manifestar nuestro rechazo al despido y nuestra solidaridad a la persona y escritora frente a esa discriminación." No caldria si no, cristodedéu. En l'article que va cuitar a fer i a enviar al diari el Mundo per recollir ois i adhesions diverses i plurals hi deixa anar aquests versos: "los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes. Excluyen por motivos ideológicos, de raza, de sexo... o de lengua.Y es paradójico que me ocurra a mí, Premio Ciudad de Barcelona de Poesía en 1992 por el libro que se titula precisamente Babel bárbara y donde se exalta la diversidad de lenguas, la Babel mítica. ¿Paradójico o síntoma de los tiempos que corren? Quizás no sea casual. Quien defiende Babel es discriminada".

Bé, jo crec que s'ha de ser molt desvergonyit per sostenir semblants posicions, més encara després de tants anys de viure a Barcelona i d'haver col·leccionat premis i demés mèrits que et fan valedor de la pàtina intel·lectual amb què et presentes en societat. És evident que això no és catalanisme, que diria la Vanguardia. (Per cert, aquí es pot llegir el comunicat d'Òmnium sobre aquest altre llastimós afer). Desconec com ha anat l'acomiadament, o si ha estat rescissió o quina cosa. El motiu subjacent, més enllà de normatives i lleis que emparen la decisió de la Corporació, executada o comunicada amb més o menys malaptesa, és la incapacitat de la poeta per expressar-se, després de més de vint anys a la tribu, en la llengua dels esbarzers, certament embardissada de pronoms febles i amb una corrua sorda i sonora i a l'ensems-malgrat-tot-i-puig-que-llur infinita de paranys dissuasoris per a ments preclares com la seva.

Hi ha una altra qüestió, relacionada amb la tirallonga de solidaris que se li ofereixen d'esquellots. I és la invocació esgotadora al "jo vaig ser antifranquista" per a treure's de sobre qualsevol màcula que l'acostés als postulats nacionalistes de la dreta, o tan sols a uns postulats nacionalistes. Ja cansen els antifranquistes que viuen de renda, ja n'hi ha prou, que s'apartin, que deixin d'obstruir d'una vegada. És precisament a aquest tipus de persones a qui em referia l'altre dia. Ja sabem que aquest debat espanta d'allò més la intel·lectualitat progressista, especialment la més nostrada, parli la llengua que parli -amb un cosmopolitisme que ves per on sempre ens retruny en contra-, però no deixa de ser curiós la comparsa solidària que se li ha unit: Vargas Llosa, Savater, Benedetti, Ana M. Moix, Ester Tusquets, Ana M. Matute, Rosa Díez, De Carreras-Espada-Boadella i el d'Artagnan Rivera, Enric Majó, Ivan Tubau, Felix de Azúa, Juaristi, Jorge Herralde, Vila-Sanjuán i un etcètera francament esgotador. Tot patums i altres sequaços que mai tindran cap tipus d'incidència ni veuran escrit el seu nom si no és signant mocades com aquesta. Per solidaritat gremial o amistat personal o vés a saber, David Castillo, Marta Pessarrodona, Carles Duarte o Ignasi Riera. En fi... això contra la persecució lingüística del castellà a Catalunya. La nació bilingüe que diu defensar és només la meva, poeta. La de vostè encara és monolingüe, com bé sap demostrar. Dempeus se'm posen els pèls de la tonsura monacal que em corona la testa en veure les genuflexions de disculpa que se li ofereixen.

Sèrie Xammar (III)

Continuació de la Sèrie Xammar sobre l'adveniment de la II República espanyola. Error de càlcul polític del comte de Romanones. L'assumpte es posa interessant.

«A Madrid les coses havien d’anar més a poc a poc. Després de dinar el poble va envair els carrers de la ciutat anant pacíficament i silenciós d’una banda a l’altra, però quan a Barcelona ja havien proclamat no una república sinó dues, a Madrid encara no n’havien proclamada cap. L’home que a les sis de la tarda va tenir el coratge suficient per a imitar l’exemple de Companys i de Macià, fou Miguel Maura que quan ningú, cap dels membres del Comitè revolucionari no s’acabava de decidir a “donar el crit” va demostrar posseir més esperit de decisió que tots els seus companys de Comitè plegats. Al davant d’un grup molt reduït d’amics, entre els quals figurava Ossorio y Florit, fill d’Ángel Ossorio y Gallardo, i al crit de “Viva la República” Miguel Maura es va obrir pas entre la gentada que omplia el carrer d’Alcalá i la Porta del Sol, va entrar al Ministeri de la Governació, va pujar escales amunt al despatx del ministre, el va trobar desert, es va asseure darrera la taula ministerial, va agafar el telèfon, va demanar a la central que el posessin en comunicació, per ordre alfabètic, amb tots els governs civils d’Espanya i un cop va tenir els governadors a l’altre cap del fil, un darrera l’altre, els va dir a tots les mateixes paraules: “Aquí el ministro de la Gobernación. Se ha proclamado la República. Queda Vuecencia destituído. Entregue el mando al Secretario de ese gobierno.” Dues hores més tard tots els membres del Comitè revolucionari s’havien instal·lat en el despatx del ministre al del Ministeri que cada un tenia assignat. (...) A les set de la tarda d’aquell dimarts 14 d’abril, tot Europa, tot el món, sabia que el règim monàrquic espanyol havia caigut, que el rei Alfons XIII es disposava a marxar i que d’ara endavant Espanya seria una República.

En abordar aquests períodes de la història política contemporània espanyola (1930-1940) atribueixo una capital importància a l’observació següent: la República va venir a Espanya no per un alçament popular, sinó per un vot de qualitat, el vot dels ciutadans en unes eleccions municipals que van portar majories republicanes als ajuntaments de totes les ciutats importants d’Espanya i en particular a totes les capitals de província amb l’única excepció de Burgos. Com ja s’ha dit el govern de l’almirall Aznar havia rebut del rei l’encàrrec de fer eleccions, parlamentàries i municipals. La idea de començar la consulta electoral amb unes eleccions municipals, i no amb les parlamentàries, fou un acudit “diabòlic” del comte de Romanones, davant el qual el govern es va inclinar. Entre tots els ministres el vell polític liberal, que havia estat president del Consell i titular de mitja dotzena de ministeris diferents, era considerat com un artista de la tàctica política. El gran argument del comte de Romanones era l’escassa significació política que les eleccions municipals havien tingut sempre a Espanya. Al cos polític espanyol, sacsejat i malalt, no li convenien els remeis radicals. Calia anar amb peus de plom, pas a pas, explorar el malalt, prendre-li el pols abans d’aplicar-li un tractament de fons. Les eleccions municipals, no polítiques, eren precisament el remei homeopàtic que el malalt necessitava. La indicació que les eleccions municipals donarien serviria de base per a definir la tàctica que convenia seguir a les eleccions legislatives, àdhuc modificant la llei electoral si es considerava convenient o necessari. Els fets es van encarregar de demostrar que el comte de Romanones, tan viu com era, anava errat de mig a mig.»